LA TIONA

Em va xiuxiuejar a l’orella:

 

-No sóc pas un tió, jo. Sóc una tiona.

 

I li vaig veure el somriure que li dibuixaria. Vaig demanar-li disculpes i vaig refer-li el rostre amb trets més suaus, més fins i femenins.

 

-Tens fusta de pintora-m’afalagà en acabat, satisfeta.

 

Vaig tapar-li la calba amb la típica barretina. Una d’herència, amb el color menjat, i amb una mena de pols que semblava caspa.

 

-Espera, així no!

 

Vaig tornar amb una pinça que tenia un cor enganxat en un extrem. Vaig decorar la barretina amb ella, molt millor.

 

Tot seguit vaig calçar-li les dues úniques potes, davanteres, amb uns peücs de nadó. Antifred i anticorc, li vaig dir.

 

La Tiona l’havia trobada, abandonada d’una explotació de tions. Defectuosa per alguna imperfecció que, per més que la mirava i remirava, no copsava. A ‘Terra de tions’ (‘Tioland’ per als estrangers que engrescarien amb aquella omple-butxaca-tradició) no volien productes que no fessin un goig natural perfecte.

 

Jo trobava la Tiona genial. I encara més amb com amorosament l’havia guarnida.

 

No la vaig situar ni a la cuina ni al menjador en llocs estratègics. No la vaig alimentar amb res que no fossin mots i carícies. La traslladava a la meva cambra o a l’escriptori o al balcó, a fer-me companyia. Parlava d’una manera estranya, en format partícules lluents que se m’adreçaven amb gràcia. No les traduïa, el que diguessin estava bé.

 

S’acostaven unes festes massa grasses i estereotipades dites nadalenques. La mainada d’uns veïns que m’havia vist amb la Tiona al balcó va avesar-se a trucar el timbre cada dia, tant sí com no entrar, cercar-la i plantificar-li teca sota el nas. Poma, mandarina, plàtan, pera, pa, galetes. Van demanar-me un plat, estranyats que no n’hi hagués cap de preparat.

 

El vint-i-quatre de desembre, capaltard, van aparèixer amb bastons. Van fer via vers la Tiona. Es van posar a cantar la cançoneta tionera amb èmfasi i frenesí mentre li tustaven el llom d’igual manera. La Tiona patia.

 

-Prou, què feu!

 

No cessaven. Van aixecar-li la tela de pana color malva que la tapava i es van enfadar.

 

-No ha cagat res! A cremar-la! Dolenta!

 

Vaig agafar-la en braços i els vaig demanar que se n’anessin. Ofesos, van fer cas.

 

-Això passa perquè té aquesta cara, és rara!- un s’exaltà.- No funciona!

Un cop fora els espero-regals-perquè-si-he-fet-alguna-cosa-per-a-tu-com-donar-te-menjar-és-per-aconseguir-alguna-cosa, vaig acaronar l’adolorida Tiona mentre li explicava l’absurditat d’una tradició en què la violència és permesa i que ser un ésser màgic requeria, en el seu cas, donar -cagar- quelcom material i satisfactori. Que l’estimaven per interès, ella conclogué. I esclatà a plorar. Se li esborraren les precioses galtes rosades. Vaig besar-la i vaig sentir el seu dolor. I per una mica només calmar-la se’m va acudir fer-li un present: una inesborrable abraçada de llana.

 

 

Lídia Massó Busqué

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.