Història d’un riu [ recuperar la ]

Avis a navegants ! , avui per les terres que aniré descrivint no trobaràs cap riu, trobaràs això si a poc que forcis la teva imaginació, les ribes, els gorgs, els salts, les corbes, els meandres i els llocs diversos que l’aigua va conformar en el seu lent passar durant segles i segles ! ; en la teva atenta observació i amb l’ajut de la toponímia [ de la seva interpretació correcta ], confirmaràs l’existència d’aquest riu, del que únicament hi ha dubtes respecte del seu nom.

Començarà el camí al límit de la terra de les comellades , així dita perquè hom imagina com onades de terra, que s’aixequen i s’ensorren de forma cadenciosa, com en un mar de terra. El primer tram us ajudarà a conèixer un xic més aquest país nostre; anirem des del Sió, fins a l’Ondara, i des d’aquest fins al Corb, on finalment i quasi des de la darrera coma, ens trobarem els Omells de Na Gaia; darrera nostre, Sant Ramon, Montfalcó Murallat, Cervera , Montcortes, L’Aranyo, Tàrrega, Verdú, El Mas de Bondia, La Bovera, Guimerà, Vallsanta,, Ciutadilla, Nalec, Rocafort de Vallbona, el Vilet, Sant Martí de Maldà, Malda, Vallbona de les Monges, i en el camí al Tallat, el trencall que ens portarà als Omells de na Gaia ; aquesta població pertany ara [almenys eclesiàsticament] a la comarca de l’Urgell; el nom Omells, és deriva sense cap discrepància científica en aquesta afirmació, tant en l’ Alcover Moll , com pel Joan Coromines, del llatí ülmëlles, oms petits. Això, juntament amb l’evidència orogràfica, el Omells és el lloc més alt del recorregut, ens confirma que aquí és trobava el naixement del riu, potser el Gaia ?. Els oms, almenys alguna de les seves espècies, son clarament arbres de ribera, i sembla lògic que en aquell punt fossin petits ,oi ?

Seguirem el camí del riu en direcció a l’Espluga Calba, la carretera transcorre per una de les ribes, i no costa gaire d’imaginar-nos el camí de l’aigua, en la vall suau, en la que aquí i allà hi trobareu encara molins de vent, que de ben segur ,deuen poar l’aigua subterrània que encara avui recorre la vall. L’Espluga Calba, deu clarament el seu nom, a l’existència en el seu subsòl, d’espluges o coves, que l’aigua va anar fent al llarg dels segles. Únicament, i per deferència de Mn. Joan Llort i Badies, rector entre d’altres poblacions de l’Espluga Calba, on resideix, vaig poder contemplar una d’aquestes esplugues, que és troba justament sota la majestuosa església parroquial. Sembla que alguns veïns, fan servir aquestes cavitats com a soterrani, i/o bodega ; com a suggeriment deixem aquí, la recuperació d’alguna d’aquestes esplugues, com element d’interès turístic. El poble no està, ans al contrari mancat d’elements d’interès; des de la nau impressionat de l’església, fins al castell, passant pel mateix nucli de població, i l’edifici de la Cooperativa de Generes de Punt John Fil [ seny, unió, treball ], l’oferta de visitar alguna de les espluges fora un complement molt adequat. Dit queda.

El riu, agafava aquí una amplada considerable, i començava una marxa tranquil·la, que el portaria fins al Omellons, oms grossos, si seguim el criteri, tant de l’Alcover-Moll, com del Joan Coromines; el riu es convertia aquí en un llençol d’aigua de magnifiques proporcions; més endavant encara, La Floresta, ens evoca un lloc ,on l’aigua va permetre de ben segur, crear esplendorosos jardins, que acompanyarien el pavelló de caça ,que els senyors d’Arbeca i Ducs de Cardona, tenien en aquesta població, i que és conserva encara, perquè segons m’expliquen, en el seu moment, fou adquirit per persones estrangeres [ ve la menció, al desastre ocorregut al Castell d’Arbeca, comprat per aborígens, i venut com a pedra ]. Hi ha menció històrica, de que en aquestes contrades, un dels Ducs va perdre un valuós collar d’or, trobant-se de cacera. No es tenen noticies de que s’hagi trobat encara; malgrat els segles transcorreguts, i els evidents canvis físics en el paisatge , la recerca del collar dels Cardona, pot ser un atractiu addicional, no us ho sembla ?. Tot i això, en el cas de trobar-lo, no fora correcte, aplicar aquí, allò del ladron que roba al ladron, eh !

Més enllà de les fites comentades, costa de localitzar el antic llit del riu; la mà de l’home, tant en el sentit de construir, com en el de destruir [ aquest segon més freqüent, malauradament ], fa difícil seguir el camí de l’aigua . De tota manera, ja que estem aquí, el més lògic serà continuar amb la recerca que només deixo en un esbós, oi ?

Ànims, i a refer – fins on sigui possible – la història d’un riu ! . Del resultat de la vostra experiència ens agradarà rebre’n informació detallada a www.guimera.info.

mora.a@guimera.info

Sant Jordi i Guimerà.

Feia molt de temps, les setmanes s’havien convertit en mesos, i els mesos en anys, la recerca d’alguna informació que vingués a corroborar la presència de Sant Jordi a Guimerà, m’havia portat per llocs molts diversos, de Tamarit de Llitera a Vallbona de les Monges, a Montblanc, a Tàrrega, a Tarragona, a Roma, sempre d’arxiu en arxiu, sempre darrera d’una confirmació que se’ns dubte [la fe mou muntanyes !] acabaria trobant.

Recentment l’arxiu Notarial de Catalunya , ha vingut a donar alguna llum, en la zona situada davant de Guimerà a l’altre costat del riu Corb, existia una finca anomenada Prat de Sant Jordi, i lligat a aquest singular nom, la creença de que el nostre Sant, com aigües avall havia fet Sant Martí [1] , havia estat en carn mortal en aquestes terres, en les que entre 1.190 i 1.1589, havia florit, primer a la Bovera i desprès a Vallsanta, la flor de la vida contemplativa.

Segles més tard, aquelles terres aleshores de conreu, serien l’espai de creixement de Guimerà, i justament en els terrenys esmentats del Prat de Sant Jordi, s’acabaria aixecant un Hostal, que agafaria també el nom de Sant Jordi, i del que sortosament podeu gaudir avui encara.

Sant Jordi era un soldat romà nascut a Capadòcia (actual regió de Turquia)., segons alguns, fills d’una bona família d’arrels pageses [ El nom en grec, justament fa referència a això, “ pagès, que treballa la terra “ ] .El camp, l’agricultura, són les bases de refranys catalans com aquests: “ Bon sol per Sant Jordi i per Sant Marc, podràs beure el vi a raig”, “Per Sant Jordi vigila ton ordi; si en veus una espiga aquí, altra espiga allà, vés-te’n a casa, que prou ordi hi haurà”, “Quan per Sant Jordi gela, mal any de peres”, “No diguis hivern passat que Sant Jordi no hagi passat”, d’entre molts altres. El nostre Sant fou un més dels primers màrtirs de la fe cristiana, i per alguna raó que hom no ha sabut trobar, ha acabat essent el Patró del mig món.

Per a la vostra reflexió i goig íntim , m’atreveixo a citar-vos aquí l’obra d’un dels prínceps de la nostra literatura. Que us agradi molt !

Pregària de Salvador Espriu

Senyor sant Jordi,
patró,cavaller sense por,
guarda’ns sempre del crim de la guerra civil.
Allibera’ns dels nostres pecats d’avarícia i enveja,
del drac de la ira i de l’odi entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda’ns a merèixer la pau
i salva la parla de la gent catalana.

Amén.

(© Antonio Mora Vergés

El Pou de Glaç

Era una sortida més de les moltes que dúiem fetes, i no pensàvem, més enllà de fruir del passeig, de la natura i del goig de caminar, que tindríem una tant agradable experiència com la que tot seguit us explicaré :

Ja havien passat per Fonts Calents, aturant-nos – com cal fer – respectuosament al petit santuari marià que hi ha sota la bauma ; el temps per beure aigua i menjar-nos la poma reparadora, l’havíem esmerçat assentats al petit pont, que hi ha al davant de la masia d’Esplugues [ coneguda com masia trogloditica , potser perquè aprofita la mateixa bauma, i únicament està construïda la façana ]; ens comentàvem que fa menys d’un any que està deshabitada, i com sempre el procés de desnonament, va deixar ferides fondes en els antics masovers , segons persones de la seva confiança, perquè fins en aquestes terres interiors la misèria moral és tant present ?.

Seguiríem el camí, vers el pou de glaç de la Vinyota [ de vegades se’n diu pou i de vegades poua , encara no entenc el perquè aquesta distinció i/o diferència ]. El pou està més que en perfecte estat, de fet si podria tornar a fer gel aquest hivern, si com sembla, desprès d’un estiu curt i calorós, tenim un hivern llarg i fred. Ens meravellàvem l’Antoni Ibáñez, la Bruna i jo, de les mides del Pou, del bon estat de conservació, i sobretot, del fet evident de que la vida fins a darreries del segle XIX ,i en alguns llocs fins ben entrat el segle XX, fos tant i tant dura, com deixava entreveure aquella esplèndida construcció que amb una amplària circular d’uns 10 metres, s’enfonsava ben bé, més de 15 dins la terra ; el cercle estava fet amb pedres, i el sostre, també de pedres, fa una volta que sobresurt no gaire més enllà dels 2 metres de terra, en el punt més alt.

En aquesta contemplació ens va trobar en Joan, li direm així, perquè com sabeu, de Joan’s, Josep’s, Antoni’s i ases, ni ha almenys un a cada casa, oi ?. Deu tenir no menys de 80 anys, això vol dir que records directes- en primera persona – del treball als pous de glaç, no en pot tenir, com així ens va confirmar; ens explica però, que en algunes poues [ ell feia servir també en ocasions el femení plural ], hi treballaven més d’una dotzena d’homes, tant en la tasca d’emplenar-los, portant palla i neu, i separant així, el que serien finalment els blocs de gel, com traient el gel, que s’havia de serrar a ma, carregar en carros especials [ amb proteccions semblants a les de les barques dels pescadors ], i transportant-los fins a Barcelona, habitualment amb bous [ perquè aguantàvem millor les humitats i els fangs que els cavalls ]. En el viatge que és solia fer a la nit, (durant el dia i a l’ombra del bosc, és preparaven els carros ), malgrat tot, és perdria entre un 30% i un 40% de la carrega a causa de la calor. Sens dubte era aquesta una feina feixuga, oi ?

Desprès de fer els comentaris escaients, sobre la sequera i les seves conseqüències sobre la natura i els mateixos humans [ part integrant de la natura, malgrat la supèrbia extrema que ens caracteritza, oi ? ], en Joan ens va regalar un comentari, que ens va emocionar, “sembla mentida, oi ?, abans amb aquestes condicions tant dures, sembla que tothom anava fent, i avui amb els avenços tant grans de la tècnica, només sents que aquí i allà, hi ha morts, malalties, fams, misèries, ….., com hem pogut anar tant endarrera, en tant poc temps ?”

Ens vam acomiadar d’en Joan, expressant-li el nostre agraïment per les seves explicacions, alhora – que sense compromís a data fitxa – li vàrem dir que tornaríem a fer aquesta sortida, i potser, si Déu ho vol ,ens tornaríem a veure.

Fent camí cap al cotxe que teníem ben aparcat a Castellcir, les darreres paraules d’en Joan, en colpejaven fortament la consciència, com encara ho fan ara ….., com hem pogut anar tant endarrera, en tant poc temps ?

(©) Antonio Mora Vergés

MIRALLS TRECATS, VIATGE A L´ALT VALLÈS

 

El títol que havíem fet servir a la convocatòria, deia “ Viatge a l’Alt Vallès. La Vall d’Horta i les seves Masies “ ; com estava previst sortíem de Sabadell abans de les 8,30 del mati, en el lloc de trobada, davant la Caserna de La Guardia Civil , únicament s’hi trobava el Feliu Añaños i Masllovet. Entràvem pel camí de terra que dona accés a la Vall D’horta, just abans del Pont de la Roca, anomenat així, per la Masia homònima que hores d’ara és l’única que encara continua amb la seva funció originaria d’explotar la terra; malgrat l’hora quasi les 9,00 veiem feinejar a la gent de la casa; els animals no en saben res de setmanes angleses, dissabtes festius, i altres eufemismes que la gent de ciutat fem servir. Ben aviat començàvem a transitar per davant , a dreta i esquerra , dels testimonis de l’incendi ferotge que havia estat ben aprop d’eliminar de forma definitiva qualsevol rastre de la història d’aquesta Vall. En l’origen de l’incendi hom hi veu justament aquesta voluntat; la de convertir aquesta Vall en una zona urbanitzable, practicant de forma literal la política de terra cremada per aconseguir-ho. Al final de camí, seguiríem per la dreta, en primer lloc Can Brossa, l’única casa de la Vall, que juntament amb la Roca és encara residència permanent, i lloc de feina dels propietaris, en el cas de Can Brossa, els caps de setmana, divendres, dissabtes ,diumenges i festius, donen de menjar, i val a dir que en una relació qualitat/preu justa [ Telèfons. 937140186/ 610770739 ], per davant de la casa, el murmuri de l’aigua ens anirà fent companyia , primer fins al trencall del Castell de Pera, que s’alça a la part més alta de la Vall, desprès fins a la casa dita d’Agramunt, que va patir particularment la conseqüències de l’incendi, i que observàvem des de la corba que forma la Vall abans d’enlairar-se fins a la casa, fent servir com a mirador una pedra enorme que batejàvem justament com mirador d’Agramunt; la casa – avui buida – ens parla d’un altre temps, si més no, desitgem que la propietat pugui tornar a refer l’habitacle. Desfèiem camí per tornar a situar-nos al costat del torrent, i ben aviat ascendiríem pel turó per aconseguir una bona vista damunt el Romeu, en aquest cas, la finca dona senyals de trobar-se ocupada, però clarament ja amb una destinació diferent a la seva originaria, res d’activitat agrícola o ramadera !; la darrera finca, de nom La Pregona, presenta ja alguns trets modernistes, i ens confirma en la seva utilització com a residència i no ja com a lloc de producció agrícola i/o ramader.Ens calia tornar fins al començament del camí; el fred hivernal d’aquest dissabte 18 de març de 2006, ens obligava a entrar a Can Brossa per donar compte del nostre esmorzar, que acompanyaríem amb una amanida i un tallat. Abans de retornar a casa, ens arribàvem al Marquet de les Roques, per recollir també la fotografia d’aquesta mítica finca. Des de la façana, en un angle, la imatge de Sant Roc, ens recordava que la casa i la Vall, estaven sota la seva protecció, i potser, potser per això, podíem gaudir avui encara de la visió d’aquestes cases.La Vall tota, avui Parc Natural, dona la sensació de reflectir un món virtual; que te de natural que en un lloc agrícola, no és faci cap feina als camps ?, que únicament sigui possible sentir el gall, davant de la Roca?,que de manera conscient és deixi al temps fer la seva tasca d’enderrocador? D’aquí el títol, Miralls trencats que ens retornen una imatge, irreal del món.En qualsevol cas amic lector, amb tot , avui encara és possible veure La Vall d’Horta i les seves Masies. Ja cal que programis ràpidament la teva visita, perquè no tenim gaire clar, per quan temps més.

© Antonio Mora Vergés