DIES DE NADAL

De petita feia cagar el tió , no era un tió com el d’avui en dia, no. Era una arrel o un troc d’arbre ben gros. Això si, el tenia ben calentó i abrigat en un racó de la cuina, esperant el gran dia, el meu avi sempre procurava  que el tingues.

Una de les altres tradicions que desconec si era sols a casa meva o sovintejava en altres cases, era la següent:

Després de fer cagar el tió, quan jo estava contenta i meravellada de les coses que havia cagat, jo petitona tenia d’anar a dormir. Més la iaia em deia, ja saps que has de fer, petita!

I tant que ho sabia, posava galetes xocolata, torrons i llet i alguna altra menja. Després agafava un gibrell d’aigua i el posava al costat de una tovallola al costat. A prop de tot això un termos d’aigua ben calentona. Tot era per la Mare de Déu, Sant Josep i el petitó que acabava de néixer, perquè poguessin reposar forces i continuar al camí. I que la Verge pogués rentar el fill.

No cal dir, que al matí següent tot estava fet servir. Al costat de les restes sempre hi trobava un llibre de contes i alguna gormanderia.

He mirat Joan Amades els seus costumaris i no he sabut trobar res sobre aquest costum.

Ja dic que això era a casa meva. Tinc bons records de quan era molt menuda. No sé si en altres llars es feia, potser no. Per a mi la iaia em va deixar part de la seva màgia, cosa que agrairé sempre, era una persona meravellosa, com també ho era la germana gran d’aquesta, que vaig perdre abans de complir set anys però mai l’he oblidat tampoc.. Sempre les tinc en el meu pensament i malgrat els anys que no estan amb nosaltres les estimo i les recordo, elles viuen amb mi per sempre.

Montserrat Vilaró Berenguer

Feu un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.