És a punt de trencar el dia, s’inicia l’aurora. És un moment màgic. Se’n va la foscor de la nit i el sol comença a sortir tímidament, poc a poc, sense pressa, però sens perdre temps. Te molta feina per fer, ha d’omplir tot un jorn, fins anar-se’n per ponent i retornar a brillar novament.

 

De cop i volta, es va sentint un nou so, el plor d’un infant que acaba de néixer: l’Aurora. Se’n ha anat de la foscor i ha sortit a veure el món, poc a poc, sense pressa, però sens perdre temps. Té molta feina per fer, comença el camí de la vida i l’ha de recórrer de ple.

 

Aquell nadó va creixent, es va fent gran, es va fent una noieta, poc a poc, sense pressa, però sens perdre temps. Fa goig de veure-la, amb aquell cabell tan negre, aquella pell  morena, aquells ulls foscos tan vius, de mirada penetrant, que semblen voler percebre tot el  que hi ha al seu voltant.

 

S’ha anat fent una dona, s’ha convertit en esposa i es prepara per ser mare, poc a poc, sense pressa, però sens perdre temps. Ara ja te dos infants, dos nenes molt boniques que li fan cabal… Té el Jesús que l’adora, té unes filles que es fan grans. És feliç, no cal córrer, te molta vida per davant.

 

Les dos filles ja son dones, la gran, no trigarà a ser mare, també tindrà un infant.

L’Aurora mira al Jesús, el Jesús la mira a ella, i li diu emocionat,

com passa el temps, serem avis, tindrem un net ben aviat…

Poc a poc, sense pressa, no cal córrer. Vivim l’amor, es com un cant.

 

Ha nascut el petitó, l’Aurora se’l mira joiosa. Quin indefinible moment!

No li surten les paraules. Sent tendresa, sent amor…

Recorda quan va ser mare, i tenia la filla contra el cor.

Ho vol viure poc a poc, sense pressa, sens deixar que escapi el temps.

 

Han anat passant els anys, la família ha anat creixent.

Ara ja tenen tres nets. Tres petit que estimen intensament.

Aviat serà Nadal, nit de pau, nit d’amor,

Amb aquella màgia especial, que fa vibrar de goig el cor.

 

S’asseu prop del Jesús, el seu home, el seu amant.

Quants anys han passat plegats, quantes emocions viscudes…

Els seus ulls parlen per ella. Ell l’abraça dolçament i li diu a cau d’orella:

No cal córrer, no hi ha pressa, tenim tot l’amor,  per viure la vida que ens queda.

 

                                                                                                       Gemma Matas

 

Pel Xus i l’Aurora, no calen paraules…

 

Per tu Esther, he seguit escrivint.

 

S’acosta Nadal, el nen està assegut al sofà del menjador al costat del seu avi. Tots dos estan interessats mirant una peli que donen per la televisió.

 

Com sempre, en un dels punts més interessants, tallen i es posen a fer anuncis. L’avi s’aixeca i passant la ma carinyosament pels cabells del petit, aprofita el moment per anar al lavabo i quedar tranquil.

 

El noiet comença a perdre la paciència veient una i altra vegada les mateixes imatges, que si perfums, que si bombons quan venen els amics, que si roba molt elegant, que si joguines, joguines… es queda seriós i meditatiu. Tot d’una els seus ulls miren fixament el televisor i per l’expressió de la seva cara, sembla talment que estes en un altre món.

 

Torna l’avi del lavabo i al veure’l tan concentrar mirant la pantalla, es diu interiorment “millor que no el molesti, si jo tingués vuit anys com ell, segur que també estaria així, ja parlarem després”.

 

Per fi s’han acabat els anuncis i torna a començar la pel·lícula. L’expressió del nen torna a ser normal i segueix l’argument amb tot interès, es de ciència-ficció, qualsevol es posa a badar en moments i experiències com les que estan vivint els protagonistes!!!

 

En una altra banda de la casa es sent la veu de la seva germaneta, que no para de xerrar amb la seva avia. Segur que en un altre moment hauria pensat “mira que n’és de pesada, no callarà no” però està tan ensimismat amb el que està veient, que ni se’n adona de que hi es.

 

Després d’una bona estona, tornen a començar amb els anuncis. Aquesta vegada l’avi no s’aixeca. Agafa un llibret de passatemps que hi ha a la vora seu, agafa també el boli i decideix passar l’estona entretingut fins que tornin a començar.

 

Sembla que cada cop facin els mateixos. Interiorment riu i pensa “nois, estem en crisis, només poden anunciar els que encara poden anar remenant l’olla amb bon foc, i que duri”. Veu al seu net amb cara de avorriment i amb tota la intenció d’aixecar-se però quan ja casi està apunt de posar-se dret, tornen a començar els anuncis de les joguines. S’asseu bé i es torna a mirar la pantalla amb tot interès.

 

En aquest moment apareix la “xarrapeta”. Acaba de sentir alguna cosa d’un joc que a ella li interessa molt i no es qüestió de perdre-s’ho.

 

S’asseu molt a la bora del seu avi i segueix mirant i escoltant, calladeta, i pendent del que ensenyen i del que diuen, no sigui que hi hagi alguna altra joguina que també valgui la pena i se’l hi hagi passat per alt.

 

L’avi els contempla a tots dos i diu en veu alta “vuit anys i quatre anys, que us duri l’ innocència i la felicitat que porta”.

 

La iaia, que s’ho ha estat mirant des de la porta, no pot evitar comentar “apa, per la cara que feu tots dos, deu ni do la carta com serà de llarga”.

 

Arribant aquí, s’acaba el silenci de la petita i comença a parlar altre vegada. Ara amb més alt i més ràpid que abans, té d’explicar tot el que acaba de veure sense perdre temps.

 

Aquesta vegada sí que es tomba el seu germà “xist” li diu, però ella ja es a mig passadís i ni el sent.

 

S’ha acabat la pel·lícula, l’avi li pregunta: que, t’agrada’t nano?  – molt, contesta el seu net.

 

S’ha anat fent tard i arriba l’hora de marxar. No passen ni cinc minuts quan sona el timbre de la porta. Es el seu pare que els ve a buscar.

 

Un cop ha saludat, espera que s’acabin d’abrigar bé amb l’ajut de la iaia tot dient “fa molt fred eh, sortiu ben tapats”.

 

Quan ja estan llestos, s’acomiaden fins a l’endemà i retornen cap a casa seva.

 

El pare obre la porta, entre tots dos corrent a fer un petó a la mare que està acabant de posar el sopar a taula.

 

Els abraça a tots dos a l’hora, un per cada banda i els hi fa un bon petó, tot dient “sort que us he fet una sopa ben calentona i ben bona perquè esteu gelats”.

 

Es renten les mans, s’asseuen a taula i comencen a menjar. De cop i volta se sent la veu del nen amb un to de veu pensatiu, com si fes estona que està pensant en alguna cosa i ara ho seguis dient en veu alta “ mare, si ens has trobat freds a nosaltres, tots aquells nens que en el cole els hi aneu donant roba, com deuen estar? – tots reben anoracs i bufandes?” – la petita, seguint la conversa, sigui per casualitat o sigui perquè pensa en el complement que falta del conjunt hi afegeix “i guants i gorra?”

 

Tant el pare com la mare, deixen de menjar per un moment, es miren sorpresos i instintivament es miren als seus fills. La mare, es dirigeix al nen i li diu: “Com es que em preguntes això? – el nen se la mira seriós i li respon: “mira, no sé, he pensat que si nosaltres tot i anant abrigats hem passat fred, com s’ho deuen fer aquells nens? – “saps que, continua, jo tinc dos anoracs i una jaqueta, perquè no els en passes un? I referint-se a la seva germana hi afegeix, “i ella també en té de sobres, no necessitem tanta roba”.

 

La mare no sap que dir, es sent emocionada per la reacció del nen i el pare intenta ajudar-la mirant de comentar alguna cosa relacionada amb el tema fins que ella estigui en condicions de poder donar-li la resposta adequada. Per fi li respon, “som molts que els intentem ajudar”, el nen, sembla que queda convençut i segueix sopant.

 

Van passant els dies i arriba la Nit de Nadal.

 

Es reuneixen a casa dels avis i la “iaia de tots”, juntament amb els seus tiets i el seu cosinet, que es la primera vegada que celebra la festa amb ells. L’any passat encara no hi era.

 

L’avi té preparat el TIÓ, fa acostar als nets, tot dient, “au, primer el més petit, apa, la seva mare que el porti cap aquí i piquin el tió plegats, ara això sí, tots a cantar eh, sinó no cagarà res”.

 

No els hi ha repetir dos vegades, tota una colla de veus entonen el

 

                                               CAGA TIÓ,

CAGA TURRÓ

SI NO CAGUES BEN FORT

ET DONARÉ UN COP DE BASTÓ!!!

 

Quan el TIÓ ja ha cagat prou, tots deixen el regalets rebuts a un lloc que no facin nosa i s’entaulen per fer el sopar de Nadal.

 

En acabar, la “iaia de tots” agafa la bossa, l’obre i treu tres sobres. Dona el que correspon a cada un i els hi diu “aquest és un regalet que us vull fer a tots tres” cadascú agafa el seu sobre, al del petit l’agafa la seva mare però això no treu que la curiositat sigui la mateixa dels seus dos nebots. Tots tres s’hi troben un bitllet de 50€.

 

Els dos grans s’aixequen molt contents a fer un petó a la iaia, i el petitó li tira amb la maneta,  ajudat per la seva mare.

 

Ja es molt tard però tots plegats s’ho han passat tan bé, que ni se’n adonat de l’hora que era.

Decideixen marxar cap a casa, s’acomiaden el uns dels altres i queden per retrobar-se l’endemà per celebrar el Nadal altre vegada la familia junta.

 

Fa estona que els dos germans i els seus pares ja son al llit dormint plàcidament però tot d’una, el nen es desperta i es queda mirant expectat al seu voltant. Es fosc i no hi veu res. Es queda quiet i es nota que es va desvetllant.

 

Té la sensació d’haver somiat alguna cosa que no sap explicar però que l’ha deixat inquiet i no aconsegueix tornar a agafar el son.

 

Tot d’una, recorda el bitllet de 50€ que li ha regalat la iaia i pensa en quina cosa es podrà comprar primer, en hi ha tantes que li agraden que li serà difícil de triar, segueix pensant i nota una mica de fred. S’adona de que està una mica desabrigat, la roba no el cobreix bé. La tira ben amunt i segueix pensant.

 

No sap com però al notar al fred, el seu pensament ha canviat totalment. Se’n recorda de la conversa que va tenir dies enrere amb la seva mare referent a aquells nens que passaven fred i també li ve a la memòria el comentari que hi va afegir “molt no tenen ni roba ni tan siquiera joguines” – això a ell li era difícil d’entendre i li va contestar “t’equivoques mare, joguines sí, el reis passen per tot arreu” – la mare, en sentir això respongué “sempre i quan els nens escriguin una carta demanant-ne però com que el que tenen és fred i fins i tot alguns també gana, i veuen que els seus pares també, prefereixen demanar una roba que els abrigui o alguna cosa per menjar”.

 

Aquest comentari li va quedar tan gravat, que va aconseguir treure-l’hi el son.

 

Va tornar a recordar el bitllet de 50€ i es va dir “PODRÉ ESTALVIAR i no gastar-me’ls?”.

“Si la mare em pregunta com és que no em compro res, li diré que m’esperaré a veure que em porten els reis i llavors ja decidiré, no sé si s’ho creurà o si seré capaç de fer-ho. Soc molt mal gastador”.

 

Sen se ni adonar-se’n va tornar a agafar el son i va dormir d’una tirada fins al matí següent.

 

Van anar passant els dies i en arribar al dia cinc de gener, abans d’anar a veure la cavalcada com feien cada any, el nen va cridar a la mare perquè anés un moment a la seva habitació.

 

Mentre hi pujava, li anava donant preses tot dient “apa, afanyat, a veure si arribarem tard”

Al entrar, va veure que el nen ja estava arreglat i que inclús portava la jaqueta ja posada.

 

Es va fixar amb un sobre que portava a la ma i li va semblar llegir el nom, semblava el sobre que li havia donat la iaia la Nit de Nadal.

 

Quan li anava a preguntar que era allò, el nen se’l hi acostà, el va obrir i li va donar el bitllet de 50€ dient, “es perquè els donis a algun dels tres Reis, potser al negre que és el que porta més coses i li diguis que son perquè si encara hi son a temps, portin joguines per aquells nens que demà no en podran tenir cap. Si els hi dic jo segurament que no em farien ni cas però tu sabràs com convèncer-los, expliques molt bé les coses”.

 

La mare, abraçà al seu fill molt fort i plorant d’emoció li digué “no dubtis que els sabré convèncer, no caldran gaires explicacions, ho entendran de seguida”.

 

 

 

                                                                                                              Gemma Matas

                                

El Lluis tenia vuitanta anys, vivia a la residència des que va fer els setanta-cinc, i el sucre li va donar un ensurt quasi mortal.

Havia nascut al poble, i desprès de fer les coses que feien els homes del seu temps; poc temps d’escola, complir amb els ‘deures religiosos’,  començar a treballar abans de tenir l’edat ‘legal’ – aleshores 14 anys -, servir a la pàtria,… va decidir que tindria cura de la  mare delicada de salut, això i la feina a la fàbrica li van ocupar la vida, fins que amb 80 anys, la mare el deixava el dia de Nadal.

Li va caldre començar de nou, i mal que mal – costa adaptar-se quan som grans- havia anat fent; durant la setmana el temps es consumia entre la fàbrica i la casa – detestava els bars – , i els caps de setmana acostumava a fer sortides per l’entorn, i quan era possible excursions amb autobús per les comarques properes. A l’estiu passava quinze dies  a la platja.

L’ensurt del sucre – va tenir una pèrdua de consciència que sortosament van intuir els veïns – , el va convèncer que viure sol, era un risc tant gran que no compensava – malgrat les dificultats de l’obligada convivència amb altres persones grans i malaltes –  la manca de llibertat.  Ell en tot cas, sortia tots els dies a caminar, i fins aquest any 2.010, havia continuat fent els seus 15 dies de platja.

El Lluis explicava sempre com eren de bonics els dinars de Nadal,  ells la nit del vint-i-quatre desprès de sopar, acostumàvem – fins que la mare va poder – a anar a la Missa de Gall, i la festa grossa – com és costum pròpia de Catalunya – la feien el dia 25 a l’hora de dinar.  Sopa de Galets, i carn d’olla – algun any-  pollastre de granja , els canelons eren pel dia de Sant Esteve que coincidia amb la diada del Sant Patró.

Des de l’estiu tot havia començat a anar a pitjor, i l’enyorança de la mare – que sempre tingut estat viva i present – va fer-se obsessiva.

El metge de la residència – sempre carregat de feina –  li anava canviant  les pastilles, sense cap resultat apreciable. I, malgrat participava en els preparatius nadalencs amb els altres residents, semblava anar-se marcint a mesura que transcorria el mes de Desembre.

Gaudia de les visites que diàriament feia a la residència un home, de nom Aniol – proper als seixanta anys-  per a ell doncs encara jove; hi tenia ingressada a la mare afectada d’Alzheimer, i a banda d’interessar-se per ella,  tenia sempre una paraula amable per a tothom. Li encantava el ritual ‘habitual’, avui que hi havia per a sopar ?. I, la mare en ocasions ho recordava i en altres, li calia ‘una petita ajuda’ que el Lluis sempre estava amatent a donar.

L’home s’havia interessat per la seva salut, en adonar-se –primer que ell mateix- que s’anava apagant de dia en dia. El Lluis li va explicar com sentia – cada cop amb més força – l’enyorança de la Mare, i d’aquells Nadals viscuts en la seva companya. Una llàgrima eixugada de manera displicent, li va confirmar que  l’Aniol  ho entenia molt bé.

Va sopar lleugerament el dia vint-i-quatre – altrament tenia prohibits els clàssics dolços de Nadal -, i un xic abans de les 22,00 hores ja estava al llit.

Al mati següent desprès d’esmorzar va tenir ocasió de saludar – i desitjar-se mútuament bones festes – a l’Aniol que venia a recollir a la seva Mare pel Dinar de Nadal. Desprès va tornar a la seva habitació per estirar-se una estona al llit.

Al vespres quan l’Aniol tornava a la Mare a la Residència es va assabentar  de la mort del Lluis. El van trobar mort al llit amb un gran  somriure que l’il·luminava la cara,  quan el buscaven a l’hora de dinar.

L’Aniol no va poder reprimir un sanglot, finalment el Lluis s’havia retrobat amb la seva Mare i celebraven el Nadal  Etern !. Agenollat a la petita capella de la Residència, l’Aniol va donar gràcies per la bona fi del Lluis.

  

 Per la Gemma, amb tot el meu afecte.

En Lluís i la Roser han acabat de sopar i estan fent una mica de sobretaula. La Marta, la seva filla, ja s’ha retirat a la habitació després de desitjar-los bona nit .

 

   Tot i que només té vuit anys és molt responsable amb els seus deures i en tot el que es refereix als seus estudis. És una gran entusiasta del piano i el temps que necessita, per poder dedicar a la música, li manca a l’hora de complir amb els treballs de l’escola. 

 

   De cop i volta, la Roser interromp la conversa amb el seu marit i escolta amb atenció: li ha semblat sentir el plor d’un nadó. En Lluís la observa, estranyat per la seva reacció i en quedar tot completament en silenci, també té la mateixa sensació que la seva dona. Es miren amb sorpresa i s’aixequen quasi al mateix temps per anar cap a la porta d’entrada. En obrir, es queden tots dos bocabadats: a l’esglaó, al damunt d’un gruix de diaris i d’unes tovalloles, hi ha una criatura molt petitona plorant a ple pulmó.

 

   La Roser s’ajup quasi bé a l’instant i la recull, abraçant-la fortament contra el seu pit. Va embolcallada amb uns jerseis molt vells i en destapar-la una miqueta, troben un paper escrit: “em dic Paula, tinc un mes i no tinc a ningú, em puc quedar amb vosaltres?”. Es miren i entren ràpidament amb la petitona.

 

    A l’altre banda del carrer, amagada a l’ombra,  hi ha una noia molt jove plorant amargament. Un cop ha vist que han tancat la porta, s’empassa les llàgrimes i se’n va tirant carrer avall, volent-se convèncer a sí mateixa de que era el millor que podia fer per la seva filla. Durant temps havia observat el comportament d’aquella família i li va agradar. Estava segura de que acollirien bé la petita i que seria el seu millor futur. Ella, no li podia oferir res, només malviure i tristesa.

 

   En Lluís va directament al menjador i fa espai a la taula. La Roser hi deixa la petita amb tota delicadesa. Tots dos estan tan sorpresos, que no saben ni com moure’s ni que fer, però els plors de la nena els fan reaccionar. 

 

   Primer que res, decideixen donar-li llet a cullaradetes, després la despullen i la banyen amb aigua calentona per fer-la entrar en calor. La cobreixen amb una tovallola, li posen una manta a sobre per evitar que agafi fred i s’organitzen per anar buscant  urgentment  el més necessari per poder-la atendre.

 

   En Lluís surt disparat cap a una farmàcia per comprar llet, biberó, xumet i bolquers. La Roser, busca robeta de quan la seva filla era petita per, de moment,  poder sortir del pas. Té la Marta al costat i veu que l’expressió de sorpresa de la seva cara, encara no ha canviat. A la nena li sembla com si  que, des de que ha entrat el nadó, la casa estès sota poders màgics. Tot eren presses, anades cap a una banda i cap a l’altre, entrebancs per voler fer les coses ben ràpid  i la música de fons del plor agut de la nena.

 

   La Roser, que ja s’ha anat refent de la primera impressió rebuda, li demana que estigui per la petitona mentre ella intenta trobar tot el que està buscant. La Marta, s’asseu sobre el llit observant-li la careta. Ara ja no plora i té el ullets ben oberts. – Has vist mare quin blau més bonic?, sembla ben bé una nina. – La Roser, quan per fi la pot anar vestint, observa que certament sembla una nina. Té el cabell d’un color ros daurat i els ulls molt grans de color blau intens. Sembla un àngel, l’àngel del Nadal que estava apunt d’arribar.

 

   El matrimoni decideix tirar endavant amb aquella estranya situació que se’ls hi ha presentat. Deixaran passar les properes festes i procediran a tramitar l’adopció.

-.-.-.-.-.-.-

   La nena va anar creixent junt amb els seus nous pares i la seva germaneta. Rep tota mena d’atencions, tant ells com la Marta l’han acollit com un membre més de la família.

 

   Han passat sis anys, la Paula demostra ser una nena llesta i molt eixerida. La educació que va rebent la va convertint en una personeta adorable.

 

   Li agrada també molt la música,  i això a la Marta l’omple de satisfacció. No es cansa d’ensenyar cançons a la seva germaneta, acompanyant la melodia amb el piano. Es sent la seva protectora des de el primer dia. Amb els seus catorze anys, s’ha convertit en una noieta molt bonica. És moreneta, al contrari de la Paula, té els ulls d’un color castany tirant a avellana i s’assembla molt a la seva mare, tant en el seu físic com en el seu comportament. En Lluís està molt orgullós de la seva família.

 

   Ha arribat el dia de celebració del concert de Nadal a l’escola. La sala està plena de pares, familiars i amics que van a escoltar-lo. En Lluís i la Roser s’asseuen al mig de la segona fila per quedar ben endavant, la primera ja està ocupada. La Roser va observant el públic i saludant a tothom. Quan ja està apunt de començar, repara en la noia que seu just al mig de la primera fila, davant d’en Lluís. Li crida l’atenció ja que en tot el temps que porten les seves filles a l’escola, és la primera vegada que la veu, això que normalment sempre va a buscar a la petita.

 

   El cor està format  per alumnes de diverses edats. Els dirigeix la professora de música de l’escola i va acompanyat al piano per la Marta.

 

   Com acostumen a fer cada any, estrenen una peça i aquest cop és la NO-NI-NÓ, una cançó de bressol mallorquina molt bonica i bastant complicada. Tal com anuncia el programa, la melodia la porta una solista, acompanyada per tot el cor: la Paula. Els seus pares tenen moltes ganes d’escoltar-la.

 

   Arriba el moment i la nena s’avança. Comença el primer compàs del piano, la nena es prepara i dirigeix la mirada al públic buscant a la seva mare, sona el segon compàs i els ulls de la nena queden com atrets per uns altres ulls blaus, tant bonics com els seus, que la contemplen des de la primera fila plens de tendresa. La Paula sent l’inici del tercer compàs i comença a cantar, sense deixar de mirar-la fixament. La noia no coneix la cançó i només sentir la lletra, ha de fer esforços per no posar-se a plorar…

 

 

No-ni-nó li diu sa mare…

no-ni-nó n’és petitó

no-ni-nó quan lo bolcava

i tot era no-ni-nó…

                                                 

   Quan arriba l’acompanyament del cor, en sentir el -Vou veri vou- la Paula reacciona i segueix buscant. Veu a la mare i al pare, somriu i es prepara per començar la segona estrofa.

 

   La Roser sent un calfred, no sap ben bé per què però, la reacció que ha tingut la nena en iniciar la cançó, la ha posat molt nerviosa.

 

   En acabar el concert, fa temps per poder veure la noia. Veu uns ulls blaus molt plorosos i molt coneguts per ella… Es troben les seves mirades, la Roser li somriu i li fa que si amb el cap. Passa la noia i van seguint els altres. Surt en Lluís, la Roser, instintivament agafa la mà del seu marit i l’estreny molt fort. En Lluís se la mira, no sap per què però també sent la necessitat de tenir un contacte amb ella. Li passa la mà per l’espatlla, l’estreny contra ell i la besa dolçament.

 

Gemma Matas

                 

El resol donava una especial bellesa a la majestuosa imatge del temple Parroquial, que el Feliu mirava des del balcó de casa seva, tot fumant-se un cigarret ( havia pres el costum de sortir a fumar al balcó, per tal de no deixar olor de tabac per la casa, i també perquè la filla Patrícia patia d’asma; no s’havia mai però plantejat seriosament deixar de fumar, tot i els insistents missatges de les autoritats sanitaris, o potser era el fet mateix de portar la contraria a aquestes autoritats ,que de forma habitual no donaven resposta a cap de les necessitats de la població, el que el feia persistir en l’hàbit de fumar ; no més però de cinc cigarrets al dia ). Uns cops al vidre de la finestreta el varen treure de la seva abstracció, era la Maria, la seva esposa, que li recordava que ja era quasi l’hora de sopar i començaven a arribar a casa els fills i la neta.

El Feliu va petonejar carinyosament al seu fill Josep, fuster com ell, i com el treballador de Llorach i Rauríc Fusters S.L., i a la seva jove, la Cristina que treballava a la Plaça del Mercat , i com no a la Margarida, la neta que havia emplenat d’il·lusió aquella família, desprès van arribar la Patrícia i el seu marit ,el Jordi ; s’havien casat tot just l’estiu anterior, però no semblava que tinguessin intenció de fer-los avis per segona vegada. El jovent d’ara tenen altres prioritats !

El sopar de Nadal era una tradició familiar i aquell any , El Feliu ,es sentia particularment satisfet de com li havia anat la vida. Desprès del sopar la Margarida els va llegir dempeus damunt d’una cadira, una cançó de Nadal o millor un verset, que havien treballat ala guarderia; els aplaudiments i els euros van ser extraordinaris; la Cristina li va dir a la menuda que el hi posaria en la seva llibreta de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, per poder-los gastar quan fos necessari per l’escola, o en allò que calgués. La Margarida va fer com tots els infants, un posat de disgust; així que no es podria comprar caramels amb els diners que li havien donat els avis i els tiets !

En acabar el sopar ,i la sobretaula i un cop estava tot recollit ,els fills varen marxar, els uns perquè la menuda es moria de son, i els altres perquè encara havien d’anar a fer el compliment en algun altre lloc. Ell i la Maria varen romandre asseguts al sofà, tot i fent temps per anar com cada any a la missa del Gall.

El Feliu li va preguntar a la dona , saps a qui he vist avui ?, la Maria va pensar que devia ser algú que feia molt i molt temps que no veia pel to de la pregunta, i li va respondre que no, que no ho sabia, doncs al Valentí !, la Maria no recordava a ningú amb aquell nom i li va preguntar que qui era aquell Valentí. El Feliu li va fer memòria d’un amic que havia tingut a la infantesa , amb el que havien compartit tota mena d’aventures, des d’excursions pel rodal de Castellar del Vallès,  fins a banys durant l’estiu en els gorgs del Ripoll, passant pels jocs i els estudis al col·legi públic. Ara l’ Albert Antonell i Ribatallada, des de les pàgines de Forja estava posant en coneixement dels nouvinguts i recordant a molts com ell, tots els racons i raconets d’aquesta part de l’alt Vallès. La Maria recordava un amic del Feliu que havia marxat de Castellar del Vallès , tant bon punt varen tornar ambdós del servei militar, i ells decidien casar-se ; aquell xicot anys enrere havia intentat fer-li la cort, però ella n’estava molt i només del Feliu, i l’intent no va passar d’aquí.

I a on us heu vist ? va preguntar la Maria, recordes que avui a la tarda m’han trucat del taller perquè s’havia d’anar a fer un arranjament urgent a l’Hotel Hilton Diagonal ?. La Maria ho recordava bé perquè aquella trucada els havia fet quasi enfadar-se, perquè hi has d’anar tu !, no hi ha més operaris al taller ?, però el Feliu no havia pogut dir que no, ell sabia prou el que calia dur per fer un arranjament, havia estat l’encarregat de bastir tota la fusta d’aquell hotel, i també gaudia de la plena confiança del senyor Llorach , que havia recorregut a ell demanant-li que fes aquesta feina, com un favor personal. Va trucar a l’hotel i el cap del servei de manteniment li va dir que la porta de l’armari d’una de les habitacions de gran luxe s’havia despenjat i havia caigut, al Feliu allò li semblava impossible , i el va esperonar més si calia per un cop recollides les eines del taller, la cola d’impacte, unes quantes bisagres  [ frontisses en català] i caragols de fusta, va anar-se’n cap a l’hotel.

El Director li va explicar que tenien un hoste molt especial, un magnat de les finances i que per descomptat pagarien el preu que fos, per aquella assistència en aquell dia tant especial. El Feliu va arribar a l’habitació i va constatar – com esperava – que la porta de l’armari havia estat arrancada de forma intencionada, la bisagra tenia bona part de la fusta del bastiment enganxada, va descollar les altres bisagres, va tapar l’esvoranc i li va col·locar cola d’impacte, va fer nous forats per posar novament la bisagra, i un cop tornada a penjar la porta ningú diria que allò hagués succeït mai. Quan estava recollint les eines per marxar, va sentir que s’obria la porta de l’habitació, era l’hoste que tornava ; va acabar de recollir les eines i els petits fragments de fusta i quan es va girar va veure que es tractava del Valentí; ambdós es van quedar uns moment sense saber que dir, ni que fer, uns instants desprès però es fonien en una abraçada ; el Valentí li va fer explicar tota la seva vida, el Feliu li va dir que s’havia casat amb la Maria, que tenien dos fills i una neta, continuava treballant a la mateixa fusteria , on amb el anys s’ocupava de les tasques més delicades i complexes, i que per aquesta raó havia estat ell, qui havia vingut a atendre la petició d’aquest client tant especial. Va arribar l’hora de que fos el Valentí qui expliques la seva vida ; i es va remuntar a la infantesa quan més que jugar , volia sempre, sempre, guanyar i ho aconseguia la major de vegades, quan es podia de forma neta i correcta, i quan no, fent tota mena de trampes i joc brut, – el Feliu això ho recordava bé perquè tot i que eren amics, si l’un i l’altre jugaven en diferent equips, el Valentí no tenia cap problema en practicar el joc brut fins i tot amb ell – , desprès del servei militar es va posar en el negoci dels cotxes de segona mà, no feia masses preguntes respecte de la procedència dels vehicles que li diuen, particularment si es podien vendre a un preu elevat, i n’acceptaven un petit import com a pagament , vindrien desprès la maquinaria per a la construcció, i més endavant els primers negocis de transport, per terra , per mar ( no tenia cap preocupació ecològica com et pots imaginar amic lector ), i per aire, aquesta activitat el portaria al contraban en gran escala de tot mena d’estris i substàncies ,el regim polític d’aquells anys participava activament en aquesta mena de tasques. Amb tot això va concloure, he arribat a tenir una gran fortuna que en permet viure en llocs com aquest.

El Feliu li va preguntar si tenia família , el Valentí va contestar que s’havia casat amb una noia que tenia molts diners, que havien tingut un fill , però que feia molts i molts anys que no els veia, ni a l’un ni a l’altra. La seva dona va resultar que no tenia aquest esperit guanyador , que ell s’esperava trobar, havia heretat la seva fortuna , i l’única cosa que pretenia era gaudir de l’existència amb el seu espòs i el seu fill.

El Feliu va mirar el rellotge, tenia que marxar, aquesta nit tenia la família a sopar i faria tard, es va atrevir a convidar al Valentí a sopar també amb ells, la resposta el va deixar sense alè ; a Castellar del Vallès ?, avui tinc un sopar de negocis, em de tractar del subministrament del material ferroviari per a la línia d’alta velocitat Barcelona-Madrid. El Feliu no en sabia res del món dels negocis, ni en volia tampoc saber, però li va semblar del tot inusual fer un sopar de negocis la nit de Nadal.

En acomiadar-se ambdós tenien la convicció que potser no es tornarien a veure mai més.

A la missa del Gall es van trobar amb la majoria dels qui compartien com ells l’eucaristia dominical, hi havia alguna absència ja prevista, com algunes persones d’edat a les que el fred havia atemorit, però també hi havia alguna cara nova, potser algun nouvingut a Castellar del Vallès.

En sortit de la missa i mentre s’adreçaven cap a la Rectoria a fer un ressopó, li va cridar l’atenció una luxosa limusina aparcada al davant mateix de l’escala d’accés a l’església, encara el va sobtar més trobar-se amb el Valentí, que havia seguit des dels darrers banc la celebració de la missa. Desprès del ressopó es van acomiadar de tothom amb un fins avui mateix, i felicitats a tots els Esteves !.

Tots tres, el Valentí, la Maria i el Feliu, es van deturar davant la façana del temple, i allà el Valentí els va confessar a tots dos , que sentia haver-se equivocat del tot en el plantejament de la seva vida; passats els 50 anys , només tenia diners, i això si, tot el que els diners poden comprar, com aquella esplèndida limusina que l’esperava amb el xofer assegut al volant. Es sentia el perdedor davant d’ells dos, que únicament havien pogut acabat de pagar – amb penes i treballs – la casa, i havien gaudit d’un cotxet. Ells havien gaudit de veure créixer els fills i ara gaudien de la primera neta.

Es van acomiadar, amb la voluntat de retrobar-se alguna vegada més en el futur, el Valentí va pujar al cotxe, les darreres paraules que li van adreçar foren , Bon Nadal i felicitat plena en l’any nou !.

Aquella matinada, junts al llit, com feia més de vint-i-cinc anys, el Feliu i la Maria van tenir consciència, potser per primera vegada, de que la seva, era hi havia estat sempre una vida plena, es varen adormir , com sempre, abraçats l’un a l’altre.

 

ANTONIO MORA VERGES

 

 

Fa poc que la Isabel ha arribat a l’hotel; treu de la maleta el vestit de seda negra que es va comprar ahir, i el penja a l’armari. El  mira embadalida, fa molts anys que no s’ha posat res tan elegant… La seva millor amiga, la Neus, li ha dit que és ideal per a una nit tan especial com la d’avui. S’estira una estona damunt del llit per esperar l’hora del sopar, i observa atentament les parets; pensa que totes les habitacions d’hotel s’assemblen; són fredes i impersonals. Obre  el televisor per distreure’s, i veu que totes les cadenes emeten imatges de Nadal  amb persones que semblen felices. No entén que ningú no estigui trist.

 

Se li fan llargs els minuts d’espera,  sap que aquesta nit serviran un menú especial i també hi haurà ball en viu. Recorda que la Neus sempre li recomana que es distregui més… que comprengui  que l’Albert és mort, però ella encara és viva… i també li explica que en aquestes estades d’hotel, s’hi coneixen molts homes que estan tan solitaris com ella…

 

  

Tot sentint com li tremolen les cames, s’aixeca per apropar-se a aquell home elegant i ben plantat que li demana un ball…però, de sobte, li mira les mans i s’atura…no pot evitar de recordar aquelles  altres mans  de l’Albert que tantes vegades l’havien abraçat amb amor… Demana disculpes al ballarí  i torna a asseure’s. Ha decidit que, per molta raó que pugui tenir la Neus, aquesta nit de Nadal encara la vol continuar  vivint sola amb el record de l’home que encara estima i enyora…

L’any que ve, ja decidirà què vol fer…

 

 

 

 

Pilar Campmany i Piqué

 La senyora Rosa de 88 anys  passarà el Nadal sola, ni el fill ni els petits nets l’acompanyaran. El noi l’hi ha donat la seva excusa. És la vida!   La jove tira per una altra banda.

 

Prou plorar—es diu la iaia i  amb veu ben alta  afegeix…

 

Sola?, sola no estaré! Serem quatre!

 

Agafa l’escala i  treu de dalt del últim prestatge del armari una grossa caixa de cartró marron on està guardat  tot el necessari  per fer el pessebre.

 

L’ha fet tantes vegades que aviat té llesta la tarima. Primerament, amb els trossos d’escorça de suro fa les muntanyes i amb sorra i pedretes els camps, els camins i la vora del riu fet de paper de plata.

 

Ara toca posar-hi les figures i les demés peces que el temps i  petites manetes han malmès  una mica. No importa, hi ha  tot  el que necessita per fer-lo  i amb això en té prou .

 

Les mans tremoloses de la Rosa acaricien cada figura  que treu de la capsa i mentre les va col·locant els ulls se li omplen de llàgrimes. 

 

De primer i en primer terme el Portal amb : el nen Jesús al que  li manca el peu enlairat, Sant Josep amb  un braç enganxat en farina i aigua, la Verge Maria repintada, de fa anys, amb colors vius per tapar les marques dels punxeguts ullals d’en Mac, el cadell jogasser que la va trobar caiguda al terra i s’hi va entretenir una bona estona i el bou i la mula que semblen nous. Tots plegats a  dins una establia escantonada.

 

Els Reis, com sempre fent camí per dalt de les muntanyes. Algun ha perdut el patge i el negre el turbant.

 

La masia té la teulada  foradada i el pagès que  llaura el camp del davant ho fa  amb uns bous que només s’aguanten amb tres cames.

 

En la berenada dels pastors no hi ha l’olla ni l’àngel anunciador, fa anys que s’han perdut! 

 

El petit poble  de suro, que els semblava Montagut, el poble de l’avi Joan, s’ha conservat. Anirà posat al lloc de sempre, a la plana, entre les muntanyes i el riu.

 

Al riu no li pot faltar  el seu pont amb l’ase i l’home que el travessen  i la dona que renta i no té la picadora, perquè aquesta es va trencar al caure la figura, de les petites mans del David, a terra. 

 

Caminant pel camí que porta al Portal de Betlem hi posarà: la dona amb la lletera damunt el muscle i que de fer tant de camí, se li ha trencat el braç que la subjectava però la lletera s’aguanta igual; el pagès amb barretina al cap i carregat amb un xai a l’espatlla, que està com el dia que el varen comprar; la dona que porta un pa rodó i la mare amb el nen agafat de la mà son de plàstic, els van comprar més tard;  el vellet amb una gallina als braços és l ‘últim  va tant poquet a poquet!

 

 Finalment de dins un embolcall de paper  surten tots els animalets!… xais, conills, ànecs, gallines, galls indi, porcs… n’hi havia molts més de cadascuna de les espècies   però cada any se’n perdien uns quants. Cal posar-los al seu lloc, la Rosa  els va situant: gallines, galls, galls dindi i porcs  a la masia, els ànecs a la bassa i els xais amb els pastors. 

 

Damunt les muntanyes, com sempre, una empolsada de” polvos Talco”.

 

La estrella que guia els Reis s’ha perdut, és igual, Ells ja sabran trobar el Jesuset, han fet tantes vegades el camí!

 

Mancarà la humida molsa i els arbres verds que anaven a buscar plegats al bosc de Can Puig!

 

La flaire que desprèn el conjunt es dolça i amarga. Tot plegat  va ser comprat per fer el primer  pessebre pel fill que ara té 44 anys.

 

 La Sra. Rosa  mira el pessebre  enllestit, el veu sense defectes,  igual que  com el feien  fa molt i molt de temps i s’entristeix pensant  amb nostàlgia que ningú hi tocarà les figuretes canviant-les de lloc  ni emplenarà de petits cotxets el camí cap el Portal. 

 

 L’avia Rosa  aixeca el cap, omple els pulmons d’aire que expulsa amb vigor, s’eixuga els ulls, s’asseu i  fa  la llista per comprar el que li cal per fer l’àpat de Nadal.

 

Està dos dies enfeinada cuinat. Fa canalons,( a ells, els convidats, no els faria cap gràcia de primer plat sopa), de segon, pollastre, no pas dels de granja sinó  dels criats al camp amb un pedrer ple de blat de moro, fulles de col, herbes mil i pedretes, com cal!, el farà farcit amb botifarra de can Baldiró feta  només amb carn de porc, sal i pebre, i amb  prunes i pinyons.

 

 No pot mancar l’entremès amb pernil, botifarra negre, catalana, sardines i una bona cullerada de”ensaladilla russa”.

 

Per postres un bon “pijama” i torrons de Jijona, Alacant i massapà.

 

Per beure: vi bo, aigua  fresca de l’aixeta, aigua de vichy per pair bé, cafè, copa de conyac Terry de malla vermella i anís.

 

Dia 25 de desembre.

 

La taula parada amb les estovalles de fil blanques i bordades per l’avia de la Rosa, els plats de porcellana fina  i la cristalleria, regals de noces i la coberteria de plata regal també de noces  d’uns oncles orfebres de Tarragona.

 

-Pare, vos seieu aquí i la mare al vostre costat- els diu  senyalant-los el lloc

 

-Tu tita Carmelita i jo seurem al seu davant.

 

-Aquesta vegada vull començar fent un brindis- els anuncia mentre destapa amb un sonor… Pum! la botella de xampany Codorniu Extra Semisec i omple les copes…

 

El cel s’obre, cau el sol, trencadís de vidre i en la foscor un punt lluminós…

 

Una clau obre la porta del pis  i entren cridaners i contents els petits nets.

 

– Iaiaaa!,… iaiaaa!… venint amb el pare a passar el Nadal amb tu!!!

 

Massa tard.

 

 Rosa Vila i Gratacós                        

 Barcelona a 5 de Novembre del 2010

De fa molts i molts anys en aquest país nostre – Catalunya –  hi ha persones que dediquen el seu temps de lleure a recollir vestigis de la nostra història, uns en forma d’imatges, altres recuperant cançons, històries, llegendes,… tots plegats però ,animats únicament d’aquell esperit que recull el poeta com essència mateixa de l’ànima catalana, continuar fidels per sempre més al servei d’aquest poble !

Us podria donar milers i milers d’exemples, però a banda d’esdevenir una lectura feixuga, potser no aconseguiria la finalitat pretesa, que no es altra que la vostra col•laboració puntual. Citaré doncs  únicament dos pàgines web ;  la primera d’una encisadora Vila de la Terra Ferma, www.guimera.info , veureu en ella l’esforç per conservar la memòria històrica d’aquella contrada, i clarament també, el desig de retornar a la Catalunya interior la vida quotidiana,  pobles amb quitxalla, amb feina i serveis, amb projectes i esperances, certament un programa difícil d’assolir  , en un país cefalòpode ; en qualsevol cas només els reptes difícils poden motivar als esperits lliures, oi ?. La segona www.moianes.net esdevé en si mateixa la crida al reconeixement d’una realitat geogràfica, la Comarca del Moianes existia, existeix i existirà, quan ningú recordi ja les petites misèries d’aquest inici del segle XXI, i justament  en aquesta pàgina web les imatges, de la ma del Feliu Añaños i Masllovet, enamorat fins a la medul•la d’aquest paisatge, s’han constituït en crida, i son sens dubte un meravellós reclam per incitar a descobrir la serena bellesa d’aquest altiplà.

Per uns i per altres, per aquests que trobes aquí esmentats i per a molts que dissortadament no conec – encara – , et demano amic lector aquest petit esforç,  per Nadal, envia’ls una imatge ! , d’aquella sortida a peu, en bicicleta, en grup, en família, en la que també tu, et vas sentir colpit per la bellesa d’un indret, d’una masia, d’una ermita, una  església , un castell, un monestir, un prat , una arbreda, una font, un paisatge. Tu també , en tant que membre d’aquesta comunitat particular i diferenciada que constitueix el poble català, pots posar, has de posar ! el teu granet de sorra, en aquesta tasca d’evitar – fins on sigui possible – la pèrdua irreversible de la memòria col•lectiva.

Més enllà de l’agraïment que des d’ara volen deixar palès, no esperis altres recompenses  i/o compensacions, avui les nostres formes de reconeixement  públic a la “qualitat  humana “ , no tenen ja cap valor , quantes Creus de Sant Jordi  estan en mans indignes ?,  quantes persones honestes – honorables, en la nostra terminologia política, avui també caduca – , preguen per no ser distingits, i no haver per tant de singularitzar-se, – en negar-se a rebre aquest testimoni d’ignomínia  – posant en perill la seva vida, i àdhuc també la de la seva família i amics ?.

De segur que tenies ja un programa de bones accions per aquest Nadal, doncs únicament  n’has d’afegir una de més, sumar-te a la tasca discreta, silenciosa i tenaç, de moltes persones que s’estimen Catalunya, i únicament et cal repassar – de segur que serà una estona deliciosa –  les fotografies de les sortides que has fet al llarg dels anys, i quan trobis aquella imatge que també a tu, et va emocionar, et preguem – amb el cor a la mà –  que et prenguis la molèstia d’enviar-nos-la. Des d’ara, moltes gràcies, i per descomptat, Bon Nadal !

(c) Antonio Mora Vergés

Ahir es van acabar les vacances. Aquest Nadal ho he passat força bé. El papà i la mamà em van comprar moltes joguines i vam cantar nadales a l’habitació on hi ha el pessebre. Els papàs sempre em compren més coses per Nadal que per Reis. Diuen que així tinc més temps per jugar. L’arbre no era tan gran com el de l’any passat. Hem de cuidar els arbres i el d’aquest any tenia arrels. El papà diu que el plantarem a la serra de Collserola. Tenia moltes llumenetes que s’encenien i s’apagaven. El meu germà gran i la mamà van posar-hi moltes boles de molts colors. El meu germà gran va sortir a sopar la nit de Cap d’Any. Encara no té divuit anys però s’afaita i surt amb noies. La nit de Cap d’Any me’n vaig anar a dormir d’hora. Des de la meva habitació vaig sentir que el meu germà gran parlava per telèfon. A vegades jo he agafat l’encàrrec quan ell no hi és. Em sembla que la noia es diu Carla. Sempre riu molt i diu que sóc encantador. El meu germà gran s’enfada si no li dic ben clar el que volia la Carla. A mi m’agradaria que em truqués una noia però el papà diu que sóc massa petit. A l’arbre jo tenia una videoconsola Nintendo i un llibre que quan l’obres és un castell o una masia o la cuina de la Ventafocs. S’hi pot jugar si obres les pàgines i mous els ninots que hi ha. El papà tenia una capsa plena de mocadors i la mamà tenia aigua de colònia. El meu germà gran tenia una màquina d’afaitar elèctrica. Jo quan sigui gran no vull tenir pèls a la cara. Quan va trucar la Carla per desitjar-nos un bon any li vaig preguntar per què li agradaven els nois que s’afaiten. Va riure molt però el meu germà gran va agafar de seguida el telèfon. No estava gaire content i em va dir que anés a jugar amb la videoconsola. Jo li vaig dir que no que volia parlar amb la Carla. A la tarda la mamà em va preparar el bany amb aigua molt calenta. Jo jugava amb l’esponja i la mamà em rentava el cap. Quan em vaig quedar sol va entrar el meu germà gran i em va preguntar si volia jugar amb la videoconsola. Li vaig dir que no però la va agafar de la meva habitació i me la va llançar. No hi vaig poder jugar perquè es va mullar tota i ja no funciona. Abans d’ahir els papàs em van portar a casa dels tiets de Sants. El papà i la mamà anaven vestits de negre i van dir als tiets que jo no havia de saber res del que passava. El que em sap més greu és que no podré anar amb el papà a plantar l’arbre de Nadal. El meu germà gran no l’he vist més des de la nit de Reis. S’estava banyant i per ajudar-lo vaig engegar la màquina d’afaitar i la vaig llançar al bany. Estic segur que el meu germà gran se n’ha anat amb la Carla.

(c) Xavier Martí Garcia

Nadal de la infantesa…

Petits records que em fan sentir enyorada: l’alegria de no anar a escola i l’emoció d’un caire festiu als carrers. El pessebre, cada any diferent, tot i haver-hi les mateixes figuretes, ben gran… Cantava davant l’Infant i plovien misteriosament caramels i xocolata. La Nit de Nadal anava a Missa del Gall i, després, la festa a la parròquia. L’endemà, venien els avis a dinar i el menjar era molt bo. S’apropava la Diada de Reis: l’espera del “què em portaran” m’arribava a neguitejar. A la carta, joguines per a mi, tabac per al pare i mocador per a la mare. Passava la calvalcada majestuosa, plena i plena de paquets. Quin seria el meu? I aquella nit anava a dormir ben d’hora perquè els reis no em trobessin desperta quan arribessin. L’endemà, les galetes per als reis i l’aigua per als camells havia desaparegut i la sala era plena de regals que desembolicàvem impacients, amb grans expressions d’alegria. Sempre, però, un xic menys del que jo havia demanat.

Barrejat amb tot això, em parlaven d’un Nen Jesús que naixia, i que era Crist, fill del Déu que ens estima. I jo m’ho creia.

………………………………………………………….

Nadal d’avui…

Jo he crescut i el pessebre s’ha fet petit. Els dies de festa s’han escurçat i ja no en tinc prou amb la lluminositat dels carrers per sentir l’emoció del Nadal. Ja no canto al pessebre com abans: “no tinc temps…” Potser ens caldria tornar-nos infants, cantar al pessebre i atipar-nos de la xocolata i els caramels que vénen de qui sap on. Tindríem la felicitat dels nens, la més gran. Missa del Gall i festa a la parròquia, amb una nova esperança d’amor i unitat. Repartiment de regals el dia de Nadal… on són els Reis d’Orient? Sé que la cavalcada no porta res per a mi, i ja no em fa por anar a dormir tard, aquesta nit.

Barrejat amb tot això, em parlen d’un Nen Jesús que neix, i que és Crist, fill del Déu que ens estima. I jo m’ho crec.

(c) Núria Perera             Badalona, gener de 1983