SOMRIURES AMAGATS

Enmig de la foscor la llum d’un llumí il•lumina molt. En canvi dins la llum el mateix llumí passaria desapercebut. Potser per aquest motiu les reflexions del Nadal són melancòliques i les d’estiu eixelebrades. En el solstici d’hivern la tardor ens ha furtat la llum i la foscor ens ha robat l’esma. Emboirats de melangies necessitem crosses per caminar i els bons records són un bon ajut. Aquest any, quan passegis entre les lluminàries del Nadal busca els somriures del passat. Recorda a qui et va respectar. Oblida a qui es va equivocar. Segur que trobaràs els somriures amagats. Quan els trobis sols has de recollir-los com les pomes d’un pomer i alimentar al teu esperit.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: la llum no deixa veure a la llum. La foscor ens recorda la seva importància.

Francesc Estival Vilardell

AQUEST NADAL REGALA MATRAQUES

Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 – Llofriu, 23 d’abril de 1981) escrivia al  ‘Quadern gris’:

He tingut curiositat de veure en quin estat es troba això que en diem ací “matar els jueus”. En tal dia com avui, a l’època de la meva infantesa, les criatures del poble acudíem a l’església havent dinat, a matar els jueus. Hi acudíem amb tota mena d’estris per fer fressa. Els uns, amb els garrots, picaven a terra; els altres percudien una llauna de petroli amb un tall de ferro; el petit comerç posava en venda unes maces ad hoc per a picar sobre qualsevol cosa; hom podia comprar també una joguina feta amb un engranatge de fusta, que es feia rodar i produïa un soroll desagradable, absolutament molest.

A l’església es produïa un xivarri enorme, immens. Aquell desori representava una matança hipotètica de jueus.

Ningú tenia clar si es volia la mort  de tota la comunitat jueva, o només dels “ autors intel·lectuals” Anás – que tenia el càrrec més que caducat –  i el seu gendre Caifàs, als que Durante di Alighiero degli Alighieri  “Dante Alighieri”  (Florencia, c. 29 de maig de 1265-Rávena, 14 de setembre de 1321) a la Divina comèdia, situa al CIRCUL VUITÈ, Bossa sisena: Aquí hi ha els hipòcrites, que anaven vestits amb capes que per fora eren d’or i per dins de pesat plom, que es veien obligats a portar amb gran esforç. Caifàs, Anàs i tots els jueus que van decidir la crucifixió de Crist estaven crucificats, nus a terra, de manera que els altres hipòcrites passaven per sobre d’ells.

Bossa sisena: Aquí hi ha els hipòcrites, que anaven vestits amb capes que per fora eren d’or i per dins de pesat plom, que es veien obligats a portar amb gran esforç. Caifàs, Anàs i tots els jueus que van decidir la crucifixió de Crist estaven crucificats, nus a terra, de manera que els altres hipòcrites passaven per sobre d’ells.

Benjamín Netanyahu, Isaac Herzog, i altres prohoms d’Israel, consideren que les matraques no son eficaces per assolir la “ solució final “ en el conflicte que tenen amb el poble palestí, i decidien aplicar les tècniques que havien après a Mauthausen-Gusen, Treblinka,.., aconseguien la col·laboració activa i entusiasta dels EEUU, i la passiva de la resta dels països mal dits “ democràtics”.

EL DIABLE ES VESTEIX DE NETANYAHU

L’AMIC INVISIBLE

Aquest Nadal, regala matraques als teus fills, i explica’ls per a que les feien servir els nostres avis, besavis, rebesavis ,…, i que les facin anar mb convicció perquè els “ autors intel·lectuals” de les matances de Gaza i Cisjordània, i tots els jueus, i no jueus, que ens fan costat, es vegin crucificats, nus a terra, de manera que els altres hipòcrites passin per sobre d’ells.

LA TAULA DE CASTELLCIR. EL MOIANÈS

Recordo que en els dies previs de Nadal, havíem – una vegada més – fet una recerca pels voltants de la casa dita de la Noguera a Castellterçol, buscàvem algun vestigi del forn ibèric que segons els plànols es trobava a l’esquerra del camí, tot just quan fa el tomb a la dreta per facilitar l’accés a la casa. Constatàvem que l’actual pista és molt posterior i més llarga que la primitiva.

El mati era particularment desavinent, boira, una temperatura ambient que oscil·lava prop dels 0,00 graus, i per fer-ho una mica més penós un lleuger vent. No tenim respecte de la ubicació cap dubte, caldria això si, fer una esclarida de la brusca i la vegetació arbustiva de l’indret, i fins d’algun dels arbres. Hi ha entre el món “natural” i la desídia un matis que sembla únicament podem percebre un nombre – cada cop més petit – de persones. Desistíem finalment una vegada més.

Tenia referències de l’existència d’una Taula prehistòrica a Castellcir, i val a dir que desencisats pel resultat negatiu de la recerca del forn ibèric, empreníem el viatge cap a la veïna població

Aparcàvem el cotxe a l’Avinguda de Sant Quirze, on coincideix alhora que el tramat urbà, una part del recorregut del GR-177, que deixàvem al cap de poca estona, per seguir la pista que porta fins a Cal Sants. No gaire més enllà d’un quilòmetre de les darreres cases, ens enfilàvem al bosc per la dreta del camí, i trobàvem sense cap dificultat la Taula de Castellcir.

Cap semblança amb les taules de Trepucó, d ‘en Gaumés , o la de Torralba d’en Salort , a Menorca, fins algú podria suposar-li un origen casual.

Les dimensions i el pes d’ambdós roques, la que fa de base i la que fa de Taula, posen difícil l’acceptació d’un origen accidental; altrament tenim al Moianès molts testimonis de la presència humana en èpoques pretèrites, que ens permeten acceptar més que com a possible, com a probable la pràctica de l’ animisme , i altres manifestacions de la religiositat, de forma prèvia i molt anterior en el temps al cristianisme.

El dia rúfol desaconsella practicar una recerca per l’indret. Portem encara la roba humida del primer intent del dia.

El Tomás Irigaray i López, farà – com sempre – unes fotografies magistrals de la Taula, que a banda de publicar a la pàgina http://www.coneixercatalunya.blogspot.com/ , ensenyarem als nostres assessors científics.

La persistència de la boira, el fred i el vent gèlid, ens posen ales als peus, i quasi tant ràpid com ho acabes de llegir, tornem a ser dalt del vehicle; la calefacció ens farà retornar en pocs minuts, i amb una sensació agredolça emprenem el camí que ens durà de retorn al nostre Vallès.

Han passat molts Nadal d’aquella troballa, i fins al dia d’avui, ningú ha posat en relació a la Taula de Castellcir, a la comarca del Moianès, “ llum a la foscor

 

TAMAGOCHI

Algú recordarà aquest nom,  el d’una mascota “ virtual “ que depèn absolutament de la cura i atenció que li dona el seu propietari.

https://www.metadata.cat/noticia/1368/tamagotxi-reneix-25-anys-despres-forma-smartwatch

L’artefacte pretenia “ socialitzar “ una generació que apuntava un creixement exponencial de les conductes antisocials, i el  joisme,  l’estat psicològic d’exaltació del jo a partir de l’ús desmesurat de la pròpia imatge i persona a través de la comunicació digital, i l’absoluta certesa de ser  el centre de l’univers i que les opinions o interessos  particulars i personals, són més importants que els dels altres.

Conservo un rellotge despertador amb corda manual que durant molts anys ha respost a la necessitat d’aixecar-me a una determinada hora per començar la jornada, jo li donava corda, i ell, em despertava SEMPRE a l’hora convinguda.

Ara, amb els mòbils, aquesta funció es pot programar, i si tens un bon aparell,  no cal  connectar-lo a la xarxa elèctrica per a recarregar la bateria CADA DIA, i en tot cas, quan ho fem no és únicament per la utilitat del rellotge, oi?.

Aquest any 2023, el meu vell rellotge de corda manual, ha estat un bon company,  li havia de donar corda,  encara que personalment em sentis  “  destrossat “ , això era una de les “ meves feines diàries” ,  aplicava aquí la premissa  de  que   si ens  és possible cal estar sempre “ ocupats”,  això evitarà – i és molt d’agrair – que estem SEMPRE preocupats.

Espero moltes i bones noves aquest Nadal, i el proper 2024 que desitjo feliç per a tothom

Ah!, si no teniu res millor que fer, us recomano que us feu amb un rellotge despertador de corda, mantenir-lo actiu us ajudarà a passar  el temps.

EL TORTELL DE NADAL

 

Apreciades amigues,

 

Us escric aquesta carta, tota emprenyada; perquè a qui se li pot ocórrer aquesta malifeta en unes festes tan assenyalades. Doncs, a la meva mare! És que té unes idees, té un “valor” … Volia posar una cosa més gruixuda, però prefereixo ser educada i, no dir paraules tavernàries. I jo, la víctima!

 

Mira nena.- m’ha dit. Però al veure el gest molest de la meva cara, ha rectificat el mot i, m’ha dit- Perdona noia! És que no em sé avenir a que aviat compliràs setze anys. Ai, Déu! Com ha crescut la meva filla. Ja és quasi una dona.

 

Ara, s’ha passat! Però he preferit no dir res. Per tant, he callat. Sabia que continuaria, pel mateix camí. Quan se li fot una cosa al cap, res: com els toros, o les vaques és igual, endavant, cop de banya a dreta i esquerra. Peti qui peti!

 

Ha continuat amb la seva recurrent idea. Mira aquesta tarda surto amb les amigues, berenarem i després ens n’anirem a sopar, i després, potser al teatre o a fer tabola on sigui. Que a les pobres mares, esbargir-se una mica, també ens convé. Tornaré tard. El teu pare, ja ho has vist aquest matí, tot encorbatat al dinar d’empresa, que acabarà, a tres quarts de quinze.

 

Tu, has d’estudiar, que les notes han anat justetes aquest trimestre i, he pensat que t’aniria bé, per escampar un xic la boira, entre llibre i llibre, a més, no ho he pogut fer jo aquest matí; ja saps la perruqueria, l’esteticista … Una, no pot sortir feta un mico. Bé, que no he pogut fer el tortell. Veritat reineta. Oi que el faràs tu, per ajudar a la teva pobre mareta.

 

L’ànima m’ha caigut als peus. Tot ha rodolat dins el meu cap. Sí, ahir no va fer res, xerrant amb la veïna, (que també hi va, al sopar) de com vestir-se i, què posar-se, per fer goig.

 

Però, mama … – He començat a enraonar, mes amb un gest, m’ha tallat i ha continuat amb la seva idea. Cop de banya a la dreta, cop de banya a l’esquerra. Filla, que ja tens quinze anys, quasi setze, has vist a la iaia i m’has vist a mi, fer-lo, tal vegada és hora que comencis tu. Apa, ja t’espavilaràs, a la cuina hi ha de tot. Un ràpid petonet, una carícia a la galta tota mimosa. Un sonor adéu i, ha sortit tancant la porta

 

Us ho podeu ben creure, per un cantó, soc una nena, un altre dia, una noia i ara, em tracta de dona. Ai, la mare que la va parir! Ja no m’estic d’emprar paraules fortes, en diria tot un reguitzell. En aquestes, quan he començat a batre els ous, estovar la mantega i barrejar-ho tot, allò que en diuen “estar amb les mans a la massa, han trucat al timbre. Penso: S’ha penedit i ve a ajudar-me.

 

Ostres, no! L’Adrià. El fill de la veïna. Ja el coneixeu, va una parell de classes, més avançat. Sí, totes ho dieu: Està “cool” M’ajuda amb els deures i, per què negar-ho, ens agradem, però no hem passat a més, unes quantes manetes i, prou.

 

Va i, em diu: Com que la meva mare ha marxat amb la teva, m’avorria i, he pensat que a tu, et devia passar el mateix. He vingut a veure’t i xerrar una mica.

 

Passa, passa.- he dit tota cofoia- estic fent el tortell.

 

Ai! Quina noia més treballadora. Com el fas? Ha respost, tot murri. I l’he portat a la cuina. Que bé que ho fas, això d’amassar-ho tot plegat. He notat el seu alè al clatell i, les seves mans a la cintura. Aleshores, m’he adonat que vaig vestida molt lleugera, d’estar per casa. La brusa és escotada i prima, un xic transparent i els pantalonets, són mínims. M’he girat per dir-li que m’anava a canviar. Al girar-me, els meus llavis, casualment, han ensopegat amb els seus. Com m’ha agradat!! Hi he tornat i, tot seguit amb un munt de carantoines, ens hem petonejat encara més.

 

Què podia passar? Un noi com un tren i una nena-noia-dona de quasi setze anys: més petons, més abraçades, més moixaines, més, més, més i molt més. La brusa em neguitejava, els mini pantalons, també i, la seva roba també. Al saló, el sofà ha estat el confident de les nostres carícies. Però, la dona de quasi setze anys, va fer servir el cap i, quan s’apropava el tren, al seu destí final he dit: No!!No!!

 

Aleshores he sentit com un soroll a la porta, potser la mare.- He exclamat esparverada.- I la màquina, decebuda ha parat.

 

M’he desempallegar de l’Adrià, en un tres i no res. Una, ha de ser conscient que l’amor, de vegades porta males conseqüències. Recolzada a la porta del pis he respirat alleujada. Aquella cançoneta un xic babau, i antiga, que deia: No tinc edat per amar-te, ressonava inconscientment dintre el meu cap.

 

Cansada, estimar també esgota, i una mica neguitosa, me n’he anat al llit i m’he adormit profundament.

 

La mare ha arribat del seu sarau a les sis del matí i, el pare, mitja hora més tard. Tots dos una mica, per no dir bastant beguts. Han caigut al llit com unes soques i, encara no s’han llevat. He sentit a la mare, anar a buscar aigua a la cuina. Ha fet una exclamació, que més val no repetir, al veure tot escampat de qualsevol manera. La farina per terra, els ous batuts regalimant del marbre, la mantega com oli, el terra enganxós. Quan la vegi, ja li diré. Mama, marona, – en to ben dolç- a la pastisseria, també en fan.

 

La vostra amiga que us estima, (no em tingueu en compte el que ha passat amb l’Adrià. Està de puta mare) Petonets.

 

MARTA

 

Miquel Pujol Mur

 

NADAL. L’ETERNA ESPERANÇA

La Guillermina Subirà Jordana, feia un comentari molt assenyat; quan va néixer el nen Jesús, no tots els pastorets van córrer cap a Betlem. Algun, dic jo, es quedaria a cuidar els ramats, i aquests van deixar la visita per més tard.

Recordo una història que vindria a donar-li la raó :

VIGÈNCIA DELS EVANGELIS APÒCRIFS

S’explica que prop de Betlem – cal situar-nos 2023 anys enrere –  ara en aquell indret només trobareu soldats que assassinen infants – , hi havia pastors que passaven la nit a l’aire lliure vigilant els ramats. De sobte, un àngel se’ls va aparèixer, i la llum de la glòria celestial brillava al seu voltant. Els pastors es van espantar, l’àngel però, els hi va dir: «No us espanteu! Us porto una notícia emocionant. Avui ha nascut el Messies a Betlem». Aleshores, van aparèixer molts àngels al cel, que deien: «Glòria a Déu a dalt del cel, i pau a la terra».

Els pastors representen els pobres d’Israel, persones humils que interiorment viuen amb la consciència de la seva carència, i precisament per això confien més que els altres en Déu. Són ells els primers que veuen el Fill de Déu fet home, i aquest encontre els canvia profundament.

Explica l’Evangeli que se’n van tornar «glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit» , com bé apunta la Guillermina Subirà Jordana, els pastors que s’havien quedat tenint cura dels ramats de tots, anaven ara, a fer la visita al nounat.

Aleshores i ara calia vetllar, expliquen les cròniques que hi havia un grup de fariseus, que sense parar de recitar la llei, no feien altra cosa que trair-la, havien bloquejat la renovació del Sanedrí, i se’ls atribuïen més enllà del fet que extorquien al poble, tota mena de malifetes, robatoris,  assassinats,…, la gent senzilla  esperava  – des de feia segles – que el Messies els alliberes d’aquella situació, i l’anunci del seu naixement els omplia d’esperança.

La història ens diu però, que aleshores van guanyar els fariseus.

Esperem que el bon Déu, aquest Nadal de l’any 2023, posi fi  al patiment de tantíssimes persones. Amén !!!

EL JUDICI FINAL (II)

L’Yitzhak Mogilevsky, era un personatge peculiar, tenia casa a Plockton, Escocia, malgrat que per la seva professió “oficial” , fotoperiodista de la Libre Belgique , passava fora llargues temporades.

A banda de la fotografia, en la que excel·lia, havia fet estudis de neurocirurgia a la Universitat de Beijing, obtenint un cum laude, no em parlava mai però, d’ aquesta “formació”

Rebia un bitllet d’avió per anar a España, per cobrir les manifestacions de l’extrema dreta – que no havia aconseguit obtenir la majoria per formar govern – i que intentava per qualsevol mitjà, impedir la formació de govern per part dels partits “ democràtics “.

Tenia però, una segona missió, castigar “ de forma exemplar”  als jutges més conspicus en la practica del lawfare contra minories nacionals, adversaris polítics, …,  i àdhuc extremadament tolerants amb fets i conductes manifestament criminals dutes  terme pels seus afins, practicant un “laissez faire, laissez passer” , que degradava la justícia.

L’ Óscar Puente Santiago (Valladolid, 15 de noviembre de 1968), titular del Ministerio de Transportes y Movilidad Sostenible (Mitms), deia;  el ‘lawfare’ es una realidad: “Negarlo es un gesto de cinismo”

https://www.elnacional.cat/es/politica/ministro-oscar-puente-admite-lawfare-realidad-negarlo-gesto-cinismo_1128039_102.html

La justícia es restringia per als espanyols – amb el silenci eixordador dels sindicats, dels sectors relacionats amb l’aplicació del dret, dels “ defensors del poble “ , i de les O.N.G , i per descomptat TOTES LES FORÇES POLITIQUES –   amb l’invent del Indicador Público de Renta de Efectos Múltiples (IPREM), un peculiar índex de de referència que es faria servir per donar, o no, ajudes i/o subsidis a les classes baixes. La mesura la introduïa José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 4 de agosto de 1960) l’1 de juliol de 2004 en substitució del Salari Mínim Interprofessional (SMI), que s’havia emprat fins aleshores -, aquest fet, implicava que llevat de tenir recursos econòmics, o de comptar amb “ caixes de resistència” , la defensa dels acusats requeia en advocats d’ofici.

L’Yitzhak Mogilevsky, investigava els antecedents familiars del jutge, el seu avi, havia format part de les tropes franquistes que sota el comandament del “ carnicero de Badajoz “Juan Yagüe Blanco (1891/1952)

https://www.eldiario.es/extremadura/sociedad/yague-carnicero-badajoz-recuperado-oviedo_1_1140905.html

El jutge – sempre envoltat d’escortes –  es sorprenia de trobar-se dins de casa seva un subjecte al que no coneixia,  que li injectava un líquid al coll que li impedia enraonar, el sorprenia més encara, quan l’home li deia que avui seria per a ell el judici final, i li practicava un parell d’incisions a l’esquena que li provocaven que el braç dret quedés elevat en  un angle al voltant de 40° sobre l’horitzontal i lleugerament girat cap a la dreta. L’esfereïa el darrer comentari, a partir d’avui , i fins que t’arribi la mort , només podràs optar entre viure amb el braç permanentment aixecat , o perdre la mobilitat de les extremitats superiors i inferiors.

Trobaven al jutge,  assentat en un cadira, amb el braç dret elevat en un angle al voltant de 40° sobre l’horitzontal i lleugerament girat cap a la dreta, sense poder enraonar, i plorant.

L’Yitzhak Mogilevsky, feia magnifiques fotografies de feixistes cridant i fent la salutació amb la mà alçada davant de la policia, i altres en el que se’ls veia recollint els 500€ de “ compensació”, i/o  en altres casos rebent el pagament en “ especies “.  Tot i així , dia a dia, el suflé anava baixant, …

Li calia preparar altres “ treballs” ,  la llista dels que feien, i havien fet lawfare , era molt llarga, i per alguns els torrons de Nadal, serien durs de pair.

EL NADAL QUE M’ACULL

Fa anys que no celebro el Nadal, perquè les circumstàncies porten també anys essent tristes, però darrerament ho són especialment. Són moments en els que ens agrada estar amb família, regalar i que ens regalin. Surts al carrer i tot està enllumenat, decorat, i les botigues estan plenes de gent amb ànsia per gastar. Sembla com si la felicitat es posés en oferta i tothom anés boig per comprar-la, no fos cas que s’esgotés o després s’hagués de pagar un preu massa car per aconseguir-la. A mi el Nadal que m’acull no m’acaba de fer el pes, perquè no es distingeix en gaire res de la resta del any, o de qualsevol altra temporada de vacances. El gat, el gos, la meva solitud i jo. Es molt diferent de quan era una nena i venien els reis d’orient que mai vaig aconseguir enxampar però que sempre deixaven regals embolicats amb papers de colors alegres i llampants. Ara no ve ningú ni em trobo cap sorpresa que m’esperi al matí quan desperto. Sempre em regalo jo les coses, I encara que també m’agrada, no hi ha l’element sorpresa. Després de tot, continuo pensant que és millor romandre sol que estar amb gent que no et convenç. No se que em passa, però cada vegada descarto més aviat als éssers humans, cada cop suporto menys a la gent. Potser se m’ha agrit més el caràcter o m’he tornat més sensible. Ja m’agradaria enamorar-me, però crec que n’he perdut la capacitat.

El Nadal que m’acull, ho fa amb el gat, el gos i amb la meva solitud.

Maria Josep Castanyer

CONTE DE MAI ACABAR

Ves per on! Vatua l’olla! A aquestes alçades de la vida, em demanen que escrigui un conte. Per a contes, estic jo. Perquè, aquestes històries infantils, m’han quedat força enrere. Tal vegada, pertanyen a la meva infantesa i, més tard a la dels meus fills. Ostres! Ara posats a memoritzar em surten totes aquelles ximpleries dels: Andersen , Grimm o Perrault. Però la joventut actual, puja alletada per noves fórmules d’educació. He escoltat, fins i tot, que algunes d’aquestes obres són criticades, per haver-hi continguts no adients. Segons les noves normes. Crec que són ganes de buscar els tres peus al gat. Aleshores, cercant entre el meus papers, (de papers molts; d’idees poques), he trobat algun intent meu d’escriure contes. Resultat final:

DEPRIMENT. Sí, i escrit amb majúscules i amb negreta

Llavors, escriuré alguna cosa, malgrat no sigui cap conte infantil. Veurem el que surt!

Hi havia una vegada un home ja gran que, assegut a la terrassa observa com la ciutat, va baixant el seu ritme normal. La gent, ja no corre esvalotada, volent comprar, el què no s’ha recordat de comprar, a l’hora que pertocava. Els cotxes, també han reduït la seva circulació. Malgrat tot, encara hi ha algun desesperat, que per arribar a casa o, qui sap a on, s’atreveix a tocar la botzina. Comença, la pau fosca de la nit.

Des de la terrassa, observa com els sorolls minven i, els pensaments  poden volar sols, sense continus sobresalts. Té a prop seu, en una tauleta, una beguda. En un principi devia ser força calenta però ara, la seva tebior la fa més plaent. Quins pensaments ocupen la seva imaginació?

Pocs, la seva preocupació actual és viure i intentar no caure en l’intent. Riu amb ironia i, mig en fotent-se’n recorda que és el títol d’una pel·lícula: creu recordar que d’en Almodóvar. Però a part del lapsus cinematogràfic, el seu interès actual és viure sense malgastar però, al mateix temps gaudir del món i, la vida, tot el que es pugui. Molt difícil, ja que els anomenats mitjans de comunicació, ho fan quasi impossible.

Mira el firmament, ple d’estels, que centellegen com si fossin uns llums imaginaris del Nadal. Ha llegit, no sap a on, que allò tan llunyà i aquella llum tan freda que veu, són els sols d’altres mons, on potser poden haver-hi habitants, com en el nostre. Però seran iguals? Ho ignora i tampoc el treu de polleguera.

Observa, que una d’aquestes estrelles, de cop brilla més que les altres, com si se li acostés. Tal vegada em vindrà a saludar, especula sense donar-li importància. De sobte, una figura femenina se li atansa i el saluda:

  • Hola Joel! Què fas? Estàs molt tranquil. Et veig somriure feliç.
  • Hola!- Contesta cortesament. En el seu interior pensa: Deu ser a causa de les píndoles, que fan que oblidi les persones i també limiten les meves idees. Hi ha uns quants, d’aquests que anomenen mals, que m’acompanyen fa dies. Però, que anem a fer? Potser, és un peatge per haver viscut molts anys. Com que veu que la noia espera i calla, finalment diu:
  • No et conec! – Respon amablement. – Vas molt ben vestida amb aquest conjunt blanc, sembles una núvia. No seràs, la que finalment, m’ha de venir a cercar.
  • No! Bé, sí! No, avui no! Ni tampoc vestida de blanc, no seria seriós. Falten dies, molts encara, al de dalt, no li ha arribat encara la teva carpeta. Saps què, em caus simpàtic i, l’he extraviada expressament en un calaix. Descansa i, continua pensant en tu i els teus. I mira les estrelles, són boniques. Fins algun dia, no temis, soc amatent. No faig mal a ningú, tot s’acaba en un sospir i, res més.

Veu con s’esvaneix en la nit, fa un darrer glop a la beguda i va a quedar-se quiet, una estona en la serenor de la nit. Després se n’anirà a dormir. Repassa mentalment el què ha de fer l’endemà.

  • Hauré d’anar a l’especialista dels somnis, a veure què li sembla.

De sobte escolta la veu de la Maria i alegres crits infantils. El criden:

  • Joel, vine. Ha arribat la Neus i els nets. El Pere, els vindrà a recollir més tard. Soparan amb nosaltres.

Gaudim del moments feliços, que els altres vindran sols.

Aquest conte s’ha acabat i, si no és mentida, és veritat.

Miquel Pujol Mur. Gironella, 21/11/2023 . EB Publicat 29/11/2023

 

VIURE A PAGÈS

Aquella nit de Novembre era freda i l’aire feia  com una sentor de neu. El pare sempre deia – Fa fred de neu – I renoi sí que feia fred en aquella cuina d´una casa de pagès de mitjania del segle passat. El color de les parets era més negre que blanc i com que el foc no tirava gaire bé , havien de tenir la porta oberta, per on un vent glaçat s´esmunyia amb un udol feréstec i feia voleiar el fum per tota l´estança.

L’avi que tenia un martell a la mà trencava pinyons d´una pinya que havia deixat eixugar al sol. Seria per la picada de l’àvia .

La menuda sota un llum de carbur llegia un llibre molt atentament. L’àvia que feia mitja aclofada molt a la vora del foc va dir que la nena se li faria malbé la vista amb la poca llum.

La menuda va comentar que si veia molt bé i que volia acabar el llibre, després volia fer la carta als Reis d’Orient. L’àvia va riure per sota el nas i murmura que encara era molt aviat, se solia fer per Santa Llúcia i encara mancaven molts dies. L’avi eixut i aspre murmura- Dona no – a la nena, aquí som lluny de tot i els camins aviat es farciran de neu tova, no veus com rebufa el remaleït vent.

L’àvia va dir que era hora d´anar a buscar la filla que tornava de la fàbrica . El vell per un moment va pensar que li feia basarda agafar el corriol que li estalvia mitja hora. I pensant que no li quedava mes remei, es va alçar .

L’àvia va dir  que agafes el tapaboques i s’emportés un llum de carbur dels que el pubill tenia per munyir les vaques, no en necessitava tants.

Quan el pubill i pare de la nena va venir de munyir les vaques portava el cap cobert de neu, el seu cabell negre semblava gris.

La nena ja havia acabat el llibre i escrivia molt atentament.

Senyors Reis – Voldria una nina, una capsa de colors per dibuixar, tinta de color ………

Els grans la miraven amb amor i el pare va dir solament – Deixa això per demà i ajuda l’àvia a parar taula. La mare i l’avi són a punt de tornar.

Montserrat Vilaró Berenguer