L’AMIC INVISIBLE

Mai oblidaré aquella primera mirada als ulls d’en Sam.

Era un sopar pels volts de Nadal en què solíem reunir-nos els amics i repartíem els regals de “l’amic invisible”. Aquell any em va tocar fer-lo a casa meva. El xivarri, la il·lusió, els plats que dúiem cadascú, uns comprats els altres casolans, el cava que anava a dojo i finalment la sorpresa. Regals embolicats amb papers de coloraines i la tria. Sobretot que ningú agafes el seu!

Jo com qui no vol la cosa vaig agafar el paquet més gran, també el més mal embolicat. En obrir-lo vaig fer un crit que va aturar les rialles i l’eufòria que regnava. Un silenci tens va instaurar-se tan sols uns instants. Quan la cridòria es va fer general, en sortir una bestiola negra de dins la capsa.

A mi, m’havia tocat un gat negre. A mi! Amb la fòbia que els hi tenia. La histèria general va regnar a la meva llar cercant tothom la pobra bestiola. Tot seguit una mena de ràbia es va apoderar de mi i tot posant verd a qui se li va ocórrer la idea, els vaig fer fora a tots.

Ja sola, vaig plorar a cor que vols. Quan els nervis em van abandonar, em vaig adonar de com la desvalguda bestiola em mirava temorosa. Jo no veia un gat espantat, sinó un tigre furiós. Tan sols em fitava amb aquells ulls verds amb una franja negra al mig com una fera salvatge a punt d’atacar-me. No sé l’estona que va durar aquella mena d’hipnosi mútua.

Sense adonar-me’n tenia el gat a la falda i jo l’acaronava amb tendresa.

Tan sols sé que li vaig dir Sam i a hores d’ara és el meu millor amic.

Em barallo amb qui malparli de la mala sort que duen, això és ben fals, des que ell és a la meva vida la bonhomia s’ha instaurat amb mi.

 

Montserrat Lloret Perxachs

 

 

Feu un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.