Recordo la meva infantesa com una etapa plena de jocs i màgia. Tot això gràcies a la meva imaginació que a voltes semblava no tenir fi, com també a les històries llegides o explicades pels meus avis paterns, la seva imaginació a voltes també semblava inesgotable i jo una nena filla única les servava dins meu i m’amarava de tot com una esponja presta a recollir les paraules en lloc d’aigua.

Recordo que l’època dels bolets solia anar a cercar-los junt amb la mare, la germana de la mare i l´àvia.

Recordo que el meu pare solia marxar de bon mati de casa i solia tornar a mitja tarda amb el cistell mes gran, curull de bolets fins a dalt, jo solia queixar-me dient que m´agradaria anar amb ell, però solia contestar que era massa menuda i que no caminaria tant.

Devia tenir uns vuit o nou anys quan per fi va dir estava disposta a acompanyar-lo, que ja era prou gran, però que hauria de posar-me les xiruques els texans i un anorac , jo com sempre vaig dir que tot just era el Pilar,  que no feia fred, i que faltaven dies encara per l’arribada de l’hivern i el Nadal,  amb això però, no va claudicar i jo abillada així i amb el meu cistell vàrem disposar-nos a anar a la captura del bolet.

Vàrem caminar molt i en passar per un indret anomenat la Balma de les Pastorelles, jo vaig dir que l’avi m’havia dit hi habitaven dones d´aigua o nimfes , el meu pare es vas posar a riure i va dir que no existien. Jo li vaig respondre que si i que estava segura de la seva existència. Al gorg al fons de tot hi havia les nimfes

Vàrem collir molts bolets,. El meu pare perquè no li sortissin del cistell hi va posar boix i va penjar  el cistell amb un basto que va carregar a la seva esquena. Jo començava a penedir-me de portar el meu cistell, però no volia fer la nena petita i res deia.

En passar per la Balma de les Pastorelles es partí el basto del meu pare i cistell i bolets varen anar a parar a l’aigua. Els vam haver de pescar.

Jo que anava al darrere vaig entreveure una noia de cabells rosos que reia i reia. Jo vaig pensar. És la venjança de les nimfes i res vaig dir,

Montserrat Vilaró Berenguer

 

Tenia, com cada any, l’encàrrec d’escriure un conte de Nadal, aquest any 2022 però, entre les  raons personals o particulars, la crisis econòmica, política i social que estem patim, les guerres, la d’Ucraïna, les infinites guerres de l’Àfrica,  les desconegudes de l’Àsia, i altres racons sinistres d’aquest món,  que recordem el bon Déu creava per a nosaltres com un Paradís terrenal, el cert és que no em trobava inspirat.

Els personatges del naixement i les seves peripècies vitals, eren però, molt interessants, comencem per Sant Josep, que accepta fer-se càrrec de la “ paternitat oficial” de Jesús, i que farà un excel·lent paper com espòs i pare, fins al punt que avui és encara un perfecte model en el que s’haurien d’emmirallar tots els homes.

Que puc afegir de Maria?, aquella joveneta que respon  “facis en mi segons la teva paraula”, quan s’assabenta del rol que se li ha assignat segons el pla de Déu.

Pel que fa a Jesús, ens ensenya que cal seguir i complir tots els tràmits, des del fet mateix de néixer, el d’haver de marxar per evitar la mort, el d’ajudar en les feines quotidianes al Pare i a la Mare, fins al punt  de cedir al prec de Maria a les noces de Cana, i transformar l’aigua en un excel·lent vi.  Em commovia mot especialment la seva reacció a Lc 22,42 “Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa.  Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva”. Aquestes, o similars paraules, emprem també nosaltres quan ens trobem en situacions que ens fan por, oi?.

Ah!, el conte de Nadal, ja torna a estar explicat, és la història del naixement de Jesús a Belén.

 

 

Faré? No!

Farem un arbre de Nadal,

recordant la seva vertadera essència.

Que de cada branca,

hi pengi: Un somni, una esperança, una il·lusió,

 una gran empatia en forma de cor

i al cap de munt,

una estrella que il·lumini,

tots els llocs del món,

fent desaparèixer la foscor sòrdida,

les malvolences,

els interessos per fer més pobres

a les persones, que inclús treballen i

que totes les forces fosques,

de la foscor,

desapareguin per sempre més.

 Conjuraré  les fades, els gnoms,

els follets,

a totes les persones de bona voluntat,

per poder abastir

aquest gran arbre universal.

Jo, seré un més, ningú especial,

que intentaré a través

de la fantasia i la utopia,

mostrar que entre tots,

podem construir un món,

més benèvol, més harmoniós

i que hi hagi cabuda per tots els éssers humans, sense exclosos.

Me ajudeu?

Cadascú,  al seu entorn,

que encengui una espelma d’amabilitat,

no tan sols, ara  mateix,

que sembla propici, ens diuen,

sinó cada dia de la nostra vida.

Que aquesta Llum, amb la intencionalitat,

inundi el nostre planeta, i

que la concòrdia i la germandat,

flaire a tots els vents del món,

portant, aquest tendre i

entranyable missatge:

Viu la pau, i transmetre-la!

 

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany. 17.12.2022  

El mossèn que feia de teloner, va arriar les bambolines, no recordo de què eren ,devien ser de paper pintat, no hi havia pressupost per a gaire més, en l´humil teatret de poble. El mossèn era molt aficionat al teatre i gaudia assajant amb nosaltres, nois i noies del poblet.

Nosaltres actors improvisats devíem sortir a l’escenari a on al darrere es veia uns arbres no gaire ben pintats , que volien semblar un bosc espès.

La noia de trenes llargues i rosses que havia de sortir com buscant bolets o collin herbetes no es veia enlloc. De sobte la veu del rector cridà Eulàlia a l’escenari !.

Els espectadors, pares dels actors novells, els més grans devien tenir dotze anys, es posaren a riure, gens estrany , uns Pastorets sempre solen fer riure, però un escenari nu, encara més.

De sobte la noieta sortí corrents amb tan mala fortuna que s´entrebancà amb un dels fils que feien pujar els decorats i ella i cistell restaren per terra, les rialles dels familiars i amics s´intensificaren. La nena es posa bé unes faldilles que li anaven balderes i encarant-se amb el públic digué: Quan acabeu de riure començarem

És féu un gran silenci, es veu que la decisió de la xica els va desconcertar.

Llavors ella alça el cap al cel i digué ;  QUINA NIT MÉS MÀGICA,  QUINS ESTELS, COM BRILLA LA LLUNA, A ON ES EN TÒFOL DE ROVELLÓ? TINC QUASI EL CISTELL PLE D´HERBA I ELL ENLLOC.

El tal Rovelló un noiet esquifit es dirigí quasi corrents a l’encontre de la nena i li digué

BONA NIT RAQUEL, QUINA CASUALITAT, PER FI ENS HEM TROBAT, JA SAPS QUE FA TEMPS QUE T´ESTIMO.?

Llavors la xica es ficà una trena dins la boca i es veu que no recordava el paper, perquè s’anava bellugant i no deia ni un mot.

Se senti la veu de l´apuntador, que no era altre que el rector.

QUINES COSES QUE DIUS ROVELLÓ. i la noieta callada, xuclant la trena rosa.

Surti el rector, dirigint-se al públic – Fi del primer acte– I amb cara de no gaire bon humor va fer baixar les bambolines . Les rialles se sentien per tot el pati de butaques, eren Pastorets, i es reia com ha sigut sempre!.

Quins temps mes bons aquells !

Montserrat Vilaró Berenguer

Al final del dia dos pastorets van tancar el ramat a la cleda. Aquell dia de desembre era Nadal. La llum era escassa, el cansament profund i tothom tenia el cap espès. A la porta de la cleda en Rovelló va preguntar – perquè cada any per Nadal és tan difícil pensar i tan fàcil recordar? – Una veu profunda que venia de l’infinit va dir – per Nadal tenim una esgrima de llum entre la lluna i jo el sol -. La lluna va exclamar – aquest pocasolta em vol fer fora i jo no me’n vull anar -. En Lluquet va exclamar – perquè no us poseu d’acord i durant tot l’any us repartiu el dia a parts iguals? –  La lluna enfadada va dir – ningú ha escollit el món on viu. Igual que ha vosaltres ens l’han donat. Així és i així serà .- En Rovelló va dir – gràcies lluna, però…. La gent volem el què les nostre necessitats ens demanen. Necessitem llum i ajudarem al sol -. La lluna decebuda va exclamar – un altre pocasolta -. Els dos pastorets van fer camí cap a la llar. El camí va ser fosc, trist i perillós. Quan van obrir la porta de la casa, tot l’estatge estava il•luminat i guarnit de coloraines. Els familiars els van rebre amb una rialla. La taula estava parada i el menjar els esperava. D’aquesta manera els dos pastorets van tenir un moment de llum i color dins l’època més fosca de l’any.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: el solstici d’hivern va néixer en el mateix moment que es va crear el món. Després van arribar el mercaders i el van segrestar.

Francesc Estival Vilardell

En un país oriental,  la tensió política adquiria quasi forma física en els dies previs al Nadal.

Els feixistes, fills, nets i besnéts, d’aquells que un 18 de juliol de l’any 1936, s’alçaven contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, demanaven ara, que des del mal dit  “ poder judicial”  es posessin els fonaments del que seria la III Dictadura Feixista.

Tot plegat  tornava a portar al REINO DE ESPAÑA al costat de l’abisme, i recuperava l’ideal república com un millor sistema per gestionar la “ cosa pública”.

L’any 2022, es posaven en qüestió més enllà de la divisió de poders, la presència del Pare Noel, i fins dels mateixos Savis d’Orient, coneguts com “ els Reis”, literalment una vegada més els antidemòcrates  feien la “ punyeta” urbi et orbe.

Recordeu que també s’anomenen “ punyetes”  aquells guarniments de cotó emmidonat de randa que llueixen el col·lectiu majoritàriament  monolingüe que es moca amb la nostra llengua mentre dicta sentències.

 

Recordo que en la meva infantessa algú em definia així, l’Antonio és un “ conill de bosc”.

M’agradava, i em continua agradant, malgrat que els anys m’ho fan més difícil,  arribar-me fins a les masies, fonts, pinedes, rouredes, .., ponts, balmes,  esglesioles, castells,…, que massa sovint el “ progres” ha buidat de vida.

El conill no forma part de les “ meves armes”  heràldiques, està clar però, que el desig irrefrenable de veure que hi ha més enllà, caldria incorporar-lo d’alguna manera, oi?

Aquest 2022,  aquest “ conill de bosc”, ha sofert un entrebanc notable.

https://www.guimera.info/wordpress/contesnadal/lany-del-cancer/

La fe dels “ conills de bosc “ però, els fa pensar que tot es superarà, i que amb les limitacions que calguin, serà possible tornar a cercar les masies, fonts, pinedes, rouredes, .., ponts, balmes,  esglesioles, castells, edificis modernistes, …, que massa sovint el “ progres” ha buidat de vida.

Mentrestant, i no posaré noms per no oblidar-me a ningú, amb les fotografies que publiquen els bons amics/amigues, vaig fent recerca, i divulgant mitjançant el blog Conèixer Catalunya , les meravelles d’aquest petit país.

Aquest “ conill de bosc “, us desitja un bon Nadal, i que el proper any 2023 vingui ple de bones noticies per a tothom.

 

 

 

El tema venia de lluny, la Covid.19 però, li havia donat la darrera punyalada, desmuntant de forma quasi definitiva  i irreversible, el sistema públic de salut, que es ventaven d’haver-se carregat Daniel de Alfonso Laso (Madrid, 1964) i Jorge Fernández Díaz (Valladolid, 6 de abril de 1950), ambdós maleits davant de Déu, així com totes les persones que participaven de forma activa o passiva, en aquella acció infamant.

https://www.lavanguardia.com/politica/20160622/402690747904/fernandez-diaz-grabaciones-sistema-sanitario-de-alfonso.html

A darreries de la primavera de l’any 2022,  començaven els dolors intensos al costat esquerra ,  on segons el criteri d’alguns  sanitaris no hi ha res.

Al juliol, sense estar inclòs en cap de les llistes de desesperació de la Seguretat social, visita al metge especialista, proves diagnostiques, —, ingressava d’urgència a la Clínica QuirónSalud del Vallès, ni els tacs, ni la colonoscòpia, ni l’endoscòpia, ni les analítiques permetien donar un diagnòstic clar, i la determinació del metges va ser  donar-me d’alta, i recomanar-me que prengués Duspatalin

A  l’octubre tornava a ingressar d’urgència, i en aquesta ocasió, una doctora internista, repassava el meu  historial mèdic, i advertia que m’havien fet radiografies,  tacs amb contrast, analítiques,…, i va sol·licitar que em  fessin la prova de la capsula endoscòpica, el 4.11.2022 es realitzava la prova a la Clínica Delfos de Barcelona ,  i el dilluns següent, em trucaven de l’Hospital QuirónSalud de Sabadell per fer-me un radiografia que confirmaria que la càmera s’havia quedat encallada,  davant del que l’informe definia com lesió ulcerada i estenosant

El dia 15.11.2022 se’m practicava una resecció de l’intestí prim, i alhora que la capsula endoscòpica em treien un tumor, que tot feia pensar – per la zona en que es trobava – que no seria dolent.

La biòpsia confirmaria però, el contrari, i llevat de sorpreses, i un cop superada la infecció d’algun dels punts de sutura exterior, el dia 9.1.2023 començarà el tractament de Quimioteràpia.

Està clar que la prova de la capsula endoscòpica facilitava alhora que la localització del tumor, la ràpida intervenció quirúrgica.

No li dec la vida, al  Daniel de Alfonso Laso (Madrid, 1964) ni al Jorge Fernández Díaz (Valladolid, 6 de abril de 1950), ben al contrari.

Quantes persones amb aquesta o semblants patologies han mort en aquests anys ?.

“Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor.”

Desprès d’aquests dies nadalencs que espero gaudir amb la família, l’any entrant caldrà iniciar el tractament de Quimioteràpia, això però, amics/amigues és una altra historia, oi?.

 

 

Odessa és una ciutat d’Ucraïna, la capital de l’óblast d’Odessa i port del Mar Negre. La ciutat és la cinquena més gran d’Ucraïna i la ciutat comercial més important del país. A més, Odessa és la ciutat més poblada que hi ha al llarg del Mar Negre i el port més important del país. L’estil arquitectònic està influït pels estils francès i italià, fet que dona un aire mediterrani a la ciutat.

Vladímir Vladímirovitx Putin, (Sant Petersburg, 7 d’octubre de 1952),  està decidit a exterminar tants habitants d’Odessa com li sigui possible, i els priva dels serveis bàsics, aigua, llum, gas, telèfon,…, ho fa en nom de la Gran Rússia, i a l’empara de “l’església Oficial” que predica l’existència d’un Déu venjatiu, que “beneeix” totes les accions criminals de l’inefable Putin

Les perspectives per aquest Nadal de l’any 2022 son fosques, molts fosques per als que malviuen a Odessa

El miracle que esperen és l’assassinat de Putin, o en el seu defecte el llançament de bombes atòmiques que redueixin Rússia  a un munt de runes.

El miracle però, vindrà per la deserció massiva de les tropes russes, que s’afegiran a la força de treball d’ Odessa, i que permetran que tornin a funcionar amb normalitat els serveis bàsics, aigua, llum, gas, telèfon,.., la caiguda de Putin arribarà quan pertoqui.

 

El profeta Eliseu separava les aigües del Jordà, va sanejar les aigües de Jericó, convertia l’aigua en oli per salvar als fills de la vídua, anuncià a la xunemita que tindrà un fill, i anys desprès el ressuscità de la mort, multiplica els pans, va  curar la lepra de Naaman ,…,  tot plegat ens fa recordar la figura de Jesús, oi?.

https://www.bci.cat/biblia/capitol/323

Sempre, sempre, sempre, demanem al bon Déu que faci un miracle, ja per a nosaltres, ja per un familiar, per un amic, per un conegut, o fins per tots els desconeguts – que son molts, masses – que pateixen, malalties , fam i set de justícia.

Els miracles succeeixen cada dia, sovint però, ens entestem en voler trobar explicacions , “ lògiques”, “ científiques” , negant-nos a veure l’evidència de la intervenció divina.

Senyor, escolta les peticions  i pregaries que t’adrecem, atén-les, i vetlla per totes les criatures que vivim per la teva voluntat en aquest món, que tu creaves per a nosaltres com un Paradís. Amén!!!!!

Esperem un Nadal ple de miracles.