mora

La Gertrudis i la Clareta eren dues ties solteres allò que se sol anomenar amb els anys conques. La Ricarda la germana petita és va casar i els va oferir el que per elles va ser el motiu de viure, un nebot. I els anys varen passar i el nebot va créixer, la germana va morir i al cap de sis mesos el cunyat en un accident de cotxe va perdre la vida.

No cal dir que les ties es volaren en el nebot. El noi ja tenia vint anys , a vegades però,  semblava de menús de setze, era bastant infantil.

I els anys varen anar venint un darrera l’altre altre com sol ser i el nebot va trobar xicota i després es va casar.

Les ties tenien diners i els van comprar un pis al poble i un altre a la platja per passar els caps de setmana. Tot era poc pel nen.

Les dones envellien dia a dia i el gamarús del nebot no sabia portar el negoci de polleria i perdia diners a mansalva.

Les ties pagaven el desori i la dona del nebot tenia un fill, que va esdevenir la nineta dels ulls de les dones. El nen era lletjot amb unes orelles tant grans com les del seu pare.

I van passar un parell d’anys i la dona del nebot es queixava que ja estava una mica tipa de no tenir diners.

Les ties amb bona fe és varen vendre la casa pairal i els diners van anar a parar al nebot i elles també pobretes , això , o una residència.

La dona del nebot li feien més nosa que servei, intuïa que encara tenien diners i les dones semblava  que tenien corda per estona.

A la polleria venien colomins i la dona del nebot va començar a rostir colomins a la cassola.

Les dones golafres menjaven a cor que vols, quan vivies soles i  juntes,  no passaven de unes bledes o un tomàquet amanit.

En aquella casa semblava talment que tots els dies era Nadal !

La Gertrudis es va engreixar molt i un dia va patir una feridura que la va portar a la tomba.

La Clareta per fer passar el disgust es feia brou de colomins i menjava galetes a tota hora. La dona que no sabia que tenia sucre, un bon dia de una pujada de sucre la varen tenir de portar al hospital. Allà li van trobar una diabetis severa i la van ingressar uns dies. La dona que repapiejava una mica un bon dia va caure del llit del hospital i li varen ocórrer tantes complicacions que al cap de quinze dies va lliurar l’ ànima a Déu, suposo, …., es a dir va morir.

El nebot i la neboda van trobar menys diners dels pensats, però diners.

Els del poble malpensats li deien al nebot. Com ho has fet per heretar tant aviat ???

Ell deia, ai pobre de mi, si les cuidàvem molt bé,  la dona cada dia els rostia colomins!!!.

Montserrat Vilaró Berenguer

No us diré ni el lloc ni el poble on va succeir tot. Sols comentaré que el poble , no gaire gran,  no estava situat a Catalunya i al cim de tot el presidia un castell

Eren voltants de Nadal el dia 23 de desembre i a mi  una agent d’assegurances li varen proposar fer la feina d’un company dedicat a defuncions. El pobre home estava malalt i havia ocorregut una defunció que s’havia d’acompanyar i revisar que tot estigues bé a un lloc de províncies de parla castellana. Jo no ho havia fet mai, tenint en compte però, que es tractava de  fer un favor a un company,  vaig assentir

Tenint en compte que al mort li donarien cristiana sepultura l’endemà jo havia de quedar-me a dormir al poble i marxar un cop finalitzat, l’enterrament  amb la corresponent lapida posada. El cotxe de la funerària deixaria al difunt i tornaria a Catalunya, havia de revisar també que els taxis de familiars haguessin fet la seva feina.

Recordo que vaig agafar el cotxe de la companyia havent dinat i devia arribar al lloc de destí una mica més aviat que el difunt, de totes maneres era ja fosc i vaig mirar dues vegades el meu GPS , una cosa lletja i grossa que feia servir per trobar llocs de clients, i si,  em va portar davant de la funerària.

La funerària lluïa amb una multitud de llumetes col·locats en una espècie de porta de vidre on un cotxe que jo sols havia vist en les pel·lícules  de Dràcula, o sigui antic, guarnit també de draps negres i de llumetes de Nadal que s’encenien i apagaven, ho vaig haver de mirar vaires vegades, si el cotxe feia patxoca, però el vaig trobar molt tètric.

Vaig trucar a la porta i un senyor d’edat avançada va sortir i en veurem va dir “ la de los muertos”, si vaig fer jo, però el mort el porta un altre cotxe. –  bien;  ya está en camino, no?

Si vaig dir jo, i assenyalant els llums li vaig dir,- Suposo que els apagarà no?

Nooo, porqué ,va contestar,- aunque este muerto para el también es Navidad.

La història continua, però no avui.

Montserrat Vilaró Berenguer 

Avui he somiat amb dues persones que fa molts anys ens van deixar, en Ramon i en Miquel. Els dos eren amics de la meva família i sovintejaven les seves visites, ja per visitar-nos, com per ajudar en tasques pròpies del mas en què habitàvem.

Jo era una noieta amb molta curiositat per les històries i m’era ben agradable escoltar als més grans.

Era un dia d´estiu ho recordo molt bé i en Miquel després de beure el cafè es va adreçar a mi i en va dir: noieta em podries portar una ampolla d’aigua fresca,  fa una calor,  i dient això es mira a en Ramo,  i va dir; em recorda els temps de la guerra, no hi penses a vegades tu Ramon?

En Ramon es va retorçar el seu bigoti ros i va dir, sí que hi penso.

En tornar els vaig trobar parlant entre ells i els meus avis.

– Miquel ,encara tinc mal sons deia en Ramon, jo tirava a matar defensava la meva vida però tenia una por terrible de morir érem tan joves!

– Doncs mira Ramon, jo crec que no vaig matar mai a ningú, deien dispara i jo disparava a l’aire, si vaig tocar algú va  ser per casualitat.

– Doncs mireu deia el meu avi, jo tenia por per la família els vaig portar a una casa veïna i jo i la dona ens vàrem quedar al mas, les nenes no però , aquella patuleia em feia por, i amb el veí estaven més resguardades, tots teníem por ,crec que a ningú li agradava aquella guerra.

No parleu de guerra va dir la iaia, espantareu la nena que no en sap res, prou que ho vàrem patir deia la bona dona, la nostra família ho va pagar molt car!

Era un somni, he tornat a reviure la conversa i semblava  tant real!

Jo  aleshores era una noieta, i  veia que encara els grans tenien molta por al rememorar  la guerra .

He pensat en allò, arran de les noticies de l’Orient mitjà,  just quan  se’ns acosta el Nadal;   la ment ens juga males passades, oi? .

Montserrat Vilaró Berenguer

 

Un grup de joves, ucraïnesos i russos, que s’havien fet amics per Internet, estaven decidits a aconseguir-ho.

Tot havia començat, amb talls de llum a les ciutats ucraïneses, dia sí, dia no, estaven molt molestos. Ja va ser massa quan es van quedar sense corrent elèctric per dies. Ni compartir bones estones podien. I, al damunt ni sortir al carrer, era massa perillós.

A un d’ells, Sacha, se li va acudir, que podrien aportar el seu granet de sorra. Ho diria als seus amics, Yulia, Nastasia, Egor, Nikolau i Vasil, i alhora, aquests ho dirien als seus.

Tots es trobaven igual, uns, immersos en guerres, i els altres, amb familiars en el front, que romanien ferits o ja morts. Van acceptar, i a partir d’aquest moment, navegaven quan tenien ocasió per Internet, fora de dia o de nit, ultimant els detalls del pla.

─ Serà molt arriscat, heu d’estar ben segurs -els deia Sacha.

─ Igual resulta, ¿oi? Si no ho provem, mai ho sabrem -responien.

Van arrancar amb els preparatius, això sí, procurant no ser descoberts. El que més els amoïnava era com hi anirien. Van trobar la solució, recorrerien a alguns germans; aquests, malgrat estar en contra, van accedir a ajudar-los, ─ què podien fer, si es negaven, ho farien igual ─

Quan va estar tot llest, i com, marxaven dies fora, ho van dir a casa, a aquests, els va semblar bé, ja ho havien fet altres vegades.

Es van acomiadar de tothom, van sortir de les seves respectives ciutats, per trobar-se en un punt intermedi.

─Sabeu que correrem perills, molts; ens podem fer mal, fins i tot no tornar. Encara sou a temps de fer-vos enrere -els va recalcar de nou.

Ningú ho va fer. Ho farien, costés el que costés. Tots pensaven igual: què més donava, si vivien amb horrors constants, i gairebé com animals i mancats de tot?

Tots junts van marxar carregats amb les motxilles fins a l’os del moll, cap al punt assenyalat, amb ell al capdavant.

─ Preparats per a fer-la molt grossa? -va preguntar.

─ Farem que es recordin de nosaltres -responien.

─ Aneu amb molt de compte -va afegir.

Van salvar tots els obstacles que trobaven pel camí: bombes arreu; soldats per esquivar, obviar cadàvers arreu i…; fins a arribar a la serralada, on van muntar el campament i on van observar els moviments dels enemics.

─ Va, desmuntem-ho tot, i preparem-nos -va dir-los.

Van passar dies, un dia, Sacha, mirant amb els prismàtics, va veure que hi havia un recés en el combat. Ara és la nostra, va pensar.

─ Ràpid, accioneu els aparells, i dirigiu-los cap a ells! -va cridar.

Després d’obeir l’ordre, els xicots van anar baixant pel pendent.

A baix, al pla, començaven a adonar-se de l’aparent perill que corrien.

─ Venen cap aquí, venen cap aquí! -cridaven nerviosos.

─ Cos a terra, cos a terra! -va ordenar un cap, són drons.

Hi van ser ràpid, per sort, només sobrevolaven per sobre d’ells, ja es podien aixecar tranquils. Alhora, un so fragorós que sorgia, i una resplendor que provenia del pujol, els va enlluernar, fins al punt d’haver de tancar els ulls. Atemorits, exclamaven:

─ Déu ens ve a salvar, Déu ens ve a salvar!

─ Amb aquest enrenou, com vols que sigui Déu.

─ És Nadal i per Nadal succeeixen miracles.

Ho van deixar estar i es van refregar els ulls, no fos cas que fora un miratge. Però no, no era un miratge, era una colla de criatures plantades davant d’ells.

─ Si només són nens -exclamaven.

─ Si tenen més de tretze  i quinze anys, ja és tot -deien, sorpresos.

Es van adonar de, com anaven disfressats, partint-se de riure. Ara ja entenien el perquè del fenomen viscut.

S’havien fet vestits de camuflatge; portaven penjades llaunes i més llaunes en el coll; llaunes que penjaven de polseres i que feien sonar a tot drap.

─ Caram, quanta llauna!!! En raó ens han encegat amb tanta brillantor.

Tenien raó, el sol s’havia aixecat matiner, i els seus raigs de llum havien il·luminat la muntanya…, i a ells.

Tots van estar d’acord, imaginació no els faltava. De sobte, la sorpresa final.

─ Fixeu-vos, porten drons a la mà.

─ Que carallots! ─ Han sigut ells.

─ Que potser ens espiàveu? Perquè, s’ha de ser beneït per a venir fins aquí.

Quan tot va estar en el seu lloc, els  comandaments d’ambdós bàndols, es van dirigir a ells.

─ Es pot saber que feu aquí?, no és un lloc per a vosaltres -van preguntar.

La resposta seva va ser desplegar uns cartells que portaven escrits amb les dues llengües. Quan els altres, ho van veure, van comprendre què els havia portat fins allà.

─ Sou uns valents, sou molt valents! -van exclamar.

I allà mateix, van ser victorejats. S’hi van quedar una bona estona, van aconseguir una llarga treva, i un compromís important per part dels dos bàndols.

─ Farem arribar la vostra gesta als mandataris de tot arreu, no està a les nostres mans fer que la situació canviï.

Contents per a la fita assolida, van fer mitja volta per tornar a casa, cantant al so d’una marxa militar que s’havien empescat, i deixant als combatents en el camp de batalla que, encara clamaven Déu.

Van tornar per on havien vingut, i es van trobar que, tots els pares s’hi havien reunit, els esperaven amb ganes de donar-los una bona reprimenda. En veure’ls, de seguida…

─ Mireu com veniu, sembleu uns dropos, gairebé no se us reconeix.

─ On us havíeu ficat tants dies fora?

Però, ells, també volien dir la seva.

─ Per què ens heu tafanejat els nostres portàtils?

─ A vosaltres què us sembla?

Es van dirigir als germans enfadats.

─ Per què els hi heu dit?

─ Ens hi hem vist obligats, en vista, de què trigàveu massa.

Ja donaven per fet, que entendrien el patiment dels majors.

Ells estaven tan esgotats que ni s’havien fixat que encara portaven els vestits de camuflatge, volien anar-se’n, però, encara havien d’aguantar, perquè els pares no havien acabat.

─ És una ximpleria el que heu fet, sabeu?

─ I si no haguéssiu tornat?

─ Però, hem tornat, ¿oi?  

Davant d’aquesta resposta, els pares van callar per a felicitar-los. Van reconèixer la seva valentia.

─ No teníeu por? -van preguntar.

─ Por nosaltres?

Ni sabien si n’havien tingut.

─ I, es pot saber què hi heu anat a fer?

Per tota resposta, van desplegar els ja ruïnosos rètols, deixant atònits els pares.

Alguns, encara xiuxiuejaven:

─ Amb raó hem trobat la nevera buida, seran sapastres!

Les famílies una vegada tranquil·les, van retornar a casa, però, els xavals, no es van lliurar, allà els va caure el pèl.

Aquest fet va córrer com la pólvora, alguna cosa canviaria ben aviat. Si més no, aquella joventut havia portat un raig d’esperança a la humanitat.

Ells ja es pronunciaven en contra de les guerres. Cap, ni una, de por! Només volien la pau.

Rosa  Ventura Cutrina. NADAL 2022

En totes les històries hi ha herois anònims. Els que som part de les tradicions catalanes, tenim dolços records d’infantesa. Em refereixo als tres Reis Mags d’Orient que cada 5 de gener passen per casa. Mai ningú s’ha aturat a pensar que qui realment ha fet la feina són els camells. Amb grans esforços, devoció i fidelitat han carregat les nostres il•lusions fins lliurar-nos-les. Ningú sap que al dia següent els pobres animals estan tan cansats que no poden ni caminar. El dolor d’ossos va disminuint poc a poc i fins a principis de febrer no ha desaparegut totalment. És aleshores quan poden normalitzar la seva vida rondejant amors pel desert, així fins l’any vinent. Demano un homenatge especial per aquells que van omplir la nostra infància de fantasia… els camells.

 

Cita d’en Svileta de Tessàlia: les il•lusions no són reals, per això són il•lusions. 

Francesc Estival Vilardell

Es conta que, durant la Primera Guerra Mundial a Europa, van créixer moltes roselles en el que  havien estat els camps de batalla, per la qual cosa aquesta flor va ser adoptada com a record dels caiguts en la guerra.

 

Més endavant, es va promoure la rosella blanca com a símbol del pacifisme, la no-violència i contra els desastres de la guerra.

 

Rosa Ventura Cutrina

 Rellegia Mateu 2,1-12

Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem,  preguntaven:

On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.

Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells li respongueren:

–A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta:

 I tu Betlem, terra de Judà,

no ets de cap manera la més petita

de les principals viles de Judà,

perquè de tu sortirà un príncep

que pasturarà Israel, el meu poble.

Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se’ls havia aparegut l’estrella i els encaminà a Betlem dient-los:

–Aneu i informeu-vos amb exactitud d’aquest infant; i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.

Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l’estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d’ells, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant. L’alegria que tingueren en veure l’estrella va ser immensa.  Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.

I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí.

En la meva carta als Savis d’Orient – que no Reis – els demanava que aquest any 2023 tots els malalts recuperessin la salut, que tots els que tenen set i fam justícia, fossin saciats, que s’aturessin totes les confrontacions bèl·liques, i que el bon Déu evites que la nostra espècie en la seva infinita estultícia, acabi malmetent aquest món que es creava per a nosaltres com un Paradís.

https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Mt+5%2C1-12&id24=1&pos=0&set=15&l=ca

Recordava les paraules de la Carta als Romans 12:1-21

 “La venjança és meva. Jo els donaré el que es mereixen.”», i esperem que l’acció del bon Déu es faci realitat.

Mentre però,  hem de continuar fent el que cal; «si el teu enemic té gana, dóna-li menjar, i si té set, dóna-li alguna cosa per beure. Perquè al fer-ho així amuntegaràs brases enceses sobre el seu cap».

 No et deixis vèncer pel mal, sinó continua vencent el mal amb el bé.

Tinc totes les esperances en els Savis d’Orient.

La Llogaia rellegia el text del  “Jurament hipocràtic” , mentre anava actualitzant la llista de finats en les llistes de “ desesperació” de la Seguretat Social:

 

«Juro complir, tan bé com sàpiga i amb el millor judici, aquesta promesa solemne:

 

Respectaré tots els avenços i guanys de la ciència que han assolit els metges que m’han precedit en el camí que ara començo, i també compartiré amb molt de gust els coneixements que tinc amb tots aquells que m’han de seguir.

 

Aplicaré, en benefici dels pacients, totes les mesures que siguin necessàries, evitant sempre caure en els paranys tant de tractar en excés com d’abstenir-me de tractar si puc evitar sofriments.

 

Recordaré sempre que hi ha una part d’art i una part de ciència en la medicina, i que la simpatia, la calidesa i la comprensió poden ser més poderoses que el millor bisturí o el millor medicament.

 

No m’avergonyiré mai de dir «no ho sé», ni tampoc evitaré demanar consell als meus col·legues, sempre que els seus coneixements i habilitats siguin necessaris en benefici del pacient.

 

Respectaré la privacitat dels meus pacients. Tindré cura especialment dels aspectes que fan referència a qüestions de vida o mort.

 

Si tinc l’oportunitat de salvar una vida, ho faré agraït. Si està dins de les meves facultats decidir si a una persona li ha arribat l’hora de morir, acceptaré aquesta enorme responsabilitat amb gran humilitat i ben conscient de la meva pròpia fragilitat. Per damunt de tot, no jugaré mai a ser Déu.

 

Recordaré sempre que no tractem símptomes, anàlisis ni gràfics de febre o tumors en creixement, sinó que tractem persones malaltes, la malaltia de les quals pot afectar l’estabilitat i l’economia d’una família. La meva responsabilitat inclou també aquests problemes, si vull tractar els malalts de manera adient.

 

Previndré la malaltia sempre que pugui, atès que la prevenció és preferible al tractament.

 

Recordaré sempre que sóc un membre més de la societat on visc, amb unes obligacions especials envers tots els éssers humans que la configuren, tant sans com malalts.

 

Si no trenco aquest jurament, que em sigui permès gaudir de la vida i de les moltes arts que la configuren, que sigui respectat mentre visqui i que sigui recordat amb estima quan ja no hi sigui.

 

Que sempre pugui actuar per tal de preservar les millors tradicions i costums d’aquesta professió, i que pugui experimentar el plaer de curar totes les persones que em demanin ajuda.»

 

Els retards escandalosos que estaven darrera de moltes de les morts evitables, no havien estat posats de manifest en les vagues dels metges, que això si, reivindicaven menys feina i més retribució econòmica.  Alguns dels seus companys/es  manifestaven que era responsabilitat dels polítics, i que ells eren  uns “ mandaos “ , l’expressiu li recordava als líders nazis en el procés de Nuremberg,  entre altre fites de la misèria humana.

 

El botxins tradicionalment  acostumaven a vestir robes fosques,  ara però, també les bates blanques executaven actes sinistres – sovint per omissió – amb idèntic resultat.

La Llogaia tenia obligacions familiars, deutes econòmics, i  no podia prescindir dels ingressos de la seva activitat professional, tenia clar que  qualsevol reivindicació on es poses de manifest que s’estaven vulnerant els drets dels pacients, portaria aparellada en el millor dels casos una sanció, o fins l’acomiadament, i callava, callava, callava ,…

 

No podia però, evitar les llàgrimes quan recordava casos com el de la noia de 15 anys, que moria desprès de superar la llista de “ desesperació” per veure a un especialista, i quan ja estava inclosa en la llista de “ desesperació” de proves diagnostiques .

 

Feia anys, almenys tres, que no parlava MAI de la seva feina, de la que ara no se’n sentia gens orgullosa.

 

He observat que s’ha perdut una de les olors més importants. Era un company que obria fantasies, reflexions i tot un món de sensacions. El perquè hem perdut la seva amistat? Ningú ho sap. Desitjo que aquest 2023 recuperem la seva olor. Perquè l’olor d’un llibre es diferent a totes les altres. Som el què llegim.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: el món canviarà el dia que els llibres tornin amb la modèstia de ser petits, divertits i creïn reflexió. 

Queda molta feia per fer.

Feliç 2023

Francesc Estival Vilardell

Acabant l’any fugisser,

que vola com un estel,

fet de canyes i paper de seda,

amb cola de colors vistosos, i

guiat per un fil d’emplomar,

es va enlairant pel cel,

sens conèixer , ni rumb ni port.

Un any més dins la motxilla,

amb el bagatge après:

Experiències, vivències,

percepcions…

i jo, personalment,

milers de paraules esmaperdudes

que reposen als quaderns,

i han anat sorgint, un tant indisciplinades,

a cada cita nocturna, amb vosaltres.

Un any, on he preservat la bellesa

que m’ha aclaparat.

Aquest meravellós regal,

del qui està atent amb la mirada,

com un portal,

que deixa captar les percepcions,

fins que l’ànima vibra.

Aixeco aquesta pregària

de gratitud, per totes les vivències

i aprenentatges.

Pels instants de foscor superats

i els de llum que m’han guiat a noves realitzacions.

També,

per haver connectat,

des del més profund del meu ser,

amb molt bones persones,

que m’han fet el camí

més planer.

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany. 30 de desembre de 2022