Rebia una crònica del Feliu Anaños i Masllovet, amb una única fotografia d’aquest monumental edifici que ha ha sigut considerat històricament com exemple típic de construcció romànica a Catalunya.
Els seus orígens daten del segle I després de Crist.
Segons la llegenda cap al segle I després de Crist, un grup de cristians que venien de Roma naufragaren en la badia, un cop tots a terra, sans i estalvis, feren promesa de construir un monestir en aquest lloc com ofrena a Déu.
El monestir domina geogràficament la badia de Llançà i del Port de la Selva. Durant un llarg període, el seu poder se estenia des de Barcelona fins el Rosselló, ara part de França.
Les primeres notícies històriques les trobem l’any 878, en un precepte del rei Lluís II el Tartamut, on el lloc és citat com a cel•la monàstica depenent de Sant Esteve de Banyoles. En aquesta època Sant Pere formava part d’un conjunt de quatre cel•les (juntament amb les de Sant Joan Ses Closes, Sant Cebrià de Penida i Sant Fruitós de la Vall de Santa Creu), objecte de disputa entre Banyoles i Sant Policarp de Rasès, al Llenguadoc. En aquesta època devien existir construccions molt simples, de les que s’han trobat alguns vestigis. El darrer prior d’aquest centre fou Tasi, que trobem esmentat el 944 amb aquest títol. En aquell moment hi depenia Santa Maria de Roses.
El 947 va obtenir la independència i el seu primer abat fou Hildesind (947-991), fill de Tasi. Començava llavors la vida d’un gran monestir, s’aixecà l’església, que fou consagrada el 1022, i que parcialment modificada posteriorment és la que encara veiem.
A partir del 1100, i durant tot el segle XII es dugueren a terme obres de reforma de les dependències, potser motivades pels efectes destructius de les disputes entre les cases de Peralada i Empúries, que van afectar el monestir. És llavors que es va fer la galilea, una nova portada, i més endavant la tercera, la del Mestre de Cabestany, que cal situar entre el 1160 i 1163. Aquesta obra es va destruir amb l’abandonament del monestir i ara es conserven alguns fragments, el més important el del Museu Marès de Barcelona, amb l’Aparició de Crist als apòstols, i un bell capitell al Museu de Peralada. També es va fer el nou claustre.
Mantingué una gran vitalitat fins a la fi del segle XIV, però després va entrar en franca decadència, amb la relaxació de la vida comunitària, manca de donacions a favor del monestir… al que s’ha d’afegir els efectes de la Pesta Negra (1345), que va emportar-se vint-i-quatre monjos. La por de la pirateria va fer que el lloc es fortifiqués.
A partir del 1447 el centre fou dirigit per abats comendataris que agreujaren la decadència. El 1654 el lloc es va abandonar durant sis anys a causa de la guerra, fet que marca el inici de l’espoli dels seus béns. Els efectes dels enfrontaments bèl•lics amb els francesos portaren a successius saqueigs. La Bíblia de Rodes, ara a la Biblioteca Nacional de França, fou espoliada el 1693.
Al segle divuit s’arriba a un estat de decadència total. El 1726 és novament saquejat i el 1798 la comunitat es trasllada a Vila-sacra i d’aquí a Figueres (1809). El monestir fou depredat a partir del 1835, i no començà l’obra de rehabilitació fins el 1928, quan fou declarat monument nacional, continuarien breument l’any 1935 en el període de Generalitat Republicana; i no es reprendrien fins la segona meitat del segle XX – quan l’estat calamitós de l’edifici fou divulgat pels turistes estrangers – sobretot a partir del 1973. Les obres, qualificades per uns de restauració i per altres de ‘recreació’ – alguns pensen que s’ ha modernitzat excessivament – , no han satisfet a tothom.
La Maria Dolors Costa Mari, sherpa per les terres gironines , m’enviava fa poc dies un e.mail en aquest termes : Heu venir a visitar aquets indrets , havia pensat anar a Sant Pere de Rodes al mati i a la tarda visitar el museu i el claustre romànic. Que us sembla ?
Amb les dades d’aquesta crònica, les que trobareu en aquest enllaç, http://www.monestirs.cat/monst/aemp/ae42rode.htm , i el mestratge de la Maria Dolors Costa Mari, esperem gaudir al màxim de la nostra visita al Castell de Déu.
Antonio Mora Vergés