ELS MIRACLES

El profeta Eliseu separava les aigües del Jordà, va sanejar les aigües de Jericó, convertia l’aigua en oli per salvar als fills de la vídua, anuncià a la xunemita que tindrà un fill, i anys desprès el ressuscità de la mort, multiplica els pans, va  curar la lepra de Naaman ,…,  tot plegat ens fa recordar la figura de Jesús, oi?.

https://www.bci.cat/biblia/capitol/323

Sempre, sempre, sempre, demanem al bon Déu que faci un miracle, ja per a nosaltres, ja per un familiar, per un amic, per un conegut, o fins per tots els desconeguts – que son molts, masses – que pateixen, malalties , fam i set de justícia.

Els miracles succeeixen cada dia, sovint però, ens entestem en voler trobar explicacions , “ lògiques”, “ científiques” , negant-nos a veure l’evidència de la intervenció divina.

Senyor, escolta les peticions  i pregaries que t’adrecem, atén-les, i vetlla per totes les criatures que vivim per la teva voluntat en aquest món, que tu creaves per a nosaltres com un Paradís. Amén!!!!!

Esperem un Nadal ple de miracles.

 

 

 

AL NADAL CELEBREM EL NAIXEMENT DEL QUE FEIA I FA MIRACLES.

Hi ha anys en que no estem per res,  aquesta sensació aclaparava al Feliu davant la perspectiva d’aquest Nadal de l’any 2022, any en el que patia problemes de salut, i en el que veia desaparèixer amics i coneguts molt estimats.

Els contes de Nadal tenen un plantejament senzill, una situació difícil, que no sembla tenir perspectives de millorar; continua la guerra a Ucraïna  – i a d’altres llocs de món – amb les seves tràgiques conseqüències, augment de la fam, intensificació de les diferencies socials per raons econòmiques, …., i tot d’una de forma inesperada – miraculosa – si m’ho permeteu-ho quasi tot comença a posar-se al seu lloc, i creix la sensació de que tot tornarà a la “ normalitat”.

Li costava imaginar aquest gir “ miraculós – en el que els malats recuperarien la salut, les guerres s’acabarien, i el món entendria que havent estat creat com un paradís terrenal per  a moltes especies, animals i vegetals, li calia repensar els models d’explotació econòmica, abandonant el criteri del “ creixement il·limitat”, i situant al centre de les decisions la continuïtat de la vida, i NO el benefici econòmic.

Li explicaven que fa 2022 anys, naixia a  Betlem  un infantó al que retien adoració tres savis d’Orient, i que anys a venir aquell infantó de nom Jesús, predicaria justament que calia replantejar-s’ho tot.

Com és mal costum, els poders de l’època mataven al missatger, el missatge però, continuava ressonant, i reclamant que TOTHOM, els que manen, i els manats, posessin els mitjans per eradicar tots els mals d’aquest món.

El Feliu, adreçava la seva pregaria a l’Altíssim, Senyor, vetlla per TOTES les criatures d’aquest món, que tu vas crear per a nosaltres com un Paradís, i no permetis que acabem malmeten la teva creació, amén !!!

Acabada la pregaria, tenia la sensació de que el canvi s’estava produint.

 

EL MIRACLE D’ELISEU

La historia podia haver-se titulat “  LA CAPSULA ENDOSCÒPICA SALVADORA, o qualsevol altre títol que fes referència a aquest sistema de diagnosis endoscòpica  que permet visionar –  cosa que no fan les endoscòpies ni les colonoscòpies –  el budell prim.

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2022/11/capella-de-lhospital-hm-nou-delfos-de.html

La capsula endoscòpica es trobava un entrebanc i no podia avançar, em trucaven des de l’Hospital Quirón Salut del Vallès perquè anés a fer-me una radiografia que confirmaria que la capsula estava aturada dins del budell prim a causa d’una lesió ulcerada i estenosant, això feia necessari practicar una cirurgia de resecció de l’intestí prim.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2022/11/escoles-de-vilamacolum-anteriors-la.html

La biòpsia contra tot pronòstic confirmaria que el tumor era maligne.

A reserva de més dades des del Servei d’Oncologia de l’Hospital General de Catalunya, quan s’hagi produït la recuperació de la intervenció, aconsellen quimioteràpia.

Del profeta Eliseu se’n parla al segon llibre del Reis, concretament dels inicis de la seva activitat a partir de 2,13, va ser sens dubte un profeta “ atípic”, que faria miracles.

La prova de la capsula endoscòpica té a la Seguretat social una “ llista de desesperació” que supera llargament l’any, l’explicació, aquí ,  com en altres proves diagnòstiques,  està en la manca de recursos pressupostats.

 

 

LA VELLA I LA VACA

Els vespres d’hivern de la meva infantesa solíem asseure’ns al voltant de la llar de foc. Un cop la taula era desparada de plasts, colleres forquilles i altres atuells per sopar, la iaia feia pujar la taula i fixar-la a la paret. Vivíem en una masia amb molts segles d’història i crec que va ser el meu besavi, que es deia Francesc i tothom el coneixia pel “Llarg del Puig”, ja que tenia una alçada considerable, es va enginyar una taula amb potes que un cop feta servir es fixava a la paret amb una balda i la cuina quedava mes gran, un invent que no fa gaire vaig veure en una revista de decoració, molt bonica clar, sense la rusticitat de la nostra.

En els vespres d´hivern jo una noieta tot orelles acostumava a seure a la falda del meu avi i escoltava les meravelloses històries que sabia explicar, que solien anar de bandolers, bruixes i coses de la natura. Ell deia que no creia en aquestes coses, i molt menys quan el seu pare no el van poder guarir d’una pulmonia doble ni el metge ni una vella dona que deien era remeiera i sabia curar moltes malalties. Per desgràcia el meu besavi va morir a cinquanta anys de pulmonia doble. El meu avi sempre va lamentar la seva prompta partida.

El que si contava que gràcies a unes herbes que una trementinaire portava i que solia fer nit a casa seva, va ajudar as parir una vaca. La dona era de Josa del Cadi i amb paraules amables i acaronant-la tendrament i el beuratge, doncs va parir un vedella  la mar d´eixerida, quan ell ja donava per morta la vaca.

Va ser una sort de ser a casa nostra

L´àvia assentia i deia , les remeieres i trementinaires en saben, ella els hi comprava, corona de rei, trementina, oli de ginebra ,oli d´avet i altres coses. Ella deia, són remeieres no bruixes i dirigint-se a mi deia, les bruixes no existeixen, són sols dones amb coneixements antics, i agafava un tronc  gros i el posava al foc. L’avi sorneguer assentia

Montserrat Vilaró Berenguer

EL NAIXEMENT

El Pau tenia una filla, anomenada Anna. Ja havia fet vuit anys quan li va dir a son pare que volia participar en un concurs del Naixement, en l’escola del seu poble, perquè les seues amigues anaven començant a preparar-se a fer-ne.

 

Van passar dos dies i com el Pau era molt eficient, se’n va anar amb la seua moto al camp i va arreplegar prou de molsa per a preparar el Naixement. Al següent dia, se’n va anar a una botiga per a comprar tot el necessari per a completar-lo i tenir-lo, per a muntar-lo com més prompte millor.

 

Realment Pau pensava que tot aquests muntatges del Nadal i els Naixements són una opulència d’un món materialista i de negocis, però per a la seua filla ho faria per la il·lusió que tenia.

 

Aleshores, Anna, va veure que son pare tenia molt d’interès.

 

Van passar dues setmanes més i tot estava ben posat i col·locat. L’Anna va anar mirant el seu Naixement a poc a poc; i anava fent-li retocs a les figures fins que és va  veure el millor possible per a ressaltar-ho.

 

Quan va aplegar el dia de Nadal, Anna i totes les amigues que tenia estaven molt il·lusionades per a saber qui guanyava el concurs.

 

El dia va passar molt de pressa i aquella nit Anna, se’n va anar al llit i quasi no podia dormir, però al final es va relaxar i ho va aconseguir.

 

El dia vint-i-sis de desembre el jurat qualificador donaria la seua opinió de qui seria la guanyadora.

 

Anna i totes les seues amigues van anar al col·legi per a saber quin Naixement era l’afortunada.

 

La decisió va ser rotunda, quan en Rotllant, el cap del jutjat, va decidir donar-li el premi a la Llúcia, una de les amigues d’Anna.

 

Tot va ser just, perquè va ser així, era el millor pessebre.

L’Anna la va felicitar amb molt de gust i les seues companyes també. Totes es van alegrar d’haver-ho aconseguit, la Llúcia.

 

Rafael Molero Cruz

 

L’AMIC INVISIBLE

Mai oblidaré aquella primera mirada als ulls d’en Sam.

Era un sopar pels volts de Nadal en què solíem reunir-nos els amics i repartíem els regals de “l’amic invisible”. Aquell any em va tocar fer-lo a casa meva. El xivarri, la il·lusió, els plats que dúiem cadascú, uns comprats els altres casolans, el cava que anava a dojo i finalment la sorpresa. Regals embolicats amb papers de coloraines i la tria. Sobretot que ningú agafes el seu!

Jo com qui no vol la cosa vaig agafar el paquet més gran, també el més mal embolicat. En obrir-lo vaig fer un crit que va aturar les rialles i l’eufòria que regnava. Un silenci tens va instaurar-se tan sols uns instants. Quan la cridòria es va fer general, en sortir una bestiola negra de dins la capsa.

A mi, m’havia tocat un gat negre. A mi! Amb la fòbia que els hi tenia. La histèria general va regnar a la meva llar cercant tothom la pobra bestiola. Tot seguit una mena de ràbia es va apoderar de mi i tot posant verd a qui se li va ocórrer la idea, els vaig fer fora a tots.

Ja sola, vaig plorar a cor que vols. Quan els nervis em van abandonar, em vaig adonar de com la desvalguda bestiola em mirava temorosa. Jo no veia un gat espantat, sinó un tigre furiós. Tan sols em fitava amb aquells ulls verds amb una franja negra al mig com una fera salvatge a punt d’atacar-me. No sé l’estona que va durar aquella mena d’hipnosi mútua.

Sense adonar-me’n tenia el gat a la falda i jo l’acaronava amb tendresa.

Tan sols sé que li vaig dir Sam i a hores d’ara és el meu millor amic.

Em barallo amb qui malparli de la mala sort que duen, això és ben fals, des que ell és a la meva vida la bonhomia s’ha instaurat amb mi.

 

Montserrat Lloret Perxachs

 

 

PARLA PAGESA

No li faci quimera que plogui!. Això es el que em va dir la Remei quan la vaig conèixer i li vaig ensenyar que anava xopa de dalt a baix i que li agrairia que m’ensenyes l´habitació de la casa de turisme rural que m’havia llogat.

 

La dona petiteta i rodanxona amb galtes de pa de ral, em va acompanyar a una cambra d’una pallissa, doncs això vaig veure que era, abans de ser habitació rural, molt endreçada i càlida però, amb una llar de foc que enamorava.

 

Va mirar-me fixament i va comentar que no sabia que hi venia a fer en ple més de Desembre a un lloc tan apartat de la civilització.

Doncs escriure vaig dir jo, aquí hi trobaré tranquil·litat oi?

Si va dir la Remei i tan sols cloquejos d´alguna gallina o el renill del cavall, o el sapastre del meu home quan porta les vaques a pasturar, fa uns brams i uns renecs com un ase.

 

Bé vaig dir, és precisament el que busco i veig que hi teniu una bonica llar de foc i una taula, no em manca gaires coses més. El menjar el féu vosaltres oi?

 

Si ja hi vàrem quedar per telèfon va dir la Remei, recony els de la ciutat no teniu gaire memòria.

 

No, si i tant vaig dir m´entres em treia les bambes xopes . La dona va veure que volia canviar-me la roba, va posar dos tions més a la llar de foc i amb un Siau, va marxar.

 

Estava molt cansada em vaig canviar amb roba còmoda i em vaig estirar a un sillo que hi havia davant la llar de foc. Hi estava tant còmoda que em vaig adormir.

 

En despertar ho vaig veure ja fosc per la finestra. Em vaig posar dempeus i vaig mirar el rellotge, les nou del vespre. Ostres em vaig dir jo, ja deu ser hora d´anar a sopar. Vaig agafar una jaqueta i xino xano em vaig encaminar a la casa de pagès del davant.

 

No va fer falta que truques a la porta. La Remei somrient em va fer passar a dintre la casa i sorneguera em digué.

 

Vostè deu tenir son endarrerida, he vingut un parell de vegades i vostè dormint com una lirona, entri ja havien començat a sopar.

 

En entrar vaig veure una taula parada amb un home escardalenc que menjava sopa fent un gran soroll en engolir-la.

És el Cosme el meu home va dir la Remei, aquesta es l´escriptora de Barcelona..

 

Li vaig allargar la mà i li vaig dir, bona nit i molt de gust senyor.

 

Mai tant carallot! em va dir, aquí no anem amb aquestes flasqueries , recollons, som gent de pagès nosaltres. Seu noia seu i sopa. Que diu aquesta dona, diu que escrius?.

 

Jo una mica sorpresa pel mai tant carallot! em vaig asseure a la taula i vaig pensar que havia fet bona tria. Eren una parella que bé els podia dedicar un relat. Això de carallot, feia temps que no m’ ho deien.

 

MONTSERRAT VILARÓ BERENGUER

LA PAGESA I EL NADAL

Encara és ben fosc, ni una mica de llum entra pel porticó. És clar, pensa, si ni tan sols hi havia lluna aquesta nit!

S’hi està tan bé sota les mantes!, cada cop li costa més alçar-se al matí i si ha anat a joc tant tard com ahir, encara se li fa més costa amunt, però és que havia de sargir un munt de roba! Havia de treure-se-la del damunt!

S’hi tomba una estoneta, a tot estirar, uns minuts.

Amb ganes, o sense, es lleva i s’embolica amb el mantó que té als peus del llit. Surt a l’eixida per anar a la comuna que hi ha darrera l’era.

Comença el dia, el seu dia. Espavila les brases que van quedar anit. Cal coure les sopes per a l’home i per al fill que aviat els tindrà a taula esperant l’esmorzar. Han de marxar al tros amb la panxa plena! Els ha ben peixat, sopes, una llesca de bon pa rodó, cebes i tomàquets de l’hort. Tot ben amanit, traguejant a toc de porró. En acabar cafè colat amb la mànega de cotó. Potser després tornarà a colar el marro per a ella.

Veu que l’oli escasseja, hi pensarà.

Els homes ja són fora. Recull els bols i plàteres i els deixa al gibrell a estovar.

No té terra d’escudelles, hi pensarà.

Ja clareja. El gall bé que ho ha anunciat amb el seu quequerequec.

Ara toca recollir els ous del galliner i abocar el menjar per l’aviram a les menjadores, netejar les gàbies dels conills i posar-hi les herbes conilleres que havia collit el dia abans havent dinat.

La feina no se l’acaba i encara ha de preparar el dinar dels homes per quan tornin del camp, afamats, i ella no hi sigui.

És dia de mercat. Més feina a carregar tot el que durà a vendre, però ho fa contenta. Li agrada anar a mercat. És un dia per baixar de pagès i arribar-se al poble, veure altra gent i xerrar amb altres dones que com ella viuen escampades per la vall. És l’únic esbarjo que tenen i l’esperen d’una setmana a l’altra.

Si ho ven tot potser podria comprar oli, sabó, algun cabàs i una olla que la té molt vella i acabarà esberlant-se. Ah!, i la terra d’escudelles.

Mentre va cap al poble rumia en el Nadal que s’apropa. Ha de pensar en tot el que li cal preparar. Enguany seran bastants a taula, ja que sa germana i família el passaran amb ells. També ha dit que vindria la tieta i les cosines. Ben bé seran una quinzena. Ja cal que espavili.

Ha de treure i rentar les estovalles grans que, en ser tant de temps guardades, estan esgrogueïdes. Les estendrà al sol.

Pel dinar farà escudella, carn d’olla. És la tradició.

Les verdures pel brou les portarà el seu home de l’hort, la gallina ja fa temps que pica pel pati, però de porc i vedella n’ha de comprar. No li cal fer llista, ja sap prou bé què hi posa.

I el rostit que no pot faltar. Pollastre i conill a la cassola fent xup-xup durant hores. Poc s’ho esperen aquells d’allà fora que peixa cada dia que aniran coll a terra.

Un somriure sorneguer se li veu quan pensa que aquest any farà una sorpresa: un braç cobert de xocolata i decorat com un tió. Potser els convidats duran neules i torrons… El vi de la bota…

Sent la campana de l’ermita tocar les 9. Avui s’ha torbat i va tard… ni temps ha tingut per prendre el recolat de cafè.

 

Carme Solé i Bas

LA VERITAT I LES ESTADISTIQUES

Feia fred, no hi havia llum elèctrica, ni aigua corrent, ni gas, ni cap element que permetés escalfar l’espai. Això potser també succeïa a Kiev o a Jersón, i allà s’explicava per l’acció genocida de Vladímir Vladímirovich Putin (Leningrado, RSFS de Rússia, Unión Soviética, 7 de octubre de 1952)

 A Badalona  però, costava d’entendre que hi haguessin persones en aquestes circumstàncies.

I , costava encara més perquè no eren emigrants marroquins, negre i hispanoamericans ,  sinó persones nascudes aquí, a les que la societat havia deixat caure en la més absoluta de les misèries.

El Nadal faria possible donar-los una atenció puntual, i els allotjarien en pensions i hotels on tindrien llum, aigua i calefacció.

El Nadal, en el millor dels casos però, es pot allargar fins passats els Reis, i ara un , ara l’altre, anaven reben la notificació de que se’ls acabava el període d’ajut.

La mal dita “ costa de gener”  seria molt dura de passar, i els més delicats caurien definitivament.


Les estadístiques diuen que al REINO DE ESPAÑA , els serveis d’atenció a les persones en risc d’exclusió social son PERFECTES.

SORT

Acabo de passar la targeta de crèdit pel datàfon quan el dependent del supermercat em demana:

– Vol els cupons de la vaixella? Que en fa la col•lecció?

– No, gràcies, no la faig.

El dependent deixa passar un parell de segons, el temps just per decidir-se a fer-me una proposició caritativa:

– Si no els vol, li faria res de cedir-los a la senyora que va darrera seu? – i la senyora de monyo recollit al clatell, ulls d’un blau quasi transparent i aspecte d’àvia conte rondalles em somriu a tall d’agraïment avançat, perquè la resposta és òbvia.

– Oh, no, es clar, per descomptat – i, retornat el somriure, decideixo començar a omplir les bosses de la compra.

– Els enganxo a la cartilla, senyora Paquita? – fa el noi de la caixa sol•lícit. I posa fil a l’agulla abans de sentir el que tothom espera.

– Si us plau, que amb l’artrosi de les mans i el que costa de desenganxar-los de la base, demà encara hi seria, gràcies, noi.

– El, acaba de completar una línia de la cartilla, senyora Paquita! Això vol dir… que ja pot triar un dels plats de la vaixella! Què li sembla?

La venerable senyora ajunta les mans en senyal inequívoca d’alegria inesperada, incapaç de pronunciar un sol mot.

– Molt bé, me n’alegro molt! – faig jo quan estic a punt de marxar amb les bosses plenes.

– I, per l’import que ha pagat, no s’oblidi del rasca-rasca, senyora Paquita! Aquesta setmana els premis són fantàstics! – apunta el dependent.

– Oh, aleshores ja vull veure immediatament què m’ha tocat, hahaha! – i busca una moneda per desvetllar el que amaga el cartonet.

Una sonora exclamació de sorpresa em va fer aturar just quan creuava el llindar del supermercat.

– Una compra sencera, sense limitació d’articles, del tot gratuïta per a l’agraciada! Uau, això sí que és un bon premi! – crida el caixer engrescat.

– Sense limitació d’articles? Que s’han tornat tots bojos? – i a la senyora Paquita els talons no li toquen al terra de l’esverada que porta.

Alguna cosa em deia que això no acabaria així, de manera que em vaig passejar per la porta de sortida amb pas lent, descaradament lent, mirant de reüll els qui havia deixat enrere. Com hi ha món que s’ho valia, d’esperar més esdeveniments!

Una vegada entregat el tiquet de compra a la padrina, aquesta, d’esma, el repassa com cada vegada que toca carregar el rebost.

– Perdoni, què vol dir la frase al final del compte?

El noi agafa el full allargat i es fixa en la part baixa del mateix.

– Doncs està ben clar: com a clienta número mil d’aquesta setmana, pot triar la “delicatessen” de la zona gourmet que li vingui de gust a cost zero. Caram, quina xamba! No passa cada dia, eh?

Una peça de la vaixella, una compra gratuïta i ara un article car de gorra. La dona gran, embriagada pels cops de sort, diu el primer que li passa pel cap:

– Vinga, un número de loteria! Si avui no em toca, plego de jugar mai més! – i ja es treu el bitlleter per pagar a l’acte.

– Que en siguin dos! – crido tot corrent cap a la caixa. Després d’aquesta demostració simpàtica d’ésser humà amb allò que es diu “una flor al cul”, m’han vingut unes ganes terribles de ser també afortunada com la senyora Paquita. Que de cedir uns cupons a deixar escapar un premi milionari hi ha un bon tros, no fotem!

Lluís Pagès Santacana