Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, per les terres del Ripollès sobirà, en aquesta ocasió la nostra destinació era el poble de Planoles, topònim clarament descriptiu; diminutiu curiosament de de Planès, que està avui integrat dins del Municipi.

Volíem recollir imatges de l’església parroquial dedicada a Sant Vicenç de Planoles, de l’edifici esmentat l’any 1.114, no en queda gaire cosa.

Inicialment era una esglesiola d’una nau, amb un absis ornat amb arcuacions de tipus llombard i arcs torals a l’interior, que al segle XVIII es va ampliar amb una segona nau, part de la qual correspon a un antic atri de l’església romànica.

A la torre campanar hi ha hi ha una placa amb la data de 1.869, o així ens ho sembla. Aleshores en aquestes valls l’extracció de ferro portava molts diners.

La torre campanar de planta quadrada, que qualifica d’esvelta , ‘ l’enciclopèdia de Barcelona’ , complia més la funció de conferir seguretat i fortalesa per la seva estructura robusta i compacta, que la de representar – com els campanars romànics – l’eix ascensional que s’adreça a Déu.

Una restauració moderna va posar en relleu l’estructura i rusticitat de la primitiva nau romànica, com també quatre arcs de l’antic atri, enclavats en el parament del mur de migdia o de la segona nau.

L’advocació de Sant Vicenç Màrtir, molt estesa al País València, és inusual en aquestes terres , repoblades majoritàriament per persones procedents dels Comtats Francs.

Retratava una rosa metàl•lica en un dels recipients per posar plantes i/o flors. Em feia evocar Pardines.

Antonio Mora Vergés

 

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés vorejant el Rigard de tornada de Toses, cap del Municipi. L’absoluta manca d’informació pel que fa a la Capella de Santa Magdalena m’havia decebut; ho esperava de l’enciclopèdia de ‘Barcelona’, però certament no de l’Ajuntament, ni del Bisbat d’Urgell.

Ens aturaríem a Fornells de la Muntanya; el topònim , una forma plural i diminutiva de forn, ens descriu sens dubte l’indret en una època de gran activitat en aquestes terres, quan es duia a terme l’extracció i àdhuc algunes tasques relacionades amb la industria del ferro..

Teníem el temps just per arribar-nos fins a l’església dedicada a sant Martí , que s’aixeca al costat del fossar; sembla que és romànica d’origen, i com tantes altres va ser ‘engrandida’, hi ha constància documental que al segle XVIII l’absis fou suprimit. Únicament es conserva una petita nau de l’església primitiva. Ens expliquen – el temple està tancat – que darrere del presbiteri hi ha la sagristia, adossada sota el campanar d’espadanya. L’interior i la part de l’exterior és arrebossat.

Feta la feina reposarem forces a Can Casanova.

No teníem ocasió de visitar el Museu del Pastor, obra de Joaquim Gassó i Creuhet, que acull una col•lecció d’eines del camp i del món de la pastura. Ens expliquen que hi ha una complerta col•lecció d’estris relacionats amb aquesta tasca; tant els que es feien servir per a tractar directament el bestiar, com els que es refereixen a l’entorn del pastor en la seva via quotidiana.

Sortim en direcció a Dòrria, i ens cal superar una grossa torrentera, que s’escola per damunt del poblet, i que recull les aigües dels cims de Dòrria i de la serra de Gorroblanc.

Ah!, si en teniu ocasió feu saber que hi ha una errada a l’article de l’enciclopèdia de Barcelona, ara diu : La seva església parroquial és dedicada a sant Climent. Formava part de la baronia de Toses. Actualment és una entitat local menor amb junta administrativa pròpia.

L’església està dedicada a Sant Martí, i és sufragània de Sant Victor de Dòrria. La manca de sacerdots ha provocat que aquestes distincions ‘tècniques’, parroquial, sufragània,… no tinguin avui massa sentit.

Antonio Mora Vergés

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pel terme d’ Odèn al Solsonès; la doctrina pel que fa al topònim es limita a adjudicar-li un origen preromà, anant un xic més enllà, com Manuel Bofarull Terrades recull, por derivar del germànic adenus ‘ el vell, el noble, el sobirà’, superàvem les restes del Castell de Cambrils ,la primera referència és de l’any 1039, on Eribau, bisbe d’Urgell, en una donació que feia a Ricard Altemir, aquest darrer devia prestar serveis feudals al seu senyor, el castlà de Cambrils.

L’any 1135, Dolça donà un alou que tenia el seu marit en el terme del castell de “Chabrils” a Santa Maria de Solsona.

L’any 1145, Babot, fill de Guillem i Godlèn, llegà el feu de “Chabrils” al seu fill.

L’any 1212, hi hagué un acord econòmic entre Pere de Josa i el noble de Peramola, ja que el primer havia causat danys en els castells de Cambrils i de Montpolt, propietats del senyor de Peramola.

Quan es va crear el comtat de Cardona el 1375, aquest castell hi formava part.

Al segle XVII, Odèn era un batlliu de la batllia de Solsona.

Ens aturàvem sota l’absis de la nova església, segle XVII, de Sant Martí de Cambrils. El Miquel ens donaria a tastar les pomes que han madurat sota la seva protecció.

S’esmenta l’any 839, en la falsa acta de la Consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, hom pensa que l’acta és va redactar realment al segle Xl, ja que fou presentada com a prova en un judici celebrat I’any 1024 en el castell de Ponts.

Això dona versemblança a la consagració l’any 1.051 de l’església parroquial de Sant Martí.

L’aprofitament del salí, al segle XVII i XVIII, comportaria un cert creixement econòmic i demogràfic, que explica l’aixecament de l’actual església.

A Cambrils coexisteixen el cementiri vell, atalussat al costat dret de l’església, i el nou fossar situat a poc més de 100 metres.

Martí, que prové del nom Martinus en honor a Mart, el déu de la guerra, és una advocació que està molt present en aquestes terres, i que devem sens dubte a Sant Martí, bisbe de la ciutat de Tours, al nord de Poitiers.

La devoció a Sant Martí va ser molt important a Occitània, regió de la que procedien una bona part dels soldats, que integraven les que anomenen ‘ tropes franques’: s’explica que els soldats francs erigien una capella en agraïment a sant Martí dalt de cada turó reconquerit al sarrains , així s’esmenta per exemple Sant Martí del Canigó, i una llarga llista de capelles, i àdhuc de temples parroquials en els pobles i viles que com Cambrils el tenen per patró.

Antonio Mora Vergés

Pujàvem el Josep Olivé Escarré, amb 90 anys complerts, i l’Antonio Mora Vergés fins a Rocacorba, talaia de les altes valls de Biert i Llémena i sentinella avançat del pla de Girona.

El Santuari està un xic per sota de les antenes situades a 977 metres , això i el fet que l’accés no estigui asfaltat, fa que moltes persones, facin la pujada – que fins en cotxe té el seu mèrit – i es perdin la contemplació d’aquest ‘espai magnífic ‘, que podríem qualificar com el ‘Castell de Proa’ , emulant una semblant edificació ‘ el Castell de popa’ – a una alçada molt inferior – de la comarca del Moianès.

Patrimoni Gencat ens diu que el santuari de la Mare de Déu de Rocacorba està a 925 metres per sobre del nivell del mar.

El castell de Rocacorba fou un dels primers edificats en les comarques gironines després de la conquesta dels territoris als sarraïns (apareix anomenat l’any 1130 ), tot i que el primer document on es cita Rochacurva data de 1065.

El juliol de 1168 el rei Alfons el Cast infeudà el “castrum de Rochacorba” a Miró d’Hostoles. L’escriptura indica que l’oncle d’aquest havia adquirit, per canvi fet amb Berenguer de Rocacorba, el castell. Per enllaç matrimonial passà als Cartellà.

L’any 1479 els pagesos de La Muntanya se’n apoderaren , i l’any 1482 els jurats de Girona proposaren la seva demolició al rei.

Quan el castell va decaure, la seva església es transformà en santuari marià.

La capella actual és una sòbria construcció del segle XVIII.

Durant les restauracions fetes la dècada de 1980 aparegué l’estructura romànica de l’edifici, que havia quedat amagada per les reformes del segle XVIII.

Del castell primitiu només se’n conserven escasses restes. Els seus fonaments estan reaprofitats en les edificacions actuals. En destaca el Santuari de Rocacorba, datat del segle XVIII.

A la part occidental del penyal es conserven la base d’una torre, un tram de muralla d’uns 3 metres de llargada i un altre mur amb una obertura rectangular. Tant el parament de les restes de la torre com el de la muralla està fet amb pedra calcària irregular, de mida mitjana, mentre que el del mur està fet amb pedres més grosses lligades amb morter de calç.

No podíem accedir fins a la ‘Proa’ des d’on m’havien explicat a Pujarnol, que es fan visibles una bona part de la comarca del Pla de l’Estany, i les valls que conforma la Riera de Llémena abans de lliurar les seves aigües al Ter.
Malgrat trobar l’església tancada, deixava la sempiterna pregaria dels catalans a l’Altíssim, Senyor ; allibera el teu poble !.

M’hauria agradat veure la replica de la talla gòtica de la Mare de Déu de la Pera, imatge d’alabastre policromada, l’original de la qual es conserva al Museu d’Art de Girona.

Fotografia del Josep Maria Viñolas Esteva.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , ‘posar en valor’ el patrimoni històric i/o artístic és tasca de TOTS.

ANTONIO MORA VERGÉS

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana del Castell de Montclar, que formava part fins a l’any 1970 del terme de la Donzell d’Urgell, integrat ‘manu militari’ en aquella data al municipi d’Agramunt.

Llegia que el castell es va edificar sobre les restes d’una torre romana; l’edifici actual però, és bàsicament el resultat de les reformes dutes a terme al segle XVII, en ocasió de l’enllaç matrimonial de Francesc Despujol Pons i Maria Lluisa d’Alemany i Descatllar.

Quan a la descripció trobava; L’edifici, fet de pedra ben escairada, presenta diversos elements defensius, com el talús, les torrelles dels angles, o bé el matacà central. El portal és format per grans dovelles. A la dovella central hi ha l’escut o blasó senyorial, i la data de 1635.Ens agradarà saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com a qui va pertànyer . Descartem als Ponts, Ribelles, Despujol, i trobàvem un Guimerà que potser coincideix; Catalán. Cortado: 1º, de plata, un león de azur, coronado de oro; 2º, de oro, tres fajas ondeadas de sable. [J. Mª de Alós i Dou*].

l’any 1970 l’edifici ha estat restaurat amb cura.

L’interior del castell és visitable i està estructurat en àmplies estances, entre les quals destaca: el celler, que encara conserva les fustes per al vi; les armadures de l’entrada; la gran escalinata central; la biblioteca i la sala de música. També és interessant la terrassa, que alberga un pou, des d’on es pot gaudir de vistes espectaculars. Altres elements a destacar són les originals ròtules de pedra per a vigilar als presos, situades a la paret de la presó i a les façanes exteriors; el gran menjador, escenari de sopars medievals; la presó i les masmorres; o l’accés directe a una llotja de l’església de Sant Jaume de Montclar per a assistir als oficis des del castell.

Tan sols cinc famílies han estat propietàries del castell de Montclar des del 1200: els Cabrera, els Ribelles, els Ponts, els Despujol i des del 1986, els Miguel, llinatge que prové del Baix Empordà (castells de Palau-sator, Palau Sacosta i Púbol)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Vescomtat_de_Cabrera

https://ca.wikipedia.org/wiki/Baronia_de_Ribelles

https://ca.wikipedia.org/wiki/Marquesat_de_Palmerola

M’explicaven que el castell havia acollit les escoles públiques.

La ‘concentració de municipis’ s’ha demostrat una eina excel•lent per desfer la memòria històrica.

Antonio Mora Vergés

 

Seguíem documentant – fins on és possible – les esglésies existents al terme d’Artesa de Segre, la tasca, del tot apassionant, té la seva complexitat :

Arribavem el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall , Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) i l’Antonio Mora Vergés ( L’Argentera, el camp jussà de Tarragona, 1-01-1951 ) fins a la Clua, dita també la Clua de Meià de la que únicament a la pàgina de l’ajuntament d’Artesa de Segre en trobava alguna dada :

http://relatsencatala.cat/relat/esglesia-parroquial-de-sant-pere-de-tudela-de-segre-artesa-la-noguera-lleida-catalunya/1050841

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/09/esglesia-parroquial-de-lassumpcio-de-la.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/06/in-memoriam-de-sant-miquel-de.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/06/in-memoriam-de-lensulsiada-esglesia-de.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/06/esglesia-nova-de-santa-maria-de.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/01/de-sant-marti-de-collfred-i-altres.html

Reprodueixo de :

http://www.ccnoguera.cat/artesadesegre/index.php/la-ciutat/nuclis-agregats/21-clua

La Clua de Meià situada entre la Vall d’Ariet i Baldomar, en un coster a l’esquerra del barranc de la Clua o de Catarena, que desguassa al riu Boix.

Les primeres notícies d’aquest lloc són de l’any 1059. Arsenda va donar unes vinyes situades en aquest indret al monestir de Santa Maria de Meià. Hi fou bastida l’església

de Sant Julià –d’origen romànic i que depenia de Sant Miquel de Montmagastre; en època barroca es reconstruí- i el castell de la Clua, que pertanyien a la família Meià.

Prop del poble hi ha l’església troglodítica de Sant Martí, possiblement d’origen premusulmà, reconvertida a presó.

L’any 1311 el castell seria donat per Dolça de Cervera al seu fill Pere d’Ayerbe; aquest el permutà al rei Jaume II per propietats a l’Aragó.

Pascual Madoz Ibañez (Pamplona-Iruñea 1806 – Gènova 1870) en la seva obra Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar (Madrid, 1845-50 ), ens diu de la Clua: lugar con ayuntamiento en la provincia de Lérida partido judicial de Balaguer, diócesis de Seo de Urgel y priorato de Meya : está sito en un vallado al pie de un monte o cerro llamado de su nombre, le combaten los vientos de E. y N., Y el clima aunque templado, produce tercianas gástrico-biliosas y catarros. Tiene 20 casas y la iglesia parroquial (San Julián), está servida por un cura párroco de provisión ordinaria en concurso general. Confina el termino al N. con Garsola y valle de lriet (a 1/2 legua.), E. con el mismo y Argentera, S. con este último, ambos a igual distancia del primero, y O. Baldomar, se encuentran en él varias fuentes naturales de aguas de buena calidad, de las cuales se surten los vecinos para atender a sus necesidades domésticas. El terreno montuoso, pedregroso y árido, es en general de mala calidad, hallándose en el monte que lleva el nombre del pueblo, al E. y el de Grao de Clua al S., los caminos que le atraviesan son los que conducen a los pueblos limítrofes casi intransitables, la correspondencia la reciben, por expreso que cada interesado manda, de la cartería de Villanueva de Meyá, los lunes, miércoles y sábados, saliendo los martes, viernes y domingos, producen : centeno, cebada, patatas, vino y aceite, siendo la principal cosecha la del primero, se cría ganado vacuno y lanar, prefiriendo el primero, y hay caza de conejos, perdices y liebres. Industria : un molino de aceite. Población : 6 vecinos , 33 almas Capital imponible : 9,330 reales. Contribución el 14,28 por 100 de esta riqueza. Presupuesto municipal 330 reales. que se cubren por derrama vecinal, de los cuales se pagan 90 al secretario del ayuntamiento.

Retratava l’església de Sant Julià de la que segons el Bisbat d’Urgell n’era Rector, l’any 2005 Mossèn Antoni Pich Badia , rector en aquella data d’Artesa de Segre:

http://www.bisbaturgell.org/index.php/es/preveres/58-mn-antoni-pich-badia

A dia d’avui constatem que l’edifici exerceix funcions de ‘local social’

Trobava una persona – de parla castellana – que m’explica que fa més de trenta anys que viu aquí, i que quan va arribar em feia potser també trenta que el poble era deshabitat, lògicament no en sap donar raó de l’escola abans de la dictadura franquista. A la Clua de Meià, com a molts altres indrets de Catalunya, eren els rectors els que ensenyaven les primeres – i de vegades les úniques – lletres, val a dir que més enllà de l’amor al proïsme – que no poso en dubte – els interessava tenir una parròquia que pugues seguir i comprendre els oficis religiosos.

Si queda alguna persona viva, o existeix alguna dada en algun arxiu – cosa força improbable, atesa l’excel•lent tasca destructiva del feixisme i el cleptofeixisme amb la concentració de municipis – ens agradarà rebre noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com del lloc on era l’escola abans de la dictadura franquista.

Per als catalans recuperar la ‘memòria històrica’ és un imperatiu ètic

Sou pregats de fer arribar aquesta crònica a qualsevol mitjà, amb prec de publicació.

Des d’ara gràcies.

Antonio Mora Vergés

El lloc on estava l’escola abans de dictadura franquista – en ocasions ens calia transformar-ho en ‘abans de la guerra’ – és una pregunta clàssica que fem per arreu de Catalunya, recentment quan visitàvem novament Bescanó, a la comarca del Gironès, retrataven l’edifici de l’Ajuntament, però no Can Pipeta, i l’edifici que acollia l’escola a l’Estanyol. Ens agradarà rebre’n imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com http://blog.bettyboop.cat/?p=4771

Ens explicaven a l’edifici de l’Ajuntament d’Aguilar de Segarra, que l’escola – de la que es conserven alguns mobles, un armari amb llibres, una taula ,…, estava al lloc on avui hi ha les Oficines Municipals, al primer pis, i compartia espai amb la casa del mestre, el Consistori feia servir els baixos, i al pis de dalt, un funcionari ‘nacional’ va instal·lar un colomer.

Retratava l’edifici – un més i un menys per recuperar la memòria històrica – , i la font de l’escola.

No en trobava dades – contra la percepció general NO TOT està a Internet -, surten temes marginals, com les trampes i tripijocs miserables que fan els pares de la pàtria per presumir d’educació. Des de l’edat mitjana, tenir educació s’ha considerat al REINO DE ESPAÑA cosa de capellans i afeminats, fins al punt que en molts documents consta, ‘ el señor no firma porque es noble’, i ja se sap, oi?; els testos es semblen a les olles.

Intueixo que també des de l’església catalana – dissortadament vinculada jeràrquicament avui a l’escissió nacionalcatòlica – es devia impartir, si més no, les primeres lletres per rectors i/o vicaris a Sant Miquel de Castellar, Sant Andreu d’Aguilar, a l‘església parroquial de la Mare de Déu del Candeler o Santa Maria de les Coromines,…, ens agradarà – en cas afirmatiu – rebre’n confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Toponímia. Aguilar ; etimològicament d’una forma llatina Aquilāre, derivat de aquĭla ‘aguila’ i aplicada principalment a penyals i muntanyes

Aguilar de Segarra, a dia d’avui, té molt descuidat el seu patrimoni històric; no tenien un plànol del terme, els monuments no estan senyalitzats,…

Aguilar de Segarra tenia 689 habitants al cens de 1857, en aquella data els efectes de la pèrdua de les colònies americanes començaven a fer- se evidents, així consten ja 521 al cens de 1877, i 491 al de 1887, hi haurà un miratge de recuperació a les primeres dècades del segle XX – coincidint amb el període de la Mancomunitat de Catalunya- , per iniciar la davallada desprès del triomf dels sediciós feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM de la II República, al cens de 1992, s’assolirà la dada més baixa, 194 veïns, i l’any 2017 es tancava amb 263 ànimes.

No disposa Aguilar de Segarra, que s’hauria de redenominar, Aguilar del Bages, d’un Cataleg de Patrimoni en línia, i sembla, sembla que s’està treballant en el catàleg de masies.

Gràcies al padró de vehicles, l’argument econòmic que acostuma a esgrimir-se arreu com a ‘causa justificativa’ de la inacció en matèria de patrimoni, no es pot esgrimir aquí.

ANTONIO MORA VERGÉS

M’arribava fins a Cal Dalmau, al terme de Rajadell, a la comarca del Bages, en la meva recerca d’informació llegia a la fitxa tècnica en relació a la casa, que l’any 1623 el mas ja apareix com casa del Dalmau; aleshores hi vivien nou persones adultes.

Quan a la descripció ens diu ; masia i colònia agrària dels segles XVIII i XIX. El nucli residencial forma un recinte tancat amb un corredor interior lliure: a tramuntana hi ha l’edifici dels habitatges dels parcers, a migdia la casa de l’amo i a ponent diverses dependències de treball.

Fora del recinte hi ha una pallissa, una bassa circular, un pou, una escalinata i diversos àmbits d’una explotació agropecuària moderna.

La casa de l’amo consta de dos cossos adossats perpendicularment. El més antic és el que està orientat de nord a sud, i que mostra una tipologia força clàssica: planta rectangular i coberta a doble vessant, amb planta baixa, planta primera i golfes. Té les finestres emmarcades amb carreus. L’altre volum és lleugerament més alt. Al centre s’hi ha aixecat una torre de talaia de planta rectangular, amb finestres apuntades.

L’interior de la casa conserva elements interessants, com ara reixes de ferro forjat, una pintura mural i mobiliari antic, tanmateix en males condicions de conservació. Al soterrani hi ha un celler i, segons notícies orals, també hi havia una gran quantitat d’amagatalls (escales, forats, etc.).

La casa té dos cossos adossats que ja corresponen clarament a l’ampliació feta arran de l’intent d’instal∙lació d’una colònia agrària. L’un a ponent, amb tines, i un altre a migdia, que consisteix en una nau força gran que devia servir com a magatzem.

L’edifici projectat per a vivendes dels parcers és força impressionant (d’uns trenta‐vuit metres de llargària). Es tracta d’una construcció perfectament planificada, que presenta unes característiques ben diferenciades de l’anterior: planta rectangular i coberta a doble vessant, amb planta baixa, tres plantes més i soterrani.

Les dues façanes exteriors tenen un parament de gran qualitat, amb carreus perfectament escairats i col•locats en fileres regulars. Hi ha sèries de balcons als tres pisos, situats a distàncies perfectament regulars. Els balcons (trenta‐vuit en total) gairebé no sobresurten de la façana. Les dues façanes restants estan fetes amb pedra més senzilla. A la façana de llevant hi ha un portal d’entrada al recinte, d’estil neo‐romàntic. L’espai interior de l’edifici es troba subdividit per una paret transversal que el parteix en dues meitats. A la planta baixa hi ha tines i habitacions de treball.

Les tines estan numerades, i cada parcer tenia la seva; en total a Cal Dalmau hi ha trenta‐sis tines. A un nivell inferior hi ha el celler: una cambra molt llarga amb grans botes. Les tres plantes superiors havien d’ésser destinades a habitatges per als parcers, però l’obra va quedar interrompuda i els habitatges no es van acabar mai. Els dos cossos adossats a la casa pairal, esmentats anteriorment, així com el clos exterior (gairebé una muralla) corresponen a aquesta fase de transformacions motivades per l’intent d’instal•lar-hi parcers.

L’edifici que havia d’allotjar els parcers podria haver estat construït el 1876, segons una inscripció; són els anys anteriors a l’arribada de la fil•loxera. Els motius i les intencions exactes del seu impulsor no queden del tot aclarits. Segons notícies orals, el propietari , del que ens agradarà saber-ne el noms, cognoms, i lloc i data de naixement i traspàs , a l’email coneixercatalunya@gmail.com , tenia intenció de fer‐hi una mena de colònia agrària per allotjar als parcers (cadascun una casa i una tina). Aquest home hauria marxat al continent americà, deixant la construcció inacabada. Segons es diu, quan va tornar fou assassinat a Castellnou del Bages, on hi tenia una propietat que li era pervinguda per part de la seva esposa. Els responsables de la mort haurien estat els beneficiaris de les propietats, que no comptaven amb la seva tornada.

Les vivendes dels parcers no foren mai habitades, però sembla que algunes de les tines sí que s’utilitzaren, almenys a començaments del segle XX. Es sap que la part corresponent a l’amo de les collites dels parcers havia arribat a ascendir a quatre-centes càrregues. En qualsevol cas, el mas Cal Dalmau fou una hisenda problemàtica, que durant anys va estar en venda sense trobar‐se comprador.

D’altres elements d’interès són la pallissa, una bassa rodona que hi ha davant de la façana principal i una escalinata que havia de conduir a un espai de lleure, també inacabat. Així mateix, cal destacar la presència d’un pou, a pocs metres del recinte, amb una torre que havia d’acollir un molí de vent per impulsar l’aigua, però que tampoc s’acabà de construir mai. Actualment resta en peus la construcció en forma de torre (de cent setanta centímetres de diàmetre per set metres i mig d’alçada aproximadament). Està feta amb carreus ben escairats i lligats amb calç. A l’interior hi ha una escala de cargol que permet accedir a la plataforma superior.

El mas es troba situat en el pla de Fals, a un nivell més elevat que la vall de Rajadell. Anteriorment hi passava el camí ral, procedent de Sant Amanç i en direcció a Fals. Avui hi passa molt a prop la carretera C‐25 (l’Eix Transversal). Les terres dels encontorns, que eren feixes conreades, foren aplanades fa uns quinze anys.

Cal Dalmau forma un conjunt d’un gran interès. El fenomen de les colònies agràries (del qual n’existeixen escassos exemples a Catalunya) és poc conegut. Cal Dalmau constitueix un intent molt ressenyable d’implantar un model arquitectònic (i social) inèdit al món rural. El nom originari del mas fou Cal Presseguer. Per Cal Presseguer hi passava el camí ral, en direcció a Cal Carcoler (avui Cal Peric).

En el dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República – que a posteriori qualificarien els vencedors com a ‘ Cruzada i/o Guerra Civil’ – el mas allotjà uns setanta refugiats procedents d’Andalusia. Durant un temps també va acollir capellans i càrrecs eclesiàstics com a presoners.

Llegia que hi ha un projecte aprovat d’habilitar l’edifici com a hotel, conservant totes les parets exteriors amb la pedra original. El projecte contempla: 60 habitacions ‐ Menjador per unes dues-centes persones. ‐ Sala convencions per unes dues-centes cinquanta persones. La conjuntura econòmica, i el desànim general que ha provocat estultícia i la corrupció de les elits polítiques del REINO DE ESPAÑA, si més no han aturat el projecte.

Antonio Mora Vergés

L’Agnes Trilla Boquet , publica una fotografia de l’església parroquial de Biscarbó, advocada a Sant Martí , al terme de les Valls d’Aguilar, a la comarca de l’Urgell sobirà, a la Vegueria “ eternament in pectore” dels Pirineus.

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-marti-de-biscarbo-les-valls-daguilar

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/15813

L’Antonio Moras Navarro la visitava i retratava al juliol de 1986, i en fa aquesta descripció; Sant Martí de Biscarbó presenta una tipologia diferent respecte de la majoria d’esglésies medievals. Té similituds amb les esglésies de Sant Serni de Vila-rubla, amb l’ermita de Sant Quiri i Santa Julita de les Valls d’Aguilar, així com Sant Lluc d’Anyús o Santa Coloma d’Argestues. Tots aquests edificis són situats a la vall del riu Castellàs, a l’Alt Urgell.

La porta i la finestra de doble esqueixada a la façana sud, així com dos carreus amb incisions, són clarament d’època medieval, no es descarta, però que s’hagi aprofitat en una construcció posterior.

El temple consta d’una nau rectangular, gairebé quadrada, l’angle nord-oest de la qual fou escapçat. A llevant té un absis rectangular. Hi ha una diferència d’amplada entre la nau i la volta de canó. Aquesta diferència en el cas de l’absis se salva mitjançant l’engruiximent dels murs. La nau està coberta per una estructura d’embigat de fusta que sosté una teulada de llosa rogenca, que es va respectar en la restauració duta a terme el 1980.

La porta, d’arc dovellat, és situada a la façana sud, prop de l’angle sud-oest, i sobre d’ella hi ha una finestra de doble esqueixada. Hi ha una finestra d’una sola esqueixada en el mateix mur. El mur de ponent és coronat per un senzill campanar d’espadanya d’un sol ull. L’interior és arrebossat i pintat. L’aparell constructiu, només visible a l’exterior, és molt irregular.

Les característiques de Sant Martí de Biscarbó no permeten establir una datació fiable. De tota manera aquesta església és un dels exemples més significatius d’una modalitat constructiva que es dona en algunes zones recloses de la comarca de l’Alt Urgell.

Quan al topònim Biscarbó :

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=9231

Esperem que aviat – si pot ser abans que el canvi climàtic, faci desaparèixer la nostra espècie de la faç de la terra – es desplegui el Mapa de Vegueries de Catalunya.

A Catalunya, i als catalans, no li calen enemics – que en tenim, i molt dolents, val a dir-ho -, només amb els “ amics” ja ho tenim tot aturat, oi?:

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés ens aturàvem prop d’aquesta esglesiola edificada al segle XVII (1630). En època carolíngia, el lloc de Clarà estava situat dintre els límits del castell de Clarà, ja s’esmena l’any 907 en l’acta de consagració de l’església d’Avià i l’any 983 com a possessió del monestir de Sant Llorenç prop Bagà. La primera notícia referent a l’església es de l’any 1003, quan el comte Oliba dona al monestir de Santa Maria de Serrateix, entre altres esglésies, la de Sant Sadurní de Clarà.

El topònim Clarà – aquí amb accent – és clarament descriptiu, i fa referència a una àrea diàfana, un lloc on no hi trobem ni arbredes, ni desnivells orogràfics. En algun lloc hem llegit ‘ valls esclarides’

L’antiga església romànica no es trobava al lloc que ara ocupa l’actual, hom la situa a l’altre costat de la carretera, més a prop del castell, al lloc ocupat per l’antic mas Palau on hi havia un cementiri i una petita església. Sense dades que ens permetin asseverar-ho, pensem que el canvi obeí raons demogràfiques.

De l’edifici de clara inspiració ‘ trentina’ , trobem a la pàgina de l’Ajuntament : Església barroca d’una sola nau coberta inicialment amb volta de canó i teulada a dues vessants amb voladís de teules a vint centímetres per sota de la teulada. Els murs són de pedra de diferents tamanys amb les cantoneres ben escairades i grosses. La façana s’obre a llevant i sobre ella s’aixeca una espadanya doble que va ser restaurada fa pocs anys. La porta allindada té els muntants i la llinda fets amb pedra ben tallada i amb decoració motllurada. A la llinda hi ha l’ inscripció: ANY 1630, amb un relleu al mig.

Aquest relleu presenta una piràmide amb el crismó al centre i coronada per una creu que agafen dos braus alats que pugen per la piràmide i que fan referència a la llegenda del martiri de Sant Sadurní. En aquesta façana s’obren tres finestres, una a cada costat de la porta i la tercera, espitllerada, sobre la porta.

L’interior presenta una sola nau que es va reformar totalment en la reconstrucció realitzada els anys vuitanta del segle XX amb el suport del Servei d’Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i per iniciativa de la gent d’Avià.

Al costat est de l’església hi ha el cementiri, petit i envoltat d’un mur de pedra i en el que pràcticament no es distingeixen les tombes ja que és ple de matoll. La última vegada que es va enterrar algú va ser l’any 1931

L’any 1936, a l’inici de la Guerra Civil es va cremar l’altar, així com els sants, bancs i altres objectes de culte. Després va ser abandonada fins que l’any 1988 el poble d’Avià va posar en marxa una campanya de recuperació que es va iniciar netejant i desbrossant la zona per uns quants veïns dirigits per Mossèn Camil Viladrich i que va culminar amb la restauració de la volta de maó pla i la teulada l’any 1990, així com el campanar de doble espadanya que es va finalitzar l’any 1995.

L’octubre de 1990, es recupera la festa de Sant Lluc i es fa una romeria des d’Avià fins l’església. Actualment cada tercer diumenge d’octubre s’hi celebra un aplec.

Antonio Mora Vergés