Al final del dia dos pastorets van tancar el ramat a la cleda. Aquell dia de desembre era Nadal. La llum era escassa, el cansament profund i tothom tenia el cap espès. A la porta de la cleda en Rovelló va preguntar – perquè cada any per Nadal és tan difícil pensar i tan fàcil recordar? – Una veu profunda que venia de l’infinit va dir – per Nadal tenim una esgrima de llum entre la lluna i jo el sol -. La lluna va exclamar – aquest pocasolta em vol fer fora i jo no me’n vull anar -. En Lluquet va exclamar – perquè no us poseu d’acord i durant tot l’any us repartiu el dia a parts iguals? – La lluna enfadada va dir – ningú ha escollit el món on viu. Igual que ha vosaltres ens l’han donat. Així és i així serà .- En Rovelló va dir – gràcies lluna, però…. La gent volem el què les nostre necessitats ens demanen. Necessitem llum i ajudarem al sol -. La lluna decebuda va exclamar – un altre pocasolta -. Els dos pastorets van fer camí cap a la llar. El camí va ser fosc, trist i perillós. Quan van obrir la porta de la casa, tot l’estatge estava il•luminat i guarnit de coloraines. Els familiars els van rebre amb una rialla. La taula estava parada i el menjar els esperava. D’aquesta manera els dos pastorets van tenir un moment de llum i color dins l’època més fosca de l’any.
Cita d’en Svileta de Tessàlia: el solstici d’hivern va néixer en el mateix moment que es va crear el món. Després van arribar el mercaders i el van segrestar.