LES FIGURES OBLIDADES DEL PESSEBRE

En aquest precís moment tenia lloc una conversa a l’interior del calaix on estaven guardades unes figuretes del pessebre que havien estat importants durant anys, però que finalment havien caigut en l’oblit. Eren figuretes que representaven oficis i estaven cansades d’estar tancades i que ningú les tingués en compte. Enyorades, cadascuna deia la seva.

Capellà: —Companys, estic cansat del paraigua, hauríem de fer alguna cosa, cada dia tinc menys feina, no hi ha tants batejos, ni casaments com abans, això sí, les defuncions que no faltin, només faig funerals, ara que no m’estranya, els capellans no hem sabut guanyar-nos la complicitat dels feligresos, bé dels “no” feligresos, ara entenc que mai hem estat a prop de les persones…

Sereno: —Doncs jo estic cansat de les claus pesades que porto a sobre, abans la gent em necessitava perquè els obrís els portals, donaven un copet o amb un crit, anava i obria, com avui en dia s’han posat de moda els porters automàtics ja no fem falta…

Pastor de la neu: —Estic fregit de calor aquí dins!, amb aquest abric de color blanc amb la caputxa…, i jo he d’anar a recollir herbes per al nen Jesús.

Paleta: —A mi també se m’està oblidant i mira que sóc important! Sense mi no construirien edificis ni es farien reparacions…, m’han passat davant aquestes parets de formigó, aquestes peces prefabricades, ara que…, jo penso que no són tan segures com un bon totxo.

Ceramista: —Per a mi era un plaer fabricar tot tipus de rajoles, les de terra, les de la cuina, les de la cambra de bany i ara no em necessiten, només escolto que si els grans invents tecnològics, que sí…, aquests invents faran que les rajoles durin més?, no sé, no sé…

Ferrer: —I, què dieu de mi?, avui en dia hi ha  pocs ferrers i fem falta per fer estructures, baranes…, em pregunto, com ho faran sense ferrers?

Fuster: —Jo restaurava mobles antics, quan construïen un pis nou em cridaven perquè muntés totes les portes, finestres…, i ara, ara ben poc. Bé, ara es tornen a restaurar mobles, però…

Lampista: —Digueu-m’ho a mi, ara de lampista no hi ha ningú que estudiï. Els lampistes col·loquen les canonades en els blocs de pisos, els interiors de les cases…, i ara, la gent, quan se’ls ha fet la casa vella, en lloc de reparar-la, va i compren una de nova, si continuem així…

Tècnic d’electrodomèstics: —Jo no treballo tant des que els electrodomèstics són electrònics i porten incorporat un xip que els avisa de quan s’han de “morir”, llavors la gent en lloc de reparar-los, va i compren un de nou, no sé com anirem, així d’aquesta manera…

El capellà interromp la conversa per dir: —Escolta pastor de la neu, vine aquí amb nosaltres, no estiguis tan solitari, tu què penses del que diem? — Jo només porto un ramat d’ovelles i sempre estic a la muntanya allà sol. Què puc dir jo?, va contestar.

El sabater, el cisteller i d’altres no van poder dir paraula, perquè en aquestes, van sentir un soroll i tots van emmudir, amb sorpresa veien que s’obria el calaix on estaven ben guardades i alienades. Mireia va exclamar:

—Mira, si aquí hi ha les figuretes que posàvem anys enrere! Que boniques són i per què les vam deixar abandonades?, ara no recordo. Va anar al menjador on hi havia la família i els va ensenyar les figuretes de pessebre. Va preguntar al seu marit: —Oriol, tu recordes perquè vam deixar de posar aquestes figuretes tan precioses? L’Oriol va contestar: —Sí dona, perquè cada any sortia una figureta nova amb el personatge més famós i totes no ens cabien dins del pessebre — Quina pena i nosaltres posant aquestes figures modernes, va dir la Mireia, ara m’adono que vam deixar aquestes figuretes arraconades sense donar-los el valor que tenen, elles ens ensenyen diferents classes d’oficis, saps què?, vaig a treure del pessebre i guardar al calaix unes quantes d’aquestes modernes per posar aquestes altres d’oficis com antigament es feia.

Mireia ho va fer així. Només acabar, el fill gran va entrar a casa que tornava de la facultat, sorprès va exclamar:

—Què ha passat aquí? Oh, mireu, si hi ha un lampista com jo!

—Bé Pau, encara no ets lampista, van dir.

—Ja em falta poc, va contestar. Va començar a prendre figureta per figureta i encara sorprès, va preguntar:

—Per què no les havíem posat fins ara?

—Mira fill, perquè les coses canvien… No va deixar acabar a la seva mare per dir: —Doncs per a mi, les podem posar sempre.

Acabat de dir això, el germà petit, Marc, es va despertar de la migdiada, va anar on eren tots i va veure el pessebre canviat. En Marc ja volia jugar amb les figuretes que per a ell eren noves, però en Pau li va dir:

—Espera, te les aniré donant jo, així t’explicaré el que fan cadascuna.

—Què vols dir, el que fan cadascuna?

—Doncs, tu saps que jo estudio per ser lampista, oi?

—Sí, va contestar el petit.

—Jo t’explicaré l’ofici que representen aquestes figures.

—Totes són lampistes?, va preguntar en Marc.

—No, home, això és el que vull explicar, que hi ha moltes classes de treballs, i potser, el dia de demà tindràs un ofici d’aquests.

1 ferrer212-940x650

I el germà gran va començar a explicar al petit que representava cada figureta del pessebre afegida aquest any.

 

 ROSA VENTURA CUTRINA/ 2014

Feu un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.