LA TIONA

Em va xiuxiuejar a l’orella:

 

-No sóc pas un tió, jo. Sóc una tiona.

 

I li vaig veure el somriure que li dibuixaria. Vaig demanar-li disculpes i vaig refer-li el rostre amb trets més suaus, més fins i femenins.

 

-Tens fusta de pintora-m’afalagà en acabat, satisfeta.

 

Vaig tapar-li la calba amb la típica barretina. Una d’herència, amb el color menjat, i amb una mena de pols que semblava caspa.

 

-Espera, així no!

 

Vaig tornar amb una pinça que tenia un cor enganxat en un extrem. Vaig decorar la barretina amb ella, molt millor.

 

Tot seguit vaig calçar-li les dues úniques potes, davanteres, amb uns peücs de nadó. Antifred i anticorc, li vaig dir.

 

La Tiona l’havia trobada, abandonada d’una explotació de tions. Defectuosa per alguna imperfecció que, per més que la mirava i remirava, no copsava. A ‘Terra de tions’ (‘Tioland’ per als estrangers que engrescarien amb aquella omple-butxaca-tradició) no volien productes que no fessin un goig natural perfecte.

 

Jo trobava la Tiona genial. I encara més amb com amorosament l’havia guarnida.

 

No la vaig situar ni a la cuina ni al menjador en llocs estratègics. No la vaig alimentar amb res que no fossin mots i carícies. La traslladava a la meva cambra o a l’escriptori o al balcó, a fer-me companyia. Parlava d’una manera estranya, en format partícules lluents que se m’adreçaven amb gràcia. No les traduïa, el que diguessin estava bé.

 

S’acostaven unes festes massa grasses i estereotipades dites nadalenques. La mainada d’uns veïns que m’havia vist amb la Tiona al balcó va avesar-se a trucar el timbre cada dia, tant sí com no entrar, cercar-la i plantificar-li teca sota el nas. Poma, mandarina, plàtan, pera, pa, galetes. Van demanar-me un plat, estranyats que no n’hi hagués cap de preparat.

 

El vint-i-quatre de desembre, capaltard, van aparèixer amb bastons. Van fer via vers la Tiona. Es van posar a cantar la cançoneta tionera amb èmfasi i frenesí mentre li tustaven el llom d’igual manera. La Tiona patia.

 

-Prou, què feu!

 

No cessaven. Van aixecar-li la tela de pana color malva que la tapava i es van enfadar.

 

-No ha cagat res! A cremar-la! Dolenta!

 

Vaig agafar-la en braços i els vaig demanar que se n’anessin. Ofesos, van fer cas.

 

-Això passa perquè té aquesta cara, és rara!- un s’exaltà.- No funciona!

Un cop fora els espero-regals-perquè-si-he-fet-alguna-cosa-per-a-tu-com-donar-te-menjar-és-per-aconseguir-alguna-cosa, vaig acaronar l’adolorida Tiona mentre li explicava l’absurditat d’una tradició en què la violència és permesa i que ser un ésser màgic requeria, en el seu cas, donar -cagar- quelcom material i satisfactori. Que l’estimaven per interès, ella conclogué. I esclatà a plorar. Se li esborraren les precioses galtes rosades. Vaig besar-la i vaig sentir el seu dolor. I per una mica només calmar-la se’m va acudir fer-li un present: una inesborrable abraçada de llana.

 

 

Lídia Massó Busqué

EL NAIXEMENT

Pau era una persona que tenia una filla, anomenada Anna. Ja havia fet vuit anys quan li va dir a son pare que volia participar en un concurs de Naixements, en l’escola del seu poble, perquè les seues amigues anaven començant a preparar-se a fer-ne.

 

Van passar dos dies i com el Pau era molt eficient, se’n va anar amb la seua moto al camp i va arreplegar prou de molsa per a preparar el Naixement. Al següent dia, se’n va anar a una botiga per a comprar tot el necessari per a completar-lo i tenir-lo, per a muntar-lo com més prompte millor.

 

Realment Pau pensava que tot aquests muntatges del Nadal i els Naixements són una opulència d’un món materialista i de negocis, però per a la seua filla ho faria per la il·lusió que tenia.

 

Aleshores, Anna, va veure que son pare tenia molt d’interès.

 

Van passar dues setmanes més i tot estava ben posat i col·locat. Anna va anar mirant el seu Naixement a poc a poc; i anava fent-li retocs a les figures fins que és va veure el millor possible per a ressaltar-ho.

 

Quan va aplegar el dia de Nadal, Anna i totes les amigues que tenia estaven molt il·lusionades per a saber qui guanyava el concurs.

 

El  va passar molt de pressa i aquella nit Anna, se’n va anar al llit i quasi no podia dormir,  al final però,  es va relaxar.

 

El dia vint-i-sis de desembre,  el jurat qualificador donaria la seua opinió, i designaria  qui seria la guanyadora.

 

Anna i totes les seues amigues van anar al col·legi per a saber quin Naixement era el seleccionat.

 

La decisió va ser rotunda, quan Rotlan, el cap del jurat, va decidir donar-li el premi a la Llúcia, una de les amigues d’Anna.

 

Tot va ser just, perquè va ser així, era el millor pessebre.

 

Anna la va felicitar amb molt de gust i les seues companyes també. Totes es van alegrar d’haver-ho aconseguit la Llúcia.

 

 Rafael Molero Cruz

NADAL TEMPS D’ESPERANÇA

El Nadal és per damunt de tot un temps d’esperança.

Esperem – amb tot el cor-  no la reducció, sinó l’eliminació definitiva de les “ llistes de la mort “ de la Seguretat Social

Esperem que no es facin realitat les previsions  d’augment de la fam i  la pobresa, amb que dia si, i dia també,  s’omplen la boca els Partits  “antidemocràtics”.

Esperem que els criminals russos, enviats a Ucraïna es revoltin contra el “ gran Genocida”, i que això comporti la fi de la guerra.

Esperem que els legítims desitjos de llibertat del poble català, i de la resta de països que pateixen repressió, es puguin assolir.

Esperem que el bon Déu retorni la salut a totes les persones que pateixen.

Esperem que el bon Déu vetlli per la conservació d’aquest món que creava per a  nosaltres , i per a la resta d’espècies animals i vegetals com un Paradís Terrenal

Esperem que la Justícia s’imposi per arreu.

MONUMENTS PREHISTÒRICS

És un dia de tardor el mestre davant de la pissarra escriu :         Classes de monuments megalítics

 

Els nanos distrets , un amb el mòbil mirant missatges, un altre amb la ma rebuscat en la seva motxilla un xiclet que no acaba de trobar, un altre distret amb la noia del costat que dibuixa una flor , un altre pensant potser en les musaranyes, i fins algun llépol  que passats ens panellets de Tots Sants, somnia  amb el torrons nadalencs  .

 

El mestre no gaire alt amb una samarreta de color blau i amb ulleres pica de mans i es dirigeix a ells.

 

–          A veure si poseu una mica d´atenció carallots que sembla que avui vingueu d´Arbeca ,  amb  perdo de la població que és molt bonica.

 

–          Tu a veure Raül diguem un monument megalític.

 

El noi esmentat esprimatxat i amb cara d´estaquirot  es mira el sostre com volen que alguna idea li vingui al cap i diu.- Doncs ……. ara de moment no sé ……., i es queda tan ample.

 

El veí una mica mes llest diu. Si home, la Pedra Dreta ,  clar la Pedra Dreta. Va Marina diu  a una nena roseta que mossega amb delit un llapis.- Doncs no sé, pedra megalítica– respon.

 

–          No, diu el mestre és un menhir, ho teniu entès, el silenci és sepulcral no sembla que hagin entès o escoltat res.

 

El mestre comença a estar una mica mosca,  no veu que ningú de la maleïda classe de secundària estigui al cas de res .

 

–          De sobte, pregunta, a veure un Dolmen, això sí que ho deveu saber no?

 

El silenci li diu que no, ningú sap que és un dolmen, i de cop i volta una ràbia molt estranya li fa desitjar  per als seus alumnes nois i noies que sembla que no saben res de res.

 

–          Desitjaria que us caigui un totxo al cap, potser així el vostre intel·lecte reviscolaria una mica. Mireu que sou trossos de quòniams, burros, ases, que no sé ni com aguanteu el cap dret.

 

–          Un Dolmen és com una taula de pedres molt grosses i dient això donà un cop de puny a la seva taula – Una taula com això diu referint-se a la que pica, però amb pedres molt gegants.

–          Ho heu entès?

 

Encara sort que el timbre sona i la quitxalla es posa dempeus d´un bot i marxaren deixant remugant al mestre sobre què haurien de saber i no sabien.

Montserrat Vilaró Berenguer

ENS PODEU REGALAR IMATGES D’EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS I/O COETANIES A LA DICTADURA FRANQUISTA PER NADAL?

Trobava una imatge antiga de l’escola Alfons XIII, dita ara El Palau de Molins de Rei.

https://agora.xtec.cat/esc-elpalau/lescola/historia/

Em bullia la sang en constatar la incúria informativa,  cap dada de l’autor del projecte, i alhora es citava al dictador Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de enero de 1870-París, 16 de marzo de 1930), El Excmo. Sr. Ministre d’Educación Nacional, Sr. D. José Rubió- del que no en trobava dades, curiós, oi?. – , i per descomptat a l’Alfonso, León, Fernando María ,Santiago, Isidro ,Pascual, Antón, més  conegut com Alfons XIII.

Aquest Nadal de l’any 2022 voldria poder publicar més i més edificis escolars de Catalunya anteriors i/o coetanis a la dictadura franquista.  Està clar que sense deixar de demanar que la pau, la justícia , la llibertat, s’instal·lin de forma permanent en aquest món que el bon Déu creava per a nosaltres com un Paradís terrenal, i que en els darrers dos segles, hem quasi convertir en una claveguera.

 

TOT PER DESPIT

Avui, dies abans de Nadal,  el rector ha vingut a visitar-me.  Som l’any del senyor de  1615 , i tothom es pensa   que és el meu pare, no ho és però , la meva mare que en pau descansi, abans de morir em va dir qui era el meu progenitor.

Almodis el teu pare era un home vingut de la Provença, jo el vaig acollir a la meva barraca enmig del bosc, estava ferit i el vaig guarir, el vaig estimar molt. Ell em deia que era la” mulher” de la seva vida, així i tot,  un dia va marxar. Em va deixar embarassada de tu, i sola. El vaig enyorar molt, així i tot, vaig pensar que amb una criatura per néixer millor anar al poble i buscar treball. Així va ser com vaig entrar a treballar a casa del rector del poble, la seva majordoma era molt velleta i no podia amb tot. Un cop una mica més gran el mossèn ens va donar una petita caseta a vora del riu i així vàrem viure, jo amb la feina a la rectoria i guarint amb plantes i fen de partera a les dones de la vall. El clergue va ser bo amb mi i em va ensenyar a llegir i a escriure com ho vaig fer amb tu.

Aquell mateix vespre va lliurar l’ànima a Déu, però abans de fer-ho em va donar un llibre. Era molt vell, no em va dir d’on l’havia trobat, a la coberta hi havia dos dracs enllaçats per les seves ales.

Almodis aquí hi ha receptes antigues i també de meves per guarir, no el donis mai a ningú ni el deixis veure doncs potser et podrien acusar de bruixeria, son mals temps volta per aquí el  Cosme Soler,  conegut, popularment, com a Tarragó, ja que havia nascut al Mas Tarragona, de la Baronia de Rialb, a la comarca de la Noguera,  i això només porta desgracia als pobles.

Després de la mort de la mare vaig continuar amb el seu treball i en el llibre hi descobria el coneixement que els meus pocs anys, encara no tenia. Sabia de plantes i ungüents,  tanmateix però, no tenia la saviesa de mà marona.

Avui el mossèn m’ha dit,  que fugi d’aquí ,  perquè com que no vaig voler casar-me amb el vell Vallgorguina,  que té 72 anys, i  és el ric del poble,  ara  em vol acusar de bruixeria, per despit.

M’ha donat una bossa amb plata i avui aprofitant la nit fugiré, no vull penjar de la forca, només tinc 20 anys.

A Catalunya, la persecució de la bruixeria es va acabar el 1622.

Montserrat Vilaró Berenguer

HISTÒRIES DEL MEU AVI

El meu avi matern va néixer i va passar part de la infantesa en una casa de pagès,  que havia sigut la casa natal d´un conegut bandoler en Perot Rocaguinarda.

 

El meu avi matern solia parlar-me del bandoler. No sé  bé d’on havia trobat informació, segurament dels avantpassats i també em parlava d’un llibre on es descrivia més o menys la vida de la persona esmentada.

 

En Perot Rocaguinarda va néixer al mas Rocaguinarda un 18 de desembre de 1.582 al terme d´Oristà , fill de pagesos. No cal dir que quan vivia l’avi a Rocaguinarda ja havien passat més de quatre-cents anys, la fama d’en Perot Rocaguinarda,  perdurava i perdura encara  a la nostra terra.

 

No us parlaré de la vida de bandoler ,  que ben segur en  bona part de tots és ben coneguda. No soc jo cap historiadora, ni cap entesa , sols us parlaré de la dèria que tenia l´avi en explicar-me coses ,de la casa de pagès i les seves rodalies.

 

M´explicava del cingle amb els  estranys gravats a les roques i d´ una porta secreta que s´obria dins la cuina i menava a una espècie de túnel que ell havia recorregut moltes vegades amb un llum de carbur a la ma, segons deien portava a un tros molt allunyat de la casa i per on s’escapava en Perot Rocaguinarda en cas de perill. Ell deia que estava mig enrunat i que mai va poder arribar al final, però que si existia darrere un banc escon que dissimulava l´entrada.

 

El meu avi de petita em va portar a visitar la casa el cingle amb les inscripcions que deien dataven del bandoler. A mi això m’encantava, com m’agradava escoltar les històries i les rondalles i no en tenia mai prou, el meu avi era una persona intel·ligent amb una gran memòria i imaginació , sempre penso que  va viure en època equivocada. Jo la seva única neta les conservo a la memòria per sempre amb gran estimació.

 

També recordo la indignació del meu avi quan va veure que les pedres, i tot el que tenia valor patrimonial per generacions properes, eren venudes i arrencades de les seves parets fins no deixar pràcticament res, un munt de runa.

I jo la seva neta encara recorda tots els Nadals,  la casa en peus i al meu avi rialler i bona persona- avi tu tenies raó ,no s´havia de fer malbé  una casa històrica- , on  altrament va viure  l’únic personatge de no-ficció del Quixot.

 

Montserrat Vilaró Berenguer

LA VIDA ÉS SOMNI

Escrivia en quasi totes les publicacions relatives als edificis escolars anteriors  i/o  coetanis a la dictadura franquista que publicàvem, hores d’ara superem amb escreix les 1500:

Fa anys que maldem per confegir un inventari dels edificis escolars anteriors i/o coetanis de la dictadura franquista a Catalunya. El tema, en aquest dissortat reialme, on l’estultícia, la corrupció i la idiòcia, son “ senyals d’identitat” no desperta – dissortadament – passions.

Em sobta – encara – la critica ferotge no ja dels que tancaven les escoles durant la dictadura, sinó dels seus fills, nets o besnéts, que defensen la tesis de que el passat no s’ha de remoure. Alguns d’ells tenen cognoms MOLT catalans, i de ben segur que porten la roba interior amb els colors de la senyera

Malgrat això – que no és un tema baladí – tenim força material que posem a disposició de les persones i/o entitats que vulguin completar l’inventari d’edificis d’almenys la seva comarca.

Ens en manquen moltes, us demanem – si cal de genolls – que us afegiu a la nostra recerca, esperem les vostres imatges i dades a l’email castellardiari@gmail.com

Trobem a faltar en bona part de les pàgines dels centres escolars dades històriques relatives a l’edifici, i val a dir-ho, sovint el desinterès per part de les direccions per aquestes “ qüestions històriques”

Val a dir que la presencia a casa nostra de persones foranes, ajuda poc a la nostra tasca, per això , si cal, preguem als aborígens un major esforç.

En molts aspectes, Catalunya és dissortadament un poble mesell.

Fa més el que vol que el pot. Catalunya, i per descomptat els vostres descendents, us demanaran comptes per la vostra inacció

Rebia un email a castellardiari@gmail.com , amb còpia a coneixercatalunya@gmail.com

Benvolgut,

Esperem que li sigui avinent la nostra proposta, publicar   per comarques els edificis escolars de Catalunya anteriors i/o coetanis a la dictadura franquista, com vostè, pensem que el tema pot suscitar l’interès de la ciutadania.

Em deixàvem un telèfon de contacte, i  els explicava que poden reproduir les publicacions de forma extractada, i fins que més enllà de les dades “ històriques” tenen plena llibertat per afegir, retocar, eliminar, el que creguin més convenient.

Els deia que em semblava un excel·lent regal de Nadal, i que així ho publicaria al Nadal de conte.

EL REGAL

El Frederic,  passats els 90 anys,  recorda com enyorava al seu pare desprès de la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República.

La mare que treballava fent feines domestiques en varies cases de “ gent benestant” addicta al Régimen, i que els caps de setmana conreava un petit hort, li deia que el pare estava en un camp de concentració, i que ella estava demanant cartes amb bones referències, tant a l’alcalde, com al rector, i fins en alguna de les cases on feia feines.

Potser no feia més fred a l’any 1940, el que segur que si que passava, és que no tenien roba “bona”, no podien fer una dieta “mediterrània”,  ni  tenien la casa en les millors condicions d’aïllament.

S’acostava Nadal, i el rector els ensenyava cançons per aquells dies que alhora volia fer-los cantar a la missa del Gall.

Ningú pensava en el Tió, tota la fusta que trobaven era poca per fer anar la cuina, i el braser que hi havia sota la taula de la cuina.

La nit del 24 de desembre ell i la mare, amb tota la roba que tenien van arribar-se fins a l’església parroquial, feia una nit gèlida, la mare es va haver de quedar en els darrers bancs, a banda dels bancs de família, els que estaven situats més endavant estaven reservats als “fidels al Régimen”.

El Frederic formava part del Cor que cantava “ Santa Nit”  curiosament en llengua catalana, quan va veure com s’obria la porta de l’església i entrava  un home, que va identificar com el seu pare, i que es va  assentar en els darrers bancs. Se li va tallar la veu, i no va poder cantar amb la resta dels companys que no sabien la raó del seu silenci. https://www.youtube.com/watch?v=mlMs-Llltqg  

La tornada del pare, va ser el millor regal de Nadal de tota la seva vida!.

 

 

 

 

NADAL A ANDORRA

Volia visitar l’església de Sant Serni de Nagol, a la Parròquia de Sant Julià de Lòria,  una construcció de proporcions petites , que  obeeix al tipus d’edifici del qual hi ha molts exemplars a Andorra: una nau rectangular, rematada a llevant per un absis semicircular.

 



La nau sola fa 9,34 metres  de llarg i amb l’absis i tot l’edifici fa 11,50 metres . L’església és ben orientada.

 

Es tracta d’una construcció ben aparellada, rústica i austera, d’aspecte força primitiu. Per a la seva erecció hom utilitzà uns blocs de pedra rectangulars, escantonats a cops de martell i sense polir, de mides desiguals, bé que amb abundància de pedres de mida considerable, posats a trencajunts i intentant una disposició de filades, en les quals hom col·locà en una mateixa línia les pedres d’una mateixa alçària.

 

Tal com hem apuntat, al costat de llevant hi ha l’absis. Aquest és més estret (0,50 metres  més estret pel costat de migjorn i 0,40 metres  també més estret pel costat de tramuntana, mides exteriors) que la nau. Per les proporcions que té el temple, els seus murs fan una gruixària considerable (fan 0,80 metres ). L’absis és llis i mancat d’ornamentació. Igual com a tot l’edifici, als seus murs abunden els blocs de llicorella, units amb argamassa a base de calç, tot formant en aquest indret un aparell bastant ordenat de filades. El mur de l’absis, que a l’exterior s’eleva uns 2,40 metres , s’assenta damunt una banqueta, que forma un ressalt d’uns 0,13 metres . Al centre de l’absis hi ha una petita finestra (les mides màximes de la seva obertura fan 0,45 metres  d’ample × 0,95 metres  d’alt) de doble esqueixada, coberta amb un arc de mig punt adovellat, tota ella feta amb pedra tosca. La finestra, tapada per l’interior, s’estreny fins a tal punt que ve a convertir-se en una simple espitllera. També a l’absis, vers el costat de migjorn, hi ha una altra finestra, de mides força semblants a l’anterior (fa 0,37 metres  d’ample × 0,95 metres  d’alt) i d’unes característiques també similars. La seva base es troba a 1,22 metres  del nivell del sòl exterior.

 

Al mur de migjorn (0,90 metres  de gruix), vers el capdavall de la nau, hi ha la porta d’entrada, força petita (fa 0,85 metres  × 1,90 metres ), que, com tots els elements incrustats als murs, té els muntants fets amb pedra calcària, molt més fàcil de treballar; la porta fou coberta amb un arc adovellat de mig punt. Les pedres no es poden veure gaire, puix que hi ha un arrebossat que les cobreix. En aquest mateix mur de migjorn i entre la porta d’entrada i l’absis hi ha una finestra quadrada que recull la llum de l’exterior i que fa 1,10 metres  × 0,87 metres .

 

Al costat de migjorn hi ha un pòrtic evidentment d’època posterior a l’església. Les seves mides interiors fan 2,05 metres  d’ample × 8,10 metres  de llarg. Els murs que tanquen el pòrtic per llevant i ponent fan 0,60 metres  de gruix, i 0,50  el mur paral·lel al mur de migjorn de la nau. L’aparell d’aquest pòrtic és ben diferent i, sobretot si hom mira l’exterior de l’edifici, des de ponent, és perfectament visible. L’aspecte d’aquest pòrtic, cobert amb fusta, és molt primitiu, sobretot a causa dels detalls que hom pot observar en alguns indrets, en els quals han estat utilitzats uns blocs de pedra molt grossos i d’aspecte pesant.

 

Al costat de ponent hi ha una façana simple, la part inferior de la qual és llisa i no té cap detall. Vers mitja altura (el mur fa 5,82 metres  d’amplària exterior per uns 11 metres  d’altura total, des del nivell del sòl exterior fins a la punta del campanar) hi ha una finestra de doble esqueixada, alta i estreta, que, a manera d’espitllera, dóna llum a l’exterior; el seu arc, de mig punt, molt rústic, ha estat fet amb dovelles de pedra calcària. Damunt aquesta finestra n’hi ha una altra de molt bonica en forma de creu, oberta al mateix gruix del mur, tot deixant enretirades les pedres de l’aparell quan fou construïda. El mur és rematat amb una espadanya, amb dues obertures, cobertes amb un arc de mig punt, fet amb pedra tosca. El campanar és cobert amb una teulada de doble vessant. El mur de ponent sobresurt més d’un metrel  per damunt el nivell de la teulada de la nau.

 

El mur de tramuntana és llis completament i no té tampoc cap obertura. Hi és visible de manera ben clara l’aparell i la disposició de la pedra.

 

Tant a la nau com a l’absis, el terra ha estat tallat directament a la penya sobre la qual s’assenta l’edifici. És lleugerament pendent i l’absis és situat a un nivell més alt; s’hi accedeix pujant uns pocs graons al nivell del presbiteri, cos aquest relativament estret no remarcat exteriorment. Davant la porta hi ha a terra restes de calç, segurament d’un paviment fet per igualar les irregularitats del terreny.

Una de les peces més destacades que van trobar-se dins de l’església va ser una creu de fusta romànica, es tracta d’una creu espinosa, ja que tota la seva superfície està decorada amb punxes, motiu pel qual se la coneix com la creu espinosa de Sant Serni de Nagol, actualment aquesta peça es pot observar al Centre d’interpretació del romànic d’Andorra, situat al poble de Pal, on m’arribava i en silenci, pregava davant la Creu:

Pare Nostre que esteu en cel

Sigui santificat el vostre nom

Vingui a nosaltres el vostre regne

Facis la voluntat, així a la terra com es fa en el cel

El nostre pa de cada dia, doneu-nos Senyor el dia d’avui

Perdoneu les nostres culpes

I ajudeu-vos a saber perdonar també als que pensem que ens estan ofenent

I no permeteu que caiguem a la temptació

Ans deslliureu-nos de tots els mals

Senyor, vetlla per totes les criatures d’aquest món que tu vas crear per a nosaltres com un paradís.

Amén !!

Quan al topònim, Nagol :

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=28181