Aquella nit era molt freda,jo estava arrecerat dins un portal.Em tapava amb unes quantes fullesm’entres mirava les llums de Nadal.

Vaig veure una parelleta que reienabraçant-se fort, fins fondre’s amb un.Vaig pensar que si em veien m’acollirieni corrent vaig sortir a la llum.Però nomes estaven per ellsi ni tant sols em varen mirar.Em van passar tant a propque em vaig tindre que apartarDesprès passà una velletaamb un bastó a la màVaig pensar, aquesta es la meva!i al davant mi vaig plantar.Desprès de moure la cuetai de esgarrapar amb fruïciól’únic que vaig aconseguirva ser un bon cop de bastó.Desesperat i mort de fredsense veure-hi cap solució,i encara que mort de gana,em vaig arraulir en el mateix racó..Tant trist i desanimat estavaque, esperant quedar-me adormit,una llàgrima em lliscà  per la galtamentre somicava tot ensopitUna nena que passava amb el seu paremirant les joguines dels aparadorsquant em va veure que plorava,em va agafar i m’abraçà molt fort.Va mirar als ulls del seu parei amb una mirada triomfalva dir amb una veu clara“ja tinc el regal de Nadal ”El seu pare va somriurei li va preguntarn’estàs segura filla?.Que desprès el tindràs que cuidar.La nena em premia tant fortque jo quasi no podia respirari amb molta resolució li contestàes clar que el vull cuidar !Ara visc en un palau:una caixa de fusta amb flocs,una nena que m’estima,i que em té a la vora del focI mentre la família sopa a la taulai la nena m’observa des de daltem miro el pessebre i a Jesús li donogracies per aquest Nadal.Lluís Domènech

Tristesa si, malgrat que tothom s’esforça en donar la impressió de que està exultant d’alegria, fins i tot la publicitat ens recorda encara que sibil•linament, “ vuelve a casa, vuelve por Navidad “ , que en aquestes dates de l’any, alhora que una vegada més els cristians celebrem el naixement de Jesús a Nazaret, la major part dels mortals d’occident passem comptes de manera individual, de tots els qui no podran venir a casa aquest Nadal, d’aquells que fa Nadals que falten, i fins i tot encara, d’aquells que aprofiten el Nadal per restregar-nos la seva felicitat, real o fingida a totes hores.

Des de la fe catòlica hem d’estar contents dels 2009 Nadals que han transcorregut des del naixement de Jesús, i val a adir que ho estem i molt. Ens fa mal el cor però, el veure que només en una mínima part dels habitants del món la concepció cristiana de la vida ha reeixit, per a la resta en una quantitat esfereïdora Nadal també es temps de misèria, també es temps de dolor !

En l’àmbit personal Nadal ens recorda amb més força a tots aquells que estimem i que ens han precedit en el viatge cap a la casa del Pare, els troben tant a faltar !. Tenim es clar algun motiu de joia, els brots més joves de l’arbre familiar es van fent forts, es van preparant al seu torn per esdevenir arbres nous, fan tant de caliu aquestes branques tendres !

Hi ha també en aquestes festes un sentiment d’examen personal, de repàs de la nostra existència en tots els terrenys, hem estat bons pares ?, hem estat bons fills ?, hem estat bon esposos ?, hem assolit les expectatives que en tots els terrenys ens havíem plantejat ?, la feina be ?, les finances familiars be ?, les relacions amb els amics be ?, les relacions amb l’altra gent que ens envolta be ?, ens sentim còmodes dins la nostra pell ?.

Sempre hi ha alguna petita mancança, sempre constatem que estem per sota de les nostres aspiracions, però Nadal, festa de la tristesa, és, ha de ser alhora el punt d’inflexió per tornar a reformular-nos el món, per tornar a carregar la bateria anímica, per preparar una vegada més, contra tota lògica, contra tota esperança, un projecte de vida per un altre any, en el que intentarem, ara si !, assolir les fites personals que malauradament aquest any, tampoc hem assolit.

Jesús tenia per nosaltres un missatge, per a cadascun de nosaltres, i hem d’estar amatents per a captar-lo, per entendre’l, i per damunt de tot, per acceptar-lo. Un any més, haurem de superar la tristesa, i un any més també haurem de donar gràcies, malgrat totes les nostres misèries, malgrat les nostres evidents limitacions, Jesús torna, i la seva tornada es per a nosaltres, per a mi, per a tu, per aquell altre que també està trist, perquè malgrat que se’ns escapa sovint la seva presencia, Jesús torna cada dia, per a ell sempre es Nadal !.

Ara refem de nou l’anàlisi, i malgrat que els resultats siguin els mateixos, sabem que no estem sols, que juntament amb els petits calors dels humans com nosaltres, tenim el foc potent, permanent i inesgotable de l’amor de Jesús. La tristesa roman encara amb nosaltres, però un any més el missatge amagat darrera de les llums dels carrers i comerços s’ha fet un lloc al nostre cor, Jesús ens estima !

Antonio Mora Vergés

“Bon Nadal!…tot idiota que va amb això de Bon Nadal en els seus llavis hauria de ser bullit amb el seu propi púding”

-Charles Dickens

Escric aquest text des de l’indignació mes profunda. Soc objecte, he estat objecte des de fa tants anys…Segles!! D’una indigna ofensa, d’un greuge intolerable als ulls de qualsevol.

Situaré l’infamant acte del que soc innocent víctima: corria Desembre de 1843 quan es va publicar a aquella illa podrida –Anglaterra l’hi dieu- un relat titulat A Christmas Carol o, el que es el mateix, Cançó Nadalenca. L’autor d’aquest relat era cert senyor per nom Charles Dickens, aficionat a l’escriptura. Aficionat!! Perquè mai va sortir d’aquest estadi!! Tot i que vengués tant com va vendre i fos lloat tant com fou i és lloat… D’acord, potser sabia escriure una mica però es que el que em va fer es molt gros!!! Molt gros!! Més que trenta catedrals romàniques. Oh…aquesta indignació em consumeix per dintre i em talla el fil de l’exposició… Aquest senyor, aquest… Bé. Jo em trobava llavors a casa meva, tranquil·lament, en una petita casa del West End de Londres, tros de terra tallat a l’est pel Tamesis –immensa riuada de pixum de gos-, Horseferry Road i Victoria Street al sud, Grosvenor Place a l’oest i Piccadilly al nord. Duia “encantant” aquella casa des de feia ja trenta anys, havia vist com canviava d’habitants gracies a la meva perícia de forma constant: usualment no suportaven més de dos anys per norma, excepte l’inquilí de llavors que ja en duia cinc, un vellet que era cec i sord i al que per la seva condició m’era difícil espantar excepte tirant-li objectes–cosa molt cansada per a un fantasma, i que normalment el pobre confonia amb que algun lladre havia entrat a casa seva- Jo era assegut a un seient de pell, just al davant del vellet que dormia alhora enfront meu a causa de la calor de l’estufa. S’havia deixat el diari a la falda i jo vaig aprofitar l’oportunitat per agafar-lo i fer-li una ullada. Entre les seves fulles hi havia un petit llibret, publicat per uns Chapman and Hall, partícips de l’infàmia, on es relataven les fantàstiques experiències viscudes per Ebenezer Scrooge, un homenet ridícul, malcarat, esquerp i desagradable que no sabia apreciar el valor del Nadal ni el dels seus congèneres de raça i que fora visitat per tres fantasmes, precedits per el d’un amic mort: el Fantasma del Nadal Passat; el Fantasma del Nadal Present i el Fantasma del Nadal Futur. Després del seu periple paranormal, el vellet Ebenezer redirigia la seva conducta i es tornava una excel·lent persona, tendre i afable, respectuós i cordial. I aquí s’acabava tot. Lliçó moral i final feliç. Pump!! D’un cop se m’esborrava a mi, a mi!! Tants anys dedicant-me a amargar a la gent i aquell maleït escriptor m’esborra!! I tot perquè? Oh, l’intenció era clara: no em necessitava!! Jo soc la constatació de que el Nadal pot ser una defecació, una amargor, una mofa dels miserables, unes hores inesgotables i buides, supèrflues, hipòcritament creades per un sistema moral nihilista i brut com es el Cristianisme amb necessitat de purificar-se anualment… Aquesta era la meva funció!! Jo era el Fantasma Contra el Nadal!!! No vaig elegir el nom del càrrec… Es una qüestió d’ascensos: comences encantant un objecte, una cafetera en el meu cas, espantant a la senyora de torn obrin-te de sobte i caient o negant-ne a rebre aigua, després passes a una habitació, un edifici modest, una casa, una mansió, un castell –aquest son els mes respectats, com el pare d’un tal Hamlet- i després tenim els Fantasmes amb majúscula. Com jo ho era llavors, els Fantasmes de Conceptes, capacitats per espantar a qualsevol esser viu. Jo vaig arribar a aquell nivell de la jerarquia per els volts d’aquell Desembre de 1843 al fred i humit Londres. Juntament amb mi els tres Fantasmes ja citats exercíem les nostres funcions exclusivament al període conegut com Nadal, es a dir, seguint el calendari Anno Domini, el 25 de Desembre de cada any. Com podia fer compatible aquell treball, el de Fantasma de Concepte, amb el de fantasma sense majúscula encara residia en la meva estimada caseta encantada del West End, amb el vellet sord i cec. Quan vaig acabar de llegir el relat del tal Dickens el llibre se’m va caure al terra: em vaig quedar glaçat –i això, en algú mort, es extraordinari- Aixecant-me com vaig poder, furiós perquè l’escriptoret m’hagués obviat, vaig decidir dirigir-me directament a casa seva. No sabia exactament on vivia però inquirint a diversos companys de professió vaig redirigir el meu vol –no creureu que els fantasmes caminem? Quina tonteria, d’alguna cosa t’ha de servir no tenir cos- a casa del citat escriptoret. I quina fora la meva decepció en trobar-la buida, en tot el camí d’anada ja m’imaginava un magnífic poltergeist complert, amb tota la família de Dickens terroritzada, els nen plorant i amagant-se, les senyores plorant i amagant-se i ell, plorant i amagant-se… Però precisament aquell dia, en que es va publicar el pamflet on no se’m feia Justícia, l’homenet no hi era!! Vaig voltar per la casa, un gran arbre de Nadal presidia un saló força acollidor i em vaig dedicar a trencar tota la decoració i figuretes que retenia en les seves branques. Si bé les meves funcions de Fantasma Contra el Nadal no començaven fins al 25, dos dies després, no veia inconvenient en avançar treball. Cansat per haver-me materialitzat vaig caure a una cadira, esbufegant. Finalment vaig decidir escriure-li una missiva i així vaig cercar les seves estances privades. Trobant-me en una habitació plena a vessar de llibres i manuscrits i, precisament veient a un escriptori el maleït relat sortit de l’impremta, em va semblar com fet a propòsit. Vaig agafar-lo, el vaig estripar, escampant-lo per l’habitació i deixant només les cobertes. Dintre d’elles vaig posar la següent missiva:

“Estimat Charles Dickens,

Soc un infortunat ofès per culpa de la seva infecta ploma. Em trobo aquí, rodejat dels seus escrits i m’agradaria esberlar-los tots… Tants anys de treball com els meus no es mereixen reconeixement al món dels vius? I, si reconeix el mèrit a els altres Tres Fantasmes del Nadal, per quina raó s’hauria de deixar al QUART? Com be exposa al seu conte, els Tres Fantasmes del Nadal Present, Passat i Futur es dediquen a fer veure les coses bones i positives que comporta aquest període. I jo? He de veure’m menyspreat perquè soc l’encarregat de fer veure als vius les coses dolentes d’aquest període? Clar! No podia esser encabit en el seu projecte moralitzant!! I per això m’amaga…. Tants segles d’honest treball en contra dels vius, tants anys de cors glaçats per la meva presencia des d’aquells dies en que vivia en una mísera cafetera com un geni i, quan em retornen l’esforç designant-me Fantasma Contra el Nadal, un Fantasma de Concepte!! Un homenet decideix escriure una invectiva pro-nadalenca i em treu tot el merescut protagonisme!! Aquestes coses no es fan senyor Dickens.

L’hi desitja

Eterna

Desgracia

-El Fantasma Contra El Nadal”

Xavier Navarro Perez

La calor va ser el primer indici de que alguna cosa no anava bé.

Previsor com cada any, sota la pintoresca samarra duia una camiseta de franel·la de màniga llarga, que el feia més rabassut però el protegia del fred hivernal. Aquella nit, però, de sota la barretina li regalimaven gotes de suor galtes avall, i amb gust s’hauria desempallegat de la incòmode disfressa.

La representació havia de començar i, aferrat al bastó i esbossant l’obligat somriure afable, va ocupar la seva posició al costat de l’establia, on tot esperant als reis mags s’estaven Josep, Maria i el nen. Feien tots tres mala cara: se’ls veia tensos, garratibats, i el nen, inquiet per naturalesa, jeia inusualment tranquil al bressol. També els dos bens que pasturaven a prop romanien estranyament estàtics, davant d’uns brins d’herba d’un verd esmorteït i fossilitzats com els excrements del caganer. En realitat –ara començava a fixar-s’hi– també el paisatge presentava una excepcional aparença artificiosa i el decorat, que pretenia aprofitar alguns elements de l’entorn natural –l’aportació innovadora d’un jove i ambiciós escenògraf–, es revelava rudimentari, impostat: l’aigua del riu, ¿no era com làmines de paper de plata maldestrament enganxades?; i les muntanyes nevades del fons, ¿no semblaven de guix o de cartró pedra?; els estels –sí, ara ho veia clar!– eren desafortunades imitacions fetes amb paper daurat que penjaven d’un fil, i tot el terra –com no se n’havia adonat abans!– era cobert de diminuts trossos de suro que aspiraven a representar camins de sorra i fang. I mirant més enllà, a l’horitzó, va divisar un avet immens recarregat de guarniments nadalencs, una taula colossal parada per una dotzena de comensals –que devien ser gegants!–, un televisor de la mida d’una pantalla de cinema –encadenava anuncis festius de perfums, torrons i joguines–, i una llar de foc d’unes dimensions inimaginables on crepitava una foguera que explicava la insòlita calor que feia.

Tot tenia un aire vagament familiar, la representació d’una estampa coneguda, però el sorprenia el silenci, la quietud. Ell mateix sentia com el guanyava una agradable paràlisi, un dolç formigueig que immobilitzava el seu somriure cordial, les galtes enceses, una mà sobre el sarró i l’altra sostenint el porró de vi en l’aire.

Tampoc era un destí tan desagradable, va pensar. Es considerava una persona de bon conformar: ben mirat, la seva nova condició l’eximia d’haver-se de preocupar de guanyar-se la vida i de tantes altres obligacions. El més difícil era resignar-se a passar la resta de l’any ficat en una capsa de sabates.

Jordi Masó Rahola

El Pare Noel s’ha vestitamb robes de filigrana;ve de lluny i riu joliuamb la il·lusió a la mirada.

El seu ós, tan blanc com neu,ple de bondat a la cara,li ha ofert el seu llom calentper travessar tot Finlàndia.

Han caminat les geleresamb fanalet i campanadeixant petjades de porpradamunt la catifa blanca.

L’ós és un ésser manyacque per la neu s’enjogassa;el Pare Noel, feliç,balla i canta una corranda.

Els ulls de tots dos són blauscom les estrelles llunyanesque els veien passar de niti dalt del cel observaven.

El bon ós olora l’airei sent del món la fragància;de lluny ara ja s’albirenxemeneies i teulades.

Home de boscos polits,el Pare Noel llenyataireve a parlar de pau als poblesi de joia a totes bandes.

Davall el seu gran bonetdesa els noms de la canalla:els duu xocolata amb gerds,bescuits de mel i cor d’arbre.

I traient-se el guant de pellque pels jorns de festa guardaallarga la mà i, content,a tot nen fa una moixaina.

Balla alegre el seu fanalcom si fos una crisàlide;la campaneta d’or dringaamb so de pluja encantada.

El Pare Noel somriuenmig la terra nevada;de la seva barba penjal’estrella de l’esperança.

Carme Cabús

L’ordinador ha començat a escriure totalment descontrolat.Tenim una bona història l’ordinador i jo. Per tant, a vegades, agafo uns rampells, i jo el deixo i desprès llegeixo, o encetem la xerrada.– Què passa ?- Aquest cop tinc una causa ben definida.- I altres vegades no ?- No em distreguis, amic Joan, estic molt emprenyat !- T’escolto.- M’emprenya tornar a escoltar, un cop més, frases com “s’acosta Nadal, ja m’agradaria avés passat”, o “quin enrenou, no hi ha qui aguanti”, o “feinada per res”, o “els carrers i botigues amb llumetes per obligar-te a gastar…gastar el que no tens”…- Un mal recull.- Per què dius un mal recull ?- Em molesta la negativitat del teu recull.- No ho dic jo…. sols ho recullo i comparteixo.- No accepto aquest compartir.- Vaja… això no és diàleg.- És sinceritat i confiança. I un recull parcialment selectiu.- Què vols dir ?- Vull dir, que també puc fer un recull d’altre gent que espera amb il•il•lusió aquestes Festes.- Minoria !- Potser…. però a vegades les transformacions venen de les minories.- Nadal és tot un empostissat (“tinglado”) deshumanitzat.- També una TROBADA d’AMOR.- Ja ha sortit la vena romàntica !- La tinc, la sento i l’assaboreixo. Cert que cal fer-se, cada any, un replantejament d’aquestes diades en positiu. No estripant a tort i a dret.- Joan, el predicador !- O comunicador. Reconec que cada Nadal per mi és una oportunitat creativa per mantenir el valor de la trobada i inverteixo temps i ganes a poder fer-ho realitat.- Valor ?- Quan escrivia “felicitacions en paper”, uns dies abans de Nadal, a la gent amiga, familiars…. un dels texts que em sortia espontàniament era: “tant de bo cada dia de l’any sigui Nadal”… i de forma semblant també ho rebia. Ara, potser cal fer un text adaptat… “cada dia és Nadal, i el Nadal és el dia quotidià d’estimar i tolerar”.L’ordinador va fer silenci, i em sembla que no s’havia penjat. Jo també vaig connectar, tot fent silenci.Joan González

No sé si vos n’heu adonat, però tornem a entrar dins la cursa embafadora publicista que agafarà el tant anomenant esperit de nadal i el convertirà en: Barbies de tota casta, ormejos nadalencs, torna a casa per nadal, i les veus inintel·ligibles de la publicitat del perfum, sobre tot per dona i l’esbart de solidaritats ben enflocades a veure si ens remouen una mica el coret. Jo no dic que totes les ongs. se les hagi d’enfonyar dins del mateix sac, però les darreres noticies que arriben de segons quines, com la que volia transportar els nins del Txad i qualcuna d’altra et donen que pensar. Hauríem d’estar vigilants on arriben els nostres doblers i si realment arriben on nosaltres pensem que ho desitjaríem.Enguany no escriure sobre l’esperit de nadal i el consumisme desaforat. A més d’embafat n’estic un poc oiat i no tinc esma per repetir el que tantes vegades he escrit. Jo que veig poc la televisió, pens fer una vaga visual i veure-la menys encara. De tant en tant una iniciativa així és saludable mentalment.Avui parlaré d’un tema més íntim, que no per això no es converteix en universal.La vida en diferents moments ens posa en front de tessitures molt difícils. Parl de la mort de les persones estimades i també del procés que algunes passen abans de deixar-nos. Procés que vivim com un daltabaix emocional que et cruia per dedins.Contemplam a aquelles persones que eren un tro, que disposaven d’una gran energia, il.lusions, que no els atemoria gaire la feina; invàlides, que ja no són autosuficients, que depenen per a tot dels altres i que ni controlen les seves funcions fisiològiques més primàries.Qui més qui manco ho ha viscut això o possiblement ho viurà amb familiars propers, és com una llei de vida, malgrat a vegades es trenqui sense possible comprensió. Pares, mares, concos, germans que per l’edat i també debut a segons quines malalties degeneratives o també perquè el seu cosset ja no respon debut a què s’han acabat les piles, arriben a aquest dolorós estat desvalgut.L’únic que podem fer per elles, a part d’estimar-les molt ja que precisen de la mateixa tendresa que un infant, és fer-los aquests instants el més senzills possibles, tenir molta cura d’ells: Alimentació adequada, una bona base de descans, neteja com cal, guarir adequadament les escares que amb el temps s’aniran formant; no hi ha volta de fulla i al mateix temps agrair a les persones, tant de l’estament mèdic que s’han humanitzat en front d’aquests pacients com a les guaridores de moltes nacionalitats (això forma part també de la globalització), la tasca que fan quan els familiars s’ho poden permetre. I l’administració hauria de prendre consciència de què cada vegada seran més persones les que necessitaran aquestes atencions i em refereix a veure com és desenvolupa la recent creada “Llei de la dependència”; esper que amb molta sensibilitat que és imprescindible.La creació de lleis per reglamentar la situació de desemparament d’una gran part del col.lectiu social ho consider justícia distributiva. Ara bé, pel compliment d’aquestes legislacions al cent per cent, es necessita d’un finançament adequat i d’un personal suficient i ben preparat. Sense aquestes dues premisses, les normes poden quedar en un plec de bones intencions. Això és el que la participació ciutadana dins d’una democràcia no ha de consentir mai i estirar les orelles dels polítics que no han tingut els medis esmentats en compte i han legislat de cara a la galeria per la consecució de vots i cotes de poder. Avís a navegants¡.

Quan són els mateixos familiars els que volen tenir cura de totes les atencions cap a la persona desvalguda- a vegades hi ha alguns motius egoistes per estalviar uns doblers, malgrat es tinguin i d’altres no se sap com demanar el suport de personal preparat- a més del desgast i esgotament físic, també comportarà un gran desgast emocional i això passa seqüeles que els poden fer arribar fins a una depressió de la que no en serà tan senzill sortir-se’n. Devem aprendre a conèixer les nostres limitacions.Escric sobre aquestes situacions, perquè ara mateix la meva família l’està vivint en directe amb el meu sogre i vull fer carta pública d’agraïment a totes les persones que ens estan ajudant en aquests moments: metges i metgesses del PAC, infermeres que venen a fer les cures, i a les guaridores familiars tant les que venen a través de les institucions com a les que hem contractat per a l’atenció més continuada a lo llarg del dia i la nit. I aprofit per aixecar una llança a favor d’elles que gran part són romaneses amb un cor que els vessa i que la premsa, tan sols ens parla dels romanesos en casos de delinqüència. Trob que ja basta de fer generalitzacions negatives que no ajuden per res a la convivència.

En front aquestes situacions t’arriba un cert sentiment d’impotència quan reflexiones i et demanes el perquè ha de ser necessari viure i veure una degradació física i mental a passes agegantades que no et porten enlloc, cap a ningun objectiu esperançador amb futur. T’agombola pensar que es troba atès de la millor manera que sabem. Malgrat a vegades aquesta afirmació no sigui suficient.Les cultures sàvies sempre han considerat els seus vells, els han tingut en una alta estima i han estat cuidats com cal. A veure si hauríem d’aprendre d’elles.

Fins la propera.

Josep Bonnín Segura

El meu barber em va dir un dia que si et talles les ungles en dilluns no se’t corquen les dents. Els meus fills tenien problemes de dents. Encara eren petits. Tenien quatre i cinc anys. Cada nit la mateixa història. Plors i més plors perquè els queixals els feien mal. Vaig pensar en fer allò que m’havia dit un dia el meu barber. Una mica escèptic, però sabent que no hi perdria res, vaig posar en pràctica el consell. Malhauradament les coses no van pas anar com jo em pensava.

El primer dilluns del mes de desembre vaig agafar el més menut, l’Isaac, i li vaig dir: “tranquil fill, aquesta nit dormiràs sense cap problema.” Li vaig tallar les ungles dels peus i a esperar.

L’Isaac va dormir sense problemes però el seu germà gran, a qui no havia tallat les ungles, sí que en va tenir de dolors. Tanmateix, l’Isaac, pel matí, quan estàvem junts esmorzant a la cuina em va preguntar: “Pare, em podries tornar a tallar les ungles, avui?”

Li vaig dir que avui era dimarts i que el remei només funcionava els dilluns, com m’havia dit el barber. Ell, amb aquells ulls espavilats amb va xiuxiuejar: “vull tornar a somniar com aquesta nit”.

Us resumiré una mica la història perquè la cosa és ben estranya. L’Isaac volia tornar a tenir un somni meravellós en el qual ell era el protagonista d’una història fantàstica. En el somni, l’Isaac es dedicava a tallar les ungles dels peus a tothom que tenia algun problema: mals de cap, de queixals, de panxa,… També venien persones amb malaties més profundes, d’aquelles que causen un veritable dolor; el dolor de l’ànima. Amb ells aplicava la mateixa teràpia i funcionava! Es va passar les vuit hores de la nit guarint malalts o més ben dit, tallant ungles, i és clar, quan es va llevar és normal que em demanés allò de tallar-li novament les ungles. El meu fill volia seguir fent el bé. Allò li donava molta satisfacció.

El segon dilluns del mes de desembre ja van ser dos els nens a qui vaig tallar les ungles: l’Isaac i l’Àlvar. L’Àlvar tenia una mirada de bon jan que ja m’agradaria trobar de tant en tant en alguna persona a. Però la innocència, un cop perduda…

L’Àlvar, l’endemà també es va aixecar excitat amb la ferma resolució de tornar-se a dormir per seguir guarint persones amb el seu germà Isaac. Tots dos van somniar el mateix! Tots dos eren protagonistes del mateix somni!

Estava desconcertat. Però em vaig decidir. El proper dilluns jo em tallaria les ungles. Els meus fills eren massa feliços i havien canviat tan radicalment que jo sentia una estranya enveja. Per fi va arribar el tercer dilluns de desembre.

Em vaig ficar al llit, sense dir-li a la dona que jo també m’havia tallat les ungles. Va ser l’experiència més meravellosa que mai hagi pogut viure cap home. Això és el que va passar. No sabria com explicar-vos, amics que m’escolteu, tot això. El fet és que ara em trobo amb els meus fills tallant ungles tot el dia. Ells estan al costat meu, del matí a la nit. Quan arriba la nit em diuen que no volen dormir per no haver de despertar-se pel matí en el llit de casa. A mi també em sabria greu deixar de guarir malalts així que… Ens passem la nit fent-la petar, enmig d’un somni i d’un món diferent.

Només ens sap greu una cosa: els nens no tenen la mare, i jo no tinc la dona, a prop. Ara només tenim un desig en els nostres cors. Esperem que el proper dilluns la mare es talli les ungles i vingui a viure amb nosaltres aquesta vida renovada. Serà el quart dilluns de desembre. Serà un dia molt especial. N’estem segurs. Serà el millor Nadal de les nostres vides.

Joan Molina.

En Josep Nujal entrà a Olot per la part de llevant, pel convent del Carme i el carrer Major amb el seu Ford T, matricula B 51235. Havia escollit aquell primer de maig perquè les manifestacions i la crispació que es respirava a Barcelona no eren del seu gust.

En Josep era un viatjant de comerç que necessitava tota la setmana per visitar les botigues d’Olot, de Sant Joan, de Castellfollit, de Sant Esteve d’en Bas, Besalú… Tenia molta feina a ensenyar els productes d’ornamentació nadalenca que descansaven dins les grosses maletes del seu flamant automòbil.

Ensenyava el gènere a la primavera per poder servir-lo per la tardor i donar temps als comerciants a preparar els aparadors de les Festes de Nadal. El seu pas pel carrer Major fou tranquil: els estols de mainada ja no seguien els cotxes: ja no eren novetat.

Tanmateix una cosa inaudita li cridà l’atenció. Un grup de noies de nova volada assegudes a l’acera es descordaven les espardenyes les embolicaven amb un paper de diari i les posaven dins la bossa de mà. Tot seguit treien un paquet de la bossa, el desfeien i en sortien unes sabates de colors vius que es calçaven.

En Josep buscà una explicació al fet però no la trobà, fins que la mestressa de la fonda li explicà que eren les noies de Sant Joan les Fonts, la Canya, la Vall de Bianya i de Castellfollit de la Roca que acudien a veure la primera sessió de cinema sonor que tenia lloc a Olot, en concret al Teatre Principal, llavors explotat pel senyor Pujolar.

La mestressa li precisà que les noies caminaven a peu amb espardenyes per fer més camí i en arribar a la ciutat se les canviaven per sabates. D’aquesta manera podien lluir més i no gastaven tant el calçat. El viatjant ja havia vist a Barcelona El cantante de jazz i li havia agradat el cinema sonor, per la qual cosa decidí anar a la sessió del Teatre Principal i ser testimoni de l’estrena del cinema sonor a Olot

En Miquel Passalaigua era molt jove: només tenia 10 anys però havia estalviat un duro de plata, suficient per pagar l’entrada a les seves dues germanes i alguna noia més. En Miquel com que havia tingut una pleura i no podia córrer venia gasoses mentre els seus companys corrien rera la pilota .

La idea del negoci havia sorgit del capellà per no frustrar el noi i donar-li un incentiu. Ara, en Miquel era el noi més considerat per una colla de noies de quinze i setze anys, vestides a la darrera moda, amb els cabells estirats, els vestits caiguts i els ulls febrosos d’il.lusió. Fins alguna portava un barret rodó d’ala petita de colors vius i amb cinta fosca. En Miquel feia cua enmig d’elles; quasi tapat perquè li passaven un o dos pams d’alçada.

En Josep es ficà a la cua. Girà el cap envers uns cartells publicitaris. Llegí que viatges Marsans oferia un gran creuer pel Mediterrani i Terra Santa i que Casa Massias oferia les darreres novetats en teixits.

De seguida, però es fixà en una d’aquelles noies de la cua. Una noia prima de rostre rodó que portava el cabell negre, quasi blau; com si un tros de nit d’estiu li cobrís el cap. El seu cos senzill estava ficat dins un vestit color de rosa que arribava fins a sota genoll. Les mitges blanques feien un conjunt perfecte amb el vestit i les sabates vermelles.

La tela blanca s’obrí i el raig de llum polsosa que passava per damunt dels caps clava a la pantalla els anuncis de xampany Canals Nubiola, de les eines de la Ferreteria Agustí , de les novetats de can Nyera, del xarop Puig i del receptor de ràdio Philips que oferia l’Esteve Molas del carrer Clivillers.

Tanmateix els anuncis no van fer callar al públic, que esclatà en una ovació quan sentí les primeres paraules del film Del mismo barro Després es feu el silenci i les imatges i veus de la pantalla esdevingueren el centre vital de tots els cors.

En Baixar les escales del Teatre Principal, la noia del vestit color de rosa relliscà, perquè no estava acostumada a les sabates, i caigué sobre en Josep.-Heu pres mal ? – digué el jove viatjant de cabell ondulat negre i ulls de cristall de Florència. Mentre aguantava la noia.-Perdoni –contestà la jove que estava ben trasbalsada, mentre les seves companyes reienA la sortida en Josep insistí en acompanyar la jove que es deia Maria Anna i es deixà; acompanyar. Era quasi de nit i sobre el Firal d’Olot lluïa el primer estel de la nit i tot el verd del mar en els ulls de la noia.-A què et dediques –preguntà la jove.-Sóc venedor d’estels –contestà en Josep, qui especificà la seva feina de venedor de llums i estels de Nadal, com els que llueixen les botigues del carrer de Sant Rafel. La noia quedà una mica decebuda d’haver conegut un viatjant; un passavolant i li digué que si volia tornar a veure-la hauria de pujar sovint a Olot.

La Maria Anna a pesar que la temptació li entrava en el cos per les seves mans blanques i esquitxava de passió el carmí dels seus llavis no volia caure en el fang que venia de lluny, com cantava Gardel en el film. El seu germà cridà:-Maria Anna !La noia s’assegué a l’acera es tragué les espardenyes de la bossa de mà i segui les seves amigues a fer camí amb una cançó i un llum. En Josep marxà amb les mans a la butxaca Firal avall. Mentre caminava cantava el tango de moda Criollita decí que sí; criollita decí que sí que ya no alumbra el lucero, porque tus ojos que quiero/ya no brillan para mí. En passar per la plaça d’en Mora donà un cop al Ford T i entrà a la fonda.

Xavier Valeri