Aquest any amb la meva avia, passem uns dies poc abans de Nadal al poble, aprofitant que jo ja tinc vacances. Ens estem a la casa on va néixer l’avia. Allà i viu en Pere el germà de l’avia, que és gros, callat i seriós, i la seva dona la Carmeta que es menuda xerraire i riallera. La seva filla, la Lord, es pocs anys més gran que la jo, no parla gaire. Però m’agafa de la mà i em porta a veure els conills, amb les conilleres gaire bé tapades perquè no els matin les gelades, en treu un i me’l deixa tocar, no havia tocat mai res més suau i flonjo ni que fes tanta tendresa. De tornada tirem pedres al glaç que cobreix els bassiols, i finalment arribem enfredorides i ens arrambem a la llar de foc.
Al menjador, en Pere, i la seva germana, la meva avia, que es diu Maria Lord, es mig discuteixen. Jo prou sé de que va. Ella era la gran, però en Pere tot i néixer més tard, era noi, i per això va ser l’hereu. Així eren lEs coses al poble i ningú se n’estranyava ni se’n queixava, sinó la Maria Lord, que no ho havia trobat mai just, i sempre trobava pegues a la feina d’en Pere. Que t’has tret el camp de la creu, que era la nineta dels ulls del pare? L’has bescanviat per un tros d’hort? Clar, com que l’hort te’l portarà la Carme, tros de dropo! Si ja ho sé que no us cal tants camps ara que teniu poques vaques, però d’això qui en té la culpa. A no, no m’ho diguis que tothom se les treu. Els de cal Baronet en té més que mai. Sort de la Carme que va posant pau. Maria Lord, que ens faràs uns canelons aquest any? M’has d’ensenyar a fer-los que a mi no em surten tan bons! T’has de triar un bon conill per baixar-te i pensa a endur-te’n ous que allà no els teniu tan bons! Ai dona deixa lo Jaume que ja sap que es fa!.
M’agrada estar el poble. Amb aquest fred sembla més Nadal que a Barcelona, i les muntanyes semblen de pessebre, i els estels a la nit em semblen més bonics que tots els carrers il·luminats del mon. A més la Lord em porta amb les seves amigues, i fins i tot hem baixat una tarda a la Seu, tota la colla. Només em sap greu, que l’avia burxi tan a l’oncle Pere, més que res per la tia Carme i per la Lord, que ja es amiga meva. Jo no en goso dir res, però la Carme em deu veure mala cara en un moment que estan parlant i em xiuxiueja: No en facis cabal, sempre estan així aquest parell, però s’estimen!. No ho acabo de veure clar, jo, que s’estimin tan. No, no ho veig fins al final. Quan ja ha passat gaire bé una setmana i hem de marxar i els dos germans s’abracen i se’ls humitegen els ulls. Aviam si no ets tan cara de veure germaneta! I tu cuida’t que estàs molt gras! Mira qui parla!. A mi també se m’han humitejat els ulls, i a la Maria Lord i a la Carme. Carallots! Diem totes tres i riem. Quan l’avia i jo agafem el cotxe de línia i mentre fem adéu amb la mà, tinc el cap ple de nadales.
Sandra Cabrespina