CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT DEL CASTELL DE CAN FEU. SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL

La Carme Corominas Bover, en deia que tenia una fotografia de la capella del Castell de Can Feu, dedicada a la Mare de Déu de Montserrat, que fou construïda l’any 1704.

L’historiador Andreu Castells explica al seu llibre “L’art sabadellenc” que la construcció del castell de Can Feu es deu a una juguesca que van concertar tres cosins per veure qui construiria el castell més vistós. Josep Nicolau d’Olzina va fer el de Can Feu. [Font: www.sabadell.net]
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/05/can-feu-i-els-castells-aixecats-laire.html

El Josep Sansalvador Castellet, de l’Arxiu Gavin, em feia arribar un parell de fotografies de l’interior que ell mateix feia el 25-IX-1994. Em comentava també que la Capella de la Marededéu de Montserrat, s’havia conegut anteriorment com la Capella del Naixement de Nostre Senyor Jesucrist.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercataluya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

MARE DE DÉU DE LA FONTCALDA. GANDESA. LA TERRA ALTA. TARRAGONA. CATALUNYA

Rebia una crònica de l’Enric Sànchez-Cid, en la que ens explica la visita al Santuari de la Mare de Déu de la Font Calda, que feia en companyia de Josep Maria Contijoch Casanovas (Montblanc, Tarragona, 1935) reconegut senderista i escriptor, Director de la revista El Foradot de Montblanc, i en la que el Joan Escoda, de Benissanet, els feia de guia.

Per arribar-hi cal sortir de Gandesa per la carretera que mena a Pinell de Brai i a uns 2 quilometres a mà dreta, apareix el trencall, senyalitzat, que a través d’una pista de 12 km amb molts revolts i canvis de resant mena al santuari de la Font Calda.

La Font Calda rep el nom de la font, situada al peu del santuari, d’aigua calenta que brolla a 25º i es coneix popularment amb el nom dels Xorros. S’edificaren hostatges per la gent que hi anava a fer cures. Avui dia s’utilitzen per passar-hi els caps de setmana o les vacances d’estiu.

L’indret es travessat pel riu Canaletes, que conforma un lloc ple de màgia i bellesa amb l’estret i els tolls d’aigua (les Olles), vora la gorja entre la mola de la Fusta, a llevant, i la serra del Crestall, a ponent. El paisatge és característic i singular, configurat per la roca calcària i el riu.

Es té coneixement que, ja des del segle XIV, es venerava una imatge de la Mare de Déu de la Fontcalda que, segons la tradició, fou trobada per un pastor de Prat de Comte, que s’emportà la imatge per ensenyar-la als seus amos, però que en el moment de treure-la del sarró la imatge havia desaparegut, com faria més tard de l’església de Gandesa. Finalment van entendre que Nostra Senyora volia romandre en aquest indret. Entre final del segle XIV i principi del segle XV, un grup de frares trinitaris hi fundaren un convent que posteriorment abandonaren degut a l’aïllament de l’indret. A partir d’aquesta data un ermità en va tenir cura. Actualment, hi ha un patronat format per veïns de Gandesa que s’encarrega del manteniment del lloc.

La Fontcalda va gaudir d’una gran popularitat a la darreria del segle XIX i el principi del XX. Rebia visitants de totes les comarques veïnes, atrets per les qualitats remeieres de les aigües termals i la devoció a la Mare de Déu.

El santuari actual es va començar a edificar l’any 1753. És d’estil neoclàssic, d’una sola nau amb volta de canó i petit creuer de cúpula vuitavada. En el mur de ponent s’aixeca el campanar d’espadanya, d’un sol ull, dos ulls de bou i s’hi obre la porta. Les pintures de l’altar major són obra de Josep Lahosa Valimaña ( Prat del Comte, Terra Alta, 1902 + Barcelona, 1981 ). A ponent de la zona d’aparcament hi surt un corriol que ascendint per el rocam arriba a una cova. Sembla ser que formava part d’un eremitatge que va existir abans de l’arribada dels trinitaris.

El Josep Salvany Blanch, visitava el santuari l’any 1922, i en retratava el interior.

El Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, visitavem la Fontcalda el 21.06.2017, el Santuari estava tancat, i gràcies a la canon ixus obtenia una imatge del interior pels forats de ventilació de la porta.

Llegia que l’any 1936, en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el Govern LEGÍTIM de la II República, el santuari va ser cremat i es destruí l’altar barroc i la imatge antiga de la Mare de Déu.

L’actual imatge és una còpia en alabastre de l’original, feta per l’artista escultor Innocenci Soriano Montagut Ferré (Amposta, Montsià, 21 d’abril de 1893 – 22 de novembre de 1979)

https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2011/05/goigs-la-mare-de-deu-de-la-fontcalda.html

Antonio MORA VERGÉS

TÒRREC. ESGLÉSIA DE SANT ISIDRE LLAURADOR I L’ESTUDI ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Anàvem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 I) i l’Antonio Mora Vergés ( l’Argentera, El Camp jussà de Tarragona, 1 de gener de 1951 ) – conservo la O del nom per recordar als que varen néixer desprès de la mort ‘ oficial’ del sàtrapa, que en els llarguíssims anys de la dictadura franquista únicament es permetien els noms en llengua castellana.

Fèiem via per terme de Vilanova de Meià de 105,2 km² que s’havia constituït legalment l’1 de juliol de 1926, data en que s’aprovava instància col•lectiva demanant la fusió dels ajuntaments dels pobles de Santa Maria de Meià, la baronia de la Vansa i Vilanova de Meià.

Quan al topònim Tòrrec, el diccionari català, valència , balear – gens apreciat per cert pel Partit Piroman – recull, Esllavissada de terra . M’acompanyarà fins al tórrech de l’aubaga, Scriptorium gener 1925.

Retratava l’església de Sant Isidre de Tòrrec s’emplaça al bell mig del nucli de Tòrrec, llogarret agregat de Vilanova de Meià. Es tracta d’un edifici aïllat, d’una sola nau, amb capelles i sagristia adossades.

La façana presenta un portal adovellat, en arc de mig punt on la clau de dovella s’hi pot veure escrit “1801”. Per sobre un rosetó petit que il•lumina el cor de l’església. Coronant la façana hi ha una espadanya de dues obertures d’arc de mig punt i dues campanes, rematat per un llosat amb pinacles. L’aparell de la façana està format per carreus irregulars (exceptuant les cantoneres) ben lligats amb morter i ben ordenats.

A la banda de l’absis, carrat, està situat el presbiteri aixecat del replà uns 30 centímetres.

M’explicava una parella que viuen a Tòrrec que no tenen les claus del temple, a quin interior no podíem accedir, sortosament h havia fet l’any 2010 el Jordi Contijoch Boada, autor de la fotografia de l’altar major està presidit per una imatge de sant Isidre Llaurador.

Al nord i al sud hi ha dues capelles, que donen aspecte a la planta de creu irregular, sobretot la del nord està clarament adossada amb un aparell molt diferent. La coberta és a dues vessants amb teula.

Retratava una solitària creu al fossar parroquial del que s’ha ensenyorit la vegetació.

El meu interlocutor, nascut a Tòrrec m’ensenyava l’edifici que acollia l’estudi, abans i durant alguns anys de la dictadura franquista.

Aquí, i allà, arreu de Catalunya constato que abans de la dictadura franquista , hi havia a cada petit nucli almenys un estudi i/o escola pública, en algun lloc n’hi havia un per als nens i un per a les nenes, en els llocs més grans, hi havia escoles privades i/o confessionals. Intueixo que darrera de l’oblit d’aquelles històries hi havia la voluntat de la dictadura d’esborrar l’obra magnifica, primer de la Mancomunitat de Catalunya, desprès de la II República i la Generalitat de Catalunya. L’assassinat del Lluís Companys i Jover (el Tarròs, Tornabous, l’Urgell, 21 de juny de 1882 – Castell de Montjuïc, Barcelona, 15 d’octubre de 1940), i de tants i tants catalans fins als primers anys de la dècada dels 50 del segle XX, tenia aquest únic objectiu.

Sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com , imatges i/o dades de l’estudi i/o escola anterior a la dictadura franquista del lloc on vareu néixer, vosaltres i/o la vostra família.

Catalunya us ho agrairà.

Antonio Mora Vergés

IN MEMORIAM DEL MAS COMABELLA. SANT LLORENÇ SAVALL. VALLÈS OCIDENTAL.

El mas Comabella es troba documentació de l’any 1326 , en la que ja s’especifica l’existència de la casa de pagès.

A partir de l’any 1965 es va promoure una urbanització que forma part del casc urbà, i que rebé el nom de l’antic mas: Comabella.

Patrimoni Gencat ens diu; la masia de Comabella està situada a la conca de la banda llevantina del turó d’Avellarols (Baiarols).

La seva funció primitiva de mas agrícola ha deixat pas a una urbanització que l’envolta.

El nucli d’habitatge, però resta dempeus, i el formen una juxtaposició de cossos que responen a successives ampliacions. Presenta una diversitat d’alçats, així com diferent tractament en les teulades, algunes d’elles d’una sola vessant. Al centre de les edificacions hi ha una petita esplanada que possiblement respongui a l’antiga era del mas; a aquesta s’obre una petita porta amb arc de mig punt en un dels edificis. Els frontis són arrebossats i els murs laterals al descobert ens mostren els material emprats en la seva construcció: còdol i morter.

En la visita que fèiem el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, el 18.05.2018, la casa presenta un estat lamentable.

Pel que fa a la urbanització el cartell més habitual és ‘ EN VENDA’, i ens expliquen que no n’hi ha més perquè molts veïns tenen por que a la vista del cartell els desvalisin i/o els ocupin la casa.

Ens agradaria fer el catàleg de masies de Sant Llorenç Savall, Sentmenat i Castellar del Vallès, esperem trobar col·laboració des de la ciutadania.

Sou pregats de fer-nos arribar imatges i dades a l’email castellardiari@gmail.com

Antonio Mora Vergés

TRESORS DE SANTA MARIA ASSUMPTA DE BLANES. LES PINTURES MURALS DEL PRESBITERI. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Endegàvem el Josep Augé Carles ( Blanes, la Selva, 25-06-1955),i l’Antonio Mora Vergés ( l’Argentera, el Camp jussà de Tarragona, 01.01.1951 ), un projecte per ‘posar en valor’ les obres d’arts i els artistes que treballaven en la reconstrucció de l’església parroquial de Santa Maria Assumpta de Blanes, desprès del conflicte bèl·lic que començava amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República.

 

Font: Parròquia de Santa Maria Assumpta de Blanes

Les pintures murals del presbiteri

Envolten la paret del presbiteri unes importants pintures murals al fresc, obra del gironí Jaume Busquets i Mollera (1904-1968), que han estat restaurades recentment. El tema central és l’Eucaristia, amb la figura de Jesús, acompanyat dels dotze apòstols en l’últim sopar. A banda i banda, veiem sants, papes, bisbes, religiosos, missioners, màrtirs de la història de l’Església i d’altres que s’han distingit pel seu amor a l’Eucaristia, i escenes bíbliques amb personatges com Abraham, Moisès, Abel i Melquisedec, tots mirant cap a Jesús, centre i acompliment de la història.

https://www.raco.cat/index.php/Notes/article/view/24012/23846

file:///C:/Users/Usuario/Downloads/24012-23936-1-PB%20(1).pdf

http://www.revistadegirona.cat/recursos/1969/0047_018.pdf

Jaume Busquets Mollera ( Girona, 1904 + Barcelona, 1968) , artista. FOTO ARXIU AJUNTAMENT DE GIRONA

girona Jaume Busquets, artista. FOTO ARXIU AJUNTAMENT DE GIRONA

Ah!, la visita a Santa Maria Assumpta de Blanes, és del TOT OBLIGADA per als blanencs, i MOLT ACONSELLABLE per als passavolants que vinguin a visitar la població.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions als emails coneixercatalunya@gmail.com , blanesdiari@gmail.com , santamariadeblanes@gmail.com , castellardiari@gmail.com

Antonio MORA VERGÉS

ESGLESIA DEL ROSER I SANT LLORENÇ DE BRINDIS, PALÀ DE TORRUELLA. NAVAS. BAGES. CATALUNYA

 

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés a la ‘Colònia de les Flors’, a Palà de Torroella, en aquest cas concret el nom del lloc està relacionat amb el del fundador; Joan de Palà i Valls, i no en la toponímia, Palà = pendent.

https://sites.google.com/site/palatorroella/

Amb data 7 de setembre de 1876 és concedit a Joan de Palà i Valls, advocat i propietari del Mas Palà, l’ampliació d’un aprofitament d’aigües del Riu Cardener (construcció de la resclosa) per una fàbrica de filatures i teixits de cotó, juntament amb altres edificacions. Així queda fundada la Colònia tèxtil coneguda per Palà de Torroella.

El dia 26 d’octubre de 1918, i per petició de l’empresari, a la Colònia Palà se li concedeix el títol de Proveedor de la Real Casa.

Al 1942, i coincidint amb les Bodes de Plata de Joan Palà i Patrocini Beltrán s’inaugura l’església, que s’havia tornat a aixecar desprès de 1939; La Mare de Déu del roser i Sant Llorenç de Brindis seran els excelsos patrons de la Colònia. Es fixa que cada any, el diumenge de juliol més proper al dia 7 (festivitat del Sant) es celebri una missa en el seu honor; aquesta devoció local devoció va començar segons les cròniques l’any 1603 , Llorenç de Brindis, Ministre General de l’Ordre dels Caputxins, va venir, procedent del Rosselló, a visitar els diferents convents de Catalunya; viatjava sempre a peu i s’aturava poc per reposar; durant el trajecte entre Solsona i Manresa va fer parada al Mas Palà. La tradició diu que Llorenç resava el Diví Ofici, quan un fill de Joan Palà va caure d’una finestra força alta de la casa, a sobre d’uns rocs; en el moment de caure el Sant , va exclamar en veu alta: -No et faràs cap mal! – I així fou com, sorprenentment, el noi va sortir il·lès de la caiguda.

L’accés a l’església es fa per un lateral i a través del campanar. De l’interior al que no podem accedir reproduïm :

La planta de l’església té forma de creu i en el creuer que travessa l’església s’hi troben dos altars laterals. La banda de l’Evangeli està dedicada al combregador. Així, al centre s’hi troba el Sant Crist amb la Dolorosa, emparat per la dreta per Sant Llorenç de Brindis i per l’esquerra per Santa Llúcia. La banda de l’Epístola està dedicada al Cor de Jesús, protegit per la seva dreta per Sant Antoni de Pàdua i a la seva esquerra per Sant Ramon Nonat.

L’església consta d’un altar amb una taula de marbre i al centre de la paret hi ha un nínxol central amb la imatge de Nostra Senyora del Roser. A la part de l’Evangeli s’hi troba Sant Josep i a la part de l’Epístola s’hi troba Sant Joan Baptista.

Enfront de l’altar i al fons s’hi troben els confessionaris i, just al damunt, el cor.

Mentre recollia imatges des de diferents llocs de la Colònia, em venia al cap una cançó que possiblement molts dels lectors també heu sentit. Que s’ha fet d’aquelles flors?. Us deixo un enllaç per escoltar-la [ avantatges d’escriure en mitjans digitals ].

Em dol pensar que també aquí, les flors no tornaran mai.

Antonio Mora Vergés

SANT FRUITÓS D’IRAVALS. LA CERDANYA SOBIRANA

Aparcàvem el vehicle a Iravals , poble situat a un quilòmetre de la Tor de Querol, volíem seguir l’itinerari d’Iravals a Sant Pere de Sedret, ens trobàvem però l’església de Sant Fruitós, i esmerçàvem una bona estona per admirar aquesta petita joia del romànic català.

Iravals ( Isavals) es troba a 1240 metres d’altitud. S’emprava el nom, en ocasions per designar tota la vall del riu Querol. El topònim sembla de ser d’origen preromà bascoide, no tenim però clar el seu significat, sembla procedir d’Isabal, d’on deriva zabal, “ampli, obert, abundós”.

S’esmenta per primera vegada en l’ACCU al s. IX- X, i fou la parròquia més important de l’anomenada “Vallis Eravals” ( Vall Iravals)

L’esglesiola està dedicada a Sant Fruitós – Bisbe de Tarragona – . Del que s’explica : El bisbe Fructuós i els seus diaques, Eulogi i Auguri, foren empresonats el 16 de gener del 259 , i 5 dies més tard el 21, foren executats. Ser català ja era una tasca perillosa sota l’Imperi romà.

Ès un edifici romànic d’una sola nau amb absis semicircular i campanar d’espadanya de dos ulls. Catalogada com monument històric és un temple d’estructura molt senzilla. Davant del portal hi ha un atri i també el cementiri.

Sembla probable que antigament existissin diverses esglésies, potser de fusta, al voltant dels habitats de diferents llogarets esmentats al final del segle IX (Cedret i Iravalls en l’any 862 o Llinars en 1159)

El mes de febrer de 1838 s’agrupen tots aquets petits pobles formant el municipi de Querol.

La part frontal de l’altar data segle XII- XIII. Per comparació d’estil s’atribueix al mestre d’Avià, pintor d’art romànic tardà que va treballar al Berguedà, el Ripollès i la Cerdanya. Algunes de les bigues que hi havia davant de l’altar van ser utilitzades per construir els altars barrocs de l’església Sant Etienne de La Tor de Querol.

Les talles del Crist i de la Mare de Déu són de finals del segle XII i començament del XIII.

 

Una de les joies d’aquesta església és el retaule de Santa Marta pintat als voltants del 1348 per Ramon Destorrents, pintor oficial de la Corona. Té forma de tríptic i es composa de vuit taules. Representa escenes de la vida de Santa Marta talment com van ser recopilades en el llibre “La Llegenda Aùria” (La Llegenda Daurada)pel beat Jacopo da Varazze o Jacopo della Voragine (en llatí Jacobus de Voragine) (Varazze, 1230 – Gènova, 1298), hagiògraf dominic italià. Fou bisbe de Gènova entre 1292 y 1298. Va escriure una crònica de la ciutat de Gènova, y es considerat com autor de “La Llegenda Aùria”, la més cèlebre recopilació de llegendes piadoses a l’entorn dels sants y també la més influent en la iconografia pictòrica i escultòrica.

El retaule ens explica que després de mil peripècies marítimes des de Terra Santa a la Camarga, les Santes Maries i els seus germans arribaren a prop de les boques del Roine. Santa Maria Sara va quedar-se a les vores del mar i es venerada a Santa Maria del Mar. Maria Marta va recorre quilometres cap l’interior per alliberar Tarascon del drac que atemoria a la població. Maria Magdalena va prosseguir el seu camí fins el massís de Santa “Beaume” on va finir la seva vida en penitència. El seu germà Maximino fundà el monestir del seu mateix nom, i Llàtzer es convertí en el primer bisbe de Marsella. Llegenda?

Sobta – per infreqüent – trobar tanta riquesa en un edifici religiós de mida tan modesta.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

SANT SADURNI DEL GRAU. GUIXERS. EL SOLSONÈS SOBIRÀ

 

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem a l’ampli descampat que sobre davant la que fou parroquia de Vilamantells; l’església romànica de Sant Serni, anomenada també de Santa Maria del Grau. El topònim Grau és molt comú, té un sentit d’esglaó.

És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó, reforçada per arcs torals i faixons. Té al costat de l’epístola una porta romànica, aparedada, de doble dovellat, visible a l’exterior. L’espadanya resta situada a la paret contraria a l’absis, façana oest, en la qual s’obre la porta actual. A la paret sud és visible encara l’obertura que hom suposa de la porta original. L’absis no té cap ornament, és semicilíndric, però no posseeix arcuacions ni reforços.

Hi ha indicis que fan pensar que el cos primitiu, de planta rectangular, i l’absis poden ésser del segle XI; al segle XII, tindria lloc la primera ‘modificació’ que va consistir en elevar un metre les parets i obrar la volta de canó.

Enfront de la porta actual s’estén el petit fossar, antigament rodejava l’església, a judicar pels enterraments que trobàrem al peu de l’absis en una prospecció realitzada el 1947, avui però, la paret que clou el cementiri es limita al sector oest , i al de migjorn prop de la porta original.

La primera notícia documentada és del 13 d’octubre de 1064, quan Armegol III comte d’Urgell i la seva muller Adalerta, la van cedir al cenobi de Sant Llorenç.
Sant Serni del Grau, esdevindrà temple parroquial en el període entre 1297 i 1593, quan com a conseqüència de la supressió del monestir de Sant Llorenç, va passar a formar part juntament amb la de Santa Creu d’Ollers, de la parròquia de Guixers.

 

Té un accés senzill, a uns dos quilòmetres de la vila de Sant Llorenç de Morunys, en el camí asfaltat que mena fins a l’escales del santuari de Nostra Senyora de Lord.

Antonio Mora Vergés

SANT JAUME DE VILAMONTÀ. MANLLEU. OSONA. CATALUNYA

Veníem des del trencall de Torelló la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés; ens portava fins a la Capital del Ter el desig de recollir imatges d’alguns dels seus indrets.

Començàvem per Sant Jaume de Vilamontà, no trobem cap explicació d’aquest topònim, que suposem alterat pel que fa a montà, i quan al prefix Vila, li atorguem un sentit de procedència, i fent un bon xic ‘ fantasia històrica’, li adjudiquem el significat ‘ de la muntanya’ , en relació lògicament als que vivien a les terres planes a la vora del Ter. Com sempre, si coneixeu el sentit, o en trobeu un de més ajustat, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La devoció al Sant té els seus antecedents en una esglesiola romànica, documentada com capella rural depenent de Santa maria de Manlleu des del 1247; s’aixecava prop del mas dit ara de Sant Jaume Vell, i va desaparèixer segons les cròniques al segle XVIII.

Com a conseqüència de l’epidèmia del còlera morbo de 1884, es va decidir aixecar per vot popular, aixecar novament una església – ara de naturalesa votiva – a Sant Jaume, el terreny fou cedit pel senyor Hipòlit Poquí, i edificada durant l’any 1885, es va obrir al culte l’any 1886 realitzant benedicció el bisbe Antoni Palau.

Retratava la façana i el rellotge de sol data a darreries del segle XX.

Us deixo alguns enllaços d’interès :

http://goigsmanlleuencs.blogspot.com/2010/01/lermita-de-sant-jaume-de-vilamonta.html

http://devocioteca.blogspot.com/2009/07/lermita-manlleuenca-de-vilamonta.html

http://www.manlleu.cat/mod/adreces-i-telefons/id84/ermita-de-sant-jaume-de-vilamonta.htm

A l’entorn de Sant Jaume de Vilamontà sembla que sortosament es desenvolupa tot un seguit d’activitats culturals, socials i de lleure, a banda de les estrictament vinculades al culte religiós.

Antonio Mora Vergés

LA ROCA FORADADA DE CAN NADAL. VILANOVA DEL VALLÈS

El Crisant Palau és un gran  divulgador del Patrimoni Històric del Vallès Oriental, sense haver-ne parlat mai, tenim una mena de joint venture, en la que ell aporta les fotografies, i jo la recerca d’informació.

En aquesta ocasió publica un parell de fotografies de la Roca Foradada de Can Nadal, dita també la Cova de l’Ermità, que  es troba al Parc de la Serralada Litoral, concretament al terme de  Vilanova del Vallès, a la comarca del Vallès Orienta), i  que és la més gran de totes les roques foradades del Parc.

1900 – Vilanova del Vallès – Dos excursionistes a l’entrada de les Coves de Can Nadal ( en  aquella època terme de  de Vilanova de La Roca )

Està excavada en un magnífic caos de roques granítiques, amb l’entrada orientada a l’oest. Per les troballes es pot datar del calcolític (2200-1800 aC). La fitxa de l’inventari arqueològic del Parc diu el següent:

«Pau Ubach Font (1994:149) explica com van excavar una de les “coves” dirigits per en Jaume Ventura. Després de treure un estrat de pedres caigudes, localitzaren un estrat amb un enterrament que no descriu, també van trobar quatre puntes de fletxa amb peduncle i aletes. Uns dies més tard en un petit espai entre les roques al costat de la cova eremítica van trobar ceràmica espatulada i ceràmica neolítica, dos fragments de sílex i un fragment de 3 cm, de ganivet de color blanquinós.»

Hi ha senyals evidents que la cova fou modificada durant l’època medieval: es va engrandir per dins i eixamplar el forat d’entrada fins a donar-li forma de porta.

Hi ha una petita part obrada en el que seria el brancal esquerre de la porta, i dues cavitats en el dret que podrien pertànyer al sistema de tancament de l’entrada.

En el sector de l’absis hi ha una creu insculpida a la paret, fet que apunta la possibilitat que fos habitada per algun eremita.

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.