La Roca Mur, també dita la màquina de tren

Refèiem amb plena consciència, un camí que quasi 200 anys enrera, per les mateixes contrades, havien fet, entre d’altres els enginyers Mallet i Garratt. Havíem deixat el cotxe a la urbanització de les Marines, dins del terme de Sant Llorenç de Savall, ni el nostre mitjà de transport, ni el lloc on el deixàvem aparcat, existien en les dates en que s’havia dut a terme el viatge que preteníem refer de forma escrupulosa, però certament amb només un mati de dissabte, no ens podíem permetre el luxe de renunciar als avenços de la tècnica, i tornar al transport amb cavalleries, oi ?
Mallet i Garratt, treballaven en un projecte per aconseguir una màquina que mitjançant el vapor, tingues la capacitat d’arrossegar majors volums i carregues, de les que portaven els carros de transport més grans, i de fer-ho a més, amb major rapidesa i menor cost. L’excursió a la aleshores llunyana muntanya de Sant Llorenç del Munt, havia estat una iniciativa dels catedràtics de física i mecànica de la Universitat de Barcelona, de qui eren hostes, i en quines classes estaven impartint un seminari pràctic; la sortida s’havia fet en etapes, Barcelona – Castellar del Vallès, on s’havien hostatjat al Castell, a la riba contraria al lloc on s’aixecava el nucli urbà, dit aleshores Sant Esteve de Castellar, i en una segona etapa anaven a fer la ruta que els duria, fins al Coll de Palomeres, i seguint des d’aquell punt la carena de la serra del Bonaire, fins el Coll de les Comes, i la Pedra de l’Àliga, per continuar fins a la Vall d’Horta, on els esperaven per a sopar i passar la nit a Can Brossa.
A trenc d’alba, seguint el cavall de l’Antoni Blackberry que els feia de guia, van agafar el camí de Sant Llorenç de Savall, un cop passats els horts, començava el bosc a dreta i esquerra, i únicament s’aturava aquell allau de vida vegetal, en arribar a les ribes del riu Ripoll, quines aigües hom sentia fressar malgrat la distància, des de la sortida de Sant Esteve de Castellar, fins al vell mig de Sant Llorenç de Savall. En Blackberry va fer aturar la comitiva davant mateix de l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, on es va servir l’esmorzar, i els va explicar mentre menjaven la història del pastoret i la Mare de Déu, que va agradar força a tots aquells científics i enginyers; van seguir el camí fins a la finca del Dalmau, on varen tenir ocasió de veure el magnífic Pi de les Quatre Besses, del que també els explicarien la història i àdhuc la connexió mitològica que hom estableix entre l’arbre i el nostre país; el camí escassament a un quilòmetre del Pi, va obligar a tothom a descavalcar perquè hi havia risc de caigudes per la forta pendent que calia remuntar fins al Coll de Palomeres, un cop a dalt, els cavalls van seguir per la pista que els duria a la Vall d’Horta, i els homes van continuar a peu, el paisatge a dreta i esquerra era esplendorós, les valls treballades amorosament transmetien una sensació de pau i alhora de força, que no van deixar de percebre els expedicionaris, quan s’albirava la Pedra de l’Àliga, Mallet i Garratt, van preguntar a l’Antoni Blackberry , el nom d’una peculiar formació rocosa que s’aixecava a l’esquerra de lloc on semblaven anar, ah , Roca Mur !, ambdós enginyers tant bon punt van arribar al Coll de les Comes i més endavant a la Pedra de l’Àliga ,van prendre apunts del natural de la fesomia de la Roca Mur, mentre dinaven al peu de la Pedra, tot i observant la Roca, l’Antoni els sentia parlar d’estructura, dinàmica , distribució , pressió , moviments de vaivé, bieles , cilindres… , l’ambient excursionista , havia deixat pas a l’activitat científica, i el darrer passeig fins a Can Brossa, va ser un constant discutir, exposar , raonar ,… tot menys observar la peculiar bellesa de la Vall d’Horta a l’ombra del Montcau.
Mallet i Garratt, acabarien donant el seu cognoms, a un tipus especial de locomotores de gran potencia, i en record d’aquella excursió que refèiem l’Antoni Ibáñez i jo, quan el món excursionista va tenir coneixement del fet que l’anomenada Roca Mur, havia estat el desencadenant d’aquell invent, se la va començar a anomenar també, com la màquina de tren, i així és continua fent avui encara.
Imagino amic lector, que ja coneixes aquesta història, oi ?
Antonio Mora Vergés

Paret-Delgada

De ben segur que el nom us semblarà estrany, l’he vist escrit d’altres maneres, Paretdelgada ( a l’enciclopèdia catalana ), Pared Delgada, en alguna cita erudita relativa al període romà a Catalunya. Es tracta d’un lloc de culte, d’un santuari marià de la població de La Selva del Camp, a Tarragona.
El culte marià és una constant arreu, a Catalunya i fora de Catalunya, a Castellar del Vallès, tenim una advocació preciosa, la Mare de Déu de les Arenes, a Sabadell, la Mare de Déu de la Salut, que vindria a tenir un caràcter principal, però també la Mare de Déu de Togores a mig camí d’ambdues poblacions te el seu públic fidel, a Barcelona tenen la Mercè, i alhora la gent del mar, la Mare de Déu del Carme.
Deia abans que aquesta veneració mariana és una constant, però potser enlloc com a Tarragona, és conserven com abans els petits santuaris, el lloc de pregaria, la casa de l ‘ermità , i un lloc on avui serveixen menjars, i en altres èpoques s’aixoplugaven els pelegrins.
Una bona mostra son, el de la Mare de Déu del Remei, a Alcover, el mateix de Paret-Delgada a la Selva del Camp, el de la Mare de Déu de la Roca a Mont-Roig.
L’advocació de Paret-Delgada, es actualment la Verge de la Pietat, i en altre temps, ho fou la Verge de les Neus; la història particular però d’aquest Santuari, la trobem explicada en un petit quadre d’uns 20 cms2, en el que hi veiem un petit pergamí escrit a màquina, i un trosset de metall, segurament de bronze, és la resta d’una creu que segons explica el pergamí, fou trobada entre les restes ja apagades de les fustes, quadres , bancs i estris diversos del Santuari, quan en la loteria sinistra de la guerra civil, algú va decidir que el foc seria el millor final, per aquell i molts altres llocs creats i mantinguts per la pietat popular. La Creu de petites dimensions, deuria caure al terra, tant bon punt és va cremar la fusta del suport, i només amb alguna mínima senyal de la barbàrie romania oculta, fins que la curiositat d’un noi ( l’autor del pergamí escrit a màquina ), el va trobar, i va anar a fer companya, a tot un reguitzell de records de guerra infantils, trossos de metralla, casquillos de divers calibre, municions noves, un signe de pau, entre un petit arsenal !
L’autor del pergamí va créixer, i el Crist i els records bèl•lics, van romandre oblidats, desprès de la infantesa, la joventut i la maduresa de l’autor del pergamí, el van dur lluny d’aquella casa, i només amb motiu del traspàs d’un familiar proper, quan va caldre remenar de dalt a baix la casa, la petita caixa dels records de la guerra, va tornar a veure la llum, i en obrir-la aquella petita Creu de Paret-Delgada, i les circumstancies de la seva troballa, se li van fer presents.
L’autor va pensar que calia tornar la imatge al lloc on l’havia trobada, i desprès d’una tasca de neteja i recuperació fins on va ser possible, va confeccionar el petit quadre que conté la Creu i la seva història particular; la resta va ser senzilla, parlar amb el mossèn de la Selva, i demanar-li que li permetés tornar la imatge, dins el petit quadre que havia confeccionat expressament.
Avui la Creu està penjada just, a la part interior del cambril de la Mare de Déu de la Pietat. Crec que és un símbol preciós i m’ha semblat que fora bonic compartir-lo amb vosaltres.
Antonio Mora Vergés

Talavera

Podria aquest topònim procedir de l’antiga llengua dels ibers ?. Sabem que el significat d’Ondara, el riu que neix en la vall que avui conforma Talavera, procedeix d’aquella llengua i literalment vol dir “ riu d’arena “; amb aquest nom Riudarenes , existeix una població a la Comarca de la Selva, incorporada a la història de Catalunya, per haver estat el lloc on els terços castellans, sota el comandament de Lleonard Moles, profanaren l’església parroquial, dedicada a Sant Martí, els primers dies de maig del 1.640.
La revolta selvatana fou un fels fets – un més – dels que ens portaren a l’anomenada Guerra dels Segadors, contra la opressió castellana.
Els geògrafs àrabs ens parlen de : Talviria, Telbora o Talavaira , i sembla possible i fins lògic, assignar al prefix tala, el significat de poble, vila o ciutat, així Talavera, fora la ciutat de la riba, atès el fet que aleshores l’Ondara, devia anar curull d’aigua, com el Tajo, quan passa davant de Talavera, dita avui de la Reina.
La toponímia de la Vall de l’Ondara, que pertany en la seva totalitat al municipi de Talavera, amb noms com : Pavia , Civit, Suró i Rodell, sembla confirmar aquest origen pre-roma; alhora quan a la presència àrab a la zona, no hi ha cap mena de dubte, i alguns noms de poble , com l’Albió, Llorac i Rauric, reforcen aquesta tesi , que altrament admeten amb tota normalitat les poblacions d’aquest curs alt dels rius Ondara i Corb.
Us cal conèixer la Vall d’Ondarà, les terres de Talavera a la Comarca de la Segarra, com fora assenyat resseguir el curs d’aquest riu, que us regalarà unes imatges impressionants quan s’escola pel costat de Cervera, on hi ha mostres clares dels antics molins que l’aigua feia anar, fa menys de 100 anys; al costat del riu, una pista us permetrà seguir la seva petja fins a Tàrrega, on circulava fora de les seves muralles, i on resta encara un monumental om, que justament ha estat declarat arbre d’interès per la capital de la Comarca de l’Urgell.
Fer aquest viatge implica però fer l’exercici d’acostar-nos al moment històric, en que succeirien els fets que avui volem comprovar; ens cal informació relativa al període 800 -1.000, és a dir entre 1.000 i 1.200 anys enrera; de que vivien, de quins mitjans humans i tècnics disposaven ; com vivien, de quina manera organitzaven la comunitat i la vida social ; quin clima gaudien i/o patien, i la incidència de la climatologia en la vida quotidiana.
Recollir aquesta informació no és, està clar, feina senzilla, i en aquest sentit, sou pregats de sumar-vos a la recerca, i a tal fi, podeu adreçar-vos a amora@moianes.net, amb les vostres aportacions.
Per a mi, comença també una tasca de recollida de dades, que espero poder explicar-vos, en algun moment del futur.
Per endavant, gràcies a tots.
© Antonio Mora Vergés

Caminant des del Parc de l’Aigua

Tenim per cert, que la descripció que podeu trobar al llibre del Gènesi, 2,8 i següents , es correspon fidelment amb l’altiplà del Moianes. El Jardí de l’Edèn, tot i l’abandó de les activitats agrícoles tradicionals; del creixement del bosc en molts indrets, de la urbanització injustificable d’alguns espais particularment inadequats ; encara aquí i allà us ensenya les seves essències.
En aquesta convicció que compartim l’Antoni Ibáñez i Olivares, l’escriptor sabadellenc que ens ha proporcionat pàgines inoblidables, explicant-nos les meravelles que succeïren en aquestes terres, el Feliu Añaños i Masllovet, enamorat fins a la medul•la d’aquest país i d’aquest paisatge que ha retratat de forma admirable durant molts i molts anys, i a quina tasca pacient, devem la magnifica Galeria Fotogràfica de www.moianes.net , que rep de dia en dia, el reconeixement de molts internautes particulars, de no poques entitats, i àdhuc d’institucions públiques; i d’altres companys que avui per obligacions diverses, de caire familiar i/o laboral, no compartíem amb nosaltres la sortida que s’iniciava com sempre, a les 8,00 al costat de la Farmàcia de la Plaça Granados de Sabadell.
Per davant un mati assolellat, el del dissabte 12 de maig de 2007, i un propòsit difós, retratar algunes masies del terme de Sant Quirze de Safaja, i resseguir el curs del Tenes, des del Parc de l’Aigua, fins a l’anomenat Molí Nou.
Deixàvem aparcat el cotxe al costat de l’embassament abans de les 9,00, i ben aviat, Puigdomènec quedava a la nostra esquerra a la part alta del torrent que els segles havien anat formant; seguint el corrent d’aigua, abundosa encara per les pluges de les darreres setmanes, trobàvem embolcallat per la vegetació el Molí Nou, i al seu costat un esplendorós saltant d’aigua que dissortadament no arribarà a l’estiu. La casa està mot malmesa, i la bassa superior queda avui a més de dos metres d’alçària del cabal – més que minso – de la riera que des de Sauva Negra, arriba amb diferents noms, fins a estimbar les seves aigües, davant Sant Miquel del Fai.
Tornàvem endarrera per recuperar el camí que ens portaria fins al Vilardell; la casa senyoreja una alçada des d’on es fan visibles, des del campanar de Sant Quirze de Safaja, fins l’ermita de la Mare de Déu del Roser al límit ja del terme de Centelles; teníem una amable conversa amb el masover i recollíem amb fruïció imatges de la casa principal , del arbre més que mil•lenari, sota quina ombra l’Antoni Ibáñez es faria amic dels gossos de la casa, i de l’anomenat xalet; faríem encara un parell de quilometres per arribar-nos a les envistes de la casa que pensem s’anomenava cal Fantasia, i que presenta una imatge d’abandó evident.
Ens deturaríem per esmorzar, aigua, fresons, dàtils,…… com sempre les més exquisides menges. Cadascú porta allò que més li agrada i ho comparteix amb els altres.
Pujàvem fins la Torrella, des d’on sentíem el toc de l’Àngelus, ens aturàvem un moment, i amb la boca closa, pregàvem en silenci , “Ave Maria, Gratia Plena…. Nunc, et in hora mortis nostrae , amén ! “ en acabar i fetes les fotografies del rigor, seguíem la pista forestal que esdevindria ràpidament en carrer, i comprovaríem com l’activitat constructora continua a la urbanització Sola del Boix; certament el lloc és encisador, caldrà però, plantejar-se de forma rigorosa, aquí i en d’altres llocs del Moianes, si els recursos naturals, cada cop més minvants de l’altiplà, podran donar satisfacció a les necessitats – per demés llegítimes – que demandaran els nouvinguts.
Iniciàvem el retorn a les 13,00, i superada ja la Vila de Caldes de Montbui, en una de les corbes – peraltada al revés – de l’antiga carretera romana que unia aquesta població a la d’Arrahona, i quin arranjament des dels mateixos romans, no han deixat de prometre’ns cap dels governs de tot signe, teníem una topada lleu amb un altre vehicle.
En el voral de la carretera, els trossos de plàstic de diferents carrosseries, les restes de fars i llums de vehicles, denotaven que ens trobàvem en un dels punts negres de la xarxa anomenada secundaria, però que en justícia s’hauria d’anomenar del tercer món.
L’incident entre catalans, s’acabava amb un parte amistós. Per descomptat malgrat la evident responsabilitat de l’Administració Pública , sembla que no s’interposarà cap reclamació.ç
Tothom és molt conscient del país on vivim, i les “qualitats “ que adornen als nostres polítics, i als seus col•laboradors en la tasca de vetllar per la seguretat de tots.
Ens consolem pensant que podíem haver-ho perdut tot.
© Antonio Mora Vergés

Tresors perduts, fel forn ibèric de la Noguera

Ens trobàvem a les 8,00 enfront de l’antiga acadèmia i caserna de la Guardia Civil, únicament el Feliu Añaños i Masllovet, tenia algunes hores lliures el dissabte 2 de juny de 2.007.
Havíem preparat la sortida documentant-nos amb la revista el Truc, que s’editava a Castellterçol, fins al darrer decenni del segle XX, dúiem un mapa de la editorial Alpina, reeditat l’any 2.002, però que reproduïa les dades possiblement de la primera edició sobre el Moianes, i el mapa actual de la editorial Piolet, en el que son més notables les absències que les presències.
Deixàvem el cotxe en l’accés a la masia de la Vall, al límit quasi de Castellterçol, la casa amplia i lluminosa, gaudeix de la proximitat d’ambdós poblacions, Castellcir i Castellterçol, comunicades mitjançant la carretera BV-1310. El fotògraf recull la imatge de la casa, en la que malgrat dur-se a terme activitats agrícoles i ramaderes, l’activitat únicament residencial comença a tenir un pes principal; seguirem el camí fins arribar a la Masia de Brugeroles, en aquest cas, l’ús com a residència de turisme rural, amb jardins de gespa, taules, cadires, hamaques per prendre el sol, i tota mena d’estris relacionats amb el lleure, ens fa evident que les possibles activitats agrícoles i/o ramaderes, tenen justament el paper de fer “creïble” l’entorn rural. La casa és un autèntic mirador des d’on contemplem el Castell de Castellterçol i la major part del poble. La sessió fotogràfica ens ocupa una bona estona, tota vegada que les dimensions de la masia, ofereixen un bon nombre de perspectives; el Feliu tindrà una feinada quan calgui seleccionar-ne un nombre reduït.
Decidim arribar-nos fins a la font de Sant Antoni, on ens aturarem per esmorzar.La font que va ser refeta l’any 2.001, raja amb abundància, ens abstenim però de provar l’aigua, atenen l’advertiment d’un cartell – aigua no potable – ; som en aquell país, en el que enlloc d’arranjar els sotracs de les carreteres i posen un senyal; sembla que aquesta mateixa tècnica s’aplica també a les fonts. De fet potser l’aigua és potable, però caldria comprovar-ho de forma periòdica i constant, circumstàncies ambdós que s’obvien amb el cartell. El lloc malgrat la proximitat a la C-59 , és prou acollidor, i donem bon compte de les cireres, préssecs i dàtils, que portem el Feliu i jo. Està clar que això de caminar obre la gana, oi ?
Fem el darrer tram de l’excursió fins a la masia de la Noguera, on no trobem a ningú per a preguntar-li per la localització del forn ibèric.
El fet que en una de les sortides que publicava el Truc, no hi ha cap referència al forn ibèric, i que als mapes de la editorial Piolet tampoc se’n fa esment , ens dona a pensar que possiblement hagi estat destruït.
Ens dividim el terreny, el Feliu pentinarà la zona alta, del camí a la casa, i jo faré l’espai que va del camí a la carretera.
El bosc està atapeït i ple de brusca, i desprès d’esmerçar-hi quasi una hora, donem la recerca per acabada.
És possible que en algun lloc, romangui encara el forn ibèric, potser tapat per la vegetació, potser ple de terra, potser ……. , en qualsevol cas, més enllà de la memòria històrica, perdem també un dels atractius de la contrada. Sou – com sempre – pregats de fer-nos arribar qualsevol noticia sobre la localització del forn ibèric de la Noguera; si algú en te imatges agrairem la seva tramesa a fananos@moianes.net.
Des d’ara, gràcies per la vostra col•laboració.

© Antonio Mora Vergés

Guimerà, viatge a la terra de les meravelles

Aquesta vila comtal que conserva com poques l’aire medieval, esta prop de Tàrrega, en un trencall de la carretera que uneix la capital de l’Urgell, amb Montblanc, la ciutat emmurallada, capital de la Conca de Barberà.
Ens els dies que tenim per gaudir en aquesta terra, hi ha algunes coses que estem obligats a visitar i/o conèixer, i una d’elles, sense cap mena de dubte és Guimerà. Imagino però, que us preguntareu ; ¿ que te aquesta Vila que la faci mereixedora d’una visita, que salvant totes les distàncies, és quasi tant obligada, com la de la Meca, pels bons musulmans.?
De primer la pròpia Vila recolzada dolçament damunt de la riba, que el riu Corb, va definir, fa molts i molts segles; cal badar per les seves portes, arcs, escuts, places,…. , cal fruir dels carrers estrets i costeruts, en els que sovint trobareu escales per poder pujar pel dret.
De segon cal gaudir dels bons productes del país, visitar la Cooperativa agrícola, els restaurants, les botigues i forns, on descobrireu les menges exquisides d’aquest racó de la Catalunya Central.De tercer, però de la màxima importància, us caldrà accedir a l’edifici anomenat de la Cort del Batlle, situat a la petita i preciosa plaça Major de Guimerà, que fou la seu de l’antic Ajuntament, on podreu gaudir de la contemplació d’algunes mostres en pedra de l’esplendor passat de Guimerà, i de la visió actualment de l’exposició Terra de Monestirs, recolzada amb la visió d’uns àudiovisuals, que amb la màxima comoditat [ l’edifici disposa d’ascensor i aire condicionat ], us faran coneixedors de forma fàcil i divertida, d’una pàgina particularment important de la nostra història.
Si us agrada tafanejar, us facilitaran uns estris per poder fer la visita al vostre aire.
Seguint en aquesta línia d’alimentar l’esperit no podreu marxar sense pujar fins a l’església de Santa Maria, on contemplareu entre d’altres el Retaule recuperat de Ramon de Mur; l’obra més significativa del gòtic català internacional; aquesta obra, juntament amb el Retaule modernista de Jujol, i l’església mateixa son ja un motiu sobrat per venir a Guimerà. Encara però trobareu dins del terme, el Monestir de Nostra Senyora de la Bovera, que exerceix el patronatge celestial d’aquests paratges, i ens recorda el temps, en que per treballar prop del riu, els bous feien un servei indispensable.
De tornada a la carretera que us menarà a Tàrrega, la inconfusible silueta de les restes de Vallsanta us acomiadarà d’aquesta Vall, que amb tota justícia anomenem com la terra de les meravelles.
Imagino que podreu afegir més atractius encara a la descripció, i a fer-ho us esperono des d’ara, tot i fent-me’n coneixedor mitjançant l’adreça e.mail mora.a@guimera.blog

© Antonio Mora Vergés

El passeig de les farigoles

Diumenge 10 de juny, m’havia passat el dissabte al llit, intentant covar el que semblava un constipat estacional, que cursava però, amb un tos seca persistent i improductiva.
Les molèsties – sobre tot a la nit – es feien extensives a la meva esposa, que alhora que no podia descansar, maldava en la recerca inútil d’algun remei per la meva aflicció.
Val a dir que no li va semblar estranya ni forassenyada , la proposta de fer una caminada curta, en la que tos el sentits, però d’una manera molt especial la vista, i l’olfacte, en serien beneficiaris.
Deixàvem el cotxe al darrer carrer de la Urbanització les Marines, anomenat camí del Davi, al costat de l’aparcament. el fonoll [ foeniculum officinale ] ens enviava la seva particular fragància, més endavant seria el romaní [ rosmarinus officinalis ] qui ens embolicaria amb la seva olor intensa; quan el camí tomba, just a la bifurcació que per la dreta ens menaria fins al camí del Davi, i al Pi de les Quatre Besses , o seguint en línia recta – com pensàvem fer – acabaríem al Turó de la Pregaria, era la farigola [ thymus vulgaris ] la que prenia el paper principal en aquesta fantàstica exposició que portava fins al summum la nostra capacitat olfactiva.
Els colors, verd, groc, blaus, liles, marrons, algun vermell, eren també un festival per a la vista, el camí ens porta sempre per la part alta, i tenim una perspectiva excepcional ; a la dreta dins la fondalada, el groc intens del camps que envolten la Masia del Dalmau, una mica més lluny, la masia del Davi; a les alçades la casa de La mola, on de ben segur en aquella hora del mati, hi ha gent esperant-se per poder esmorzar; per l’esquerra, les muntanyes cremades que envolten Sant Llorenç Savall, i la silueta particular dels cingles de Gallifa; seguim en suau descens fins quasi el Puig Rodó, al qui nosaltres anomenem també, Turó de la Pregaria.
La denominació, del tot escaient, li va donar l’Antoni Ibañez Olivares, l’escriptor sabadellenc, i habitual company de caminades.
Tenia la intenció d’afegir alguna pedra més, al munt que al llarg del temps, com una petita muntanya d’oracions havíem anat acumulant, damunt el cim pelat, amb vistes sobre l’Alt Vallès. No em va sorprendre trobar no un, sinó fins a tres amuntegaments de pedres; desconec si tenen també aquest fonament de pregaria permanent, i decideixo afegir algunes pedres a cadascun dels monticles ; son quasi les dotze del mati, l’hora de l’àngelus, a la funció mecànica d’arrossegar pedres, afegeixo la tasca mental d’elevar la meva oració.
El retorn en el que recolliríem alguns cards [ carduus ] que la meva esposa convertirà en un ram de flors que s’aniran secant, se’ns fa curt, plegarem també algunes farigoles, que ens serviran principalment en la tasca d’aromatitzar algunes menges, per fer justament sopes de farigola, i per prendre com infusió en les indisposicions lleus d’estómac, tant pròpies de l’estiu.
Mentre escric aquelles ratlles, l’efecte miracle fa la seva funció i sembla que ja estic millor, molts anys enrera vaig fer meves les paraules del Rabí Nachman de Breslau, que predico i practico :Tant sovint com puguis,Surt al camp a pregar.L’herba se t’unirà.Entrarà en les teves pregaries i et donaràforça per cantar lloances a Déu.
Us ho recomano de tot cor, amics lectors.
© Antonio Mora Verges

Sant Pere de Vilanova, la recerca tenaç

Ens havíem adreçat a empreses i persones de Santa Maria d’Oló, semblava que més enllà de l’enciclopèdia del romànic català, l’ermita de Sant Pere de Vilanova, no havia existit mai.

Entenem, comprenem i àdhuc defensem, que per una qüestió simple i bàsica d’economia domestica, en algun moment de la història amb les mateixes pedres ,s’hagi vestit una església, una masia, una quadra o un marge. O si voleu el mateix procés a l’inrevés, fins arribar a fer un castell pel sàtrapa local. El que no entenem, es la sensació de no haver fet el que calia, i per tant silenciar aquesta mena de situacions, que s’han donat arreu, de Catalunya i del món.

Per tal d’intentar – per enèsima vegada – localitzar les restes [ potser només la ubicació aproximada ] de l’ermita romànica de Sant Pere de Vilanova, com més endavant s’explica, ens posem de genolls i ens adrecem amb tot el respecte via e.mail , a la Casa de la Vila de Santa Maria d’Oló, i els diem :

EXCM. AJUNTAMENT DE SANTA MARIA D’OLÓ

Antonio Mora Vergés, amb DN I. 39.011.107-W, català, amb domicili al carrer d’Aneto número 18 de 08211 Castellar del Vallès, en relació a la desapareguda ermita romànica de Sant Pere de Vilanova, humiliat davant de Déu, comparec i com millor sigui procedent,

EXPOSO :

Que tinc un interès personal en localitzat les restes de l’ermita romànica de Sant Pere de Vilanova, que segons els testimonis escrits [ Enciclopèdia del romànic català ] es trobava propera a la casa i ermita de Sant Jaume de Vilanova.

Que el mateix Ajuntament de Santa Maria de D’Oló, va editar un díptic en el que aquesta tesi anteriorment exposada es recull.

Que de ben segur d’existir aquestes runes, hi haurà alguna persona a Santa Maria d’Oló que en tingui coneixement.

Que amb el major respecte,

A L’EXCM. AJUNTAMENT DE SANTA MARIA D’OLÓ, DEMANO, que tingui per presentada aquesta petició, la atengui i com es demana es facin gestions per esbrinar la exacta ubicació de les restes de l’ermita de Sant Pere de Vilanova, donant-me puntual informació.

Castellar del Vallès, per a Santa Maria d’Oló, en data tres de juny de l’any del senyor de dos mil set.

Adreça e.mail amora@moianes.net

Com sempre, de la resposta o de la seva absència us en tindré informats.

© Antonio Mora Vergés

Països Sarraïns

El nom farà encara menys fortuna, que el nostrat “ Països Catalans”, que ha assolit el màxim nivell de rebuig possible, i que alhora ens ha col·locat en una situació encara més dolenta – tot i que semblava que no podia ser – en relació tant als nostres veïns valencians, com als balears, i ha ajudat – com cabia esperar si tinguéssim més seny i menys rauxa – ha fer augmentar l’odi visceral d’una part dels ciutadans de la resta de l’estat espanyol.
Dit això haurem de convenir que la presencia àrab arreu del territori del que avui es espanya, i fins i tot en alguna part del sud de França – presència aquesta que curiosament reivindiquen els nostres veïns del Rosselló, amb més força encara que la seva pertinença als “ Països Catalans “ , està més que acreditada, i tot i això, la major part dels manuals d’història, fan en relació a aquesta presència – en alguns llocs, de més de 800 anys !!! – un mutis escandalós.
El proppassat novembre, en un curt període de vacances, vaig poder resseguir aquesta presència per les terres de Mallorca, Alfabia, Bendinat, Alcudia, Magalluf, Biniaraix. Alaró,….i arreu, quasi omnipresents un reguitzell de “burgs” torres, i en força lloc les restes d’algun Qalat ( castell ), sense oblidar les torres que coronen algunes esglésies i que conserven encara l’espai des del que en temps àrabs es cridava a l’oració. De la presència a Catalunya, en podem citar des del noms d’alguna de les tribus pobladores, convertit ara en nom de poble, Mediona , Sant Quintin de, o Gelida ; i de ben segur, que tothom recorda : “Marata”, “Vinganya”, “Masmut”, “Minfami”, “Miravet”, “Alfarràs”, “Alacanar”, de la procedència àrab de molts cognoms tampoc caldran gaires proves : Messeguer, Gomà, Codina, Cassany, Galceran, Boada o Amat, entre els més corrents , i Ivorra, Jorba, Gassol, Massutí, Cadafau, Castellsaguer, Xexart, Zamit, Serreinat o Salem, potser menys habituals, finalment ,Beneseit, Benejam, Bennàser, Benimeli , ens fan evident la primitiva pertinença tribal dels seus portadors.
Del País València, on sembla que s’enraona una llengua peculiar que no te cap mena de relació, ni per origen ni per família, amb cap de les llengües conegudes, podem començar des del límit amb Catalunya, Alcanar, Benicarló , fins al límit amb Múrcia, Alacant ; d‘una punta a l’altra la presència àrab es una constant que no ens cal acreditar, tampoc a l’Alguer, terra reivindicada com a part dels “Països Catalans “.
Recordarem per cloure la columna, que son els àrabs, qui completaran la famosa “ dieta mediterrània “, alhora que els hem d’agrair haver estat tant i tant curosos amb aquest país que s’estimàvem més que la majoria dels seus actuals pobladors, i en el que varen conservar les restes romanes, mentre que les senyals del pas dels àrabs, eren sistemàticament , derruïdes, cremades, esborrades, en un intent absurd de negar l’evidència de la seva estada en aquestes terres , tot i tenint que fer servir la seva llengua, per poder-nos entendre, taula , gerra, rajola, sèquia, catifa, sofà, barnús, jupa ,… i un molt llarg nombre de paraules, que gràcies a la feina de Pere Balaña Abadia, entre d’altres en la seva obra , lèxic usual català-àrab, àrab-catalan , que dissortadament trobareu només en llibreries especialitzades, podreu constatar.
No volem reivindicar res, tot al contrari, ara i avui, els valencians i els balears, veuen com una amenaça de caire imperialista als “ Països Catalans “; hem deixar clar que hi ha altres “Països” que també es podrien reivindicar, però que el més assenyat es que tothom s’estigui a casa seva, i Déu a la casa de tots, oi ?©

ANTONIO MORA VERGES

Menorca, l’illa del tresor

És un lloc comú de l’imaginari popular, les illes, totes les illes, són o poden ser, el lloc on els pirates i/o els contrabandistes, guarden el seu tresor, sia en forma de joies i objectes preciosos, sia en la forma més comú de generes d’alt valor. Menorca, com la resta d’illes de la Mediterrània no s’escapa d’aquest patró, i de ben segur que és aquesta concepció romàntica, la que any rere any, porta més i més persones a gaudir uns dies d’aquesta recerca del tresor.
Fa potser dotze anys que vàrem fer estada a l’illa durant uns dies d’estiu, aleshores les nostres filles, eren petites, i ens va costar Déu i ajut, sostreure-les de l’atracció dels animadors/es de l’hotel, i fer-les conèixer mínimament l’illa.
Navetes i talaiots perquè tot s’ha de veure, juntament amb cales i platges conformaven el record que teníem de l’illa.
En aquesta ocasió només la meva esposa i jo tornàvem a l’illa, coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari del nostre casament, tenia no cal dir-ho, per una part la sensació de tornar a un lloc ple d’agradables records, i per l’altra la por de no trobar justament cap senyal d’aquells dies feliços del passat. L’arribada a l’aeroport de Menorca va començar a esvair la meva por, el trajecte amb el microbús que ens portaria fins a Son Xoriguer va acabar de dissipar qualsevol recança, únicament Alaior quedava fora de la carretera, però calia creuar encara per Mercadal i Ferreries, i arribar quasi fins a la bocana del port de Ciutadella per enfilar el camí que ens deixaria a la nostra destinació.
Al mati següent vàrem llogar un cotxe, i durant una setmana anant i venint per l’illa, el viatge d’enguany ens va confirmar en aquella agradable impressió del primer dia; petits canvis, potser necessaris, però bàsicament Menorca havia mantingut les seves essències.
Per la premsa, l’Última hora” de Menorca, ens arribava el batec conflictiu de l’illa; urbanitzar o no urbanitzar, aquesta és únicament la qüestió; els qui volen fer negoci a curt termini són partidaris d’urbanitzar a tort i a dret, de fer camps de golf, ports esportius, d’ampliar l’aeroport, i els port naturals, en definitiva, per a ells de situar Menorca al segle XXI ; els qui s’estimen l’illa creuen contràriament que potser fins i tot cal replantejar-se el desenvolupament que ja està consolidat.
Feia una certa gràcia veure com es volia personalitzar en els polítics locals, aquesta disjuntiva que de portes endins, viuen tots els menorquins. To be or not to be?.
Nosaltres que veníem d’una hiperurbanització, ho teníem clar, Menorca havia trobat l’equilibri necessari per consolidar- se com una destinació de qualitat, potser sí que caldria millorar els accessos a alguns llocs, potser, però el que sens dubte no s’hauria de fer, es posar ciment a tort i a dret, els illencs ho saben per intuïció, però molta gent com nosaltres ho sabem per comparació amb d’altres illes i llocs de la Mediterrània; només ens cal modificar el títol per deixar-ho palès.Menorca, l’Illa ES el tresor, o millor encara, Menorca, S’Illa ES el tresor.

ANTONIO MORA VERGÉS