Bona tarda. Des del programa ”Sortint de la terra” saludem als nostres oients d’arreu del territori. Avui ens hem desplaçat fins l’Alt Camp. Volem compartir amb tots vosaltres un testimoniatge inèdit d’algú que ha tingut l’amabilitat de concedir una entrevista en exclusiva.

Esperem que us agradi i aprofitem per agrair-li haver rebut l’equip del nostre programa. Aquí teniu el seu testimoni i el contingut del que ens ha explicat en el decurs de la conversa:

“Pels que no esteu massa avesats en l’àmbit culinari us diré que soc una tija floral. Entre un nap i una ceba, mai millor dit. Per néixer es pot dir que entre una cosa i una altra necessito un parell d’anys de gestació. I mal m’està dir-ho, perquè no vull semblar esnob, però ara que finalment m’he decidit a compartir-ho, puc dir-vos que soc de les poques cebes tendres, per no dir l’única, a la qual fan créixer calçada. Ben calçada. Això explica que durant la meva creixença m’hagi acabat estilitzant com una top model sense engreixar-me més del compte. I és que tota jo soc una sílfide de ceba si se’m compara a d’altres varietats de la meva família.

Amb aquest tipet meu tan envejable comparat a les dolces o a les de Figueres!

Podríeu pensar que soc filla única de tan creguda que puc semblar-vos, però de fet, per ser-vos franca, puc dir-vos que no he crescut sola. Soc una germana de quadrigèmins. Si, si. Érem quatre creixent dins la foscor. Nodrint-nos dels mateixos minerals. Hidratant-nos amb l’aigua de rec i  comptant amb l’ajuda d’insectes que ens visitaven de tant en tant fent-nos pessigolles a la tija i a les arrels. Sovint hi havia unes papallones que voletejaven pel nostre hort i també orenetes i moixonets que escoltàvem prop nostre.

Des de l’inici de la nostra existència podem dir que hem estat plantats endreçadament, arrenglerats, gràcies a un amable pagès de Valls que ens conreava, calçant-nos sovint per assegurar-se que el nostre procés de creixement fos el correcte. De vegades la seva gossa, la Boira, ens tocava amb la cua que brandava a tota pastilla com un ventilador.

Sense voler treure-li cap mèrit al nostre pagès, que sabem que patia moltíssim, sobretot amb la sequera actual, us he de dir que qui ens va portar a aquest món, va ser l’Abdul. Va esdevenir, com si diguéssim, la nostra llevadora. I li estem molt agraïts. Podeu pensar que el part va ser un pèl abrupte, doncs podria haver utilitzat una forca a modus de fòrceps. Però no li va caldre ja que ens va arrencar amb les seves mans i només ens va haver de sacsejar un parell de cops per fer caure alguns terrossos de les arrels.  Ens va tallar les tiges i, degut a la humitat del terreny, que acabaven de regar, vàrem deixar-hi només algunes restes com a vestigis del nostre pas per aquell úter natural.

Els companys de l’Abdul, alguns també nascuts al Marroc com ell mateix i d’altres al Senegal, varen tenir-me una estoneta estirat sobre una caixa fins que ja varen decidir en quin manat em posaven. Em vaig sentir una mica atabalat amb tanta llum solar acostumat com estava a la foscor. Després, un cop comprovaren el meu aspecte força saludable, i el meu calibre òptim, em varen transportar amb d’altres nadons nascuts el mateix dia que jo, tots juntets. Per no separar-nos varen lligar-nos en un manat. Diria que érem vint-i-cinc.

Més tard varen posar-nos al magatzem afegint-hi al manat una etiqueta amb el nostre nom i la nostra denominació d´origen. En els pocs viatges que hem fet des d’aleshores sempre m’he sentit feliç perquè fem un bon equip. Puc dir que fem una bona colla amb els companys de manat. Tots junts fem pinya.  Es nota que som de Valls!

Fem bromes, juguem a endevinalles i fem servir dites populars que parlen de la nostra família: que si et clavaré un ceballot, que si allà on no hi ha un all, hi ha una ceba, que si a on entra la ceba no entra el doctor, a Valls, cebes, alls i molts treballs, la ceba crua fa alçar la cua…Aquesta sobretot és la que ens fa més riure!

Tanmateix, el que no sabíem en néixer era que la nostra esperança de vida, certament curta comparada amb la d’altres cebes, serviria per perpetuar un àpat que uneix persones de tot tipus, amics, companys de feina, famílies, i ho aconsegueix tant o més que el dia de Nadal.

També us he de confessar que ens han arribat rumors de que les persones que ens compren son especialment geloses pel que fa a la recepta de la salsa amb la que ens degusten. Hi ha una mena de lligueta, molt competitiva, dins la qual cadascú es pensa que la seva és la millor. Es critiquen si algú hi posa bitxo o no, si fa servir més o menys ametlla o avellana, etcètera.

Com en totes aquestes rucades dels humans sempre hi ha competitivitat. Tothom es pensa que és millor que el veí. No s’adonen que per nosaltres, que ens hem criat en un ambient de solidaritat, de cohesió i amb valors socials, quasi bé m’atreviria a dir que som una miqueta sindicalistes. Sempre defensem al grup del qual formem part i això d’entrar en batalletes culinàries ens sembla un pèl ridícul.

Però tornant al tema del qual parlàvem, vull dir-vos que aquesta salsa s’elabora artesanalment. Cadascú a la seva manera, seguint la recepta que més li agrada. Es fa bàsicament amb ametlles, avellanes, tomaques i alls escalivats amanits per un bon raig d’oli d’oliva verge, i també una miqueta de sal i pebre per donar-li un punt picant.

En sucar-nos dins d’aquesta meravella de salsa feta única i exclusivament en el nostre honor, ens sentim feliços en veure que tot i que ens socarrimen per fora cremant sarments i posant-nos en una graella, el nostre interior es manté dolç i tendre. I és que ningú pot negar que tenim un tarannà amb un punt sensual. Només cal veure que quan ens despullen per primer cop i ens admiren bocabadats alçant els seus caps per degustar-nos, experimenten un plaer dels més exquisits de casa nostra.

A nosaltres també ens agrada sentir-nos dalt de tot. Quan un cop sucats dins la salsa veiem les cares dels humans amb el braç estirat cap amunt, i podem observar com gaudeixen del nostre gust. Tenim una perspectiva única. Som, per un moment, com uns petits drons sobrevolant la taula parada amb porrons de vi del Penedès i amb teules de fang. Ens serveixen embolicats amb paper de diari, ben calentons. Embrutem perquè estem escalivats però trobo que som molt bons.

El que està clar és que som l’enveja de les altres cebes que, tot i ser tendres i apreciades, no han aconseguit el nostre glamour. I és que per assaborir-nos n’hi ha que fins i tot es muden amb guants. Les nostres cosines de Figueres sempre ens ho diuen. I és que certament, tot i ser dolces i tenir aquella pell tan lilosa i femenina no han aconseguit seduir als comensals ni esdevenir tot un ritual com nosaltres. Amb la nostra salsa fem una parella insuperable.

Cap ceba pot competir amb naltros.  Som els ceballots més originals i estaria bé que algú ens ho reconegués. Naltros sí que fem cohesió social!

Perdoneu que no m’hagi presentat fins ara però amb l’emoció de poder parlar de la meva vida concedint aquesta entrevista, m’he despistat un pèl.

Em dic Calçot Valls i soc de sexe no binari. Uns em veuen femenina perquè soc ceba i d’altres masculí perquè soc calçot.

Us agraeixo molt haver-me donat veu i permetre’m expressar el meu punt de vista aportant-vos el meu testimoniatge.

Gràcies per la vostra atenció i per convidar-me al vostre programa.

Ha estat un plaer.

Visca la terra i les calçotades!

Salut!”

 

Magda Garcia López

Podeu llegir més relats de la mateixa autora aquí:

https://relatsencatala.cat/autor/magda-garcia/1041880

El meu amic ha vingut a visitar-me, com fa moltes vegades. Amb el seu basto el seu abric i bufanda. Hem comenta que fa molt fred, malgrat som a darreries d’octubre i  l’hivern i el Nadal semblen lluny encara.

El meu amic te 94 anys complerts i te el cor jove i el pensament jove. Sols s’entristeix quan recorda la seva parella difunta ja fa uns anys

Als seus 94 anys complerts escriu llibres i vivències amb un ordinador d’última generació. Es meravella de com les paraules li flueixen i si s’equivoca amb un plis plas esta corregit. Els seus ullets brillen d’entusiasme i recorda la seva joventut amb la maquina convencional d´escriure també escrivia com ara era

Olivetti em diu . No vol morir perquè te tres llibres començats i els vol acabar

Com m’agraden les seves visites el seu entusiasme la seva saviesa dels anys i els seus consells. Ell com que ho sap , sovint el veig entrar per la porta amb un somriure.

Avui m’ha comentat que de jove va practicar l’esqui, llavors si que era verge em diu la muntanya. Puc veure’l tal com explica amb els esquis a l’esquena, prenen el tren a Barcelona. El puc veure’l dormint en un refugi de muntanya i toca’n la guitarra a la vora del foc jove i feliç, allà va conèixer la que seria la seva muller.

Eren temps bons aquells em diu,  i el jovent teníem alegria i esperança, no com ara que veig als meus fills i nets que sembla que sempre estiguin amargats. Teníem poc però teníem conformitat i esperança en el futur, encara que malauradament la guerra ens la va espatllar i va trencar vides i esperances.

Com sempre al cap d’una estona ha agafat el seu basto , s´ha cordat l´abric , s’ha acomiadat  i al arribar  a la porta amb un somriure m’ha dit:

Recorda , aquells si que eren bons temps, no ara que sembla que sempre us falti quelcom, i era així perquè nosaltres ho volíem, volíem la lluna quasi, i teníem fe i esperança, ara us manca quelcom que no se explicar….

Quan l’acomiadava  he pensat que el dia que faltin les seves visites a mi em faltarà també quelcom molt important, es part ja de la meva vida

Montserrat Vilaró Berenguer

La Gertrudis i la Clareta eren dues ties solteres allò que se sol anomenar amb els anys conques. La Ricarda la germana petita és va casar i els va oferir el que per elles va ser el motiu de viure, un nebot. I els anys varen passar i el nebot va créixer, la germana va morir i al cap de sis mesos el cunyat en un accident de cotxe va perdre la vida.

No cal dir que les ties es volaren en el nebot. El noi ja tenia vint anys , a vegades però,  semblava de menús de setze, era bastant infantil.

I els anys varen anar venint un darrera l’altre altre com sol ser i el nebot va trobar xicota i després es va casar.

Les ties tenien diners i els van comprar un pis al poble i un altre a la platja per passar els caps de setmana. Tot era poc pel nen.

Les dones envellien dia a dia i el gamarús del nebot no sabia portar el negoci de polleria i perdia diners a mansalva.

Les ties pagaven el desori i la dona del nebot tenia un fill, que va esdevenir la nineta dels ulls de les dones. El nen era lletjot amb unes orelles tant grans com les del seu pare.

I van passar un parell d’anys i la dona del nebot es queixava que ja estava una mica tipa de no tenir diners.

Les ties amb bona fe és varen vendre la casa pairal i els diners van anar a parar al nebot i elles també pobretes , això , o una residència.

La dona del nebot li feien més nosa que servei, intuïa que encara tenien diners i les dones semblava  que tenien corda per estona.

A la polleria venien colomins i la dona del nebot va començar a rostir colomins a la cassola.

Les dones golafres menjaven a cor que vols, quan vivies soles i  juntes,  no passaven de unes bledes o un tomàquet amanit.

En aquella casa semblava talment que tots els dies era Nadal !

La Gertrudis es va engreixar molt i un dia va patir una feridura que la va portar a la tomba.

La Clareta per fer passar el disgust es feia brou de colomins i menjava galetes a tota hora. La dona que no sabia que tenia sucre, un bon dia de una pujada de sucre la varen tenir de portar al hospital. Allà li van trobar una diabetis severa i la van ingressar uns dies. La dona que repapiejava una mica un bon dia va caure del llit del hospital i li varen ocórrer tantes complicacions que al cap de quinze dies va lliurar l’ ànima a Déu, suposo, …., es a dir va morir.

El nebot i la neboda van trobar menys diners dels pensats, però diners.

Els del poble malpensats li deien al nebot. Com ho has fet per heretar tant aviat ???

Ell deia, ai pobre de mi, si les cuidàvem molt bé,  la dona cada dia els rostia colomins!!!.

Montserrat Vilaró Berenguer

No us diré ni el lloc ni el poble on va succeir tot. Sols comentaré que el poble , no gaire gran,  no estava situat a Catalunya i al cim de tot el presidia un castell

Eren voltants de Nadal el dia 23 de desembre i a mi  una agent d’assegurances li varen proposar fer la feina d’un company dedicat a defuncions. El pobre home estava malalt i havia ocorregut una defunció que s’havia d’acompanyar i revisar que tot estigues bé a un lloc de províncies de parla castellana. Jo no ho havia fet mai, tenint en compte però, que es tractava de  fer un favor a un company,  vaig assentir

Tenint en compte que al mort li donarien cristiana sepultura l’endemà jo havia de quedar-me a dormir al poble i marxar un cop finalitzat, l’enterrament  amb la corresponent lapida posada. El cotxe de la funerària deixaria al difunt i tornaria a Catalunya, havia de revisar també que els taxis de familiars haguessin fet la seva feina.

Recordo que vaig agafar el cotxe de la companyia havent dinat i devia arribar al lloc de destí una mica més aviat que el difunt, de totes maneres era ja fosc i vaig mirar dues vegades el meu GPS , una cosa lletja i grossa que feia servir per trobar llocs de clients, i si,  em va portar davant de la funerària.

La funerària lluïa amb una multitud de llumetes col·locats en una espècie de porta de vidre on un cotxe que jo sols havia vist en les pel·lícules  de Dràcula, o sigui antic, guarnit també de draps negres i de llumetes de Nadal que s’encenien i apagaven, ho vaig haver de mirar vaires vegades, si el cotxe feia patxoca, però el vaig trobar molt tètric.

Vaig trucar a la porta i un senyor d’edat avançada va sortir i en veurem va dir “ la de los muertos”, si vaig fer jo, però el mort el porta un altre cotxe. –  bien;  ya está en camino, no?

Si vaig dir jo, i assenyalant els llums li vaig dir,- Suposo que els apagarà no?

Nooo, porqué ,va contestar,- aunque este muerto para el también es Navidad.

La història continua, però no avui.

Montserrat Vilaró Berenguer 

Avui he somiat amb dues persones que fa molts anys ens van deixar, en Ramon i en Miquel. Els dos eren amics de la meva família i sovintejaven les seves visites, ja per visitar-nos, com per ajudar en tasques pròpies del mas en què habitàvem.

Jo era una noieta amb molta curiositat per les històries i m’era ben agradable escoltar als més grans.

Era un dia d´estiu ho recordo molt bé i en Miquel després de beure el cafè es va adreçar a mi i en va dir: noieta em podries portar una ampolla d’aigua fresca,  fa una calor,  i dient això es mira a en Ramo,  i va dir; em recorda els temps de la guerra, no hi penses a vegades tu Ramon?

En Ramon es va retorçar el seu bigoti ros i va dir, sí que hi penso.

En tornar els vaig trobar parlant entre ells i els meus avis.

– Miquel ,encara tinc mal sons deia en Ramon, jo tirava a matar defensava la meva vida però tenia una por terrible de morir érem tan joves!

– Doncs mira Ramon, jo crec que no vaig matar mai a ningú, deien dispara i jo disparava a l’aire, si vaig tocar algú va  ser per casualitat.

– Doncs mireu deia el meu avi, jo tenia por per la família els vaig portar a una casa veïna i jo i la dona ens vàrem quedar al mas, les nenes no però , aquella patuleia em feia por, i amb el veí estaven més resguardades, tots teníem por ,crec que a ningú li agradava aquella guerra.

No parleu de guerra va dir la iaia, espantareu la nena que no en sap res, prou que ho vàrem patir deia la bona dona, la nostra família ho va pagar molt car!

Era un somni, he tornat a reviure la conversa i semblava  tant real!

Jo  aleshores era una noieta, i  veia que encara els grans tenien molta por al rememorar  la guerra .

He pensat en allò, arran de les noticies de l’Orient mitjà,  just quan  se’ns acosta el Nadal;   la ment ens juga males passades, oi? .

Montserrat Vilaró Berenguer

 

Un grup de joves, ucraïnesos i russos, que s’havien fet amics per Internet, estaven decidits a aconseguir-ho.

Tot havia començat, amb talls de llum a les ciutats ucraïneses, dia sí, dia no, estaven molt molestos. Ja va ser massa quan es van quedar sense corrent elèctric per dies. Ni compartir bones estones podien. I, al damunt ni sortir al carrer, era massa perillós.

A un d’ells, Sacha, se li va acudir, que podrien aportar el seu granet de sorra. Ho diria als seus amics, Yulia, Nastasia, Egor, Nikolau i Vasil, i alhora, aquests ho dirien als seus.

Tots es trobaven igual, uns, immersos en guerres, i els altres, amb familiars en el front, que romanien ferits o ja morts. Van acceptar, i a partir d’aquest moment, navegaven quan tenien ocasió per Internet, fora de dia o de nit, ultimant els detalls del pla.

─ Serà molt arriscat, heu d’estar ben segurs -els deia Sacha.

─ Igual resulta, ¿oi? Si no ho provem, mai ho sabrem -responien.

Van arrancar amb els preparatius, això sí, procurant no ser descoberts. El que més els amoïnava era com hi anirien. Van trobar la solució, recorrerien a alguns germans; aquests, malgrat estar en contra, van accedir a ajudar-los, ─ què podien fer, si es negaven, ho farien igual ─

Quan va estar tot llest, i com, marxaven dies fora, ho van dir a casa, a aquests, els va semblar bé, ja ho havien fet altres vegades.

Es van acomiadar de tothom, van sortir de les seves respectives ciutats, per trobar-se en un punt intermedi.

─Sabeu que correrem perills, molts; ens podem fer mal, fins i tot no tornar. Encara sou a temps de fer-vos enrere -els va recalcar de nou.

Ningú ho va fer. Ho farien, costés el que costés. Tots pensaven igual: què més donava, si vivien amb horrors constants, i gairebé com animals i mancats de tot?

Tots junts van marxar carregats amb les motxilles fins a l’os del moll, cap al punt assenyalat, amb ell al capdavant.

─ Preparats per a fer-la molt grossa? -va preguntar.

─ Farem que es recordin de nosaltres -responien.

─ Aneu amb molt de compte -va afegir.

Van salvar tots els obstacles que trobaven pel camí: bombes arreu; soldats per esquivar, obviar cadàvers arreu i…; fins a arribar a la serralada, on van muntar el campament i on van observar els moviments dels enemics.

─ Va, desmuntem-ho tot, i preparem-nos -va dir-los.

Van passar dies, un dia, Sacha, mirant amb els prismàtics, va veure que hi havia un recés en el combat. Ara és la nostra, va pensar.

─ Ràpid, accioneu els aparells, i dirigiu-los cap a ells! -va cridar.

Després d’obeir l’ordre, els xicots van anar baixant pel pendent.

A baix, al pla, començaven a adonar-se de l’aparent perill que corrien.

─ Venen cap aquí, venen cap aquí! -cridaven nerviosos.

─ Cos a terra, cos a terra! -va ordenar un cap, són drons.

Hi van ser ràpid, per sort, només sobrevolaven per sobre d’ells, ja es podien aixecar tranquils. Alhora, un so fragorós que sorgia, i una resplendor que provenia del pujol, els va enlluernar, fins al punt d’haver de tancar els ulls. Atemorits, exclamaven:

─ Déu ens ve a salvar, Déu ens ve a salvar!

─ Amb aquest enrenou, com vols que sigui Déu.

─ És Nadal i per Nadal succeeixen miracles.

Ho van deixar estar i es van refregar els ulls, no fos cas que fora un miratge. Però no, no era un miratge, era una colla de criatures plantades davant d’ells.

─ Si només són nens -exclamaven.

─ Si tenen més de tretze  i quinze anys, ja és tot -deien, sorpresos.

Es van adonar de, com anaven disfressats, partint-se de riure. Ara ja entenien el perquè del fenomen viscut.

S’havien fet vestits de camuflatge; portaven penjades llaunes i més llaunes en el coll; llaunes que penjaven de polseres i que feien sonar a tot drap.

─ Caram, quanta llauna!!! En raó ens han encegat amb tanta brillantor.

Tenien raó, el sol s’havia aixecat matiner, i els seus raigs de llum havien il·luminat la muntanya…, i a ells.

Tots van estar d’acord, imaginació no els faltava. De sobte, la sorpresa final.

─ Fixeu-vos, porten drons a la mà.

─ Que carallots! ─ Han sigut ells.

─ Que potser ens espiàveu? Perquè, s’ha de ser beneït per a venir fins aquí.

Quan tot va estar en el seu lloc, els  comandaments d’ambdós bàndols, es van dirigir a ells.

─ Es pot saber que feu aquí?, no és un lloc per a vosaltres -van preguntar.

La resposta seva va ser desplegar uns cartells que portaven escrits amb les dues llengües. Quan els altres, ho van veure, van comprendre què els havia portat fins allà.

─ Sou uns valents, sou molt valents! -van exclamar.

I allà mateix, van ser victorejats. S’hi van quedar una bona estona, van aconseguir una llarga treva, i un compromís important per part dels dos bàndols.

─ Farem arribar la vostra gesta als mandataris de tot arreu, no està a les nostres mans fer que la situació canviï.

Contents per a la fita assolida, van fer mitja volta per tornar a casa, cantant al so d’una marxa militar que s’havien empescat, i deixant als combatents en el camp de batalla que, encara clamaven Déu.

Van tornar per on havien vingut, i es van trobar que, tots els pares s’hi havien reunit, els esperaven amb ganes de donar-los una bona reprimenda. En veure’ls, de seguida…

─ Mireu com veniu, sembleu uns dropos, gairebé no se us reconeix.

─ On us havíeu ficat tants dies fora?

Però, ells, també volien dir la seva.

─ Per què ens heu tafanejat els nostres portàtils?

─ A vosaltres què us sembla?

Es van dirigir als germans enfadats.

─ Per què els hi heu dit?

─ Ens hi hem vist obligats, en vista, de què trigàveu massa.

Ja donaven per fet, que entendrien el patiment dels majors.

Ells estaven tan esgotats que ni s’havien fixat que encara portaven els vestits de camuflatge, volien anar-se’n, però, encara havien d’aguantar, perquè els pares no havien acabat.

─ És una ximpleria el que heu fet, sabeu?

─ I si no haguéssiu tornat?

─ Però, hem tornat, ¿oi?  

Davant d’aquesta resposta, els pares van callar per a felicitar-los. Van reconèixer la seva valentia.

─ No teníeu por? -van preguntar.

─ Por nosaltres?

Ni sabien si n’havien tingut.

─ I, es pot saber què hi heu anat a fer?

Per tota resposta, van desplegar els ja ruïnosos rètols, deixant atònits els pares.

Alguns, encara xiuxiuejaven:

─ Amb raó hem trobat la nevera buida, seran sapastres!

Les famílies una vegada tranquil·les, van retornar a casa, però, els xavals, no es van lliurar, allà els va caure el pèl.

Aquest fet va córrer com la pólvora, alguna cosa canviaria ben aviat. Si més no, aquella joventut havia portat un raig d’esperança a la humanitat.

Ells ja es pronunciaven en contra de les guerres. Cap, ni una, de por! Només volien la pau.

Rosa  Ventura Cutrina. NADAL 2022

En totes les històries hi ha herois anònims. Els que som part de les tradicions catalanes, tenim dolços records d’infantesa. Em refereixo als tres Reis Mags d’Orient que cada 5 de gener passen per casa. Mai ningú s’ha aturat a pensar que qui realment ha fet la feina són els camells. Amb grans esforços, devoció i fidelitat han carregat les nostres il•lusions fins lliurar-nos-les. Ningú sap que al dia següent els pobres animals estan tan cansats que no poden ni caminar. El dolor d’ossos va disminuint poc a poc i fins a principis de febrer no ha desaparegut totalment. És aleshores quan poden normalitzar la seva vida rondejant amors pel desert, així fins l’any vinent. Demano un homenatge especial per aquells que van omplir la nostra infància de fantasia… els camells.

 

Cita d’en Svileta de Tessàlia: les il•lusions no són reals, per això són il•lusions. 

Francesc Estival Vilardell

Es conta que, durant la Primera Guerra Mundial a Europa, van créixer moltes roselles en el que  havien estat els camps de batalla, per la qual cosa aquesta flor va ser adoptada com a record dels caiguts en la guerra.

 

Més endavant, es va promoure la rosella blanca com a símbol del pacifisme, la no-violència i contra els desastres de la guerra.

 

Rosa Ventura Cutrina

 Rellegia Mateu 2,1-12

Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem,  preguntaven:

On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.

Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells li respongueren:

–A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta:

 I tu Betlem, terra de Judà,

no ets de cap manera la més petita

de les principals viles de Judà,

perquè de tu sortirà un príncep

que pasturarà Israel, el meu poble.

Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se’ls havia aparegut l’estrella i els encaminà a Betlem dient-los:

–Aneu i informeu-vos amb exactitud d’aquest infant; i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.

Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l’estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d’ells, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant. L’alegria que tingueren en veure l’estrella va ser immensa.  Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.

I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí.

En la meva carta als Savis d’Orient – que no Reis – els demanava que aquest any 2023 tots els malalts recuperessin la salut, que tots els que tenen set i fam justícia, fossin saciats, que s’aturessin totes les confrontacions bèl·liques, i que el bon Déu evites que la nostra espècie en la seva infinita estultícia, acabi malmetent aquest món que es creava per a nosaltres com un Paradís.

https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Mt+5%2C1-12&id24=1&pos=0&set=15&l=ca

Recordava les paraules de la Carta als Romans 12:1-21

 “La venjança és meva. Jo els donaré el que es mereixen.”», i esperem que l’acció del bon Déu es faci realitat.

Mentre però,  hem de continuar fent el que cal; «si el teu enemic té gana, dóna-li menjar, i si té set, dóna-li alguna cosa per beure. Perquè al fer-ho així amuntegaràs brases enceses sobre el seu cap».

 No et deixis vèncer pel mal, sinó continua vencent el mal amb el bé.

Tinc totes les esperances en els Savis d’Orient.

La Llogaia rellegia el text del  “Jurament hipocràtic” , mentre anava actualitzant la llista de finats en les llistes de “ desesperació” de la Seguretat Social:

 

«Juro complir, tan bé com sàpiga i amb el millor judici, aquesta promesa solemne:

 

Respectaré tots els avenços i guanys de la ciència que han assolit els metges que m’han precedit en el camí que ara començo, i també compartiré amb molt de gust els coneixements que tinc amb tots aquells que m’han de seguir.

 

Aplicaré, en benefici dels pacients, totes les mesures que siguin necessàries, evitant sempre caure en els paranys tant de tractar en excés com d’abstenir-me de tractar si puc evitar sofriments.

 

Recordaré sempre que hi ha una part d’art i una part de ciència en la medicina, i que la simpatia, la calidesa i la comprensió poden ser més poderoses que el millor bisturí o el millor medicament.

 

No m’avergonyiré mai de dir «no ho sé», ni tampoc evitaré demanar consell als meus col·legues, sempre que els seus coneixements i habilitats siguin necessaris en benefici del pacient.

 

Respectaré la privacitat dels meus pacients. Tindré cura especialment dels aspectes que fan referència a qüestions de vida o mort.

 

Si tinc l’oportunitat de salvar una vida, ho faré agraït. Si està dins de les meves facultats decidir si a una persona li ha arribat l’hora de morir, acceptaré aquesta enorme responsabilitat amb gran humilitat i ben conscient de la meva pròpia fragilitat. Per damunt de tot, no jugaré mai a ser Déu.

 

Recordaré sempre que no tractem símptomes, anàlisis ni gràfics de febre o tumors en creixement, sinó que tractem persones malaltes, la malaltia de les quals pot afectar l’estabilitat i l’economia d’una família. La meva responsabilitat inclou també aquests problemes, si vull tractar els malalts de manera adient.

 

Previndré la malaltia sempre que pugui, atès que la prevenció és preferible al tractament.

 

Recordaré sempre que sóc un membre més de la societat on visc, amb unes obligacions especials envers tots els éssers humans que la configuren, tant sans com malalts.

 

Si no trenco aquest jurament, que em sigui permès gaudir de la vida i de les moltes arts que la configuren, que sigui respectat mentre visqui i que sigui recordat amb estima quan ja no hi sigui.

 

Que sempre pugui actuar per tal de preservar les millors tradicions i costums d’aquesta professió, i que pugui experimentar el plaer de curar totes les persones que em demanin ajuda.»

 

Els retards escandalosos que estaven darrera de moltes de les morts evitables, no havien estat posats de manifest en les vagues dels metges, que això si, reivindicaven menys feina i més retribució econòmica.  Alguns dels seus companys/es  manifestaven que era responsabilitat dels polítics, i que ells eren  uns “ mandaos “ , l’expressiu li recordava als líders nazis en el procés de Nuremberg,  entre altre fites de la misèria humana.

 

El botxins tradicionalment  acostumaven a vestir robes fosques,  ara però, també les bates blanques executaven actes sinistres – sovint per omissió – amb idèntic resultat.

La Llogaia tenia obligacions familiars, deutes econòmics, i  no podia prescindir dels ingressos de la seva activitat professional, tenia clar que  qualsevol reivindicació on es poses de manifest que s’estaven vulnerant els drets dels pacients, portaria aparellada en el millor dels casos una sanció, o fins l’acomiadament, i callava, callava, callava ,…

 

No podia però, evitar les llàgrimes quan recordava casos com el de la noia de 15 anys, que moria desprès de superar la llista de “ desesperació” per veure a un especialista, i quan ja estava inclosa en la llista de “ desesperació” de proves diagnostiques .

 

Feia anys, almenys tres, que no parlava MAI de la seva feina, de la que ara no se’n sentia gens orgullosa.