SANT ELOI DE TÀRREGA. L’URGELL JUSSÀ


Llegia que l’església de Sant Eloi de Tàrrega, fou bastida l’any 1248 per disposició de l’argenter Simó Canet.

Al segle XVIII (1728-31) fou considerablement reformada.

L’any 1872, durant la tercera guerra carlina, el santuari fou utilitzat amb finalitats militars, i fou novament reformada. L’edifici s’equipà com a fortí i s’aixecà una muralla que l’envoltava, amb diverses torres al seu entorn que foren aprofitades com a presons. Passada la guerra, l’any 1876, el santuari fou novament restaurat per al culte.

La darrera restauració data del 1964, en què fou refet el campanar.

L’any 1970 fou trobada paredada la imatge del sant.

L’ermita s’aixeca sobre el tossal de Sant Eloi, que constitueix un magnífic mirador sobre la vila de Tàrrega i la plana que l’envolta.

Actualment se’ns fa difícil conèixer l’aspecte original de l’església, ateses les nombroses reformes que ha sofert. •És una església de nau única, que té un absis poligonal de cinc costats amb coberta de fusta. Les dues finestres espitllerades de l’absis són les úniques que s’obren a la nau. La coberta de la nau, a dues vessants, és un embigat de fusta sostingut per arcs diafragma apuntats. Aquests arcs, de secció quadrada, es prolonguen fins a terra amb pilars adossats de secció semicircular. El pas de la nau al presbiteri s’efectua a través d’una arcada ogival. La porta d’accés al temple, situada al mur de ponent, és precedida d’un porxo amb dues arcades de mig punt. Al damunt s’obren dues finestres quadrades que li donen l’aspecte d’un edifici civil. Adossat al mur meridional s’aixeca un campanar de base quadrada, amb obertures d’arc de mig punt al darrer pis.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , tribuna@guimera.info , del muralista que confegia la imatge del Sant.

Escut de Tàrrega

Venir a Tàrrega i no pujar fins a Sant Eloi, és quasi un pecat mortal, oi?.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAGRASSA, ADVOCADA A L’ASSUMPCIÓ DE LA MAREDEDÉU. L’URGELL JUSSÀ.

 

Passaven pocs minuts de les 10,00 de mati del diumenge 4.9.2022 quan pujàvem la Nuria, el Tomàs, la Maria Jesús i l’Antonio, fins a Sant Eloi o Eligi (Chaptelat, prop de Llemotges, ca. 588 – Noyon 1 de desembre de 660) a Tàrrega, em semblava escaient per un doble motiu; Sant Eloi és patró dels argenters i d’un conjunt d’oficis relacionats directament o indirecta amb el foc i el metall: des dels ferrers als moneders que fonien moneda antiga per fer-ne de nova, calderers, dalladors, llancers, espasers, ferrovellers que compraven ferro vell per revendre’l,…, i d’altra òbviament venir a Tàrrega i no pujar fins a Sant Eloi, és quasi un pecat mortal, oi?.

Teníem temps de recollir algunes imatges abans de la trobada per a visitar el Museu de la Mecanització Agrària Cal Trepat amb els amics de Guimerà.info que celebren els primers 20 anys d’existència d’aquesta singularíssima associació sense ànim de lucre, es dedica a donar a conèixer GUIMERÀ i la Vall del Corb i el seu patrimoni historicoartístic mitjançant Internet, i a fer, participar o impulsar accions culturals i artístiques a Guimerà i a la Vall del Corb.

Llegia que Josep Trepat Galceran va néixer a l’Aladrell (Agramunt), el 4 de febrer de 1881 i va morir a Tàrrega el 21 d’abril de 1974.

Abans de la visita però, feia via fins a Vilagrassa per retratar la façana i el campanar de1 l’Església advocada a l’Assumpció de la Marededéu, a la que influencia – nefasta – de l’ocupació castellana, es designa en algunes ocasions com “ Santa Maria”, aquesta denominació pretén “ reduir” la importància religiosa de la Marededéu, i sense cap mena de dubte és MASCLISTA.

La imatge de Sant Bartomeu que hi ha damunt la porta sobre de la portalada és una reproducció moderna feta per l’ Antoni Boleda i Ribalta (Tàrrega, 10 de setembre de 1945)

 

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-maria-de-vilagrassa

L’església era tancada, mitjançant però, la Marededéu feia arribar a l’Altíssim la meva sempiterna pregaria, Senyor; allibera al teu poble!!!!!

 

LA SALA DE VILADRAU. OSONA/ EL MONTSENY JUSSÀ. CATALUNYA.


Joaquim Rubió i Balaguer ( 1889-1979?) retratava per a l’Estudi de la Masia Catalana “ façana de La Sala Vella o Can Serrallonga amb torre circular” al terme de Viladrau.

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/532/rec/9

Ens agradarà tenir noticia del lloc i data de naixement i traspàs del Joaquim Rubió i Balaguer, l’Estudi de la Masia Catalana, és en aquest tema un xic graponer.

Patrimoni Gencat ens diu que resta una torre rodona d’angle, medieval, al costat del mas dels segl http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1973 es XVII-XVIII.

És una masia de planta rectangular (23×13) assentada sobre un turonet de roca, formant per l’E i pel N un mur atalussat. S’observen diverses fases constructives. Està coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana de llevant i a tres vessants al sector S del cos de porxos adossat a la planta. Consta de planta (talús), primer pis i golfes la part més antiga; un cos de porxo adossat a la façana principal (amb planta i dos pisos) i a la façana S (amb planta i primer pis) amb dos pilars centrals i una torre adossada a l’angle N.

La façana principal presenta a la planta (façana antiga sota el porxo central) un portal rectangular d’emmarcament de gres i llinda de roure i una finestra amb emmarcament de totxo a la façana del cos de porxo en el sector N, i en el S uns baixos que donen a unes corts, parcialment tapiats amb una finestra amb forjat. Al primer pis (sector N) un porxo amb barana de ferro forjat, un portal central i dues finestres laterals, i, al sector sud, un porxo amb barana i dos portals. A les golfes hi ha dues finestretes d’emmarcament de gres i llinda de roure.

La façana nord presenta una torre amb dues espitlleres al primer pis i una finestra d’arc de mig punt de gres vermell a l’alçada de les golfes. A la planta i primer pis hi ha dues finestres. Al sector oest presenta un portal que dóna accés (mitjançant escales) al cos de corts adossat a la façana oest i a la sud, la qual presenta al primer pis tres finestres amb emmarcament de gres.

Formen part de la domus les seves muralles de tancament, torres i altres elements defensius. De la domus medieval es conserva la torre circular i un mur de tancament perimetral, al sud-est. La resta de murs de tancament (perimetrals i interiors) i estructures haurien quedat integrades a la masia del segle XVII, que aprofitaria algun dels murs i estructures.

El mas Sala s’esmenta el 1226 quan el clergue de Viladrau Bernat de Sala el va cedir a Estefania d’Osor, però sembla ser que l’origen del mas pot remuntar-se alguns segles abans.

Entre 1271 i 1298 consten un Bernat de Sala i un Guillem de Sala.

El 1322 estava en poder de Ramona de Sala i dels seus fills.

El 1329 surt un Berenguer ça Sala actuant prop de fra Ramon de Vilademany, el qual per causes que s’ignoren s’instal·la al mas.

El 1359 el cavaller Roger de Vilademany es casa amb Esclarmonda de la Sala i funda així un nou llinatge que emparentarà la Sala amb la noblesa de l’època, que perdura fins el 1522, en que Violant de Cruïlles i de Vilademany estableix com a propietari a Bartomeu Sala (possible antic masover i avantpassat del bandoler Joan Sala “alies” Serralonga).

La família Sala hi resideix fins el 1645 en que el mas, després d’un plet, és subhastat i adjudicat al pubill dels Molins.

Fins a la desamortització del 1837, el mas Sala pertanyia a l’església de la Pietat de Vic i a partir d’aleshores ha passat per diversos propietaris.

El trobem registrat en els fogatges de la “Parròquia y terme de Viladrau fogajat a 6 d’octubre 1553 per Joan Masmiguell balle com a par en cartes 230”, juntament amb altres 32 que continuaven habitats després del període de pestes, on consta un tal “Joan Sala”. Els actuals propietaris no mantenen el cognom d’origen.

A la pàgina de l’Ajuntament de Viladrau en diuen;
http://www.viladrau.cat/ca/turisme/arquitectura/la-sala

Emmarcada per les imponents carenades del serrat de l’Oriol i de Sant Segimon, sobre un petit pujol excavat per la riera de l’Erola i el torrent de Rentadors, s’aixeca el casal de la Sala de Viladrau.

La part més antiga de la casa correspon al segle XIV, moment en que va ser fortificada i transformada en Domus amb una muralla de tanca i una torre de guaita. El cos central cal datar-lo al segle XVII.

Tot i que els primers documents sobre el casal daten del 1356, les més antigues noticies i el mateix nom de Sala permeten remuntar el seu origen uns segles abans.

L’any 1594 neix a la Sala de Viladrau en Joan Sala i Ferrer, “àlies” Serrallonga (Viladrau, 21 d’abril de 1594 – Barcelona, 8 de gener de 1634) , el mes gran bandoler de l’historia.

Està clar que l’expressió ‘ el mes gran bandoler de l’historia’, s’ha d’entendre que fa referència a Viladrau. El mes gran bandoler de l’historia de Viladrau, oi?.

Dins l’àmbit català, el títol – fins al di d’avui – Perot Rocaguinarda (Oristà, Lluçanès, 1582 – Nàpols?, 1635?) ostenta AMB TOTS ELS MÈRITS el títol del MES GRAN, o així m’ho sembla.

la Sala és una denominació arrelada en la toponímia catalana, de fet és el nom comú de moltes de les residències senyorials o de gent notable.

Aquests edificis acostumaven a disposar d’un oratori i/o capella, i en ocasions fins d’un fossar.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/09/la-sala-de-vallfogona-de-ripolles.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/05/racons-darenys-de-munt-can-sala-de-baix.html

http://leopold-leopoldest.blogspot.com/2016/01/ruta-viladrau-masia-la-sala.html

Ens agradarà tenir confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com – en el seu cas – de l’existència d’un oratori i/o capella a la casa i la seva advocació, per descomptat si fos possible també imatges

© Antonio Mora Vergés

SANTA MAGDALENA DE VILARESTAU

Potser com a única virtut, o com major defecte, tinc la obstinació; m’agrada definir-la per a mi mateix, com a santa obstinació, i més enllà de la reiteració en un objectiu, està quasi sempre en l’arrel de les moltes troballes que hem anat fent al llarg dels anys. Aquesta afirmació i/o reconeixement és particularment vàlid pel que fa a l’ermita romànica que bastiren entre els anys 1.094 i 1.097 els nostres avantpassats, primer sota l’advocació de Santa Maria, i més tard [ quan més tard ? ] dedicada a Santa Maria Magdalena, i que com tantes i tantes al llarg del Principat, s’ha deixat perdre, en un exercici de bogeria col·lectiva.

Esmorzàvem  a la Violeta de Castellterçol, aquest és el punt de trobada, dels que venen del Bages, concretament de Mura la Capital de les Valls del Montcau, i dels que venim del Vallès Occidental, en el meu cas de Castellar del Vallès, la Capital també de l’Alt Vallès. L’objectiu per al Joan Escoda i Prats que s’havia esmerçat com sempre confegint el full de ruta, i per a mi, es concretava en trobar i retratar les restes de l’església romànica que possiblement per influència francesa, havia canviat l’advocació de Santa Maria a Santa Magdalena.

La figura d’aquesta Santa, de la que se’n parla poc, però clar i entenedor en els evangelis [ pels que conservem encara la capacitat lectora ] no te cap màcula, ni segona interpretació possible, Lluc ens diu a 8,1 : Algunes dones acompanyen Jesús, i cita textualment : algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes i de malalties : Maria , l’anomenada Magdalena, de la qual havien sortir set dimonis. En el seu moment vaig fer en relació a aquesta secundaria d’or, un petit treball d’investigació :

Magdala, ( antiga ciutat de Palestina, a Galilea, prop del llac Tiberiades. Lloc de naixement de Maria de Magdala. El nom actual es Migdal ) no en saben gaire coses més, l’enciclopèdia catalana – La Gran – no en diu res. La seva ubicació prop del llac ens permet pensar que gaudia i potser gaudeix encara avui d’un clima mediterrani, molt similar al de la mateixa ciutat de Roma ; aquesta circumstància ens dona peu alhora a plantejar-nos Magdala com un lloc on molts del romans que tenien responsabilitats en l’administració d’aquells territoris, i tenien la seva casa, o almenys una casa on retirar-se a descansar en els seus períodes d’esbarjo.

No hi ha cap afirmació de que Maria Magdalena fos – o no – jueva, Mt 4,23 i següents en relació a Llc 8,2, ens permet formular la tesis de que Maria Magdalena es d’ascendència romana, vídua amb recursos econòmics ,que posarà en endavant a disposició permanent de Jesús i els seus deixebles, com a conseqüència de la seva conversió. En el text es diu que li havien sortir set dimonis, – avui sabem que les malalties d’origen nerviós i/o mental per la mentalitat d’aquella època, eren dimonis que tenien les persones dintre dels cos – la vida de Maria Magdalena fins a la trobada amb Jesús devia haver estat un patiment continu que veurà el seu final amb la guarició, aquesta es la causa primera de la conversió de Maria Magdalena, la seva pròpia sanació ; el posterior seguiment de Jesús , la seva presència en el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, l’escolta atenta i admirada del sermó de les benaurances , portaran Maria Magdalena al costat de la Creu, on – una vegada més – la trobem juntament amb Maria, mare de Jesús en el seu dolor.

Maria, dita la Magdalena, es una figura bàsica en la tasca evangelitzadora de Jesús, no òbviament al nivell dels 12 escollits, però si juntament amb d’altres persones, en el suport econòmic i logístic al Mestre i als seus deixebles, el paper de les torres, sol ser més ensalzat que els dels fonaments, sàpiguen tots plegats, que les unes només poden existir si les altres aguanten.

Enlloc sens parla de Maria Magdalena en termes que ens permetin afirmar la seva edat, hi ha però una constant, es una de les companyes habituals de Maria, mare de Jesús, tenim doncs una informació que ens dona peu a imaginar-nos que aquesta afinitat podia venir de que ambdues tenien una edat semblant, propera als 50 anys, i fins i tot, que també en ambdues es donava la situació d’ésser vídues en primeres noces.

Jesús atorga un paper principal a les dones en contra del sentiment generalitzat a l’època de considerar-les únicament objectes de dret i no subjectes. Recordem el paper mediador de Maria en el miracle de les Noces de Qana, aquí s’inicia aquest paper que la pietat popular associa a Maria, la d’intercedir davant Jesús. En la resurrecció i contra el costum que recull Mt. 18,16 tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis, tenim el testimoni d’una única dona, el que no li dona cap valor en el món jueu, alhora que reforça justament per a nosaltres , la creença en la resurrecció, que no es desenvolupa seguint uns protocols normalitzats, – avui en diríem standars – sinó que confirma aquest paper rellevant de les dones, en la persona de la Magdalena.

Maria Magdalena tindrà un paper excepcional en la resurrecció, serà testimoni presencial– el primer – que veurà a Jesús, seva es l’exclamació rabuni , (Mestre ) quan Jesús la crida pel seu nom .

La tradició oriental afirma que, després de la Pentecosta, Maria Magdalena va anar a Efes on va viure juntament amb la Verge Maria i Sant Joan, i que va morir en aquella Ciutat , on es va iniciar el seu culte. A mitjans del segle VIII, hi ha constància que Sant Wilibaldo va anar en romiatge fins a Efes per visitar el Santuari de Maria Magdalena. L’any 886 les seves relíquies foren traslladades a Constantinopla.

Segons una de les tradicions franceses àmpliament estesa a l’ occident, Maria Magdalena, juntament amb Llàtzer i les seves germanes, va venir a la Provença a predicar l’evangeli. Durant els darrers trenta anys de la seva vida visqué a La Sainte Baume. La devoció a la Santa s’estengué també per terres catalanes, i aquesta advocació del Pla de la Garga en seria clarament una mostra. Més enllà del paper evangelitzador que la pietat popular adjudica a la Magdalena , i que no estem en condicions d’afirmar ni de negar. La presència silenciosa i discreta de la Magdalena , sempre al costat de Maria, mare de Jesús, recolzant activament l’acció evangelitzadora del Rabuni, te ja, almenys per a mi , una força que justifica sobradament la seva declaració de santedat.

Maria de Magdala, la Magdalena, es l’exemple palès de tantes i tantes persones, que d’una manera callada, quasi anònima, fan el que cal fer, sense demanar res, sense esperar res, deixant-se guiar únicament per la gràcia de Déu.

Seguíem les indicacions del Francesc Casanellas i de la senyora Maria Dolors Bernal Creus, que des del Servei d’Arxiu Municipal, de l’Ajuntament de Centelles, ens havia tramés un e.mail on ens deia :

L’Església de Santa Magdalena de Vilarestau es troba a poc minuts del Cerdà en direcció nord en un petit puig, encara que actualment en queden poc més que algunes restes dels murs laterals. Per si fos del seu interès a l’Arxiu Municipal disposem d’informació sobre Santa Magdalena de Vilarestau que li podria ser d’ajuda per situar-la.

Arribàvem a l’indret indicat seguint el camí de la pedrera del Cerdà, i comprovàvem que efectivament només hi ha en peu algun tros de les parets laterals; a reserva d’un treball arqueològic, sembla que es tractava d’una ermita de planta rectangular sense absis. Únicament des del coneixement de la follia destructora de la Guerra Civil, podem entendre el lamentable estat d’aquesta joia del nostre passat. Sembla que tingué culte fins als inicis del segle XX, quan a la masia dels Cerdà es construí la capella homònima de Santa Magdalena, que tampoc reeixiria de la barbàrie bèl·lica.

El Joan Escoda i Prats, i jo mateix, fem una llarga sèrie de fotografies que trametérem via e.mail juntament amb aquest relat a la senyora Maria Dolors Bernal. Esperem publicar-ho als llocs habituals i també a la pàgina http://www.coneixercatalunya.blogspot.com/

Santa Magdalena de Vilarestau passarà a fer companyia a la Galeria fotogràfica de http://www.moianes.net/ , a Sant Pere de Musarra, Sant Pere de Marfa [ dit també de les gallines ] Sant Miquel, la Santa Creu de la Plana , Sant Pere de Vilanova i Sant Joan Vell d’Oló, Sant Esteve del Solà,………… i……., una llista interminable quasi d’ermites i esglésies romàniques que podria explicar i àdhuc justificar l’enuig de Déu, si no sabéssim que malgrat la nostra descomunal estultícia, ELL és sempre bondat infinita !

© Antonio Mora Vergés

EL BENEFICI; L’ANTIGA PARRÒQUIA DE LLES. CERDANYA

Lles es troba a 1.471 metres d’alçària , en un replà sobre el pendent de la muntanya, prop del serrat d’en Bret, entre els rius d´Arànser i de la LLosa.
El topònim d’origen iber té un significat descriptiu : abisme, precipici,.. i se’n troben evidències a la llengua basca – darrer vestigi de la Cultura preromana- en paraules com leze, leta, o les , amb els significats esmentats.

Hom suposa que l’actual emplaçament del poble és – com a mínim – el tercer, en la llarga recerca dels seus habitants, per trobar un indret òptim en tot els sentits – per a viure, per a defensar-se ,.. – fins que decideixen assentar-se en aquest punt assolellat i relativament planer.

Tenim constància que Lles era al segle IX una de les parròquies del bisbat d’Urgell ; en aquell moment la Parroquià – dedicada ja possiblement a Sant Pere – era l’actual Capella del Benefici, dita també del Roser, Advocació que va instituir el Sant Pare Gregori XIII [ 1.502. 1.585 ], i que esdevindrà molt popular.

En un replà de pedra ens expliquen que hi havia el fossar, que va ser traslladat al davant de l’actual església parroquial, dedicada també a sant Pere – que figura representat en l’escut [ no homologat – del municipi – és del segle XII, – posterior per tant a la Capella esmentada suara -, advertim en la visita que teníem ocasió de fer-hi, alhora que la quasi total absència dels primitius trets romànics, que s’ha tornat a reubicar el cementiri, ara el trobem annex al costat dret del temple, on hi hagué possiblement l’ absis ; els diners d’Amèrica arribarien fins aquestes alçades, on per mor de fer-se perdonar els horribles excessos que es practicaren damunt les poblacions indígenes del continent Americà, es reconstruïren, modificaren i aixecaren noves esglésies per arreu.

A l’antiga parròquia hi ha una excepcional troballa que segons ens expliquen procedeix del Santuari dels Àngels de la Llosa, que fou en el seu dia Capella del Castell.


Antonio Mora Vergés

SANT ESTEVE DE SANT JOAN LES FONTS. LA GARROTXA

Rebia unes meravelloses fotografies de l’’església de l’antic monestir de Sant Esteve, dins la parròquia de Sant Joan les Fonts, que es troba en un bucòlic paratge , al nord d’aquesta població de la Garrotxa.

Com acostuma a succeir el volum d’informació relativa a l’antic priorat benedictí, filial de Sant Víctor de Marsella, és inversament proporcional a les seves proporcions físiques.

Sabem que les esglésies de Sant Esteve, Sant Joan i Sant Miquel existien des del 958, quan foren consagrades; la de Sant Esteve i la de Sant Joan es refongueren en una de sola, amb els dos titulars; el 1079 fou donada pels vescomtes de Besalú, a Sant Víctor de Marsella, perquè hi edifiqués un priorat. Fou dotat amb cinc esglésies parroquials veïnes —Santa Eulàlia de Begudà, Santa Maria de Castellar, Sant Pere de Lligordà, Sant Martí de Capsec i Sant Cristòfol les Fonts (dites també de les Fonts Superiores per a distingir-les de les de Sant Joan, a les quals els documents diuen les Fonts Inferiores)— i moltes donacions per la contrada.

El primer prior, Guanarri, fou nomenat el 1079. Els bisbes de Girona confirmaren la donació a Marsella els anys 1106 i 1127 i consagraren la nova església del monestir el 1117. Fou un priorat de pocs monjos: cinc als primers segles i dos al segle XIV. Depengué de Marsella fins el 1424; després fou encomanat a Sant Pere de Besalú, i el 1592 el papa Climent VIII l’uní a Sant Pere de Camprodon.

Al segle XV ja no tenia comunitat i la parròquia adscrita al priorat era regida per un vicari perpetu.

El 1725 fou destruït un dels tres absis per ampliar la rectoria; també perdé el primitiu campanar romànic (l’actual és de 1791-92).

Després del 1939 fou restaurada, però gairebé no té culte des que perdé la parroquialitat del lloc.

Conserva la porta ferrada.

Procedeix del priorat una majestat romànica, ara al Museu Diocesà de Girona.

Ens expliquen que a l’interior es troba una gran pica baptismal romànica amb relleus, signada amb les lletres MNA.

L’ Arxiprestat de l’Alt Fluvià, té dins del seus límits altres notables edificis religiosos. Esperem amb ànsia rebre’n també les cròniques.

Antonio Mora Vergés

MAS ANTICH A LA VILA MARINERA DEL MASNOU A LA COMARCA DEL MARESME

Les meduses ens feien sortir de la platja a la Maria Jesús Lorente Ruiz i a l’Antonio Mora Vergés; vaig tenir ocasió de veure i sentir com una ‘socorrista’ renyava al banyista que les havia vist, i que assumint un risc cert, només amb una taula infantil de surfing, n’havia tret dues de mot grosses i les havia dipositat a la paperera. Vaig pensar que potser ara cobren ‘per intervencions’ i cada medusa retirada és una ‘pèrdua d’ingressos’ , també és però possible, que el càrrec – i l’uniforme – se li pugessin per un moment al cap.

Tenia pendent retratar el mas Antich a la vora mateix de la carretera N-II, i fins allà ens arribàvem; els vehicles que anaven en direcció Barcelona em van semblar tant – o més – perillosos com les meduses que ens havien foragitat de la platja.

Retratava primer tot el conjunt;

posteriorment la finestra geminada i el torricó circular adossat a l’angle sud oriental, amb la cúpula decorada amb rajoles policromades i la torre de guaita i bada,

finalment, amb delectança el rellotge ‘d’ombra’ – ja que té un plàtan al seu davant . en el que llueix aquesta llegenda “Nulla fluat cujus non memniscere velis”.

Tenim el llatí rovellat, així que proposàvem als amics lectors que ens fessin arribar una proposta de traducció a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’ Antoni Calvo Uribe encetava el torn amb :
“Cap no passi que no desitgis recordar”.

La Conxita Bou Vilalta, ho matisava :
“Res no passi que no desitgis recordar”.

El Miquel Pujol Mur cercava un sentit semblant :
“Que no passi cap instant que no vulguis recordar”.

Mont Annè Lluis ens deixava al facebook la seva proposta :
“no, no podeu escollir el temps a viure”.

Des de l’Associació Catalana de Gnomònica, on podeu trobar el rellotge en aquest enllaç :

http://www.gnomonica.cat/index.php?option=com_wrapper&view=wrapper&Itemid=2

Ens comentàvem; el lema és dels “solemnes”, dels que gastaven els noucentistes.

El comentari en feia cercar alguna informació addicional, a l’escassíssima que trobava a la fitxa tècnica de Patrimoni :

Masia de planta rectangular que consta de planta baixa i pis amb la coberta de teules àrabs a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia.

Destaca la torre de defensa de planta quadrada annexa a l’extrem nord oriental i el torricó circular adossat a l’angle sud oriental, amb la cúpula decorada amb rajoles policromades. De la façana en destaquen el portal adovellat de punt rodó amb arc rebaixat de l’obertura, finestres de tradició gòtico-renaixentista, una de llinda recta decorada amb un rostre de dona i l’altra d’arc conopial, amb rostres d’àngels; i el rellotge de sol, amb la inscripció “Nulla fluat cujus non memniscere velis”.

A ; Modernisme a l’entorn de Barcelona :

http://issuu.com/xavimartinezrobles/docs/modernisme_barcelona

que us recomano molt,no s’esmenta aquesta casa.

Trobava un escut heràldic que si no pertany a la casa, li escau com un anell .

Ah!, per a mi el rellotge ens exhorta a viure de forma honesta. Imagino per això, que no hi entre la ‘ classe política’ , cap membre d’aquesta nissaga.

Antonio Mora Vergés

CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT DEL CASTELL DE CAN FEU. SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL

La Carme Corominas Bover, en deia que tenia una fotografia de la capella del Castell de Can Feu, dedicada a la Mare de Déu de Montserrat, que fou construïda l’any 1704.

L’historiador Andreu Castells explica al seu llibre “L’art sabadellenc” que la construcció del castell de Can Feu es deu a una juguesca que van concertar tres cosins per veure qui construiria el castell més vistós. Josep Nicolau d’Olzina va fer el de Can Feu. [Font: www.sabadell.net]
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/05/can-feu-i-els-castells-aixecats-laire.html

El Josep Sansalvador Castellet, de l’Arxiu Gavin, em feia arribar un parell de fotografies de l’interior que ell mateix feia el 25-IX-1994. Em comentava també que la Capella de la Marededéu de Montserrat, s’havia conegut anteriorment com la Capella del Naixement de Nostre Senyor Jesucrist.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercataluya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

MARE DE DÉU DE LA FONTCALDA. GANDESA. LA TERRA ALTA. TARRAGONA. CATALUNYA

Rebia una crònica de l’Enric Sànchez-Cid, en la que ens explica la visita al Santuari de la Mare de Déu de la Font Calda, que feia en companyia de Josep Maria Contijoch Casanovas (Montblanc, Tarragona, 1935) reconegut senderista i escriptor, Director de la revista El Foradot de Montblanc, i en la que el Joan Escoda, de Benissanet, els feia de guia.

Per arribar-hi cal sortir de Gandesa per la carretera que mena a Pinell de Brai i a uns 2 quilometres a mà dreta, apareix el trencall, senyalitzat, que a través d’una pista de 12 km amb molts revolts i canvis de resant mena al santuari de la Font Calda.

La Font Calda rep el nom de la font, situada al peu del santuari, d’aigua calenta que brolla a 25º i es coneix popularment amb el nom dels Xorros. S’edificaren hostatges per la gent que hi anava a fer cures. Avui dia s’utilitzen per passar-hi els caps de setmana o les vacances d’estiu.

L’indret es travessat pel riu Canaletes, que conforma un lloc ple de màgia i bellesa amb l’estret i els tolls d’aigua (les Olles), vora la gorja entre la mola de la Fusta, a llevant, i la serra del Crestall, a ponent. El paisatge és característic i singular, configurat per la roca calcària i el riu.

Es té coneixement que, ja des del segle XIV, es venerava una imatge de la Mare de Déu de la Fontcalda que, segons la tradició, fou trobada per un pastor de Prat de Comte, que s’emportà la imatge per ensenyar-la als seus amos, però que en el moment de treure-la del sarró la imatge havia desaparegut, com faria més tard de l’església de Gandesa. Finalment van entendre que Nostra Senyora volia romandre en aquest indret. Entre final del segle XIV i principi del segle XV, un grup de frares trinitaris hi fundaren un convent que posteriorment abandonaren degut a l’aïllament de l’indret. A partir d’aquesta data un ermità en va tenir cura. Actualment, hi ha un patronat format per veïns de Gandesa que s’encarrega del manteniment del lloc.

La Fontcalda va gaudir d’una gran popularitat a la darreria del segle XIX i el principi del XX. Rebia visitants de totes les comarques veïnes, atrets per les qualitats remeieres de les aigües termals i la devoció a la Mare de Déu.

El santuari actual es va començar a edificar l’any 1753. És d’estil neoclàssic, d’una sola nau amb volta de canó i petit creuer de cúpula vuitavada. En el mur de ponent s’aixeca el campanar d’espadanya, d’un sol ull, dos ulls de bou i s’hi obre la porta. Les pintures de l’altar major són obra de Josep Lahosa Valimaña ( Prat del Comte, Terra Alta, 1902 + Barcelona, 1981 ). A ponent de la zona d’aparcament hi surt un corriol que ascendint per el rocam arriba a una cova. Sembla ser que formava part d’un eremitatge que va existir abans de l’arribada dels trinitaris.

El Josep Salvany Blanch, visitava el santuari l’any 1922, i en retratava el interior.

El Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, visitavem la Fontcalda el 21.06.2017, el Santuari estava tancat, i gràcies a la canon ixus obtenia una imatge del interior pels forats de ventilació de la porta.

Llegia que l’any 1936, en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el Govern LEGÍTIM de la II República, el santuari va ser cremat i es destruí l’altar barroc i la imatge antiga de la Mare de Déu.

L’actual imatge és una còpia en alabastre de l’original, feta per l’artista escultor Innocenci Soriano Montagut Ferré (Amposta, Montsià, 21 d’abril de 1893 – 22 de novembre de 1979)

https://algunsgoigs.blogspot.com.es/2011/05/goigs-la-mare-de-deu-de-la-fontcalda.html

Antonio MORA VERGÉS

TÒRREC. ESGLÉSIA DE SANT ISIDRE LLAURADOR I L’ESTUDI ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Anàvem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 I) i l’Antonio Mora Vergés ( l’Argentera, El Camp jussà de Tarragona, 1 de gener de 1951 ) – conservo la O del nom per recordar als que varen néixer desprès de la mort ‘ oficial’ del sàtrapa, que en els llarguíssims anys de la dictadura franquista únicament es permetien els noms en llengua castellana.

Fèiem via per terme de Vilanova de Meià de 105,2 km² que s’havia constituït legalment l’1 de juliol de 1926, data en que s’aprovava instància col•lectiva demanant la fusió dels ajuntaments dels pobles de Santa Maria de Meià, la baronia de la Vansa i Vilanova de Meià.

Quan al topònim Tòrrec, el diccionari català, valència , balear – gens apreciat per cert pel Partit Piroman – recull, Esllavissada de terra . M’acompanyarà fins al tórrech de l’aubaga, Scriptorium gener 1925.

Retratava l’església de Sant Isidre de Tòrrec s’emplaça al bell mig del nucli de Tòrrec, llogarret agregat de Vilanova de Meià. Es tracta d’un edifici aïllat, d’una sola nau, amb capelles i sagristia adossades.

La façana presenta un portal adovellat, en arc de mig punt on la clau de dovella s’hi pot veure escrit “1801”. Per sobre un rosetó petit que il•lumina el cor de l’església. Coronant la façana hi ha una espadanya de dues obertures d’arc de mig punt i dues campanes, rematat per un llosat amb pinacles. L’aparell de la façana està format per carreus irregulars (exceptuant les cantoneres) ben lligats amb morter i ben ordenats.

A la banda de l’absis, carrat, està situat el presbiteri aixecat del replà uns 30 centímetres.

M’explicava una parella que viuen a Tòrrec que no tenen les claus del temple, a quin interior no podíem accedir, sortosament h havia fet l’any 2010 el Jordi Contijoch Boada, autor de la fotografia de l’altar major està presidit per una imatge de sant Isidre Llaurador.

Al nord i al sud hi ha dues capelles, que donen aspecte a la planta de creu irregular, sobretot la del nord està clarament adossada amb un aparell molt diferent. La coberta és a dues vessants amb teula.

Retratava una solitària creu al fossar parroquial del que s’ha ensenyorit la vegetació.

El meu interlocutor, nascut a Tòrrec m’ensenyava l’edifici que acollia l’estudi, abans i durant alguns anys de la dictadura franquista.

Aquí, i allà, arreu de Catalunya constato que abans de la dictadura franquista , hi havia a cada petit nucli almenys un estudi i/o escola pública, en algun lloc n’hi havia un per als nens i un per a les nenes, en els llocs més grans, hi havia escoles privades i/o confessionals. Intueixo que darrera de l’oblit d’aquelles històries hi havia la voluntat de la dictadura d’esborrar l’obra magnifica, primer de la Mancomunitat de Catalunya, desprès de la II República i la Generalitat de Catalunya. L’assassinat del Lluís Companys i Jover (el Tarròs, Tornabous, l’Urgell, 21 de juny de 1882 – Castell de Montjuïc, Barcelona, 15 d’octubre de 1940), i de tants i tants catalans fins als primers anys de la dècada dels 50 del segle XX, tenia aquest únic objectiu.

Sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com , imatges i/o dades de l’estudi i/o escola anterior a la dictadura franquista del lloc on vareu néixer, vosaltres i/o la vostra família.

Catalunya us ho agrairà.

Antonio Mora Vergés