MONUMENTS PREHISTÒRICS

És un dia de tardor el mestre davant de la pissarra escriu :         Classes de monuments megalítics

 

Els nanos distrets , un amb el mòbil mirant missatges, un altre amb la ma rebuscat en la seva motxilla un xiclet que no acaba de trobar, un altre distret amb la noia del costat que dibuixa una flor , un altre pensant potser en les musaranyes, i fins algun llépol  que passats ens panellets de Tots Sants, somnia  amb el torrons nadalencs  .

 

El mestre no gaire alt amb una samarreta de color blau i amb ulleres pica de mans i es dirigeix a ells.

 

–          A veure si poseu una mica d´atenció carallots que sembla que avui vingueu d´Arbeca ,  amb  perdo de la població que és molt bonica.

 

–          Tu a veure Raül diguem un monument megalític.

 

El noi esmentat esprimatxat i amb cara d´estaquirot  es mira el sostre com volen que alguna idea li vingui al cap i diu.- Doncs ……. ara de moment no sé ……., i es queda tan ample.

 

El veí una mica mes llest diu. Si home, la Pedra Dreta ,  clar la Pedra Dreta. Va Marina diu  a una nena roseta que mossega amb delit un llapis.- Doncs no sé, pedra megalítica– respon.

 

–          No, diu el mestre és un menhir, ho teniu entès, el silenci és sepulcral no sembla que hagin entès o escoltat res.

 

El mestre comença a estar una mica mosca,  no veu que ningú de la maleïda classe de secundària estigui al cas de res .

 

–          De sobte, pregunta, a veure un Dolmen, això sí que ho deveu saber no?

 

El silenci li diu que no, ningú sap que és un dolmen, i de cop i volta una ràbia molt estranya li fa desitjar  per als seus alumnes nois i noies que sembla que no saben res de res.

 

–          Desitjaria que us caigui un totxo al cap, potser així el vostre intel·lecte reviscolaria una mica. Mireu que sou trossos de quòniams, burros, ases, que no sé ni com aguanteu el cap dret.

 

–          Un Dolmen és com una taula de pedres molt grosses i dient això donà un cop de puny a la seva taula – Una taula com això diu referint-se a la que pica, però amb pedres molt gegants.

–          Ho heu entès?

 

Encara sort que el timbre sona i la quitxalla es posa dempeus d´un bot i marxaren deixant remugant al mestre sobre què haurien de saber i no sabien.

Montserrat Vilaró Berenguer

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.