Trenta-cinc bosses de catànies. Eren suficients? N’hi hauria prou? En Pere creia que era massa i de sobres. Però jo no les tenia totes amb mi, depenia de com respondria la gent, si els pares portaven els seus fills, si hi col·laboraven. L’Enca havia fet la seva feina com a tècnica de Joventut, la Berta com a tècnica de Cultura i en Lluís a l’àrea de Benestar Social. Però res garantia l’èxit de l’empresa. Jo ho sabia i en Pere ho sabia millor que jo dins l’àrea d’Economia, però qui realment se la jugava era jo com a alcalde. La meva obligació, però, era dissimular l’angoixa i la incertesa, fer palès el meu convenciment en el projecte, tirar endavant la iniciativa fins a les últimes, avui, dia de Nadal, i que la sort del govern local, o sigui principalment la meva, i el compromís dels nostres ciutadans anessin aparellats.

La Pilar venia tota mena de dolços i llaminadures en la seva botiga cèntrica. “El Paladar Ensucrat”, era el nom del local. Hi podies trobar de tot i més: bombons, caramels, xocolates, coques, txutxes, confits, bunyols, flaons, pastes, pastissos, brioixeria, galetes, fruites seques, formatges, tartes franceses com creps i soufflés, púdings, postres gelades i sorbets. Però entre tota la varietat jo vaig optar per la catània, un dolç el·laborat amb ametlles torrades i caramel·litzades, cobert amb avellana i llet i pasta d’ametlla i després recobert de nou de pols de xocolata i sucre refinat. La Pilar em va recordar el sentit especial que tenia aquest dolç en la meva vida i en Pere somreia amb l’explicació:

––La meva mare et va regalar una bossa de catànies quan eres us vailet. M’ha contat milers de vegades la història d’un nen despert, el nostre futur alcalde, que un dia es va presentar amb un pal a la botiga i no duia ni un ral a les butxaques. Era un nen molt pobre, brut, amb pantalons curts i una camisa de quadros que quan era neta devia ser grisa tirant a lila; i portava una boina de color marró fosc que li tapava els ulls de tant abaixada. El nen va demanar caramels però aclarí que estava més pelat que el cul d’una mona, paraules que van fer molt riure a la senyora Margarita. Però amb aquest pal, advertí el vailet, faré màgia.

––Ah, si? Quina mena de màgia fa el teu pal ––es va admirar la senyora Margarita.

––Deixeu-me tocar qualsevol recipient, senyora Margarita, i us diré el nombre exacte d’unitats del seu contingut. A l’escola trec bones notes en mates.

Intrigada per la proposta, la senyora Margarita agafà un cistell, el de les catànies, i li va dir que podia tocar-lo amb el seu pal. Si n’encertava el número exacte de catànies que hi contenia, li’n regalaria una bossa plena com a premi i cortesia d’aquell ja llunyà Nadal del cinquanta-sis. Tal dit tal fet, tres-cents vint-i-set va ser la quantitat exacte que va citar el minyó. I des d’aquell dia i fins que la senyora Margarita va retirar-se del negoci, el petit Ivan va ser el centre d’atenció d’uns clients que omplien la botiga atrets per la notable virtut del futur alcalde.

En Pere i l’Ivan van desitjar bon Nadal a la Pilar i van seguir el seu curs fins la Plaça Major. Els carrers estaven abarrotats de gent que anava d’ací d’allà amb les compres de Nadal. L’alcalde no negava la salutació a ningú, fins i tot a alguns disconformes amb la seva política municipal que giraven la cara en una altra direcció quan el veien passar. Ja ho tenia assumit, però li havia costat anys acceptar les reserves dels enemics polítics. Molta gent es passava el dia criticant-lo i no es ficaven en la seva pell, en el seu servei a la comunitat. Era fàcil jutjar sense implicar-s’hi en si tal o qual gestió era bona o dolenta, o escoltar aquells tòpics recurrents que deien que els polítics només es ficaven en política per les ànsies de poder i per embutxacar-se un bon sou.

L’Ivan tenia l’oïda fina, podia escoltar converses a llarga distància per bé que sovint, per discreció, es feia el dissimulat. Però li agradava la rutina de la seva gent, els afers de cada dia, les converses que giraven, com escoltava d’alguns veïns, sobre les carxofes que havia bullit la Maria, ho explicava a la Ramona, i després les havia amanit amb una vinagreta que la filla gran assegurava que eren tan bones com sempre; en Dídac no acabava de trobar la manera d’arreglar bé la bateria del cotxe, cada dues setmanes li portava problemes i el seu cosí Bernat recordava el vell Citroën que també li donava maldecaps, al final el BMW, més bé de preu que el Nissan, va ser millor compra; la Tània renyava la seva germana petita, la Laia, perquè sempre li agafava les gomes del cabell, això sí, les de colors, ni les negres ni les blanques, home, ja està bé!; en Benet aconsellava al seu amic Joan Lluís que a la Botifarra s’hi jugava amb més punyeteria, i en Joan Lluís s’agitava nerviós perquè és que, mira, jo em penso, i t’ho dic ben clar, que en Marcel Casamitjana fa trampes, es coneix les cartes, les doblega una mica o jo què sé com s’ho fa; la Mara parlava a la Josefa i la Daniela del congrés d’assistència a les persones jubilades sense recursos, vas veure quina cara feia en Gironí Llorca? S’avorria, el beneit, i va tenir la barra de fer una dissertació d’hora i mitja que l’ultima mitja hora fins i tot ell s’avorria a si mateix. I entre aquests veïns i altre gent que passava, l’Ivan va comptar en un carrer vint-i-nou persones. No, vint-i-vuit. Un home entrava en una pastisseria. No, trenta, dues noies en sortien. I en aquest joc de comptar de la infantesa s’entretenia l’alcalde quan en Pere li advertí que dos coneguts s’aproximaven a ells:

––Bon Nadal, alcalde Garriga. Cap a la plaça?

Era la Sílvia, infermera de l’ambulatori.

––Bon Nadal, Sílvia, hi anem de dret. S’ha recuperat el teu home de l’operació al turmell.

––Aviat deixarà les crosses. Espero que hi pensi, d’anar a la plaça. Bé m’ho ha recordat aquest matí, que s’hi volia deixar caure amb una capsa de videojocs per a la Play. Ja saps que aquests dies va molt atrafegat a la botiga, però ja li he dit que ha d’acompanyar l’Albert, a veure qui rebrà el seu poema.

Allò era el que veritablement amoïnava l’alcalde. L’Ivan Garriga temia, per sobre de tot, no aquells que criticaven i s’oposaven a la seva política, sinó la no implicació d’aquells que podien creure en el seu projecte, com ara la família de la Sílvia, que no eren votants del seu partit però sí acudien amb assiduïtat als actes que es programaven des de l’Ajuntament. Temia que només hi acudissin quatre gats a la plaça. Tota aquella gent que veia pels carrers, coneguts i desconeguts, els que el saludaven i els que no, inclosos els que l’evitaven, sabien que s’hi faria en breus minuts? La Sílvia duia arracades, i exactament, en el carrer on s’havien aturat, sis més en duien, set, vuit, nou, set de nou, dues ja havien trencat cap a un altre carrer; també duia mocador al coll, com dues dones més, i una nena; pantalons, dotze dones, vint-i-tres homes; sabates sense tacó, totes les dones, curiós, un dia com Nadal hauria comptat més dones amb tacons, no devia ser moda de la temporada, per tant, en total, vint. Aquella gent anava amb bosses de compra, regals de Nadal s’intuïa per la seva expressió, però quants pensaven participar d’un gest solidari?

––Portem bosses de catànies per la mainada que vingui a la plaça i llegeixi en públic un poema. Òbviament també per als que no llegeixin ––va dir en Pere ensenyant a la Sílvia les bosses que carregava.

––Trenta-cinc bosses. Són poques? Són moltes? ––demanava l’alcalde la opinió a la Sílvia.

––Vós sou l’alcalde. És prou coneguda la vostra virtut en el càlcul, i aneu ben acompanyat d’un economista. Sé que et preocupa l’assistència de la gent, Ivan, he sentit a dir de gent que hi va a la plaça, a veure!

––Si són poques bosses, direm els nens que comparteixin les catànies amb els amics.

––Bona pensada, sentencià l’alcalde. En política la quantitat dels recursos és relativa, però la gestió dels mateixos recursos és capital.

––Si haguessis dit aquesta frase en campanya potser hauria meditat el meu vot i us hagués votat ––bromejà la Sílvia i es va acomiadar d’ells.

L’alcalde i el regidor d’Economia van arribar a la plaça. L’Ivan estava satisfet amb el resultat de l’estructura que es veia des de l’extrem oposat de la Plaça Major: un tió de fusta de grans dimensions, a ull, al seu ull clínic, quatre metres i trenta-tres centímetres de llargada per un i mig exacte de diàmetre, xifres que no diria mai que sabia en veu alta per no donar una imatge de sobrat. Una proesa de treball encarregat al personal de l’escola taller del poble amb un capital invertit modest, però tirat per la borda si la cosa no anava com havia d’anar. Hi havia uns pocs curiosos davant l’estructura, però era poca gent, i ningú duia res més que les mans ficades a la butxaca per protegir-les del fred. La canalla jugava ignorant la presència del tió que el personal estava acabant de decorar. Els músics preparaven els seus equips i l’escenari, els còmics s’estaven pintant per atreure la canalla, els tècnics de manteniment anaven feinejant d’un lloc a l’altre; i així tot l’equip treballava en la línia que ell i el grup municipal havien previst i calculat. Però se li plantejava el dubte de les trenta-cinc bosses amb les cent tretze, cent dotze, cent quinze persones que transitaven per l’àrea delimitada per la Plaça Major. Hi participarien poques o moltes?

L’Enca, en Lluís i la Berta els esperaven al peu del tió. En Pere estava exultant amb el resultat, l’alcalde era més prudent. Però l’Enca, empesa pels ànims d’en Pere, proposà a l’Ivan que obrís la porta davantera del tió, la que feia de cap: una cara somrient amb dos ulls grossos dibuixats, com de manga, un nas que era un fardell de llana rosa, dues galtes pintades de vermelló, la boca era un somriure de traç negre i per barretina duia un gran mitjó blanc. Així que va obrir la cara del tió, l’alcalde va caçar al vol un grapat de cartes. El tió n’estava ple, d’un extrem a l’altre.

––Són poemes, Ivan ––explicà la Berta––. Cada minyó del nostre poble n’ha fet uns quants. Són poemes solidaris, de pau, com vàrem acordar a la junta. L’Enca ha fet una bona feina (l’Enca va somriure) i la participació dels nens ha sigut exemplar. Falta que els seus pares s’hi sumin.

Allò era el que atabalava l’alcalde, que els pares no s’hi sumessin. Per més inri, van aparèixer a la plaça en Gilbert Masnou i la seva colla.

––Vénen amb ganes de brega ––sentencià en Pere––. Es podien quedar a casa aquests quatre. A veure quin una en porten de cap.

––Seguiu treballant ––ordenà l’alcalde a tot el seu equip. S’havien aturat per assistir a l’encontre amb la colla de partidaris d’en Masnou, una gent que feia de la baralla el seu lema polític. Tot el que votava a favor l’equip de govern, ells ho votaven en contra; tot el que era en contra, ells a favor, no perquè es creguessin amb una raó diferent, sinó perquè era la seva manera de cridar l’atenció i de fer destacar el seu pensament extremista, radical en el pitjor sentit del terme i intolerant amb la pluralitat. No treballaven per al poble, sinó contra l’alcalde, per l’anhel de poder, i amb un discurs d’ultradreta. Van deixar davant l’alcalde i en Pere vuit cabassos plens de carbó, i no precisament de sucre.

––Els nens, quan s’han portat malament, els reis els porten carbó ––va dir en Masnou per fer riure la seva colla. I reien amb una falsedat que emprenyava en Pere, però l’alcalde no deixà que es posés davant seu, volia parlar ell:

––Aleshores espereu el dia 6 de gener, que és quan vénen els reis, i torneu a portar aquest carbó ––va dir l’alcalde, i ara els que reien eren els del seu equip. En Masnou era pel cap baix un pam més alt que l’Ivan, tot i que també un tros més prim. Els cabells engominats, grisos, sempre se’ls pentinava endarrere, així com l’alcalde els duia amb clenxa. L’alcalde amb abric marró i bufanda negra, i l’altre amb gavardina negra i pantalons de pana blaus. En Pere ja estava acostumat a aquells duels, però amb tot no es va estar d’intervenir:

––Masnou, fins i tot un dia tan maco com avui, Nadal, no us estimeu més participar d’un acte solidari com el del tió?

––Solidari? ––es va burlar––. Repartiu el vostre sou entre els necessitats del poble i donareu una veritable imatge de solidaris.

––Comença donant-ne exemple ––es defensà l’economista––. Tal diràs, tal faràs! El que guanyes com a regidor per què no ho reparteixes entre els que passen misèria, i n’hi ha que et voten? Nosaltres no discriminem ningú als menjadors socials i no tots els que atenem, contra el que puguis pensar, són immigrants. Però vosaltres preferiu el vot de l’odi, oi?

––Mossega’t la llengua, llepaculs, o t’hauré de fer una cara nova! ––va dir en Masnou acostant-se amenaçadorament a en Pere amb els seus tres guardaespatlles. La gent s’anava acostant al tió per veure com acabaria aquell enfrontament, adults i canalla. Però potser no era només per xafardeig i morbositat, pensà l’Ivan, en veient que la majoria de famílies anaven deixant caixes i cabassos al voltant d’en Masnou i la seva colla i, almenys a primer cop d’ull, no eren de carbó. Ja eren força famílies les que s’hi van aplegar i somreien i saludaven l’alcalde per bé que es miraven amb desconfiança el líder local de l’ultradreta i els seus acòlits. Com podia treure-se’ls de sobre l’alcalde? No hi havia cap manera de que els deixessin tranquils? La gent ja hi estava acostumada als numerets d’en Masnou, però el dia de Nadal, home, s’ho podien estalviar.

––El tió solidari és un fracàs, Garriga ––va dir––. Com tota la teva política. Reien els seus companys. Compta els assistents. Entre canalla i gent gran no deuen haver-hi més d’una trentena.

Tenia raó, en Masnou, i això feria l’Ivan. Per arribar a la trentena d’assistents s’havien de comptar aquells quatre desgraciats, però així i tot manà encetar els actes i va ser amb naturalitat que en Masnou i els seus es van anar diluint entre el públic. Els còmics atreien la canalla i els seus pares, els músics animaven el jovent, els tècnics vigilaven que tot rutllés com havia rutllar i els regidors del govern i l’alcalde parlaven amb un ciutadà o altre. Va arribar l’hora dels parlaments. Per sort, els xiulets d’en Masnou i companyia no se sentien per sobre del volum dels micròfons. La Plaça Major es va anar omplint de moltes famílies que anaven molt carregades de lots amb diferents productes. Allò va donar una alegria immensa a l’alcalde, era un degoteig constant de gent que omplia la plaça, entre ells l’home de la Sílvia i el seu fill Albert; cada minut que passava unes quantes famílies més: quaranta, cinquanta, seixanta… I el compte no s’aturava. El nombre de gent que s’acumulava era proporcional al malestar que sentia en Masnou, visiblement enfurismat; d’altra banda, li era propi estar-ho. Els còmic van repartir les bosses de catànies entre la canalla i com l’alcalde havia temut, van resultar ser poques, però s’ho van manegar de manera que tota criatura tastés si més no unes quantes.

L’Enca agraí a diversos col·laboradors la seva participació en el tió solidari i a tots els nens i nenes del poble per haver escrit poemes de pau i solidaritat. Els còmics pujaven algunes bosses plenes de cartes tretes del cul del tió, cosa que va fer molt riure a la mainada, i alguns nens van pujar a l’escenari per llegir poemes a l’atzar, de companys seus. Fins i tot va coincidir que una nena va llegir un poema propi, i va dir unes paraules molt boniques que arrencà aplaudiments de totes bandes:

––Per Nadal hem d’ajudar els nens pobres i els seus pares i germans perquè els ajudin amb menjar i roba. Jo els dedico aquest poema perquè tinguin alegria i juguin tot el sant dia!

La Berta i en Lluís van explicar al públic que els tècnics anirien repartint poemes a canvi dels lots solidaris i així es va anar fent durant tota la tarda. El tió solidari va ser tot un èxit. La Plaça Major era plena de gom a gom i en Masnou i els seus acòlits es mossegaven la llengua vist, objectivament, l’èxit del projecte. Però va veure una oportunitat de protagonisme quan l’alcalde va fer la cloenda de l’acte en persona. Va pujar a l’escenari mentre ell parlava:

––Veïns i veïnes ––deia l’Ivan–– és emocionant comprovar la gran participació que hi ha hagut al tió solidari. El meu agraïment de cor és per a tothom que hi ha participat, especialment a les famílies que esperen rebre els productes que bonament els feu arribar sense ànim de lucre, perquè tinguin un Nadal com Déu mana. Gràcies a totes i a tots, i que el tió us sigui tan benvolent a vosaltres com ho serà per aquestes famílies que pateixen en silenci però a les quals, gràcies a vosaltres, aquest Nadal somriuran una mica.

Va haver-hi grans aplaudiment que en Masnou tallà de cop prenent-li el micròfon de les mans:

––Com us podeu creure aquest tros d’ase? Tot el que ell fa és amb ànim de lucre, si no és així, que en doni mostres amb dades objectives.

Silenci general. L’alcalde li va donar les dades que demanava:

––Vols dades, Masnou? Quants carbons diries que hi ha exactament en els cabassos que has portat?

––M’estàs vacil·lant ––protestà l’ultradretà.

––I ara! Si comptes exactament el nombre de persones que ens escolten a la plaça i somriuen perquè han contribuït a donar sentit autèntic al Nadal, en fan ni més ni menys que quatre-centes noranta-set, que és exactament el nombre de carbons que hi ha repartits als vuit cabassos.

Fos veritat o fos mentida la dada, els ciutadans van aplaudir l’alcalde amb entusiasme i en Masnou es va retirar humiliat. Començà de comptar els carbons amb els seus tres ajudants però la tasca era feixuga i la gent se’n reia, de manera que ho van deixar estar. Llavors en Pere va pujar a l’escenari i apagà el micròfon per demanar a l’alcalde:

––Tot el poble sap el teu do amb el càlcul ràpid a ull, però els has donat una dada certa?

L’alcalde va riure i va respondre:

––Pots posar la mà al foc que hi ha exactament quatre-centes noranta-set peces de carbó als cabassos. Ara que, de gent, amb els que arriben i marxen de la plaça, no en sé el nombre exacte, però mira quina gentada. N’hi deu haver més del doble de la xifra que he dit, Pere! I tots participen del tió solidari, és a dir que aquest Nadal no hi haurà cap família del poble a la qual el tió no li cagui torró.

Pau Terri

Paper blau pintat d’estels d’argent , el cel

Sacs de xarpellera enfarinats, les muntanyes,

trossos de romer i boix d’olor amarg , el bosc.

branquillons d’olivera plantats al pla, arbres,

papers d’alumini ajuntats , la bassa i el riu.

Tros de suro aspre, recargolat, la cova

l’àngel d’una sola ala penjat,  l’Anunciata.

A la vora del  foc  canten pastors sense cames

i ballen corrandes, expressant el  goig tan gran.

Ovelles amb potes de fil d’aram mengen herba de paper,

gallines i conills de fang,  fan gambirols saltant i  jugant.

La mula mira al bou, el bou  a la mula.

La mula cluca un ull i riu, el bou dissimula.

Els estels de plata parpadejen

els peixos llueixen les escates brillants.

El vent de la muntanya mou els arbres,

i baixa l’olor del boix i del romer ,  fins la vall.

Un espectacle bucòlic, tendre:

La verge somriu dolça

Sant Josep preocupat,

i el nen que fa el nen?

menja figues en paella

que l’avia li ha portat .

“Venite adoremus Dominum”

Veniu adoreu al Senyor.

Nadal  2009

Josep Lleixà Fernández

Aquest Nadal,

el cel emplomat em parlarà de tu,

clapejat de núvols i tenyit de tristor.

Seràs neguit de vent, desdibuixat de pluja,

que portaràs records del passat;

tebior de cendres que encara escalfen.

Aquest Nadal,

Un oreig suau i fresc de muntanya

esmicolarà el trist silenci;

cridòria de coloms, plomes tendres,

vestiran d’ales el pensament;

galtes acolorides, amb roses d’aire,

emplenaran de flaire el sentiment.

M’endinsaré somnis endins,

creixeré el pensament de calma

i amarada de tendresa,

no gosaré fondre joies nacrades

ni parlar de blavors llunyanes.

Serà els temps qui els parli

de ferides, malsons i esgarrapades.

Res no els podrà enfosquir

el goig del pessebre i les nadales.

Aquest Nadal,

des del meu racó boirat,

em sentiré lluny…i aquí.

© Pilar Campmany

No podia evitar mirar per la finestra amb melancolia. La neu queia gairebé a càmera lenta i em semblava impossible que fos cert. Estava recordant, imaginant no ser on era, tot i que era el que sempre havia desitjat, amb els ulls entelats i vidriosos.

Un Nadal blanc. Quin nen de poble o ciutat poc propensa a l’estació freda no somia en que algun dia veurà nevar en un dia tan màgic?

Suposo que estava decebuda, no em podia moure de lloc. No m’atrevia a sortir al carrer a alçar la vista i a veure com queien sobre meu aquelles volves gèlides de les que tant havia sentit parlar.

La neu m’estava desil·lusionant i em feia mal. Em vaig portar les mans al pit i vaig intentar aturar el meu cor que s’estava trencant de dolor mentre no podia evitar que una llàgrima caigués per la meva galta.

Vaig tancar els ulls fortament com si pogués fer que tot desapareixes i trobar-me de nou amb la meva família.

Com podia haver marxat?

En aquell moment no ho recordava, però tenia motius. Motius que se’m escapaven per la infimitat de la seva naturalesa, per l’estupidesa amb que havien estat creats amb els meus altius raonaments.

El meu pare fumava i mai parlava. Ens observava sense veure’ns realment, potser imaginant-nos, amb expressió severa; en aquell moment ningú sabia que passava per el seu cap, però després somreia d’una manera que et feia pensar que els núvols havien deixat de cobrir els seus pensament i havia tornat amb la seva família. La meva mare s’asseia al seu costat i amb un somriure responia a les preguntes directes, no parlant mai sense raó, complaguda mentre que el meu germà servia el dinar i la seva dona intentava controlar als sorollosos nens que havien engendrat. Jo, en un racó, simplement intentava no semblar ni en acord ni en desacord en res, mirava constantment el rellotge amb discreció i esperava el final de la vetllada, només volia sortir d’allà, no volia estar amb ells.

Com podia haver sigut tan egoista? Ells m’acceptaven i jo mirava el rellotge.

Els regals no eren res de l’altre món però eren suficient per enlluernar als nens. Jo em limitava a esperar.

Com no havia pogut veure la felicitat que sentia?

Potser els meus records eren distorsionats i realment era horrible estar amb ells, potser no recordava que estava en tensió o que tothom em burxava, es reia de mi. No, no era possible.

Perquè havia marxat? Perquè havia considerat millor viure en el estranger, intentant començar de nou? Qui m’havia cregut que era?

Havia marxat sense cap mena d’excusa.

“–Adéu.

–Tornaràs per Nadal?

–No.”

Havia pensat que la meva vida seria molt millor que arribaria, coneixeria a gent i passaria el millor Nadal de la meva vida, però no tenia raó.

Jo era irritant i sarcàstica, massa realista, massa individualista i a vegades malhumorada. Fosca i a vegades paranoica, ningú em podia entendre, ningú m’acceptava, excepte aquells dels qui m’havia allunyat. Que ingènua, que estúpida havia estat.

No els podia culpar per no haver-me avisat. Perquè ho haurien d’haver fet?

Vaig obrir els ulls i vaig allunyar-me amb cautela de la finestra intentant oblidar la neu que per primera vegada tenia el privilegi de veure. Vaig girar la vista a la taula parada. M’havia servit el sopar feia ja molta estona. Tot era fred i la copa de vi continuava buida.

Em vaig acostar i amb un moviment molt lent vaig omplir la copa quasi per complet. Me la vaig portar als llavis i deixant-hi una marca vermella gairebé la vaig buidar. Vaig mirar-la i li vaig donar unes quantes voltes intentant que les meves preocupacions marxessin més ràpidament del que havien arribat. Volia dormir, que fos el dia següent i deixar-ho estar tot.

El telèfon va sonar i em vaig girar emportant-me un ensurt. Vaig deixar la copa amb la resta de pintallavis sobre la taula i em vaig acostar al aparell que anunciava que em trucaven des de casa. Tenia la mà al cor i al adonar-me’n la vaig baixar dubtosa de respondre al mòbil o no.

Podria haver deixat enrere el meu orgull i respondre. Però va poder el meu orgull. Vaig llençar el mòbil al sofà i va tornar a sonar, encara amb més insistència, com si algú hagués vist la meva reacció. A qui volia enganyar? En realitat volia parlar amb ells.

Segurament seria el meu pare volent-me dir bon Nadal amb un xivarri de canalla considerable d’ambient.

Vaig omplir altre cop la copa mentre mirava amb apatia l’objecte sorollós que va deixar de sonar i va tornar a cridar de nou. Vaig buidar la copa amb rapidesa mentre el telèfon em reclamava, em vaig acostar al sofà i m’hi vaig deixar caure agafant l’aparell, disposada a contestar amb ironia, disposada a dir que estava bé. Tenia que fingir així que vaig agafar aire i vaig despenjar.

–Hola?

–Hola filla –era el meu pare. Poques persones sabran el que vaig sentir al escoltar la seva veu a l’altre cantó del fil. Una veu que desitjava saber que era feliç una veu repleta d’amor i tenyida de melangia–. Em sens?

Havia estat uns segons sense poder respondre intentant que la veu amb sortís amb aquell sarcasme que pretenia però no va poder sortir més que un:

–Hola –gairebé no vaig sentir la meva veu, de fet no sé si va sortir de la meva boca i ningú ho sabria mai perquè em vaig adonar que ja no hi havia ningú a l’altra banda.

Em vaig mirar el mòbil i vaig veure que s’havia apagat. El vaig intentar encendre encara amb llàgrimes als ulls de l’emoció continguda però es va tornar a apagar a l’instant, la bateria s’havia esgotat per complet.

No podia deixar així les coses.

Potser vaig estar dos minuts pensant en on havia deixat el carregador i uns altres cinc en concloure que com sempre, l’havia deixat al meu despatx, era allà on carregava el mòbil.

Suposo que tota aquella lentitud va ser la causant de les preses que em van agafar. Vaig recollir l’abric de terra on havia caigut l’últim cop que havia entrat per la porta i vaig deixar l’apartament abans d’haver-me acabat de posar els guants i sense haver-me assegurat d’agafar les claus de casa, però sí les del cotxe.

El meu barri era un d’aquests on tots els edificis són nous i en la seva majoria deshabitats, en els que els primers mesos tot està pulcre i evidentment ja no hi instal·len cabines telefòniques, així que vaig anar en una corredissa al aparcament i d’una revolada vaig dirigir el cotxe amb dificultat a causa del que havia begut, fins a prop de la meva oficina, on sabia que hi havia una cabina tot i que mai l’havia fet servir.

Se m’havia acudit pujar a buscar el carregador, però m’havia deixat el mòbil sobre el sofà, allà on havia sonat i les claus de les oficines a casa. Així que vaig buscar al fons de les meves butxaques i sense haver tancat el cotxe ni haver-lo aparcat bé vaig ficar les monedes que havia aconseguit reunir a la cabina telefònica. Vaig marcar amb els dits enguantats i em vaig portar l’auricular a la orella tremolant mentre començava a esser conscient que la neu m’estava tocant per primer cop a la vida. Llavors la veu del meu pare va sonar amb aquella frase que esperava:

–Bon Nadal, filla –no vaig pretendre encertar com és que sabia que era jo però vaig aixecar la vista i vaig veure totes aquelles volves dirigint-se cap a mi.

–Papa, esta nevant –vaig dir amb una veu trencada.

–És meravellós! M’agradaria estar amb tu. Jo mai he vist la neu, però fa molt temps la vaig sentir.

Vaig començar a plorar incontroladament i em vaig portar una mà a la boca perquè el meu pare no em sentís sanglotar.

–Vols saber com és, papa? –vaig dir intentant que no es notessin les meves emocions. Ell no va respondre, estava contenent l’alè–. Recordes aquella melodia que escoltàvem cada diumenge, quan el veí tocava durant hores, recordes la melodia que ens paràvem a escoltar seient a terra amb l’esquena a la paret? –Ell va assentir sense dir una paraula, però jo el vaig entendre–. És com aquella melodia de piano, però més suau, com el vellut del vestit vermell de la mama. Cau amb lentitud tot i que amb impaciència. Hi ha tantes volves que semblen infinites, sembla que mai deixaran de caure sobre nostre, ho notes?

El meu pare es va posar a plorar. No sé si es va allunyar l’auricular, però va trigar en respondre.

–Mai havia vist res amb tanta claredat. Estic amb tu.

A causa de la seva ceguesa més que prematura molts anys enrere tot el que el meu pare havia viscut havia estat a les fosques. Cada cop que hi pensava veia que totes les meves queixes eren buides. Ara l’havia ajudat a veure la neu i em sentia satisfeta tot i que també estúpida per estar tant lluny. Perquè ell hagués estat molt més content amb mi al seu costat, potser irònica i malhumorada, però amb mi.

Quan vaig penjar l’auricular tenia els cabells completament molls i els ulls més entelats per les llàgrimes que per la neu, em sentia marejada i només volia arraulir-me sota moltes mantes i no tornar a veure la neu, li havia regalat aquella visió al meu pare.

Vaig pujar al cotxe i en el primer tram ja vaig veure que alguna cosa no anava massa bé. Em sentia marejada i confosa, gairebé no veia res i tot era molt fosc. Vaig frenar una mica, però volia arribar aviat a casa perquè la sensació acabés, així que vaig tornar a accelerar, pestanyejant, però cada cop ho veia menys clar.

Cada cop tenia mes ganes de plorar cada cop el cotxe es va anant torçant més i més, la dolça veu del meu pare ressonava dins del meu cap fins que no va quedar res més que foscor.

© Mireia de No Honrubia

 

Tremolava com una fulla, el fred intens se li havia calat fins el moll dels óssos, tant que gairebé no podia ni moure’s. Amb els peus a la cadira i asseguda al respatller, per tal d’arribar al taulell de la parada, mirava de reüll tota aquella gent que passava amunt i avall del Portal de l’Àngel, ben abrigada i gairebé tots amb algun paquet sota el braç. Ja era ben entrada la tarda i no havia venut ni una tauleta. Els únics que s’havien acostat a la parada eren uns quants nens mal educats que volien riure’s d’ella:

-Quan val una tauleta?- li preguntà amb una rialla burleta un noi de cabells rossos i rinxolats que semblava el cap de la colla.

-Quatre cèntims- contestà esporuguida.

-Ah, ah, ah..- van esclatar tots en una gran riallada

-Quatre, ha dit quatre!- Deien, tot exagerant la “e” tancada.

-Així que tu ets de Lleide, eh? Vols una tomate? O un vas d’aigüe? Ah, ah, ah..

-I així van estar força estona, fins que se’n van cansar. En anar-se’n, el nen de cabells rinxolats prengué una caixa de torrons i apretà a córrer.

Ella no va tenir ni esma de moure’s. S’encongí encara més i pensà en com li agradaria ser a Agramunt, a casa, vora la llar de foc. Recordà els hiverns passats, quan el pare, després de l’ultima cuita atiava el foc, se la posava a la falda i li cantava cançons, i li explicava contes. Sense adonar-se’n murmurà: -”pare, porta’m a casa”, i començà a taral·lejar “el noi de la mare”.

Al cap d’una bona estona una veu greu i potent li feu aixecar el cap

-On és en Jaume?

Era un home molt ben vestit, clenxinat i amb posat altiu. S’empassà saliva i contestà amb veu tremolosa:

-No hi és.

-Ah, i tu qui ets, bonica?

-Sóc la seva filla.

-Caram! M’alegro molt de conèixer-te! Saps? Cada any compro els torrons per a mi i tota la família en aquesta paradeta. El teu pare sempre em parla molt de tu, deia que eres molt maca, i ara veig que és veritat. Bé, i on és el teu pare?

La nena abaixà el cap i mentre amb els ditets balbs cargolava els penjolls de llana de la “manteleta” que li cobria l’espatlla, digué amb la veu gairebé inaudible:

-Es va morir.

A l’home se li gelà la rialla a la cara. Va haver de reprimir un munt de preguntes que voldria fer: quan es va morir el Jaume? I de què, de malaltia o d’accident? Fa gaire?… però les va reprimir a temps, es fixà més bé en el rostre d’aquella nena que no aixecava dos pams i hi va llegir un patiment extrem i una tristesa infinita.

-No hauràs pas vingut tu sola?

-No…amb la mare

-I on és la teva mare?

-A l’hostal, és que la Marta és molt petita i aquí hi fa fred.

-Qui és la Marta.

-La meva germaneta.

-Ah…el teu pare no me’n va dir res l’any passat

-És que va néixer després de…ara fa quatre mesos.

L’home mirà amb tristor la fotografia dels torronaires amb gorra musca que, com totes les parades de torrons, tenia penjada per demostrar la legitimitat de l’origen del producte. A primera fila, s’hi veia en Jaume, el pare d’aquella nena. Recordà el seu caràcter alegre i extravertit.

S’adonà que a les mans encara duia l’entrada al Romea; ell era actor i sempre convidava al Jaume a alguna sessió. Mentre es posava l’entrada a la butxaca digué.

– Dóna’m dues caixes de torrons, sisplau.

Després de pagar es quedaren en silenci l’un davant de l’altre durant molta estona. Ella amb la mirada a terra, ell sense saber què dir. Finalment es va treure el rellotge de la butxaca i mirà l’hora. Es feia tard, la rua començaria aviat i encara s’havia de vestir.

Sense saber com acomiadar-se i amb un nus a la gola girà cua disposat a anar-se’n. Però després de fer dues passes es quedà quiet i es tombà altra vegada cap a la nena:

-Que ja has fet la carta als reis?

-No, la mare diu que enguany els reis no podran passar.

-Això ha dit? …però a tu què t’agradaria que et duguessin, eh?

La nena pensà que l’únic que volia era tornar a casa, vora el foc. Però digué:

-Una bicicleta.

-Adéu, bonica!- I se n’anà decidit.

Al cap de poca estona arribà la mare i la seva germaneta, just quan el carrer s’anà omplint de gent i començaven a desfilar tot de carrosses plenes de regals. Després van aparèixer les tres carrosses més grans, cada una amb un dels tres reis d’Orinet assegut en una gran trona. Quan la del rei blanc arribà a la seva alçada la rua es parà, i el rei  baixà acompanyat d’un munt de patges. La gentada li obrí pas mentre es dirigia cap a la nena que el mirava esporuguida. Aquella figura imponent de barba blanca i llarguíssima li acaronà la cara. Llavors es girà cap a un dels patge que donà a la nena una bicicleta de colors llampants. Tot seguit el rei blanc prengué una nina i li donà a la seva mare:

-Això és per la germaneta d’aquesta nena tan maca.- després es va treure un sobre de sota la capa i li allargà a la mare:

-Aquí n’hi haurà prou pel taxi de tornada a Agramunt i també per un ram de flors pel Jaume.

El rei i els seus patges s’enfilaren altra vegada a la carrossa seguits pels ulls esbatanats de la nena, a qui anava saludant amb la mà des de la seva trona. Aquella mirada il·lusionada el recompensà més que una ovació amb tota la platea dempeus.

Una gentada es bolcà a comprar torrons d’aquella parada en la que hi havia fet estada el Rei, i al cap de poca estona esgotaren les existències. L’endemà, tornaven al poble amb la bicicleta i la nina… i la sensació que la màgia del Nadal els havia somrigut.

© ricard bertran puigpinós (Agramunt)

S’havien fet grans junts, vivien al mateix replà en un edifici de pisos de l’Obra Sindical del Hogar, els pares d’ambdós – com quasi tothom en aquella època – callaven davant les malvestats del Regim, i el feixisme aplicava la màxima de “ qui calla atorga “ , i els tenia inclosos dins l’epígraf “tibios” , que era per descomptat millor que els de “desafectos” que per exemple barrava tota opció d’accedir a una vivenda.

El Lluís sentia passió per la Sonia; aquest sentiment era perceptible i conegut per tothom, excepte – com acostuma a succeir – per la interessada; en la infantesa els jocs que practicava un i altre sexe, futbol, baldufes, a cuit i amagar .. els nens, i amb la corda, les nines, les cuinetes,…. els separaven de forma “ natural “; a l’adolescència , primer a l’escola i més tard a institut , acostumaven a fer el camí junts, i cada cop de forma més clara el Lluís anava assumint que la Sonia se l’estimava “ com un germà ” , i el feia dipositari dels seus pensaments més íntims; va patir amb ella el primer amor, i va consolar-la en el primer desengany. Van ser anys durs, fins que el van cridar a files; el Lluïs va servir a l’arma d’artilleria, a la Bateria L-1, al Castell de Montjuïc; dos cops al mes podia anar a casa el cap de setmana, i malgrat això era l’enveja de la resta d’artillers per les cartes setmanals que rebia “ de la novia “. La Sonia li explicava fil per randa, com anaven les seves “experiències” en el terreny amorós, i semblava no adornar-se’n de fins a quin extrem això el feia patir.

Li va tocar patir epistolarment la seva relació amb l’Aureli ; aquest era un xicot simple, i en alguns moments un xic violent; la relació no va ser mai un camí de rosses, i abans de la llicència definitiva del Lluís , els dos membres de la parella tornaven a viure amb els seus pares. No existia aleshores el delicte de violència contra les dones, però si dissortadament la violència, que la Sonia – com tantes i tantes dones – va patir amb excés.

El Lluís va marxar per qüestions laborals a Lleida ; des de la “terra ferma “ com ho havia fet des de Montjuïc, va anar sabent/patint les successives relacions de la Sonia : el Josep, l’Oriol, el Manel,… en tots els casos finalment es trencava la relació en el moment en que semblava portar de dret al matrimoni.

Prop dels trenta anys, amb un càrrec força ben retribuït, el Lluís tornava de Lleida; anava a viure en un pis cèntric, lluny de l’Obra Sindical del Hogar i dels seus habitants, i amb la única recança de no estar prop de la Sonia.

Els anys també havien passat per a la Sonia, i quan va rebre una trucada del Lluís convidant-la a sopar, es va plantejar la possibilitat de que això fos un primer pas per començar una relació de parella.

Els carrers lluïen esplèndidament; per arreu es feia evident que s’apropava Nadal, abans d’anar al restaurant van anar a fer un tomb per centre de la Ciutat; més enllà de la vella atracció el Lluís va veure l’abisme que s’havia anat fent entre ell i la Sonia, també ella comprovava que el “ germà estimat “ havia madurat en tots els sentits.

El sopar va ser un remenber del passat, els dos amics van copsar deseguida que la seva relació no podia anar a més, i justament – sense dir-s’ho – van assolir el compromís íntim de no forçar-la sota cap concepte ni circumstància.

El divendres 25 de desembre de 2.009, es trobaven – una vegada més – per dinar junts el Lluís i la Sonia, ho farien en aquesta ocasió a l’Hostal Colomí de les Germanes Camps; un cop acabat l’abundós i excel·lent àpat, ben abrigats, amb abric, guants, bufandes,… faran un tomb a peu per aquesta Vila Comtal. Ambdós pentinen cabells blancs, i s’ho saben tot l’un de l’altre, però mai han tingut – ni ho volen – cap trobada intima.

EL Lluís i la Sonia, s’estimem des de sempre “ com a germans “.

(©) Antonio Mora Vergés

(dedicat a l’Òscar Rodríguez)

Al decorat es veurà un camp amb molts ocells. A l’esquerra de l’escenari hi haurà una font i, al mig, un arbre.

A dalt de tot es veu l’estrella fugaç. Apareix en Banyeta vestit de color negre i porta una capa, unes banyes i una cua vermelles. Duu un paper a la mà.

Banyeta: (llegint el paper que té entre mans) Aquest any que m’he portat molt bé, vull un cotxe amb foc i que tingui el nom de Banyeta.

Des de dalt de l’escenari apareix un àngel volant i es xoca amb l’arbre del decorat i es pela la cama.

Àngel Miquel:(arrossegant-se i posant-se aigua de la font al genoll) Au, au! Quin mal!

Per la dreta de l’escenari, apareix en Leví que va vestit amb una samarra de pell d’ovella.

Leví: (fent cara d’amoïnat) Que t’has fet mal?

Banyeta: Que t’estàs posant aigua?

Àngel Miquel: Sí, és clar que sí. M’he pelat la cama però, encara que em faci mal, me n’he d’anar a Betlem.

Banyeta I què faràs a Betlem?

Per la dreta de l’escenari apareix l’Àngel Gabriel

Àngel Gabriel: Doncs anar a l’establia on està el Nen Jesús. No sabíeu que ja ha nascut?

Levi: No. Que hi anirà molta gent?

Àngel Gabriel: Sí. Hi aniran: pescadors, pastors, el caganer, grangers, els Reis Mags…

Leví: Jo també aniré a veure el Nen Jesús.

Banyeta: Jo també vull anar-hi. Demanaré que els Reis regalin al Nen Jesús un cotxe d’aire que posi Jesús.

Àngel Miquel: Si m’ajudeu a caminar, hi podem anar tots quatre caminant.

Els quatre amics se’n van, ajudant l’Àngel Miquel, mentre l’estrella fugaç es va desplaçant.

Cau el teló.

2 i 4 de desembre del 2008

(c)Arnau Soler i Gausachs

En Jaume i la Neus havien decidit celebrar el seu vint?i?cinquè aniversari de noces viatjant per Amèrica. No hi havia dubte que la fortuna els havia estat favorable durant els anys de casats. Començant de no res, en Jaume Serra s’havia obert camí en la vida, llaurant?se un futur a base de treball i de sacrifici, per esdevenir un ric industrial conegut a tota Catalunya com “el rei de la ferralla” per les seves nombroses fàbriques de fundició a Cornellà. Però, a més a més, els seus negocis abastaven una immobiliària, una companyia de transport i, fins i tot, un parell de tendes de moda a Barcelona, així com un taller de confecció a Sabadell… Ningú podia negar?li que havia triomfat a la vida.

Ara, feliços i satisfets, volaven en un DC?10 de la companyia Ibèria rumb a Nova York, ciutat on començarien una segona Lluna de Mel, recorrent els Estats Units de cap a cap durant les festes de Nadal. Seria un viatge meravellós, sense haver de suportar les privacions de la classe mitjana pel seu limitat poder adquisitiu. Ells no havien de preocupar?se dels diners, ja que el seu compte bancari tenia força zeros. Privilegi de milionaris!

Feia més de quatre hores que s’havien enlairat de l’aeroport del Prat i es trobaven ja sobre l’Oceà Atlàntic. Tot transcorria amb absoluta normalitat. Les hostesses traginaven amb la seva acostumada rapidesa i eficàcia. La Neus llegia una revista del cor per combatre l’avorriment i en Jaume assaboria un autèntic whisky escocès, quan de sobte cessà el monòton rondineig dels motors. L’aparell sofrí una brusca sotragada que li va fer perdre alçada. Gairebé d’immediat i de manera automàtica, s’obriren les portelles de les mascaretes d’oxigen que penjaven sobre els caps dels bocabadats passatgers. Llavors es va encendre un rètol d’emergència i la sirena d’alarma sonà amb intermitència pels altaveus de l’avió. Una hostessa amb evidents símptomes d’angoixa i nerviosisme, que acabava de sortir de la cabina del pilot, agafà el micròfon i anuncià:

?Mantinguin la calma, si us plau… Sembla que tenim problemes importants. Dos motors han deixat de funcionar i malgrat que encara ens resten els altres dos, no tenim la potència suficient per prosseguir el vol… Així doncs, els prego que es posin la jaqueta salvavides perquè tractarem d’ameritzar sobre les onades. És una possibilitat remota però que cal aprofitar… Hem llençat un missatge de socors donant la nostra situació per si hi ha supervivents… Gràcies i… que Déu ens ajudi!

Aleshores es van produir alguns arravataments d’histèria que ràpidament van ser controlats per les hostesses o pels viatgers amb més sang freda. De seguida van començar els acomiadaments, les llàgrimes i les oracions.

?Neus no vull morir amb un pes a la meva consciència ?mussità en Jaume serrant fort la mà de la seva esposa?. T’estimo, però això no vol dir que t’hagi estat sempre fidel. En aquest atziac moment vull confessar?te que he mantingut relacions íntimes amb la meva secretària i… també amb alguna altra dona durant els llargs viatges de negocis.

?Ho comprenc, estimat ?sospirà la Neus no gaire sorpresa per les revelacions del seu marit?. En realitat, fa anys que sabia que m’enganyaves, des que vaig descobrir taques de carmí en una de les teves camises de seda… però no et preocupis home, jo tampoc he perdut el temps.

La dona va fer una pausa abans de sincerar?se per complet. L’avió seguia perdent alçada i les hostesses tractaven de donar exemple de serenitat mentre s’afanyaven a ajudar els passatgers en tan dramàtics moments. La mort semblava gairebé inexorable. Potser havia arribat l’hora de confessar per fi al seu marit la liberal i disbauxada existència portada fins aleshores. Veure la cara encesa de ràbia d’en Jaume en conèixer les seves aventures amoroses seria el seu darrer plaer. Un plaer pòstum, però intens. Quina importància tenia ja tot el que havia fet o deixat de fer? Aspirà la fragància del seu perfum francès per donar?se ànims i prosseguí:

?Vaig casar?me amb tu pels diners i d’ençà que vaig adonar?me de la teva infidelitat, m’he venjat posant?te les banyes amb tots els homes que he pogut.

?Que tu… m’has posat… les banyes? ?preguntà en Jaume astorat pel secret desvelat per la seva esposa, negant?se a donar crèdit a tan frívol comportament.

?De què et queixes, Jaume?… Ho sento, però és ben cert. M’he ficat al llit amb el xofer, amb el jardiner i amb d’altres criats de la nostra torre de Sitges… Quan anava a classe d’aeròbic en realitat acudia a les cites amb l’amant de torn… Les reunions benèfiques a les quals assistia eren l’excusa perfecta per les orgies que hem estat organitzant a casa d’algunes amigues… La polsera de brillants que em vas regalar i que vaig dir?te que m’havien robat, la vaig donar al professor d’anglès per una nit de passió… Resumint, he tingut un bon grapat d’embolics amorosos, fins i tot amb alguns dels teus estimats col·legues d’honra més que dubtosa.

?Si no estiguérem a punt d’estavellar?nos, et juro que t’escanyava!?exclamà en Jaume vermell d’ira i vergonya.

De sobte, l’avió s’estabilitzà. Els motors van recuperar l’habitual brunzit. La mateixa hostessa que abans anunciava tota angoixada l’imminent tragèdia, ara distesa agafà el micròfon per comunicar amb un somriure de cinisme i marcada ironia:

?Senyors passatgers, esperem que, en aquestes dades nadalenques, la tradicional broma del Dia dels Innocents hagi estat del seu gust… Els recordo que avui és vint?i?vuit de desembre… El capità Navarro i la tripulació d’aquest DC?10 els desitja un feliç viatge!

© Ramon González Reverter