NADALS, NIT DE REIS

magos.jpg

Ja em fet, de Nadal el pessebreQue representa el naixementDel fill de Deu mol pobreQue ve per salvar a la gent

Sant Josep i la verge MariaL’àngel de l’anunciacióJesuset nascut en una establiaEls reis. van a l’adoració

A l’escola fan festa els petitsMireu quin contratempsDiuen els pares, els durem als padrinsque estaran mol contens

Mes endavant el dia de la rifaTots ens farem ricsMes mireu quina enganyifaSeguim treballant am la pala i els pics

Uns creuen que des d’un país gelatUn senyor de gran panxa i vestint de vermellArriba amb un trineu de regals carregatJo. Jo. Fa quan riu el pare Noel

Ha arribat l’hora esperadaFarem cagar el tióSerà una gran cagadaDe l’any passat encara millor

La nit de Nadal amb devocióTothom a missa del gallLa diu el mossèn amb satisfaccióA la sortida, festa i xaragall

Tota la família al dinar de NadalTots amb molta il·lusióMenjarem brou i pollastre com calI ben tips, ens menjarem el torró

El dia de Sant Esteve, pau i tranquil·litatEns afartarem de canelonsQue la padrina ha preparatDons s’ha passat el mati als fogons

A arribat la nit de cap d’anyFarem gresca i celebracióAm l’esperança que el nou anySigui encara mol millor

Uns dies desprès el patge a arribatA buscar les cartes als nensEls mes petits s’han ensuratQuan arribin estaran contens

Nens ja soc aquíEns va dir un presidentNosaltres també som aquíSom els reis de l’orient

Aquesta nit d’alegriaPortem a tothom regalsDons amb amor i simpatiaDonem per acabats els Nadals

El rei blanc porta orUn present mol lluentL’hi diuen rei MelciorEll també ve de l’orient

També ha arribat al portalEl bon rei ros, GasparLliurant mes d’un regalAl nat que va a adorar

Qui es podia imaginarEls joguets que amb alegriaEl negre rei BaltasarRepartia de nit i de dia

La mainada tot s’ho creuFins i to, els padrinsQue arriben a tot arreuConeixen tots els camins

Els reis venen de l’orientPer mar i terra han arribatPorten alegria a la gentI als nens que fan bondat

Ja han arribat a GuimeràEstan plens d’alegria i contensAl casal repartiran tots el regalsPe a tothom, els grans i als nens

L’any que ve tornaranMarxen abans de fer-se de diaTambé els estan esperantAls pobles de la rodalia

Ton Armengol,Gener del 2010

EL NADAL PASSAT

llar_de_foc.JPGAquell Nadal seria diferent. Amb els pares havíem decidit anar a l’antiga casa pairal.Cada any hi havíem anat a passar uns dies per les Festes de Nadal. Des que els avis no vivien no hi vàrem tornar més.Abans, les festes eren una gran troballa amb tota la família, plena d’alegria i disbauxa. L’àvia cuinant a tothora, els nostres pares guarnint la casa, parant la taula, amb tot el que l’àvia guardava només per aquells dies, estovalles de fil, vaixella de porcellana, copes antigues de cristall dels besavis…L’avi, sempre tenia la llar de foc encesa, era molt acollidor, tots ben amuntegadets davant el foc i l’avi parlava i parlava, els grans, quasi ni l’escoltaven i els petits, cinc, entre tots els cosins, rèiem en veure com s’enfadava, llavors ell …Quants records em varen venir a la ment davant aquella llar ! Els darrers, de quan tenia uns cinc anys. L’any passat amb 15 anys ho vaig trobar tot petit i rònec.La mare, emocionada i nerviosa, només entrar a la casa , es posà a plorar en un racó de la cuina.El pare, semblava esperitat, d’aquí cap allà entrant bosses i queixant-se del fred que hi feia.Jo, amb els meus sentiments contradictoris, sense saber que fer.Aquell va ser un dia estrany, ningú parlava amb ningú, els tres feinejant i lluitant amb uns estats d’ànim ben diferents. Durant el dia, no vàrem tenir ganes de fer menjar, anàvem picant d’allò que havíem portat.. En fer-se fosc, amb la casa amorosida per l’escalfor de la llar de foc i els calefactors, que havíem posat a cada habitació, ja ens sentíem a casa.Arraulits davant el foc, compartint les torrades de pa amb all i la llonganissa feta a la brasa, ens miràvem i les rialles parlaven per nosaltres. En acabar de sopar, la mare va prendre el paper de l’avi i, com qui obre els calaixos d’una antiga còmoda, va començar a parlar i parlar, revivint records. Jo, embadalida, anava obrint també les petites capses dels meus, tot entrant en un diàleg cada cop més engrescador. En l’eufòria, sense adonar-nos-en, barrejàvem escenes o les magnificàvem. El pare ens escoltava, rectificant-nos de tant en tant.La vetllada va ser inoblidable, les hores passaren sense presa.Ens adonar-nos que quasi era de dia, vam sortir, ben abrigats, a caminar fins aquell turó, on ens portava l’avi, cada matinada del dia de Nadal per contemplar la sortida de sol.Ben abraçats, vàrem assistir al naixement d’aquell dia que havia de canviar per sempre, la nostra manera de viure els darrers Nadals.Ahir, 24 de desembre, en tornar a entrar a la nostra casa pairal, tots sabíem que havíem de fer per posar-la a punt. Tornàvem a tenir la casa plena, amb la tota família que havíem reunit.Per nosaltres, ha canviat la concepció dels Nadals, des d’aquest any, seran la continuïtat d’una tradició familiar que hem aconseguit fer renéixer.Núria Niubó25 de desembre 2009

UNA HISTÒRIA, DE NADAL ?

ciudad.jpg

Fa pocs dies passejava per la ciutat. No m’acompanyava ningú, però em donava la sensació que alguna cosa especial hi passava. S’intuïa un aire ben particular. Hom podia pensar que no érem en cap data concreta, encara que es deixava entreveure dins de l’aire com una mena de festa. No plovia ni tampoc nevava, però el sol no era gaire esclatant. Hi havia uns núvols que semblava com si juguessin a fer i amagar: ara hi sóc i ara no…

La metròpolis estava molt tranquil·la, la gent passejava d’una manera gairebé amable… com si en aquell moment ja no fos una veritable capital… potser no calia fer res de res… només era precís sortir de casa com qui engega un motor… després ja vindrà el que hagués de venir… Això és el que hi havia, no cap altra cosa més, perquè hom s’adonava que les cases i la gent estaven en moviment.Jo mateix havia sortit a donar un volt a primera hora del matí perquè d’aquesta manera la jornada esdevé més interessant i completa. Qui es lleva tard em sembla gairebé com un mort vivent; estava dins d’aquestes consideracions quan m’aparegué com si diguéssim una visió completa al costat d’uns crits: -Què fas, animal!-No siguis mal parlat!-I ara, què s’ha vist i què es veurà!-Això mateix i no pas una altra cosa.-Però què dius…-Parlo xinès?-Gairebé…-Llavors-Ens haurem d’entendre…?-No ho crec pas…Al mig del carrer, que fins en aquell moment estava molt tranquil, havien aparegut dos homenassos, per no dir una altra cosa. Primer mútuament no es feien gaire cas, però poc després, talment com si fossin dos personatges que es repelessin mútuament no es podien deixar de parlar d’una manera inconnexa i poc raonada… A vegades hom passa de llarg… però si s’esdevé alguna cosa molt particular llavors sembla com si unes determinades persones tinguessin als dits i a la cara com una mena d’iman…-Ahir ja t’ho vaig dir…-No recordo res…-Precisament per això mateix-Ja som al cap del carrer?-No sé què t’empatollesDe sobte ambdós s’aturaren al bell mig, de la ciutat? No calia que fos un lloc concret. De fet el rerefons no importava gaire. Només calia observar el personatge més gros al costat de l’altre que era escanyolit del tot. Ja portaven ben bé més de mitja hora intercanviant idees, però sense comunicar-se res en concret. Només eren unes simples paraules sense gaire sentit. De sobte el més gros pronuncià un simple mot, i l’altre no contestà res de res. Li havia tocat la fibra sensible, almenys és el que semblava. Qui restava mut començà a fer com una mena de giravolt, però de moment sense dir res, ni tan sols mitja paraula…Jo em vaig ficar en una racó fosc de la plaça, ja que m’havia entrat una enorme curiositat. De fet no els havia vist mai fins en aquests moments que els contemplava embadalit…I potser la vida i la mort té aquestes coses que ens fan passar d’un avorriment més absolut a un interès primordial. Fins ara havien estat dos personatges absolutament anònims, és a dir, sense cap nom i molt menys un cognom, però poc a poc s’anaren concretant les dades d’ambdós…L’home gros tenia de nom Perot, encara que el prim el comencés a anomenar Guinarda. Així hom podia començar a pensar en un cantellut derivat de Pere, talment com si fos un lladregot molt antic.L’altre, el poqueta cosa, li deien i s’anomenava Jordi Finet; tant el nom com el cognom semblava fets expressos per al personatge… els seus gestos sempre no eren gaire contundents encara que les paraules ja fossin una altra cosa.-No fa pas gaire et vaig veure -digué el grassonet.-On?-Fent de Rei Mag-Això no es pot explicar-Per què?-S’hauria de dir que és un dels set misteris.-No poden ser vuit?-No, no, de cap manera.-Hauríem de començar de nou…-La conversa?-Què si no…-Llavors haurem de girar cua envers la imaginació… Imagina’t que som en un país molt fred…-Llavors no pot ser Betlem-Què dius ara?-El que escoltes… però a veure… Sempre posem el punt de partida a Betlem, ja que és com si diguéssim el motor que engega el conjunt de la història… Després ja serà una cosa molt diferent perquè s’hi impliquen tots els poders de la terra…-Haurem d’explicar una història política?-No exactament… però hi hauríem de pensar, i així tocaríem un conjunt de tecles…-Exactament com un virtuós del piano…-Ho podríem considerar així, ja que la història és de virtuosos. Sempre comença amb un aire ben determinat i quan sembla que s’acaba, ja té uns fulls que no són els mateixos del començament-Hem començat parlant de Betlem…-Tens tota la raó del món…-i ara ja no sabem quina tecla tocarem o bé ens faran tocar…-No sé on vols anar a petar, però el punt de partida era un Rei Mag…-Exactament, però el fil de la història sempre s’acaba amb set misteris… No tinc raó?-Tota, aquesta vegada tota, i ja no divaguem com fa una estona…Rafael Soteras i Rocarafael123456@orangecorreo.es

UN DIA D´AQUESTS.

Nadal_2009.jpeg

Diuen que un dia d’aquests encendran llums pels carrers, disfressaran els aparadors de vermell i plata, hi haurà més estrelles que estrellats… Tot serà una gran cançó, amb bona lletra però amb mals cantors.

Diuen que un dia d’aquests les esglésies tindran més flama que mai, els cremats seran els mateixos, els cremadors també… Es repetirà la història per repetició automàtica.

Menjar i més menjar, semblarà que s’acabi el món. Com en un eclipsi d’humanitat i bon cor, tothom viurà a les fosques.

Diuen que un dia d’aquests s’imposarà somriure per decret del cel…

Tothom viurà feliç, serà l’etern rosari de posseir i posseir. La gran majoria seran figures de paper al gran poema del món. Mentrestant el botxí i el drac, cada vegada més gran. I les que encara van amb el ciri a la mà, els que segueixen cecs davant d’una fe invisible. El gran lladre amb el seu sistema… segueix sent més lladre.

Diuen que un dia d’aquests al calendari hi haurà un dia de color vermell. També cadascú procurarà per ell… La solidaritat entre estats continuarà sent ciència ficció sense saber de quina galàxia. Es miraran el mèlic i riuran contents. Diuen que un dia d’aquests tot serà bonic hi hauran flors i violes i fins i tot romaní. Els convençuts de sempre tot ho veuran amb ninetes de felicitat. Només veuran endavant sense mirar als costats… Els qui miren cap al cel buscant una creu, els que s’hi abracen, els que s’hi claven, els que ells són la creu…

Diuen que un dia d’aquests la gent disfressarà les cases potser per oblidar-se de la realitat. Veneraran sotanes sense ordre ni sentit. El funcionari del cel somriurà als rics, quan la veritable riquesa no es compra amb diners. Els emboirats amb la relíquia que només deixa penyora… I els que enyoren el que no tenen ni posseeixen, i la infelicitat personal els corca el moll de l’os.

Però diuen que un dia d’aquests els somriures penjaran de cada fulla d’arbre. A cada balcó hi haurà un ninot vermell i blanc inventat per una multinacional. Tot serà –és- de masses. Tot serà –és- tan irracional. Segurament que els cants només fan que amagar la pròpia soledat. Com deia l’àvia: Qui canta els seus mals espanta…

Tothom mirarà i veurà segons les diòptries del seu ego. Tothom creurà haver vist allò que vulgui. Però diuen que un dia d’aquets s’aturaran les guerres per fer recompte de morts i recarregar els canons i els governants i fabricants d’armes negociaran noves condicions i noves promocions… La maldat sempre està d’oferta, i de vegades té fins i tot la benedicció dels funcionaris del cel. Però tot això només serà i passarà, un dia d’aquests. Ara tots som uns caganers d’esperit i d’ànima que ho permetem tot sense fer res… Potser en lloc de ninetes només hi tenim estrelles i tot ho veiem bonic i estrellat. Alguns seguiran llegint i repetint el missal de la vida sense fer-hi cap aportació de llum personal.

Diuen que un dia d’aquests els somriures penjaran com una llufa enganxada als llavis de la gent. Els que estan a dieta de televisió creuran veure l’etiqueta del preu de la felicitat. Els que creuen que reguen la flor de la perfecció, però sempre els falten pètals, la terra té impureses, la tija malura, però ells segueixen regant… Però no patiu, només serà un dia d’aquets. Però no fa segles que dura???

Diuen que un dia d’aquests sentiràs que truquen a la porta dintre teu. Però potser faràs el sord, o ja ho ets i no t’obriràs per ningú. Posaràs gasolina al cotxe, canviaràs les piles del comandament de la televisió, recarregaràs el mòbil, contractaràs un Internet més ràpid, però viuràs sol, i estaràs més sol i aïllat que mai. Però per sort diuen que només serà un dia d’aquests. T’has fet vell amb un coixí de calendaris, i no pretens canviar res, tot t’està bé, i sinó, et calmes dient que tu sol no pots fer-hi res… Sembla que l’aire sigui d’una Caixa,i el respirar d’un Banc… El mar, d’una multinacional. I el màrqueting del cel és el més agressiu i penetrant.

I de cada guerra en fan una gràfica amb els danys col·laterals… Potser la cova és la d’Ali Bavà i els quaranta mil lladres… Si no n’hi ha prou amb un, vindran tres reis seguint una estrella que duen a la punta del nas… Però no passa res només som les marionetes d’un gran guinyol sense ordre ni control. Però no passa res, diuen que tot s’arranjarà un dia d’aquests.

Un dia d’aquests al cor de les persones ressonarà l’eco de la bondat i tothom despertarà…,

Ah!, que tingueu un bon dia d’aquest….

Nadal 2009 onatge@gmail.com

POEMA CÀLID DE COMPANYIA.

nevada_1.jpg

Als afores del temps,

sentíem amb dolçor

la veu que resseguia

el traç dels nostres cossos,

blancs com l’hivern candent.

La neu de les muntanyes

–el fred i la incertesa–

semblava tan llunyana

com un desig perdut,

mentre les pells jugaven

a descobrir-se el tacte,

a encendre el foc efímer

que aparta de les hores

l’instant per recordar.

Bruna, 21/12/2009

ACCIÓ DE GRÀCIES

imaginacion_creadora_.jpg

Hi havia una sensació general de pessimisme, el país estava ensorrat no tant sols econòmicament, sinó també anímicament, si aquesta accepció es pot aplicar a un col•lectiu; els escàndols de corrupció, en el context d’una misèria cada cop més estesa, la sensació de tornar als anys del Partido Único, ara PP & PSOE, i el tristament tripartit d’aquells “anys foscos “ que no s’acabarien com vam pensar ingènuament l’any 1.976.

Ningú s’escapava – tampoc a nivell personal – d’aquesta llosa de tristor, a la que en el seu cas personal calia afegir-hi alguns entrebancs de salut en l’àmbit familiar.

Costa en aquestes circumstàncies trobar raons per ser agraïts !.

Li venia al cap la pèrdua del seu pare, i el llarg dol fins arribar a entendre que la seva presència, no únicament en el període d’infantesa, havia estat un regal preciós pel que donava sempre gràcies.

La vida havia estat molt generosa; la companya fidel, les filles, els nets ,… la passió pel país,.. tot eren motius per donar gràcies.

El Nadal s’apropava , i en aquesta ocasió – potser més que en qualsevol altre moment – li costava d’entendre els designis de Déu; sabia que ELL sempre escrivia clar, i que eren nosaltres els qui – amb massa freqüència – veiem els renglons torts.

Això el feia patir; finalment un vespre desprès de sopar,amb l’excusa d’estirar les cames va sortir de la casa, la nit era freda, les llums dels estels arribaven clares en absència dels núvols, i amb els mans obertes, els palmells enlaire, va esforçar-se en cercar paraules de benedicció i/o d’acció de gràcies :

Gràcies Senyor pel regal de la meva existència.

Gràcies Senyor per la meva família.

Gràcies Senyor pels meus amics.

Gràcies Senyor pels meus enemics.

Gràcies Senyor per aquesta dèria de conèixer Catalunya

Senyor , des del fons del cor no entenc – tot i defensar la llibertat d’obrar que ens has donat – el dolor del món ; la fam de tantes i tantes persones; el malbaratament de recursos que fan/fem alguns, i la precarietat en que per això altres viuen/moren diàriament; tampoc Senyor que com – sembla –se’n surten bé els malvats i els bons pateixen, i entre la indiferència general el patiment s’escampa.

Senyor, dóna’ns – també a nosaltres – la fortalesa moral de Maria, la teva Mare, i que també puguem com ella, lliurar-nos completament als teus designis ;

Fiat Mihi secundum verbum tuum

Li va semblar que les estrelles titil•laven, o potser era el fred intens que li provocava una secreció del llagrimall.

El Nadal, un cop més torna a fer-se present.

Gràcies Senyor !

(©) Antonio Mora Vergés

COMPROMISOS D´HIVERN

rama_helada.jpg

Aparadors guarnits

amb icones daurades,

i llums de totes menes

en avingudes plenes

mostren unes diades

que tempten els sentits.

Somriures imperfectes

i miratges perduts,

formen l’eix vertebral

d’un món impersonal

on els anhels vençuts

esguerren els trajectes.

M’emmirallo al bassal

platejat per la lluna,

i em reconec la ràbia

envers la immensa gàbia

on cria la infortuna

com un verí letal.

¿Per què visc un present

de calma i de confort?

¿Qui sóc per no merèixer

i quasi desconèixer

la persistent dissort

que ofega tanta gent?

El regust de quitrà

embafa les andanes,

mentre s’apaga el dia

i un llast d’hipocresia

fereix vides humanes

del paisatge malsà.

Nadal promet paraules;

nosaltres som els fets.

Vicenç Ambrós i Besa

NOMÉS NADAL…..

brindis2.jpg

¿Què amaga el vell Nadal

que reté la indulgència

per l’excés d’impotència

victimista i banal?

¿És part del desencís

el buit inevitable

després d’un temps amable

de festa i compromís?

¿Reconforta la ment

una copa daurada,

la taula ben parada

i el somriure amatent?

¿Ens desperta el neguit

la gelada nocturna,

talment com una espurna

enmig de l’infinit?

¿Qui dorm entre els cartrons

o embolcalls inservibles

de regals prescindibles

i oblidats en racons?

¿On és l’immens futur

sense falses promeses

ni persistents flaqueses

d’aquest present obscur?

¿Per què només Nadal

remou la indiferència

envers la incoherència

humana i visceral?

Vicenç Ambrós i Besa

UN ALTRE (CONTE DE NADAL)

recien_nacido.jpg

Havien vist aquella parella d’indigents voltar pel poble amb una certa freqüència, en els últims temps. Acostumaven a estar-se arrecerats en alguna portalada de les cases del passeig dels arbres o bé asseguts en els bancs de la vorera, no pas en franca actitud de demanar almoina, sinó com abandonats en sí mateixos, indiferents, amb una mirada buida que no tenia ni pretensions de moure a compassió. Semblaven originaris d’algun país de l’Est; els seus cabells eren llisos i llargs, d’un ros molt clar, i els rostres demacrats mostraven una pell fina recremada del sol i de l’aire, en els quals hi destacaven els ulls blavíssims, sense cap mena d’expressió. Ell duia una barba de molts mesos. No devien tenir més de trenta anys, i la gent que els havia sentit intercanviar alguns mots, deien que parlaven una llengua estrangera que no podien entendre. Ningú no sabia d’on havien vingut. Feien la impressió d’estar permanentment sota els efectes de les drogues o de l’alcohol. De vegades, increpaven els vianants, amb signes notoris d’embriaguesa, i la gent del poble evitava d’acostar-s’hi tement alguna imprevisible reacció violenta.

Aquell poble tranquil, de gent senzilla, no estava avesat a que gaires novetats li pertorbessin la quotidiana rutina, com no ho estava, tampoc, a la mala gent. Per això els captaires incomodaven, sorprenien, feien por, i ningú no entenia per què la guàrdia civil no s’havia ocupat de fer-los fora o de dur-los a un alberg. Comptaven amb ben poques pertinences: tan sols una vella bossa d’esports i una manta de quadres esfilagarsada que acostumaven a traginar penjada a l’esquena. I un tetrabrik de vi barat a les mans com a inseparable companyia. Per tota roba d’abric, l’home portava una caçadora de cuiro de molts anys enrere i uns pantalons de xandall, mentre que ella es cobria el cos amb un enorme ponxo de coloraines de llana, sota del qual hi sobresortia una faldilla llarga. Tots dos anaven calçats amb unes vambes, sense cordons ni mitjons, que deixaven entreveure una pell moradenca pel fred i la brutícia. Era el dia de Nadal ja entrada la tarda, càlida i alegre dins les cases, trista als carrers deserts, que lluïen il·luminats per anèmiques tires de bombetes de colors que els creuaven de banda a banda. No es veia ningú a l’exterior i gairebé fosquejava. El passeig dels arbres era, de fet, una antiga carretera ubicada en un extrem del poble. No es tractava d’una zona gaire comercial ni tenia cinemes o sales de festa, i a l’hivern, quan fosquejava, eren comptades les persones que s’hi veien. Tenia les voreres amples, amb arbres plataners, i s’estenia en línia recta cap a ponent, per on el sol s’amagava cada vespre entre un paisatge magnífic de camps i de vinyes. Els arbres encara no havien perdut les fulles del tot, aquest any de freds tardans, com si esperessin una última ventada que els fes estremir i els deixés amb la seva nuesa retallant el cel; a la nit, sota la llum esgrogueïda dels fanals, semblaven desventurats espectres amb mal de solitud. I les lluminàries de festa, amb poca voluntat engrescadora, feien encara més paleses el desemparament i la tristor. I ells, els dos vagabunds, s’hi estaven.

I en aquest jorn de Nadal, un home camina lentament per la vorera dels arbres. Avança en direcció a ponent, cau la tarda i allà, al fons del passeig, encara es poden veure les últimes resplendors d’incendi en un cel ennuvolat, un horitzó vermell sota un mantell de fosca profunda. Han anunciat pluges per aquesta nit, i el vent ha començat a bufar amb ràfegues fortes i gèlides. Arriba a glopades l’olor de fum de llenya d’algunes llars de foc, i sí, comencen a caure les últimes fulles tardanes.

L’home que camina sota els arbres porta un farcell de pena a dins del cor. És tan gran la seva aflicció que, si hagués de fer-ho, amb prou feines trobaria la manera d’expressar-la. Tot es podria resumir, però, amb ben poques paraules: el primer Nadal sense ella.

Si almenys haguessin tingut un fill… Aquesta idea se li fa obsessiva, l’acompanya vagi on vagi, i més en aquests dies tan difícils anímicament de suportar, en què angoixes i fracassos semblen resplendir amb més intensitat, com si fossin estrelles de Betlem. Ha deixat el dinar familiar tan aviat com ha pogut. Ha estat fent el cor fort durant tota l’estona, més pels altres que no pas per ell, perquè sap que pateixen en veure que no acaba d’aixecar cap. Hi eren tots: els pares, les germanes i els cunyats, les dues nebodetes bessones amb els ulls tan innocents encara… Han fet cagar el tió abans de dinar, i la il·lusió encomanadissa dels infants sens dubte li ha fet més lleugera l’estona, però els rituals de cada any, els àpats sense fi, l’embafament, l’allargament interminable de la sobretaula, l’han dut al límit de la resistència. I ha sortit i se n’ha anat a caminar carrers enllà, per l’avinguda dels arbres, amb la visió de la posta de sol sempre fixa a l’horitzó. Li agrada fer el trajecte a poc a poc quan la tarda declina, li ha agradat sempre; els millors colors del cel crepuscular els ha vistos sempre des d’aquest indret. N’ha contemplades de magnífiques, i amb estats anímics ben diferents; amb el cor ple de joia a vegades, al costat d’ella, o amb la pena de l’amor que cremava per dintre, o amb el neguit de projectes immediats, o amb pensaments tan negres i emboirats com els d’ara mateix; voldria confondre’s en aquest paisatge, perdre’s camí enllà, on només alguna pinzellada púrpura al voltant dels núvols li fes companyia, i ser pols, o cendra, o res… Es veu claror a través de les finestres, regna un silenci absolut, trencat només pel vent. Les veus resten a dintre, amb l’escalfor de les cases…

Sent la cremor del glaç en el seu cor. Com unes tenalles que li traven els sentits, que no el deixen respirar. El primer Nadal sense ella. Des que l’havia coneguda, la seva vida havia estat planificada per ser viscuda plegats; ara no tenia cap sentit. No en sabia, de viure. No havia intentat cap bogeria gràcies a la perseverant vigilància dels seus amics, dels seus pares, pobres, tan vells ja, que patien tant com ell i més i tot, i no el deixaven sol en cap instant. Si haguessin tingut un fill… Ara, almenys, tindria una obligació, una motivació per tirar endavant i ser valent; ara potser coneixeria aquella altra mena d’amor que diuen que existeix, sense egoisme, tot ell fet de tendresa, que et neix de tan endins que ja res no te’l pot prendre… L’Anna no ho havia volgut mai; posava sempre pel davant la seva llibertat, la seva joventut, la seva carrera… O potser és que des del primer moment ja tenia planejat deixar-lo, un cop l’hagués utilitzat per assolir els seus objectius… No ho sap ni hi vol pensar; potser la resposta seria encara més dolorosa…

Hi ha una boira humida pel carrer que enfosqueix les parets de les cases, que amorteix les llums de les bombetes de colors, i sap que girant els ulls cap al seu interior, hi trobarà un idèntic paisatge de desolació. Tot és obscur, sense la mirada de l’amor. I en mig de tot plegat, aquestes angoixoses festes de Nadal, de pau i de concòrdia, d’alegria sense ganes, de paraules ben intencionades de tothom i gests compungits de cortesia… Com podrà ara, afrontar una altra nit així i sobretot demà, Sant Esteve, un altre dia de festa quan tot està ja celebrat, quan no sabrà què més fer per fugir d’ell mateix i de tot plegat, i la solitud se li tornarà a encastar a l’ànima com un flagell? No, no es veu en cor de suportar-ho; els amics l’han convidat a un concert de Sant Esteve, però no hi anirà. D’ençà que l’ha perduda és incapaç d’escoltar cap mena de música…

S’ha parlat del naixement de Jesús, a casa. Des de fa dies que se’n parla. Al voltant d’un pessebre infantil, amb moltes figures de plàstic i atapeït d’animals i de molsa, l’àvia ha explicat a les nétes que la nit de Nadal naixeria el fill de Déu, l’infant més bell que s’havia vist mai. Les seves nebodetes només tenen cinc anys, però són eixerides i espavilades com unes musteles. Quan els conten històries fan cara de badoquetes; els llavis entreoberts, els ulls com unes taronges, les galtes ben vermelles… Però han tingut un disgust molt gran. Quan aquest matí han preguntat per l’Infant i l’àvia els ha dit que sí, que ja havia nascut i els mostrava el naixement del pessebre, s’han posat a plorar totes dues d’una manera inconsolable, decebudes i enfadades. Elles esperaven trobar un infant de debò, un Jesús de carn i ossos! Algú que es quedaria a viure allà, a ca la iaia, i amb qui podrien jugar i tenir a la falda i agafar amb els seus bracets! I s’han emmurriat totes dues dient que allò era trampa, que el nen havia nascut de mentida, i que les havien enganyat. L’àvia, els pares, ell mateix, han intentat convèncer-les de la millor manera possible, però no han arribat a aconseguir-ho. I encara bo que quan han fet cagar el tió ja se n’han distret i ha semblat que s’oblidaven una mica del tema…

L’horitzó s’ha enfosquit quasi del tot, i uns cúmuls gruixuts que han crescut sobtadament avancen de pressa, de pressa… Somorta encara, se sent la remor dels trons, i uns flaixos de llum a dins les nuvolades fan adonar-lo que efectivament l’home del temps no s’ha equivocat, que aquesta nit hi haurà una gran tempesta. Les ràfegues de vent duen les primeres gotes de pluja. I segueix caminant. Té l’aspecte d’un home encara jove tot i els seus 40 anys. Afable i senzill, ningú diria que és un personatge important, un historiador reconegut. Professor universitari, ha dedicat mitja vida a la recerca en el camp de la història medieval. Ha publicat llibres sobre el tema, ha obtingut premis, cosa que li ha atorgat un cert prestigi. Quan va conèixer l’Anna, ella era una estudiant més de segon cicle a la facultat, una mica desorientada encara sobre el seu futur, però engrescadora i entusiasta. La va tenir d’alumna, i més endavant la va ajudar amb la tesi. Va tenir ocasió de tractar-la llargament. I novençà, tot i els seus anys, en les arts amatòries, de sobte va sentir tota la força del desig a la seva sang, com un adolescent que descobreix el món, com si s’hagués tornat llec, i cec i ximple. Els seus ulls grans i negres, desbordants de passió i de promeses amagades, eren una invitació constant a l’amor, Se li va donar sense reserves. Ella li va respondre de seguida amb la mateixa força. Van haver de transcórrer temps i circumstàncies fins que no va començar a albirar que potser aquella elecció no havia estat del tot afortunada. Perquè la seva brillantor intel·lectual es va anar apagant, com si ella la hi absorbís de mica en mica; es va deixar anul·lar per dedicar-se només a fer-la créixer a ella. Ja tan sols va ser capaç de viure per a ella. L’Anna va saber utilitzar les oportunitats, va ascendir fins a estaments considerables. Beques, màsters, estudis a l’estranger, doctorat cum laudem, mentre que ell en romania a l’ombra. La mare, resignada i patidora, prou que ho veia: “Fill, aquesta noia, no sé, no sé…; vols dir que et convé gaire?” No se l’havia volguda escoltar, és clar, no podia admetre cap mena de crítica ni comentari desfavorable a ella, ni en tolerava cap paraula dissonant. Se’n van anar a viure junts de seguida. Ella ho decidia tot, com també que no podien plantejar-se tenir cap fill de moment, que era un tema secundari per tractar més endavant, i ell va accedir-hi. Va sorgir-li l’oportunitat d’estar-se dos anys en una universitat francesa, i l’hi va acompanyar. I si alguna vegada dubtava de si realment era aquesta la mena de vida que a ell li convenia, el sol fet de tornar a posseir-la li esborrava aquests pensaments i el feia embogir una vegada més d’amor…

El passeig dels arbres es va cobrint lentament amb un mantell de fulles de color de coure, que l’aigua va amarant. Ell hi passa per sobre sense veure-les. Rep la pluja a la cara, el cap enlaire, i no sap si és ella qui li amara el rostre o si són llàgrimes que brollen insurrectes…

Però l’Anna havia volgut estar-se sola a França, l’últim any, i ell va tornar. Havia canviat molt des que es van conèixer. La seva vida emprenia unes altres direccions que l’espantaven una mica. Cada vegada es feia amb gent més important, semblava que ell, com a company, se li anava quedant petit i ja ni tan sols s’amoïnava a dissimular-ho. Viatjava molt. Amb el seu flamant doctorat, era reclamada per les universitats més prestigioses, cada vegada disposaven de menys dies per passar-los junts. Van arribar-li rumors sobre la relació de l’Anna amb un escriptor nord-americà. Veus amigues fidels, que no li haurien volgut fer mal perquè sí. S’hi va rebel·lar, però l’evidència va acabar donant pas a la raó. Passaven els mesos, eren evasives les seves respostes. Finalment, un dia van tallar. Per telèfon. Ella no va gosar donar la cara, va preferir la distància per fer-ho. No va voler confirmar-li en cap moment els rumors que circulaven.

Es va convertir en una ombra d’ell mateix. Va continuar treballant d’esma, com si fos un autòmat, sense cap mena d’il·lusió. La família li feia costat en tot moment, de forma callada, abnegada; ningú no s’atrevia a parlar-li d’ella. Ell a estones mantenia alguna esperança, que el seu nou suposat amant no fos en realitat més que una faula, que qui sap si amb el temps, potser, encara… En alguns instants, però, entenia que li feia un favor, apartant-se de la seva vida. Li havia fet mal, li havia fet perdre oportunitats i prestigi… Potser era millor que no tornés més, aprendre fins i tot, per què no?, a no estimar-la…

I de sobte, l’accident. Se’n va parlar força, de l’avió que es va estavellar aquell estiu. A través d’Internet, va poder llegir clarament el nom de l’Anna i el del seu amant entre les víctimes. Tornaven de vacances. Va quedar trasbalsat. Tant per la mort de la persona a qui havia volgut més del món com per l’evidència de l’engany a què havia estat sotmès. Li va costar de copsar com a real aquella tragèdia, d’entendre que, ara sí, s’havia acabat tot. Què en quedava, de tots aquells anys compartits? I mentrestant, la mare, desolada, anava repetint: “Sort que no vau tenir criatures!”

Els veu arrecerats en un portal. No tenen on refugiar-se, pensa, en una nit com aquesta? De ben poc els serveix el recer, amb aquest vent que fa caure la pluja de manera anàrquica. El rostre d’ella, avui, però, té algun signe de vivacitat, més enllà de l’apatia acostumada. Sembla angoixada. Seuen damunt la manta. Ell beu del tetrabric. La noia s’abraça els genolls amb els dos braços, es replega sobre ella mateixa amb gest d’espant. I se’l mira quan passa, se’l mira amb una profunda expressió de súplica. Ell s’atura al seu davant. Tan proper com la remor del gruix de la tempesta que s’atansa, un aparell de música deixa sentir des d’algun lloc una cançó de Nadal amb veus estridents. El vent xiula, la pluja a batzegades els va ben amarant. Ell s’ajup al davant d’ella, li aparta el manyoc de cabells del rostre, li agafa les mans glaçades. Llavors s’adona que sota el ponxo vell de coloraines s’hi amaga un ventre de prenyada en tota la seva plenitud. I ho entén, entén de sobte el que passa, potser fins i tot amb més claredat que no pas ella. Es dirigeix a l’home indigent que, ebri, és incapaç de bellugar-se, l’esquena recolzada a la paret, les cames estirades, el cap inclinat sobre una espatlla… Ella continua amb aquella expressió inquietant en els seus ulls, es deixa escalfar les mans. És evident que està sofrint. S’obre una finestra i una veu de dona gran, li crida: “Deixi’ls estar, jove; marxi que encara li faran mal; miri que van drogats i són perillosos!”. Ell se li adreça: “Truqui a una ambulància, si us plau; que vinguin de seguida!”. La dona s’esvera: “Ui, no, que encara em ficaria en un compromís i no vull maldecaps, jo. Més val que se’n vagi, jove, cregui’m!”. I tanca la finestra tot fent-se fonedissa. La tempesta guanya força. Estan molls del tot. La noia no diu res, se’l mira i no diu res. L’indigent, ara, dorm embriac sota la pluja. I ell es posa dret, i sense deixar anar les mans de la noia, la fa aixecar. Quasi no pot caminar; l’ha d’ajudar recolzant-se-la al seu cos. No pot dur-la a l’hospital, així a peu, queda molt lluny. Ella té contraccions continuades, diria, però no n’està segur. Sap que no cal confiar en ningú, cap d’aquelles cases no els obrirà les portes. I així, caminant penosament, refan el camí que ell havia fet anteriorment i arriben al vell magatzem d’espart, l’antiga botiga de l’avi, d’on encara té les claus, on s’havien estimat d’incògnit ell i l’Anna en els seus començaments. Quant de temps que no hi entrava! Ella es deixa portar, dòcilment, sense dir res, i només algun gemec ofegat surt dels seus llavis de tant en tant. La fa entrar, la duu fins a l’únic llit que hi ha, al rerafons de la botiga. Quan l’ajuda a estirar-se i la veu disposta a parir, sense roba interior i amb les cames obertes, un fàstic i un mareig càlid i gelat alhora recorre el seu cos i l’obliga a sortir d’allí precipitadament. Amb prou feines pot entrar a l’altra habitació abans de caure a terra. Se li adormen els sentits, amb aquell desmai imprevisible, i queda al marge de tot; de l’espectacle de la més colossal tempesta que aquella nit es desferma, de l’esclat de campanes a l’església; del miracle de la vida que s’està produint tan a prop seu… Sembla com si tota la tensió viscuda últimament es conjugués en aquest mareig que l’ha deixat adormit, i ha de passar molta estona fins que no el fan deixondir uns gemecs que semblen grinyols d’animaló. Triga uns segons a recordar-ho tot. Sota la llum indecisa del dia que ja apunta, es precipita corrents a la cambra del costat. La noia ja no hi és. Però en un racó del llit, un nadó embolicat amb un ponxo de llana molt vell reclama aliments amb gestos enèrgics. L’agafa amb les mans balbes i se l’apropa lentament, i una glopada d’una tendresa fins aleshores desconeguda, el fa plorar d’emoció com no havia plorat en tota la vida. Comprèn que la mare no tornarà, que no la veurà mai més, que li ha volgut donar el seu fill perquè en tingui cura, perquè tot i la seva ment dispersa ha intuït que era un home bo. No cal perdre temps; el nadó està bé però té gana: el portarà a casa d’immediat; segur que la seva mare sabrà què li convé; hi té la mà trencada, amb els infants. Se’l quedarà. Serà un pare solter. Dintre seu un sentiment diferent, nou, arrela profundament a la seva sang, pren força, omple de sentit novament la seva vida. Sí, novament, hi haurà algú que el necessiti, tindrà algú per a qui lluitar, per ser fort i per a qui viure. Algú per estimar. Mira directament al cel, a través de la finestra, com si els seus ulls hi poguessin veure més enllà dels núvols ja trencats, i dóna gràcies a algun déu, ell que no hi creu en cap, per haver-li fet conèixer l’essència més profunda de l’amor en una nit de Nadal i sentir-se, així, salvat per sempre…

Les seves nebodetes han saltat d’alegria quan l’han tingut a la falda. Ara sí que les històries de l’àvia s’han omplert de sentit; el nen de la cova ha nascut de debò. També elles, ara sí, han entès el Nadal… Tothom ha estat d’acord que el nadó es quedarà a casa. L’àvia ha proposat que es digui Jesús, com Nostre Senyor, però ell ho té ben clar: el seu nom ha de ser Pau, com el símbol veritable de l’esperit de les festes.

Montserrat Marcer, Nadal 2009

­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­_________________________

EL REGAL D’EN DEMETRI

perro_abandonado.jpg

Començaven a caure els primers flocs de neu quan en Demetri tornava cap a casa, tot sol, amb

el pensament distret i els llibres sota el braç.

– Ja hem acabat l’escola !!  Han arribat les vacances de Nadal !

Estava segur que, aquest any, el Reis li portarien el regal que tant havia demanat.

– La mare estarà molt contenta amb les notes. Quan el pare arribi de la feina

espero que això el faci feliç, doncs treballa molt per a tots nosaltres.

No se’n havia adonat que, rere ell, hi havien uns companys de classe que l’estaven

escoltant, mentre deixava anar els seus pensaments en veu alta.

– ¡ Aaapa, ximplet !! Que fas parlant tot sol enmig del carrer ? T’has tornat boig, noi ?

Un munt de rialles cruels varen ressonar però, en Demetri, sense fer-hi cap cas va continuar

el seu camí.

Al cap de poc, arribava  a casa i, corrent cap dins, se’n va anar a fer una abraçada a la

mare.

La mare del Demetri feia molt temps que estava al llit malalta i ell ajudava a casa en tot

allò que podia, encara que era molt petit i, de vegades, no arribava a la prestatgeria més

alta.

– Hola, mare!! Ja soc aquí. Com et trobes ? Et fa mal, alguna cosa ? En què et puc ajudar ?

– Hola, fill. Estic bé, no et preocupis. Com ha anat a l’escola ? Portes les notes ?

– Sí, aquí les tens, crec que t’agradaran.

Lentament, la seva mare va obrir el sobre, doncs els dolors que patia eren molt forts i

gairebé no podia fer res.

– Què et semblen, mare ? Ho he aprovat tot. Que penses que dirà el pare ?

– El pare somriurà i després et farà un petó, com sempre. Ell arriba molt cansat , però ens

estima molt a tots dos, ja ho saps.

– És veritat – va dir, una mica trist. Treballa massa hores. Però, aviat el podré ajudar i

així no vindrà tan tard a casa.

En Demetri tenia vuit anys, però era més gran que no pas algun nens de la seva classe. A

casa seva les coses eren molt diferents.

– Mare, me’n vaig a comprar el pa, abans no tanquin, i em prepararé el berenar.

– Molt bé, fill. No tardis i ves amb compte.

– No pateixis, mare. Així ho faré.

Cada vegada nevava amb més força així que , en sortir al carrer, en Demetri es va tapar molt

bé el coll amb la bufanda que la mare li havia fet, amb la llana d’un jersei vell.

– ¡ Vaja ! Com neva ! – va dir, tremolant de fred. Val més que m’espavili.

Es va posar a córrer, carrer avall, per poder comprar el pa a pressa i així tornaria, al cap

d’un moment, al costat de la mare.

Tan aviat va haver compra’t el pa, es va acomiadar de la fornera amb un somriure i va

enfilar el camí de tornada.

– On vas babau, amb aquesta barra de pa ? Que no veus que et quedarà gelada ?

El Demetri, tot sorprès, es va girar cercant qui li havia dit aquelles paraules. Però abans

d’esbrinar de qui era aquella veu, va sentir les mateixes rialles d’abans, quan tornava cap

a casa.

Va ser aleshores quan va veure que eren els mateixos companys de l’escola.

– Hola, nois ! On aneu ?- els va preguntar. Jo me’n vaig a casa.

– Perquè te’n hi vas ? Que no vas a jugar ? – li van dir, estem en vacances.

Quan els va explicar que ell no podia jugar, perquè la mare estava malalta i l’havia

d’ajudar, es van riure d’  ell i van marxar deixant-lo sol, sota un balcó, davant la plaça.

– Adéeeuuuuuu….. babau !! Ens anem a jugar amb els vídeo jocs – li van dir, xisclant,

altre cop, amb les rialles.

Ja mancaven pocs dies pel Nadal i la mare d’en Demetri, la Laura, continuava al llit

malalta. Tothom ajudava a la seva família però, no n’hi havia prou. El pare, el Xavier,

sempre estava treballant per portar els pocs diners que entraven a casa i,  per això, sempre

estava molt cansat.

– Amb tu amb va tocar la loteria, fill. La millor de la meva vida.

– Per què sempre em dius això, mare ? – li va preguntar, Demetri.

– Doncs perquè el dia del teu sant, és el dia del sorteig de la loteria i tu ets el premi

més gran que jo mai pugui tenir.

Els dies passaven i el Xavier, aquell dia,  estava molt atabalat anant amunt i avall de la

casa, doncs el metge estava visitant  la Laura perquè no s’havia trobat gaire bé en el sopar

de la vigília. Un sopar escàs, però ple d’ esperances.

L’endemà seria Nadal.

El dia clarejava amb molt fred i la neu queia copiosament. En Demetri va sortir, fora, al

pati i va veure com molts nens jugaven amb els regals que s’havien trobat sota l’arbre. Ell

no hi tenia res perquè tampoc aquest any el seu pare havia pogut portar un arbre a casa, ni

tan sols gaires garlandes per adornar la casa.

Però tanmateix no li importava, esperaria  escriure la carta als Reis.

De sobte, Demetri, va sentir un lladruc entristit i enyorat darrera la casa. Se’n hi va anar

corrents, amb el cor bategant.

Els lladrucs provenien de l’altre banda de la tanca, sota uns matolls coberts de neu.

Poc a poc i amb molta cura va treure la neu i, quan va apartar la brossa, la seva sorpresa

va ser molt gran: allí hi havia un gosset arraulit i tremolós amb la mirada esgarrifada.

Aquells ulls de mel  es clavarien, per sempre, a la seva memòria.

Els crits d’en Demetri van espantar molt als seus pares, doncs mai l’havien vist tan

foragitat.

– Pare, mare,veniu i veieu el que m’he trobat darrere casa !!!- cridava, esglaiat.

– Què et passa, Demetri ? Que t’has trobat, fill ? – li va preguntar, preocupat, el seu

pare.

– No passa res pare, va dir Demetri. Però, quan va entrar a casa, de dins  l’abric en va

treure un petit gosset tremolós.

– Mira pare l’han abandonat, va dir. Segur que té molta gana i està mort de fred.  Ens el

podem quedar, oi ? Diguem que sí.

El Xavier va mirar al seu fill, i va veure la il·lusió als seus ulls . Feia molt temps que

no el veia tan feliç, com en aquell moment. També sabia que no tenien gaire diners per poder

alimentar una boca més però, no va sé capaç de negar-li aquella felicitat. El Demetri s’ho

mereixia.

– Està bé, fill – li va dir. Te’l pots quedar, sempre i quan t’encarreguis de cuidar-lo i

passejar-lo, sense descuidar els teus deures.

– Visca !! – va cridar d’alegria, Demetri. Ja som un més a casa.

– Ja has pensat quin nom li posaràs ? – li va dir, la seva mare.

Tots tres es van quedar mirant aquell gosset indefens i espantat que els havia escollit a

ells com a la seva família. El seu pel era tot negre i brillant com la nit, i a la panxeta

hi tenia una ratlla blanca com la neu.

– Ja està !!! – va esclatar, Demetri. Com que l’he trobat sota la neu i avui és Nadal, li

posaré el nom de : Floquet. Així sempre recordarem el dia que va arribar a casa.

– Doncs ja està decidit !! – va dir, la mare. Ja tenim el Floquet.

Després de banyar-lo i donar-li menjar, en Demetri va decidir d’anar a fer la primera

passejada amb el seu gosset. Va sortir, tot cofoi, de casa seva disposat a  fer un tomb pel

veïnat i ensenyar a tothom el company de jocs que havia arribat a casa.

Tal dit, tal fet. Es va ben abrigar, doncs la neu continuava caient, i va sortir al carrer a

fer una volteta amb el Floquet.

Quan feia una estona que passejava, va sentir xivarri de nens jugant a la plaça i s’hi va

apropar.

– Hola, noi !! És teu aquest gos ? – li van preguntar, uns xicotets que jugaven a pilota.

– Sí, va respondre Demetri. Avui a arribat a casa.

– Vaja regal !! Un gos pollós, ple de puces.

– El Floquet no és un regal, ni té puces-  els hi va dir. El meu gosset és un més de casa i

no pas una joguina per arraconar.

– Au va, no ens molestis !! Ja pots marxar cap a casa teva, amb aquest gos pollós. Nosaltres

ens anem a jugar amb la consola i amb l’ordinador nou i després farem una volta amb

bicicleta. Això, sí, són regals ! I no com tu, mocós !

El Floquet és va quedar mirant a Demetri, amb els seus ulls de mel, com si entengués

aquelles paraules, tan feridores, que van encongir el cor del seu millor amic.

En Demetri no va explicar, als seus pares, el que aquells nois li havien dit. No volia posar

trista a la seva mare. Ell estava molt feliç amb el seu gosset i no volia que res entorpís

la felicitat de casa seva.

Mancava molt poc pel dia de Reis i els pares d’en Demetri, el Xavier i la Laura, estaven

molt emocionats. Volien que aquell dia fos molt especial per a ell. El Xavier, havia demanat

que aquell any, els Reis, no passessin de llarg de casa seva. Per això, s’havia esforçat

molt a la feina perquè estiguessin contents.

– Per cert, ja has fet la carta als Reis, fill ? Li va preguntar, el seu pare.

– Sí, pare. Avui, mateix, l’acabo de fer.

– I, què has demanat ?  – li va preguntar, la seva mare.

– Espero que els Reis em portin el que he demanat doncs, només vull una sola cosa – els hi

va dir, molt seriós.

Aquella nit, en Demetri, se’n va anar a dormir molt aviat. El Floquet es va arronsar als

seus peus, i tots dos és van adormir plegats.

– Per fi !! El dia de Reis ha arribat !!! – cridava, Demetri, escales avall.

El gosset Floquet bordava i saltava d’un cantó a l’altre de la casa. Ja no nevava i el dia

era molt assolellat.

En Demetri va baixar corrents cap al menjador i no va veure cap paquet però, això no era el

que més l’importava. Se’n va anar cap a la cuina, i va trobar la seva mare taral·lejant una

cançó, mentre preparava l’esmorzar.

– Bon dia, fill. Ja t’has despertat ? Avui, de bon matí, ha vingut el metge a casa, i m’ha

dit que gairebé estic curada.

En aquell moment el Xavier va entrar a la cuina, i li va explicar a Demetri que estaven molt

contents per aquella noticia.

Tots tres és van fondre en una forta abraçada.

– Bé Demetri, que no mires si t’han portat alguna cosa, els Reis ? – li va dir, el Xavier.

De vegades, el Reis deixen les coses fora de casa.

Tot encuriosit, en Demetri, va sortir fora, al pati de la casa. Al fons, en un costat, hi va

veure un paquet molt gran, embolicat amb un paper molt lluent de color vermell i plata.

– Va, noi !! Sembla que això és per a tu – li van dir, els seus pares.

Damunt el paquet hi havia escrit el nom de: DEMETRI, amb lletres molt grans, i amb el cor

bategant més que mai, va esparracar el paper.

– Una bicicleta !!! Una bicicleta  !!! Els Reis m’han portat una bicicleta, pares !!!

– Què ? T’agrada, Demetri ? Li van preguntar, els seus pares, plens de felicitat.

– M’agrada molt. Ara podré anar amb bicicleta a l’escola i fer una volteta amb el Floquet,

quan acabi els deures.

El poble on vivia en Demetri,  molts nens anaven amb bicicleta a l’escola perquè no hi

havia gaire cotxes.

– Però, jo només vaig demanar un regal i m’han portat dos. Potser va ser per les notes, va

dir.

– Per què ho dius això, fill ? Nosaltres només en veiem un, de regal.

– No, pares. En tinc dos, i el millor no és la bicicleta.

Tot dient això, en Demetri, va pujar al damunt de la seva nova bicicleta i se’n va anar a

fer la seva primera volta, amb el Floquet al darrera.

– Ara vinc, pares. Me’n vaig a fer una volteta.

El Xavier i la Laura van entrar a casa, i es van asseure davant la llar. Feia un dia clar

però bastant fred.

Al cap d’una estona, la Laura va començar a parar la taula pel dinar. En treure les coses

que hi havia al damunt, hi va trobar la carta que el seu fill havia escrit als Reis.

La carta no estava tancada del tot i, com que el Demetri els havia dit que ell només havia

demanat un regal,  va sentir la curiositat de saber quin era el regal que el seu fill havia

demanat.

Els ulls del Xavier i la Laura es van omplir amb llàgrimes d’amor i de joia, quan van llegir

:

Estimats Reis:

Vull que em porteu :    “ SALUT PER LA MARE “

==============================================

MARIA CONSOL FORS I VILASECA  ( Desembre 2009 )