Seguíem documentant – fins on és possible – les esglésies existents al terme d’Artesa de Segre, la tasca, del tot apassionant, té la seva complexitat :

Arribavem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall , Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) i l’Antonio Mora Vergés ( L’Argentera, el camp jussà de Tarragona, 1-01-1951 ) fins a la Clua, dita també la Clua de Meià de la que únicament a la pàgina de l’ajuntament d’Artesa de Segre en trobava alguna dada :

http://relatsencatala.cat/relat/esglesia-parroquial-de-sant-pere-de-tudela-de-segre-artesa-la-noguera-lleida-catalunya/1050841

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/09/esglesia-parroquial-de-lassumpcio-de-la.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/06/in-memoriam-de-sant-miquel-de.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/06/in-memoriam-de-lensulsiada-esglesia-de.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/06/esglesia-nova-de-santa-maria-de.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/01/de-sant-marti-de-collfred-i-altres.html

Reprodueixo de :

http://www.ccnoguera.cat/artesadesegre/index.php/la-ciutat/nuclis-agregats/21-clua

La Clua de Meià situada entre la Vall d’Ariet i Baldomar, en un coster a l’esquerra del barranc de la Clua o de Catarena, que desguassa al riu Boix.

Les primeres notícies d’aquest lloc són de l’any 1059. Arsenda va donar unes vinyes situades en aquest indret al monestir de Santa Maria de Meià. Hi fou bastida l’església

de Sant Julià –d’origen romànic i que depenia de Sant Miquel de Montmagastre; en època barroca es reconstruí- i el castell de la Clua, que pertanyien a la família Meià.

Prop del poble hi ha l’església troglodítica de Sant Martí, possiblement d’origen premusulmà, reconvertida a presó.

L’any 1311 el castell seria donat per Dolça de Cervera al seu fill Pere d’Ayerbe; aquest el permutà al rei Jaume II per propietats a l’Aragó.

Pascual Madoz Ibañez (Pamplona-Iruñea 1806 – Gènova 1870) en la seva obra Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar (Madrid, 1845-50 ), ens diu de la Clua: lugar con ayuntamiento en la provincia de Lérida partido judicial de Balaguer, diócesis de Seo de Urgel y priorato de Meya : está sito en un vallado al pie de un monte o cerro llamado de su nombre, le combaten los vientos de E. y N., Y el clima aunque templado, produce tercianas gástrico-biliosas y catarros. Tiene 20 casas y la iglesia parroquial (San Julián), está servida por un cura párroco de provisión ordinaria en concurso general. Confina el termino al N. con Garsola y valle de lriet (a 1/2 legua.), E. con el mismo y Argentera, S. con este último, ambos a igual distancia del primero, y O. Baldomar, se encuentran en él varias fuentes naturales de aguas de buena calidad, de las cuales se surten los vecinos para atender a sus necesidades domésticas. El terreno montuoso, pedregroso y árido, es en general de mala calidad, hallándose en el monte que lleva el nombre del pueblo, al E. y el de Grao de Clua al S., los caminos que le atraviesan son los que conducen a los pueblos limítrofes casi intransitables, la correspondencia la reciben, por expreso que cada interesado manda, de la cartería de Villanueva de Meyá, los lunes, miércoles y sábados, saliendo los martes, viernes y domingos, producen : centeno, cebada, patatas, vino y aceite, siendo la principal cosecha la del primero, se cría ganado vacuno y lanar, prefiriendo el primero, y hay caza de conejos, perdices y liebres. Industria : un molino de aceite. Población : 6 vecinos , 33 almas Capital imponible : 9,330 reales. Contribución el 14,28 por 100 de esta riqueza. Presupuesto municipal 330 reales. que se cubren por derrama vecinal, de los cuales se pagan 90 al secretario del ayuntamiento.

Retratava l’església de Sant Julià de la que segons el Bisbat d’Urgell n’era Rector, l’any 2005 Mossèn Antoni Pich Badia , rector en aquella data d’Artesa de Segre:

http://www.bisbaturgell.org/index.php/es/preveres/58-mn-antoni-pich-badia

A dia d’avui constatem que l’edifici exerceix funcions de ‘local social’

Trobava una persona – de parla castellana – que m’explica que fa més de trenta anys que viu aquí, i que quan va arribar em feia potser també trenta que el poble era deshabitat, lògicament no en sap donar raó de l’escola abans de la dictadura franquista. A la Clua de Meià, com a molts altres indrets de Catalunya, eren els rectors els que ensenyaven les primeres – i de vegades les úniques – lletres, val a dir que més enllà de l’amor al proïsme – que no poso en dubte – els interessava tenir una parròquia que pugues seguir i comprendre els oficis religiosos.

Si queda alguna persona viva, o existeix alguna dada en algun arxiu – cosa força improbable, atesa l’excel•lent tasca destructiva del feixisme i el cleptofeixisme amb la concentració de municipis – ens agradarà rebre noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com del lloc on era l’escola abans de la dictadura franquista.

Per als catalans recuperar la ‘memòria històrica’ és un imperatiu ètic

Sou pregats de fer arribar aquesta crònica a qualsevol mitjà, amb prec de publicació.

Des d’ara gràcies.

Antonio Mora Vergés

El lloc on estava l’escola abans de dictadura franquista – en ocasions ens calia transformar-ho en ‘abans de la guerra’ – és una pregunta clàssica que fem per arreu de Catalunya, recentment quan visitàvem novament Bescanó, a la comarca del Gironès, retrataven l’edifici de l’Ajuntament, però no Can Pipeta, i l’edifici que acollia l’escola a l’Estanyol. Ens agradarà rebre’n imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com http://blog.bettyboop.cat/?p=4771

Ens explicaven a l’edifici de l’Ajuntament d’Aguilar de Segarra, que l’escola – de la que es conserven alguns mobles, un armari amb llibres, una taula ,…, estava al lloc on avui hi ha les Oficines Municipals, al primer pis, i compartia espai amb la casa del mestre, el Consistori feia servir els baixos, i al pis de dalt, un funcionari ‘nacional’ va instal·lar un colomer.

Retratava l’edifici – un més i un menys per recuperar la memòria històrica – , i la font de l’escola.

No en trobava dades – contra la percepció general NO TOT està a Internet -, surten temes marginals, com les trampes i tripijocs miserables que fan els pares de la pàtria per presumir d’educació. Des de l’edat mitjana, tenir educació s’ha considerat al REINO DE ESPAÑA cosa de capellans i afeminats, fins al punt que en molts documents consta, ‘ el señor no firma porque es noble’, i ja se sap, oi?; els testos es semblen a les olles.

Intueixo que també des de l’església catalana – dissortadament vinculada jeràrquicament avui a l’escissió nacionalcatòlica – es devia impartir, si més no, les primeres lletres per rectors i/o vicaris a Sant Miquel de Castellar, Sant Andreu d’Aguilar, a l‘església parroquial de la Mare de Déu del Candeler o Santa Maria de les Coromines,…, ens agradarà – en cas afirmatiu – rebre’n confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Toponímia. Aguilar ; etimològicament d’una forma llatina Aquilāre, derivat de aquĭla ‘aguila’ i aplicada principalment a penyals i muntanyes

Aguilar de Segarra, a dia d’avui, té molt descuidat el seu patrimoni històric; no tenien un plànol del terme, els monuments no estan senyalitzats,…

Aguilar de Segarra tenia 689 habitants al cens de 1857, en aquella data els efectes de la pèrdua de les colònies americanes començaven a fer- se evidents, així consten ja 521 al cens de 1877, i 491 al de 1887, hi haurà un miratge de recuperació a les primeres dècades del segle XX – coincidint amb el període de la Mancomunitat de Catalunya- , per iniciar la davallada desprès del triomf dels sediciós feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM de la II República, al cens de 1992, s’assolirà la dada més baixa, 194 veïns, i l’any 2017 es tancava amb 263 ànimes.

No disposa Aguilar de Segarra, que s’hauria de redenominar, Aguilar del Bages, d’un Cataleg de Patrimoni en línia, i sembla, sembla que s’està treballant en el catàleg de masies.

Gràcies al padró de vehicles, l’argument econòmic que acostuma a esgrimir-se arreu com a ‘causa justificativa’ de la inacció en matèria de patrimoni, no es pot esgrimir aquí.

ANTONIO MORA VERGÉS

M’arribava fins a Cal Dalmau, al terme de Rajadell, a la comarca del Bages, en la meva recerca d’informació llegia a la fitxa tècnica en relació a la casa, que l’any 1623 el mas ja apareix com casa del Dalmau; aleshores hi vivien nou persones adultes.

Quan a la descripció ens diu ; masia i colònia agrària dels segles XVIII i XIX. El nucli residencial forma un recinte tancat amb un corredor interior lliure: a tramuntana hi ha l’edifici dels habitatges dels parcers, a migdia la casa de l’amo i a ponent diverses dependències de treball.

Fora del recinte hi ha una pallissa, una bassa circular, un pou, una escalinata i diversos àmbits d’una explotació agropecuària moderna.

La casa de l’amo consta de dos cossos adossats perpendicularment. El més antic és el que està orientat de nord a sud, i que mostra una tipologia força clàssica: planta rectangular i coberta a doble vessant, amb planta baixa, planta primera i golfes. Té les finestres emmarcades amb carreus. L’altre volum és lleugerament més alt. Al centre s’hi ha aixecat una torre de talaia de planta rectangular, amb finestres apuntades.

L’interior de la casa conserva elements interessants, com ara reixes de ferro forjat, una pintura mural i mobiliari antic, tanmateix en males condicions de conservació. Al soterrani hi ha un celler i, segons notícies orals, també hi havia una gran quantitat d’amagatalls (escales, forats, etc.).

La casa té dos cossos adossats que ja corresponen clarament a l’ampliació feta arran de l’intent d’instal∙lació d’una colònia agrària. L’un a ponent, amb tines, i un altre a migdia, que consisteix en una nau força gran que devia servir com a magatzem.

L’edifici projectat per a vivendes dels parcers és força impressionant (d’uns trenta‐vuit metres de llargària). Es tracta d’una construcció perfectament planificada, que presenta unes característiques ben diferenciades de l’anterior: planta rectangular i coberta a doble vessant, amb planta baixa, tres plantes més i soterrani.

Les dues façanes exteriors tenen un parament de gran qualitat, amb carreus perfectament escairats i col•locats en fileres regulars. Hi ha sèries de balcons als tres pisos, situats a distàncies perfectament regulars. Els balcons (trenta‐vuit en total) gairebé no sobresurten de la façana. Les dues façanes restants estan fetes amb pedra més senzilla. A la façana de llevant hi ha un portal d’entrada al recinte, d’estil neo‐romàntic. L’espai interior de l’edifici es troba subdividit per una paret transversal que el parteix en dues meitats. A la planta baixa hi ha tines i habitacions de treball.

Les tines estan numerades, i cada parcer tenia la seva; en total a Cal Dalmau hi ha trenta‐sis tines. A un nivell inferior hi ha el celler: una cambra molt llarga amb grans botes. Les tres plantes superiors havien d’ésser destinades a habitatges per als parcers, però l’obra va quedar interrompuda i els habitatges no es van acabar mai. Els dos cossos adossats a la casa pairal, esmentats anteriorment, així com el clos exterior (gairebé una muralla) corresponen a aquesta fase de transformacions motivades per l’intent d’instal•lar-hi parcers.

L’edifici que havia d’allotjar els parcers podria haver estat construït el 1876, segons una inscripció; són els anys anteriors a l’arribada de la fil•loxera. Els motius i les intencions exactes del seu impulsor no queden del tot aclarits. Segons notícies orals, el propietari , del que ens agradarà saber-ne el noms, cognoms, i lloc i data de naixement i traspàs , a l’email coneixercatalunya@gmail.com , tenia intenció de fer‐hi una mena de colònia agrària per allotjar als parcers (cadascun una casa i una tina). Aquest home hauria marxat al continent americà, deixant la construcció inacabada. Segons es diu, quan va tornar fou assassinat a Castellnou del Bages, on hi tenia una propietat que li era pervinguda per part de la seva esposa. Els responsables de la mort haurien estat els beneficiaris de les propietats, que no comptaven amb la seva tornada.

Les vivendes dels parcers no foren mai habitades, però sembla que algunes de les tines sí que s’utilitzaren, almenys a començaments del segle XX. Es sap que la part corresponent a l’amo de les collites dels parcers havia arribat a ascendir a quatre-centes càrregues. En qualsevol cas, el mas Cal Dalmau fou una hisenda problemàtica, que durant anys va estar en venda sense trobar‐se comprador.

D’altres elements d’interès són la pallissa, una bassa rodona que hi ha davant de la façana principal i una escalinata que havia de conduir a un espai de lleure, també inacabat. Així mateix, cal destacar la presència d’un pou, a pocs metres del recinte, amb una torre que havia d’acollir un molí de vent per impulsar l’aigua, però que tampoc s’acabà de construir mai. Actualment resta en peus la construcció en forma de torre (de cent setanta centímetres de diàmetre per set metres i mig d’alçada aproximadament). Està feta amb carreus ben escairats i lligats amb calç. A l’interior hi ha una escala de cargol que permet accedir a la plataforma superior.

El mas es troba situat en el pla de Fals, a un nivell més elevat que la vall de Rajadell. Anteriorment hi passava el camí ral, procedent de Sant Amanç i en direcció a Fals. Avui hi passa molt a prop la carretera C‐25 (l’Eix Transversal). Les terres dels encontorns, que eren feixes conreades, foren aplanades fa uns quinze anys.

Cal Dalmau forma un conjunt d’un gran interès. El fenomen de les colònies agràries (del qual n’existeixen escassos exemples a Catalunya) és poc conegut. Cal Dalmau constitueix un intent molt ressenyable d’implantar un model arquitectònic (i social) inèdit al món rural. El nom originari del mas fou Cal Presseguer. Per Cal Presseguer hi passava el camí ral, en direcció a Cal Carcoler (avui Cal Peric).

En el dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República – que a posteriori qualificarien els vencedors com a ‘ Cruzada i/o Guerra Civil’ – el mas allotjà uns setanta refugiats procedents d’Andalusia. Durant un temps també va acollir capellans i càrrecs eclesiàstics com a presoners.

Llegia que hi ha un projecte aprovat d’habilitar l’edifici com a hotel, conservant totes les parets exteriors amb la pedra original. El projecte contempla: 60 habitacions ‐ Menjador per unes dues-centes persones. ‐ Sala convencions per unes dues-centes cinquanta persones. La conjuntura econòmica, i el desànim general que ha provocat estultícia i la corrupció de les elits polítiques del REINO DE ESPAÑA, si més no han aturat el projecte.

Antonio Mora Vergés

L’Agnes Trilla Boquet , publica una fotografia de l’església parroquial de Biscarbó, advocada a Sant Martí , al terme de les Valls d’Aguilar, a la comarca de l’Urgell sobirà, a la Vegueria “ eternament in pectore” dels Pirineus.

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-marti-de-biscarbo-les-valls-daguilar

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/15813

L’Antonio Moras Navarro la visitava i retratava al juliol de 1986, i en fa aquesta descripció; Sant Martí de Biscarbó presenta una tipologia diferent respecte de la majoria d’esglésies medievals. Té similituds amb les esglésies de Sant Serni de Vila-rubla, amb l’ermita de Sant Quiri i Santa Julita de les Valls d’Aguilar, així com Sant Lluc d’Anyús o Santa Coloma d’Argestues. Tots aquests edificis són situats a la vall del riu Castellàs, a l’Alt Urgell.

La porta i la finestra de doble esqueixada a la façana sud, així com dos carreus amb incisions, són clarament d’època medieval, no es descarta, però que s’hagi aprofitat en una construcció posterior.

El temple consta d’una nau rectangular, gairebé quadrada, l’angle nord-oest de la qual fou escapçat. A llevant té un absis rectangular. Hi ha una diferència d’amplada entre la nau i la volta de canó. Aquesta diferència en el cas de l’absis se salva mitjançant l’engruiximent dels murs. La nau està coberta per una estructura d’embigat de fusta que sosté una teulada de llosa rogenca, que es va respectar en la restauració duta a terme el 1980.

La porta, d’arc dovellat, és situada a la façana sud, prop de l’angle sud-oest, i sobre d’ella hi ha una finestra de doble esqueixada. Hi ha una finestra d’una sola esqueixada en el mateix mur. El mur de ponent és coronat per un senzill campanar d’espadanya d’un sol ull. L’interior és arrebossat i pintat. L’aparell constructiu, només visible a l’exterior, és molt irregular.

Les característiques de Sant Martí de Biscarbó no permeten establir una datació fiable. De tota manera aquesta església és un dels exemples més significatius d’una modalitat constructiva que es dona en algunes zones recloses de la comarca de l’Alt Urgell.

Quan al topònim Biscarbó :

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=9231

Esperem que aviat – si pot ser abans que el canvi climàtic, faci desaparèixer la nostra espècie de la faç de la terra – es desplegui el Mapa de Vegueries de Catalunya.

A Catalunya, i als catalans, no li calen enemics – que en tenim, i molt dolents, val a dir-ho -, només amb els “ amics” ja ho tenim tot aturat, oi?:

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés ens aturàvem prop d’aquesta esglesiola edificada al segle XVII (1630). En època carolíngia, el lloc de Clarà estava situat dintre els límits del castell de Clarà, ja s’esmena l’any 907 en l’acta de consagració de l’església d’Avià i l’any 983 com a possessió del monestir de Sant Llorenç prop Bagà. La primera notícia referent a l’església es de l’any 1003, quan el comte Oliba dona al monestir de Santa Maria de Serrateix, entre altres esglésies, la de Sant Sadurní de Clarà.

El topònim Clarà – aquí amb accent – és clarament descriptiu, i fa referència a una àrea diàfana, un lloc on no hi trobem ni arbredes, ni desnivells orogràfics. En algun lloc hem llegit ‘ valls esclarides’

L’antiga església romànica no es trobava al lloc que ara ocupa l’actual, hom la situa a l’altre costat de la carretera, més a prop del castell, al lloc ocupat per l’antic mas Palau on hi havia un cementiri i una petita església. Sense dades que ens permetin asseverar-ho, pensem que el canvi obeí raons demogràfiques.

De l’edifici de clara inspiració ‘ trentina’ , trobem a la pàgina de l’Ajuntament : Església barroca d’una sola nau coberta inicialment amb volta de canó i teulada a dues vessants amb voladís de teules a vint centímetres per sota de la teulada. Els murs són de pedra de diferents tamanys amb les cantoneres ben escairades i grosses. La façana s’obre a llevant i sobre ella s’aixeca una espadanya doble que va ser restaurada fa pocs anys. La porta allindada té els muntants i la llinda fets amb pedra ben tallada i amb decoració motllurada. A la llinda hi ha l’ inscripció: ANY 1630, amb un relleu al mig.

Aquest relleu presenta una piràmide amb el crismó al centre i coronada per una creu que agafen dos braus alats que pugen per la piràmide i que fan referència a la llegenda del martiri de Sant Sadurní. En aquesta façana s’obren tres finestres, una a cada costat de la porta i la tercera, espitllerada, sobre la porta.

L’interior presenta una sola nau que es va reformar totalment en la reconstrucció realitzada els anys vuitanta del segle XX amb el suport del Servei d’Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i per iniciativa de la gent d’Avià.

Al costat est de l’església hi ha el cementiri, petit i envoltat d’un mur de pedra i en el que pràcticament no es distingeixen les tombes ja que és ple de matoll. La última vegada que es va enterrar algú va ser l’any 1931

L’any 1936, a l’inici de la Guerra Civil es va cremar l’altar, així com els sants, bancs i altres objectes de culte. Després va ser abandonada fins que l’any 1988 el poble d’Avià va posar en marxa una campanya de recuperació que es va iniciar netejant i desbrossant la zona per uns quants veïns dirigits per Mossèn Camil Viladrich i que va culminar amb la restauració de la volta de maó pla i la teulada l’any 1990, així com el campanar de doble espadanya que es va finalitzar l’any 1995.

L’octubre de 1990, es recupera la festa de Sant Lluc i es fa una romeria des d’Avià fins l’església. Actualment cada tercer diumenge d’octubre s’hi celebra un aplec.

Antonio Mora Vergés

Recentment ampliàvem la família amb l’arribada de la Isona, el Jose Antonio Uriz Rodríguez, al ensems que ens felicitava , ens feia saber que té vers aquesta població dels Pallars jussà, una llarga tradició afectiva, fruit de la qual son un bon i nombrós grup d’imatges. Em proposava fer un seguit d’articles.

Topava amb el primer problema en constatar que a darreries del primer feixisme, l’any 1970 es creava el municipi anomenat d’Isona i Conca Dellà, de 139,36 km2 amb l’agregació a l’antic municipi d’Isona (38,7 km2) de 5 municipis més: Benavent de la Conca o de Tremp, Conques, Figuerola d’Orcau , Orcau i Sant Romà d’Abella. Habitualment – també en aquest cas – això comporta la pèrdua de les ‘ històries de cada lloc’.

Front de batalla a la guerra civil, , fou inclosa dins del catàleg de ‘Regiones Devastadas’, i reconstruïda en els primers ‘AÑOS TRIUNFALES’.

De ben segur que en algun racó de la Biblioteca Pública, hi ha una o més monografies que expliquen abastament per exemple, el procés que portaria a construir o reconstruir una font l’any 1.920.

O la bella i singular disposició de la Plaça de L’Ajuntament.

Se’m oferia com a sherpa per recórrer aquesta comarca plena d’història, el Jose Antonio Uriz Rodríguez; ho acceptava encantat, i dins d’aquest any 2012, si no ens destorba la salut i/o la pèssima situació econòmica del país, farem allò que ens sigui possible per conèixer i explicar les meravelles que es poden veure per aquestes terres de la comarca del Pallars Jussà, a l’esquerra de la Noguera Pallaresa.

Antonio Mora Vergés

Ens aturàvem La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, davant la porta del petit fossar de Sant Martí de Corrèa. Em cridava l’atenció una majòlica que incloïa la imatge de l’Alfons Gubern Campreciós, i un text distribuït en versets, que no puc arribar a llegir – ni en l’ampliació de la fotografia a la pantalla de l’ordinador – . Visc a Castellar del Vallès, i vaig conèixer personalment fa ja molts anys al genial pintor de Sabadell. Desconeixia però – fins aquest matí que fèiem la visita de Sant Martí – que tingués cap relació amb Correà.

L’església està tancada, i no trobem ningú per demanar-li informació. M’agradaria saber la relació de l’Alfons Gubern Campreciós amb Correà, sou pregats de fer-m’ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com.

No hi ha en relació al topònim cap informació, més enllà de la llatinització Currizano (any 839), i Correzano (any 974), que algunes fonts fan derivar de la llengua etrusca Curredius o Curretius.

Res en l’actual edifici ens fa evocar l’antiga parròquia de Correà, esmentada ja el 839 (Currizano) en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell.

L’església de Sant Martí de Correà, va ser reedificada al segle XVIII, aprofitant els paraments religiosos, i àdhuc el material de la primitiva romànica, de la que sembla identificar-se algunes restes en el mur de tramuntana. Els ‘diners d’Amèrica’ van permetre aixecar de cap i de nou, esglésies de grans dimensions, en indrets on les necessitats religioses s’atenien perfectament des de les petites romàniques, aixecades en la majoria de casos per ‘la pietat popular’.

No podíem accedir a l’interior per admirat els dos retaules barrocs ; el major, dedicat a Sant Martí, del començament del segle XVIII, completament esculpit i amb columnes salomòniques, i el del Roser, del final del segle XVII; i els neoclàssics de la Mare de Déu dels Dolors, Sant Isidre i Sant Antoni. En aquesta església es conserva una imatge romànica mariana, procedent del santuari dels Torrents (la Mare de Déu dels Torrents), talla de fusta policromada del segle XII.

En la edició del 4 de febrer de 2009 , del Berguedà actual, l’ aleshores Rector, mossèn Josep Maria Arnesto, explicava que des de fa 20 anys el sostre de l’església va cedint i que tot el pes recau sobre la boveda, i que això comporta un elevat perill d’esfondrament.

Esperem – malgrat la fallida econòmica del país, provocada al ensems per la corrupció i l’estulticia – no haver de llegir que les previsions de mossèn Josep Maria Arnesto, s’han confirmat.

Antonio Mora Vergés

El Raúl Pastó Ceballos m’envia fotografies de l’església d’Àreu, al Pallars sobirà , advocada a Sant Climent.

Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici dels segles XVII – XVIII, de dimensions considerables, d’una sola nau dividida en quatre trams i capelles laterals, coberta amb volta d’arestes. La coberta exterior és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal.

La porta, en l’eix central de la façana, és d’arc de mig punt adovellat, per sobre, en el mateix eix, hi ha un òcul i per damunt d’aquest una petita finestra.

A la dreta de la porta s’aixeca una alta torre campanar coronada amb una teulada octogonal molt allargada.

Remata l’altre extrem de la nau un absis semicircular de la mateixa alçada que la nau. Els murs construïts amb pedra irregular són arrebossats.

A l’interior es conserva una Verge de talla romànica, que podria procedir de santa Maria de la Torre.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/VistaImatge?codImatge=35910

La Verge està asseguda en un tro amb el nen ajagut sobre el genoll esquerra, amb una ma sosté el nen i amb l’altre un ceptre, que possiblement no és l’original. El nen fa el gest de beneir amb la ma dreta i amb l’altre agafa un rotlle. La talla està estucada i policromada.

El lloc d’Àreu estava format per dues viles, la vila closa i la vila baixa de cases sense emmurallar. En origen, la parròquia era l’església de Sant Feliu a la vila closa mentre que Sant Joan, a la vila baixa, no era parròquia malgrat tenia la seva pròpia rectoria. Amb el temps es va traslladar la parròquia a la vila baixa però en comptes de refer l’antiga església que estava enrunada, se’n va construir una de nova sota l’advocació de Sant Climent.

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2020/01/sant-climent-dareu-alins-pallars-sobira.html

Quan al topònim Àreu:

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=3588

Vull agrair molt expressament al Raul Pastó Ceballos , i a la resta d’amics, que em permetin fer servir les seves imatges per il·lustrar les publicacions del conèixer Catalunya, tinc la confiança de poder tornar ben aviat a voltar com ells per aquest país petit.

 

ANTONIO MORA VERGES

El Raúl Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de l ‘església de Sant Feliu de la força d’Àreu, al terme d’Alins de Vallferrera, de la que en diuen a la Catalunya Romànica; edifici d’una sola nau, originàriament coberta amb embigat (solució que s’ha respectat en la recent restauració), i capçat a llevant per un absis semicircular, obert directament a la nau. El sector nord, i part del mur de ponent de la nau, són adossats a la penya, que ha estat retallada per adaptar-se als murs i paviments de l’església.

La porta, resolta en arc de mig punt, s’obre a la façana sud, protegida per un porxo, recentment restaurat, que pel seu cantó de llevant es tanca amb un mur on hi ha la porta d’accés al recinte eclesial, i que en la seva part superior és coronat amb un campanar d’espadanya de dos ulls. Tot plegat, configura un curiós conjunt arquitectònic, que, pel seu emplaçament, en una posició eminent, presenta un únic accés, per llevant, des del qual pren totalment sentit la configuració de la façana del porxo, que, combinat amb el semicilindre absidal, conforma la façana principal d’accés al temple.

L’absis, molt rústec, és format per reble de pedra llosenca, col·locada horitzontalment, agafat amb fang. Aquest fet, i la presència de morter de calç en la formació de l’arc de la porta, palesa les fórmules rurals d’un tipus d’arquitectura i de construcció que, arrelada en les formes del segle XI, es prolonga durant tot el segle XII, moment en què s’ha de situar la construcció de l’església d’Àreu, allunyada dels corrents estilístics dominants en l’arquitectura culta del seu temps

Després del seu abandó, que malmeté considerablement l’edifici, Sant Feliu de la força d’Àreu fou restaurada l’any 1988 per l’Associació pel Patrimoni de la Vall Ferrera.

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-feliu-de-la-forca-dareu-alins-de-vallferrera

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=21021

La meva mobilitat s’ha vist molt reduïda per raons de salut, que espero remuntar aquest proper any 2023, li agraeixo infinitament al Raúl Pastó Ceballos i a la resta de boníssims amics/amigues que em permetin fer servir les seves imatges, per continuar amb les publicacions del Conèixer Catalunya

ANTONIO MORA

Rebia una crònica del Feliu Anaños i Masllovet, amb una única fotografia d’aquest monumental edifici que ha ha sigut considerat històricament com exemple típic de construcció romànica a Catalunya.

Els seus orígens daten del segle I després de Crist.

Segons la llegenda cap al segle I després de Crist, un grup de cristians que venien de Roma naufragaren en la badia, un cop tots a terra, sans i estalvis, feren promesa de construir un monestir en aquest lloc com ofrena a Déu.

El monestir domina geogràficament la badia de Llançà i del Port de la Selva. Durant un llarg període, el seu poder se estenia des de Barcelona fins el Rosselló, ara part de França.

Les primeres notícies històriques les trobem l’any 878, en un precepte del rei Lluís II el Tartamut, on el lloc és citat com a cel•la monàstica depenent de Sant Esteve de Banyoles. En aquesta època Sant Pere formava part d’un conjunt de quatre cel•les (juntament amb les de Sant Joan Ses Closes, Sant Cebrià de Penida i Sant Fruitós de la Vall de Santa Creu), objecte de disputa entre Banyoles i Sant Policarp de Rasès, al Llenguadoc. En aquesta època devien existir construccions molt simples, de les que s’han trobat alguns vestigis. El darrer prior d’aquest centre fou Tasi, que trobem esmentat el 944 amb aquest títol. En aquell moment hi depenia Santa Maria de Roses.

El 947 va obtenir la independència i el seu primer abat fou Hildesind (947-991), fill de Tasi. Començava llavors la vida d’un gran monestir, s’aixecà l’església, que fou consagrada el 1022, i que parcialment modificada posteriorment és la que encara veiem.

A partir del 1100, i durant tot el segle XII es dugueren a terme obres de reforma de les dependències, potser motivades pels efectes destructius de les disputes entre les cases de Peralada i Empúries, que van afectar el monestir. És llavors que es va fer la galilea, una nova portada, i més endavant la tercera, la del Mestre de Cabestany, que cal situar entre el 1160 i 1163. Aquesta obra es va destruir amb l’abandonament del monestir i ara es conserven alguns fragments, el més important el del Museu Marès de Barcelona, amb l’Aparició de Crist als apòstols, i un bell capitell al Museu de Peralada. També es va fer el nou claustre.

Mantingué una gran vitalitat fins a la fi del segle XIV, però després va entrar en franca decadència, amb la relaxació de la vida comunitària, manca de donacions a favor del monestir… al que s’ha d’afegir els efectes de la Pesta Negra (1345), que va emportar-se vint-i-quatre monjos. La por de la pirateria va fer que el lloc es fortifiqués.

A partir del 1447 el centre fou dirigit per abats comendataris que agreujaren la decadència. El 1654 el lloc es va abandonar durant sis anys a causa de la guerra, fet que marca el inici de l’espoli dels seus béns. Els efectes dels enfrontaments bèl•lics amb els francesos portaren a successius saqueigs. La Bíblia de Rodes, ara a la Biblioteca Nacional de França, fou espoliada el 1693.

Al segle divuit s’arriba a un estat de decadència total. El 1726 és novament saquejat i el 1798 la comunitat es trasllada a Vila-sacra i d’aquí a Figueres (1809). El monestir fou depredat a partir del 1835, i no començà l’obra de rehabilitació fins el 1928, quan fou declarat monument nacional, continuarien breument l’any 1935 en el període de Generalitat Republicana; i no es reprendrien fins la segona meitat del segle XX – quan l’estat calamitós de l’edifici fou divulgat pels turistes estrangers – sobretot a partir del 1973. Les obres, qualificades per uns de restauració i per altres de ‘recreació’ – alguns pensen que s’ ha modernitzat excessivament – , no han satisfet a tothom.

La Maria Dolors Costa Mari, sherpa per les terres gironines , m’enviava fa poc dies un e.mail en aquest termes : Heu venir a visitar aquets indrets , havia pensat anar a Sant Pere de Rodes al mati i a la tarda visitar el museu i el claustre romànic. Que us sembla ?

Amb les dades d’aquesta crònica, les que trobareu en aquest enllaç, http://www.monestirs.cat/monst/aemp/ae42rode.htm , i el mestratge de la Maria Dolors Costa Mari, esperem gaudir al màxim de la nostra visita al Castell de Déu.

Antonio Mora Vergés