EL BOVET. VACARISSES

M’aturava – després d’anys i anys de pensar que ho havia de fer – en el trencall que condueix fins al Mas Bovet, al terme de Vacarisses, al Vallès occidental, als límits gairebé amb la comarca del Bages.

El 1939, després de la Guerra Civil, el Bovet era un caseriu de dimensions modestes. La seva propietària va quedar vídua i el va vendre a Miquel Segarra, que va dur a terme dràstiques reformes en l’estil molt particular que actualment caracteritza el casal. De les construccions originàries de la masia pràcticament no en queda res.

Des de la dècada del 1940, i en diferents etapes fins a èpoques molt recents, s’han afegit les construccions que han engrandit molt considerablement el conjunt situat sobre un petit promontori que domina la vall formada per la riera del Palà.

Reprodueixo del mapa del patrimoni cultural de Vacarisses :

El conjunt consta d’un conglomerat de construccions al voltant d’un edifici nuclear més alt aixecat sobre l’antic mas, així com d’una àmplia zona enjardinada tancada formant una tanca. La construcció principal és de planta més o menys rectangular, amb planta baixa, dos pisos i golfes, i està rematada amb una truita i merlets. Les parets són d’obra vista, fets de maons i maons sense arrebossar, cosa que li confereix un estil molt particular. Una altra particularitat és que totes les façanes presenten galeries a gairebé totes les plantes, i aquestes són de diferents estils constructius (amb obertures rectangulars, amb arcades, etc). La façana principal, orientada a llevant, té diverses obertures emmarcades amb maó i una galeria superior amb barana d’obra calada. L’edifici només ha conservat part de les parets mestres de l’antic mas, difícils d’identificar ja que han estat arrebossades. També s’han conservat les cavitats d’alguns cups i el celler amb bótes. Al nord-est de l’immoble principal hi ha una construcció força recent, de planta baixa i amb grans finestrals orientats a llevant, que s’utilitza com a menjador o gran sala per a celebracions. Tota la façana està situada sobre un mur que separa la finca de l’exterior, més alt que el nivell del terra. Al sector sud s’aixequen altres construccions d’un estil similar (fetes amb obra vista i amb presència destacada de galeries). Més al sud, s’estén un ampli jardí arbrat, amb una bassa circular. Al sector sud-oest hi ha una pallissa i una era circular, construïts a la dècada de 1960.

Les estructures metàl·liques damunt de la truita corresponien a un subfactor, que va proporcionar durant molts anys electricitat a la casa mitjançant l’energia eòlica.

Tot i que no hi ha constància que el caseriu disposi de cap equipament religiós, em sembla distingir un campanar.

M’encantaria poder accedir a l’interior d’aquesta magnífica casa, que de sobte, ens té el cor robat, a tots els que anem i/o venim de Manresa o de Montserrat.

La casa, situada en un marc incomparable té una llarga història:

La masia El Bovet es troba documentada ja a finals del segle XVI, quan es té constància que pertanyia a un monistrolenc anomenat Antoni Tries. El 1634 era un mas roner (i ho devia ser uns quants anys; almenys el 1656 encara consta com a derruït i deshabitat) i pertanyia a la vídua del procurador de l’anterior propietari.

Posteriorment va xocar a mans de diverses propietàries i el 1656 va ser adquirit per Josep d’Olzina i Riusech, de Castellbell, que també era propietari de les masies Vidal i Janer. Josep Olzina era fill d?un noble barceloní que va ser delegat de la Generalitat per preservar el tresor de Montserrat. De Josep va passar al seu fill, Jeroni Olzina, doctor en dret, que el va vendre el 1678 a Isidre Padró, pagès de Castellbell. Aquest el va vendre a Simó Grau, pagès de Vacarisses, el qual el va vendre el 1697, juntament amb els caserius Vidal i Janer, a l’abat de Montserrat. El 1711 Josep Palà, que també posseïa la masia veïna del Palà, va comprar les tres masies al monestir montserratí. El 1719 els tutors del seu fill van rebentar els caserius novament al monestir, i un any més tard el va comprar Valentí Viladoms, de la parròquia de Santa Maria del Vilar. Es coneixen les afrontacions del caseriu el 1727. Valentí Viladoms va deixar en herència el caseriu al seu fill Macià, que el 1759 constava com a propietari juntament amb el seu fill Joan.

El 1875 el caseriu pertanyia a Josep Bouvet, que li va donar el nom actual. A mitjans del segle XIX, en un moment d’esquinçament del sistema monetari durant el regnat d’Isabel II, en una cova a prop del Bovet es va fabricar moneda falsa. Per aquest motiu els mossos d’esquadra van detenir el masover de la casa, Josep Vila.

Antonio Mora Vergés

Deixa un comentari