General

El bon sembrador

Deixàvem el vehicle a l’aparcament de les Coves del Toll un xic abans de les 9,00; començàvem aquí la nostra caminada a la recerca de les imatges d’un seguit de masies, en primer lloc la Tuta, per continuar amb la Casa Nova del Verdaguer, i abans de l’aturada per esmorzar , el Verdaguer.
Un cop recollides les imatges d’aquesta darrera, on tenen una majòlica anomenada justament “ el bon sembrador” que presideix l’espai d’entrada a la casa, fruíem xerrant amb el Jaume Padrisa i Villà, i la seva senyora, sobre la duresa extrema de la vida en el món rural de principis del segle XX; sembla que tenen relacions que podrien facilitar-nos imatges del transport del glaç, a aquest fi els donem l’e.mail del responable de la Galeria Fotogràfica de www.moianes.net, fananos@moianes.net, on tothom està convidat a trametre les seves imatges d’aquesta Comarca, i les adjacents, l’Alt Vallès i les Valls del Montcau.
El Jaume , lector empedreït intueix – imagino que pel to de la conversa – que l’autor del relat anomenat “ El secret de Marfà” sóc jo, cosa que li confirmo al moment; sembla que la història el va colpir, i com ell a algunes persones més segons manifesta.ç
S’interessa sobre la veritat històrica, i en aquest punt el convido a ell, i a qualsevol dels lectors, a caminar pel llit de la Riera de Marfà, justament en el revolt que fa en aquell punt, i escoltar el vent.
M’assabento que Marfà, que comparteix – actualment – amb el Verdaguer pertinença al terme de Castellcir, canviarà de propietaris; espero que el llegat històric d’aquell singular paratge serà respectat pel nou senyor.
Ens acomiadem d’aquest matrimoni als qui però ,esperem veure en alguna ocasió anys a venir; esmorzem davant la casa del Verdaguer, al fons sota un finíssim tel de boires, Moià, a la dreta nítid, Sant Pere de Ferrerons; en l’esmorzar parlem de la possibilitat de publicar aquest recull d’històries per part d’una important firma d’embotits, deixem volar coloms, és de franc, oi ?.
En el camí de tornada, que fem com el d’anada en la major part travessant boscos de roures, davallem fins a Fontcalents, i seguim el llit de la riera fins a Berengueres, a l’altre costat, la casa de Sant Jeroni, i la casa i ermita de Santa Coloma Sasserra, ens confirmen en la bondat del camí que seguim; a Berengueres sembla que bàsicament és dediquen avui a la ramaderia, veiem ovelles i pels prats inferiors cavalls que pasturen.
La propera casa, amb evidents signes de reforma és Els Plans del Toll, potser fora més lògic adjectivar-la com la Casanova d’Els Plans del Toll; abans del trencall que de nou ens portarà fins a l’aparcament veiem encara Puig-Antic.
Ens aturem per a refrescar-nos en la font que hi ha al Toll, i el comentari –encertat com sempre- del Feliu Añaños i Masllovet, aimador i coneixedor com pocs d’aquesta comarca, de la que l’anomenem amb tota justícia Notari Gràfic, em dona el títol d’aquesta sortida matinal : com al Verdaguer, amb fotos i amb històries fem la tasca d’un bon sembrador.
També nosaltres com aquella casa, esperem que l’esforç – per altra part fet amb molta alegria – de donar a conèixer – també – aquesta realitat , doni el fruit desitjat.
Assumim joiosos el repte de continuar fins al límit de les nostres forces, en la tasca de guardar-vos el mots, de recordar-vos el nom de cada cosa.
© Antonio Mora Vergés

Videre Maria

Les pluges d’aquests primers dies de la Setmana Santa, han desaconsellat les habituals caminades, ja que presumim que haguéssim trobat bassals i fang en molts llocs.
Teníem una segona opció en la recerca d’imatges de salts d’aigua, Molí d’en Brotons a Castellcir; l’Espluga i algun molí en el darrer tram del Tenes a Sant Quirze de Safaja, abans tot just de Sant Miquel del Fai; els paratges de Fontscalents i la casa d’Esplugues, també a Castellcir,….. però la por de trobar-nos llocs enfangats i/o relliscosos ens ha fet renunciar ; potser hem estat massa prudents, dissortadament els volums d’aigua caiguda al Moianes no resolen sinó a curt termini les mancances d’aigua de l’altiplà.
El caràcter religiós d’aquests dies – almenys per a nosaltres – em va fer pensar, en Maria , la mare de Jesús, i del pensament a l’acció, vaig decidir anar-la a veure.
A Moià, l’església era tancada i les botigues obertes, una autèntica llàstima, perquè el temple parroquial és un dels millors atractius – sinó el millor – dels que ofereix la capital del Moianes; des de la plaça adreçàvem el nostre prec, a la Mare de Déu Assumpta – coneguda també com la “geganta” – i a la Mare de Déu de la Misericòrdia. La particular història d’aquesta advocació mariana, la vàrem recollir en un relat, anomenat justament, la Misericòrdia de Moià.
Fèiem camí fins a l’Estany, on gaudíem de la contemplació de la imatge de la Mare de Déu de la Llet, i ens alegràvem amb els vilatans que guarneixen encara el temple per a celebrar aquestes especials diades.
El darrer tram de carretera fins a Santa Maria d’Oló, ens obliga a creuar el que s’ha donat en denominar Vall dels Reis, on sota l’ombra de Sant Feliuet de Terrassola , trobes les magnifiques cases-palau del Mas del Castell, Rocafort i Rocabruna, encerclades però totes elles de tanques i proteccions.
Anàvem de dret a l’església vella de Santa Maria d’Oló, on gaudíem de la contemplació del Retaule, tot intuint més que veien, el Crist de la pregunta, amb el cap alçat, i els ulls oberts, tot i repetint fins a l’infinit, perquè ?.
Ell, com nosaltres, com Maria, assumirà també les senzilles paraules del Pare Nostre “ facis la teva voluntat, així a la terra, com és fa en el Cel … “ . La nova església de Santa Maria d’Oló, exhibeix una Mare de Déu de l’Ascensió – una Assumpta – d’extrema bellesa.
Em confesso marià, Maria és un els nostres, això la fa propera i facilita la seva tasca d’intercessió, com ja succeir a les bodes de Qana, “no tenen vi” , ella porta fins al seu fill, totes les nostres misèries, que per pròpia experiència coneix i entén, i fent-les seves aconseguim nosaltres, – almenys en la tradició popular – una més ràpida resposta per part del Senyor.
L’objectiu de la sortida s’havia assolit al 100%, el mati gris havia donat pas al migdia assolellat, i nosaltres havíem fet present a Maria, en aquestes concretes advocacions, la certesa que aquells patiments d’ara fa quasi 2.000 anys, han donar consol a moltes persones, i son sens dubte l’aferrador en situacions de crisis, malalties, desenganys, i en tot allò que com humans ens supera.
Renovem com Maria, el nostre compromís, fiat mihi secundum verbum tuum, facis en nosaltres la vostra voluntat !
Amen !
© Antonio Mora Vergés

Santa Fe de Montfred, un crit desesperat

Havia vist la inconfusible silueta de l’església romànica de Santa Fe de Montfred, des de Talavera amb ajuda dels meus binocles, i també amb la magnífica fotografia del Xavier Santesmasses, periodista gràfic del grup Segre i col•laborador com jo mateix, del setmanari Nova Tàrrega.
Dissabte Sant, sortíem amb l’Smart de la meva esposa de Castellar del Vallès, Sabadell, Terrassa, Martorell i la N-II, on deixem a la nostra dreta la serralada montserratina, el Túnel del Bruc, i fins a la sortida de la Panadella: continuàvem per la carretera de Santa Coloma de Queralt, que deixaven per arribar-nos fins a Civit, on contemplàvem l’església parroquial de Santa Maria del segle XII, la nostra presència possiblement va portar inquietud a aquesta petita població, si interpreto correctament els moviments de cortines darrera d’alguna finestra.
Tornàvem a la carretera de Santa Coloma, i just abans d’iniciar el descens, vaig veure un camí de terra, que malgrat no tenir cap senyalització ens permetria accedir a les runes del mas de Santa fe, i a l’interior de la nau de l’església romànica, que orfe de tota cura, fa servei d’hostatge provisional si atenem als matalassos i roba diversa, que en un desordre i brutícia inenarrables s’acumulen en el petit recinte.
Des d’aquest sostre de la Segarra contemplen meravellats els paisatges que a dreta i esquerra s’obren en amples valls, del costat de la Segarra, la Vall d’Ondara, on neix el riu d’aquest nom, que portava les seves aigües fins al Segre, desprès de regar les hortes de Cervera i de Tàrrega, i fer funcionar no pocs molins fariners.
Del costat de la Conca de Barberà les Valls d’Aguiló i les alçades de les Roques d’Aguiló amb les restes majestuoses del seu Castell. Desfem el nostres passos, desprès de comprovar amb els binocles l’existència d’unes runes properes, que intuïm pertanyen a Montargull.
Les farigoles no han florit encara en aquestes alçades , 834 metres, volem pensar que això te relació amb la climatologia, i no amb els desencís per la pèrdua dels testimonis del nostres passat.
Ens aturarem a la Panadella, per comprar unes coques, i sobretot per ser solidaris d’una manera efectiva i real, amb aquesta àrea de servei , que amb el nou traçat de la N-II, ha perdut un gran nombre d’usuaris.
Ens calen fets – parar i consumir a la Panadella – i anem sobrats de tota mena de discursos i promeses.
Tornem per l’antiga carretera i comproven l’extrema ruïna dels pobles que han vist com els marxava el tràfic rodat.
Ens reincorporem a l’autovia a l’alçada del trencall de Jorba, i tornem per la N-II fins la sortida Manresa-Montserrat ; seguim la carretera de Montserrat, fins a Monistrol de Calders, i comprovem que en aquesta muntanya les farigoles estan florides, de bens segur ho estaven també ahir Divendres Sant, quan la tradició els atribueix una especial gràcia. En recullo un grapat. L’embolcall amorós de la muntanya ha tingut – com sempre – un premi.
Creuem el Llobregat que baixa crescut i marronos, i per Vacarisses, Terrassa, Sabadell, tornem a Castellar del Vallès.
La sortida és senzilla i us permetrà conèixer racons d’aquesta Catalunya interior, d’extraordinària bellesa, dissortadament l’abandó del patrimoni comú, és una constant al llarg de tot el país.
© Antonio Mora Vergés

Els gegants del Bosc

Aquesta es una historia que situem als voltants de l’any 1808 amb l’invasió francesa; els francesos havien estacionat una companyia a Castellar del Plà, recollim en un altre relat (*) que aquesta unitat s’estava a cal Cosme, qui havia fet pública la comunicació del seu sentiment pro-francés; sentiment que s’ha de dir, tot i no ser general, sentia també altra gent del poble.
El que te però importància es que l’oficial que manava el destacament , Joseph Corbins, era un home molt afeccionat al que segles més endavant s’anomenaria excursionisme, i malgrat que a la muntanya hi havia un nombrós grup d’homes alçat en armes, que contínuament fustigaven al destacament francès, prenent-los armes, municions i queviures, i provocant també un gran nombre de baixes humanes, que calia renovar constantment a l’exèrcit invasor, en Joseph va decidir fer una sortida per conèixer alguns dels racons més bucòlics del terme de Castellar del Plà, com l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes i arribar-se fins al famos Pi de les Quatre Besses del Dalmau, en terrenys ja de Sant Llorenç de la Muntanya, al que la llegenda relaciona amb el poble catàl, desaparegut ja fa molts segles, i si més no, inspirador del nom que rebria aquesta terra en algun moment posterior, Catalunya.
El Joseph va arribar fins a l’ermita de la Mare de Déu de ls Arenes , muntant damunt del seu cavall, vestit amb roba no militar, i no se li va fer estrany trobar-se en aquell lloc, un home jove, que fil per randa li va explicar com un pastor en trobar-se isolat damunt de la Castellassa, va quedar-se adormit, tot i pregant a la Mare de Déu, i en despertar-se estava a la base del turó sa i estalvi, i com el coneixement d’aquesta història va donar ales a la religiositat popular, i va fer d’aquesta ermita un lloc de pelegrinatge marià.
El xicot li va explicar també com arribar fins al Pi de les Quatre Besses, tot i resseguint la riera seca ; tampoc se li va fer estrany al Joseph, trobar-se novament amb un jove, que li va dir que abans d’anar a veure el Pi, potser que s’arribés fins al turó de la farigola, com així van fer ambdós; des d’aquell turó, hi ha una esplèndida vista damunt les Arenes, també es ben visible la casa de la Mola de Sant Llorenç i en dies clars, els Cingles de Bertí es dibuixen nítidament ; també es el turó un mirador excepcional sobre la vall que s’obre majestuosament dins la muntanya, i que segon li van comentar es coneguda com la Vall deliciosa, es troben en aquell indret les masies del Dalmau i del Davi.
El recorregut fins al Pi de les Quatre Besses, el farien per un camí que anomenàvem lluminós en la part més alta, i des del que en tot moment era visible la casa de la Mola i la població de Sant Llorenç de la Muntanya.
En arribar al Pi, el Joseph va constatar que certament es tractava d’un arbre possiblement mil•lenari de proporcions magnifiques, i que malgrat tractar-se d’una llegenda, (**) les Besses de l’arbre, representaven fidelment el caràcter rebec d’aquell poble indomable; el seu company el va portar fins al Mas Dalmau, i un cop allí els varen convidar a dinar amb els masovers.
La casa es veia quasi fortificada, amb troneres en alguna finestra, i això segons li van explicar perquè en algun moment, s’havien hagut de defensar de lladres i malfactors.
A la tarda desprès de dinar, el Joseph va manifestar que se’n tornava cap a Castellar del Plà, i el seu acompanyant li va dir que el portaria si més no, fins a l’ermita, tot i passant abans per la pinassa del Dalmau.
Es troba la pinassa prop del mirador de la Mola, i tot i tractar-se d‘un arbre més jove que el Pi de les Quatre Besses, es també un exemplar formidable, que podria de ben segur explicar-nos històries de quan els sarraïns, van arribar fins aquestes terres, i ens van deixar tants i tants saborosos productes de l’horta !.
A la tornada fins a l’ermita, el company li va explicar que pinasses n’hi havia més per aquelles contrades, i que en el camí de l’ermita de Togores, ja en terme de Sabadell, podria contemplar un Pi de Tres Besses majestuós.
El Joseph es va acomiadar del seu company, tot just davant de l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, no li havia preguntat en cap moment el seu nom, i tampoc ho va fer en aquell moment.
Enfilant la carretera en direcció a Castellar del Plà, i mentre el sol començava a davallar per l’oest, es va girar per comprovar com efectivament el lloc era visible des del turó de la farigola, i íntimament es va reafirmar en la seva impressió de que els francesos no podrien guanyar mai aquella guerra; sabia amb certesa que el seu darrer company era el capità dels insurrectes, que li havia volgut deixar pales que es coneixia la muntanya com el palmell de la seva mà.
També que malgrat tractar-se de l’exercit francès la victòria era del tot impossible tenim al davant . Els gegants del bosc.

(*) El bon lladre
(**) El Pi de les Quatre Besses. El Vell Guerrer

© ANTONIO MORA VERGES

Caminada per les Valls altes del Tenes

Començava tot amb una proposta del Feliu Añaños i Masllovet: Destí Castellcir. Caminada pels rodals de l’antiga parròquia de Sant Andreu de Castellcir. Ens afegíem a la seva proposta, però a darrera hora del divendres 04.05.2007, un nou e.mail ens deia: Salutacions. Ultima hora: No podré venir. Feu la vostra. Un altre dia serà. Una obligació social inajornable feia que el nostre company i fotògraf , hagués de quedar-se a Sabadell.

La resta de l’expedició, el J.Moliner, el T.Irigaray, el S.Moya, el A.Ibañez i jo mateix, començàvem la sortida a les 8,00 davant la farmàcia de la Plaça Granados.

Abans de les 9,00 baixàvem ja des de Castellcir on havíem deixat el cotxe aparcat davant del punt d’informació en direcció a Sant Andreu, l’antiga església parroquial, de planta basilical, en part romànica, custodia d’aquestes valls, i de les restes mortals dels seus habitants, en el petit cementiri que es troba just al davant, i en el que s’aprecia clarament que l’amor per la terra que ens dona la vida, es perllonga més enllà de la mort. Hi ha en el petit parc, un missatge escrit en una pedra, on se’ns exhorta a la defensa de la pàtria, amb una apreciació senzilla, però contundent ; Déu ha fet els pobles.

Està clar que aquells que defensen la unitat enfront de la diversitat, siguin Bisbes, Ulemas, Rabins, Mulahs o el nom que vulguin dir-se s’oposen a la voluntat de Déu.

Ens calia creuar la riera que porta les aigües des de Sauva Negra, ho fèiem pel petit pont que trobem desprès de la resclosa, tot i fent broma amb el J.Moliner sobre la possibilitat d’haver de nedar un tros per arribar a l’altra riba.

Visitàvem detingudament Sant de Andreu de Castellcir i en el camí que ens menaria a la casa del Bosc, podríem contemplar en la llunyania el Moli del Bosc, la casa dita de la Vileta, i Can Sans.En el camí superàvem un ramat de vaques de llarga cornamenta, que pertanyen sens dubte a la casa del Bosc, on arribàvem abans de les 11,00, i amb permís del masover, retratàvem l’antiga casa, l’ermita annexa dedicada a la Mare de Déu de la Concepció, de la que recollíem imatges del seu interior, i gaudíem del sol mentre esmorzàvem còmodament assentats en el marge que limitava l’era de batre. La propietat de grans proporcions, alhora que conserva l’edificació inicial, ha crescut en qualitat i nombre, essent una de les més boniques de les que portem vistes. El Feliu Añaños i Masllovet en el seu magistral article sobre les masies, diu que son edificacions perfectament integrades en l’entorn natural; el Bosc fora amic Feliu ,la constatació fefaent de la teva afirmació.

En la tornada novament les vaques de llarga cornamenta ens acompanyen un bon tros; deseguida son però rellevades per un grup de cavalls que seguiran les nostres passes fins quasi el llit de la riera que creuàvem per damunt d’unes pedres inestables; recollíem la imatge del molí del Bosc; la casa està abandonada i presenta signes evidents de degradació, el minso cabal habitual de la riera, fa anys que no permet desenvolupar-hi cap activitat; passem pel costat de la bassa per retrobar la pista que ens dura fins a la Vileta, la casa nova de la Vileta, i Can Sans, des d’on comencem la pujada que ens retorna a Castellcir.

Recollim encara una vista general, on apareix una masia que no s’esmenta en el plànol de la Editorial Piolet.

Li cal al Moianes dotar-se d’elements d’informació de qualitat, gestionats però, des de l’altiplà per persones que coneixen i estimen aquesta terra. Suggerim a qui correspongui l’adquisició de plànols del servei topogràfic de l’exercit espanyol, per raons obvies els relatius a Catalunya els tenen sempre perfectament actualitzats.

El punt d’informació està obert i la senyora que el gestiona ens comenta que els diumenges a partir de les 12,00 obren i ensenyen la casa d’Esplugues, el preu per persona es de 2 euros. Ens faciliten informació gràfica de totes les poblacions del Moianes.

Abans de les 13,00 ens assentem còmodament dins del cotxe del A. Ibáñez que ens retornarà a la nostra llar, dins del horari habitual.

© Antonio Mora Vergés

Canvi climàtic. Observacions

Normalment els canvis permanents se’ns passen per alt, així ens sorprèn sempre el comentari dels altres respecte de nosaltres mateixos; com has canviat! , o d’alguna de les persones del nostre entorn; que gran que s’ha fet el teu fill o el teu net !, també quan els canvis son negatius; com s’ha envellit !.
Tenim la percepció dels canvis sobtats, la calor d’avui, més o menys forta que la d’ahir, però el record de l’estiu passat és inconcret.Així en les converses en que el tema del canvi climàtic esdevé qüestió per opinar, tothom coincideix en la visió catastròfica de les glaceres que es desfan, i el gruix de glaç i neu d’ambdós pols, que fan pujar el nivell del mar i inunden definitivament Barcelona , amb el seu Fòrum, la seva Generalitat , i les paranoies especulatives dels darrers anys ; aquesta part de la visió és la menys catastròfica, oi ?.
Hi ha però mostres evidents del canvi climàtic en el nostre entorn immediat, la major part de nosaltres per aquell mecanisme dels canvis permanents , no tenim la percepció que això estigui succeint, però una senzilla excursió amb un mínim de material per fer observacions , binocles , llibreta i llapis, ens permetrà prendre consciència de com l’activitat humana, en períodes breus, provoca canvis , que tenen conseqüències visibles en el entorn natural , i de retruc en l’activitat climàtica.
Tant se val per on feu l’ascensió, per Castellar del allès, per Matadepera, per la Vall del Dalmau, per la Vall d’Horta , des del Montcau ,….. tots els camins porten a la Mola, i des d’aquell mirador privilegiat del Vallès, amb els nostres binocles anem prenen nota de totes les piscines, privades i públiques que puguem albirar; les de Castellar del Vallès i les seves urbanitzacions , les de Matadepera i les seves urbanitzacions, i com no les de Sabadell, Terrassa, ….. desprès fem un senzill càlcul, tantes piscines per tant metres quadrats i ens sortirà un espai final , que supera amb escreix la superfície del llac de Banyoles !.
I tothom parla encara del Vallès com una zona extremament seca !La vegetació des de fa anys està adaptant-se al canvi, la vida animal també i ens aquests moments hi han en aquest entorn, noves espècies que vivien habitualment en zones més humides; els que fan el canvi de forma més lenta , l’anomenada espècie humana , no deixen però d’observar que ens ocasions els nivells de xafogor ( humitat en l’aire ), son molt i molt elevats, i l’aparició cada estiu de més i més i més aparells d’aire condicionat , en seria una mostra evident, o no ?.
Que hem de fer ?. El que sempre ha fet la nostra espècie, adaptar-nos !, dotar-nos de totes les millores tècniques que ens facin més fàcil la vida en aquest entorn, i com a col•lectiu , més enllà dels polítics professionals, i dels ecologistes professionals, prendre consciència de que l’equilibri del món que necessita la nostra espècie, és tant fràgil que finalment ens pot vindré d’una piscina més o menys. Ah ! i si finalment això s’acaba, paciència , que ja sabem de molt antic, que tot te un principi i un final, oi ?

(c) Antonio Mora Vergés

Els dracs i altres bèsties, l’herència sarraïna.

En aquest país, en els anys difícils, vàrem tenir [ Déu sempre ha estat generós amb Catalunya ] un bon grapat de savis, l’Alcover-Moll, el Joan Coromines, el Pompeu Fabra, i de no menor importància el Joan Amades; aquest darrer, autor entre d’altres del Costumari Català, en el que ens explica de forma successiva, com vivien el lleure els nostres avantpassats. Quan hom vol refer històries de llocs, pobles o viles, és molt adequat seguir el Costumari, pel que fa a l’agrupació de la informació que és recull.L’Amades, com tots els esmentats, va tenir una vida plena, però alhora no va poder completar la seva tasca d’investigació, i en no pocs fronts, van quedar dades, apunts, esborranys i projectes, en els inicis, a mig camí, o a les beceroles.
En el tema d’aquest article que també podia haver encapçalat com el bestiari català; l’Amades tenia sempre el costum de relacionar les bèsties; el cas de la llegenda del drac de Sant Llorenç, com exemple , amb els àrabs o sarraïns, que els havien criat, que els coneixien i controlaven, i que en la seva fugida els van haver d’abandonar.
Certament foren els àrabs o sarraïns qui ens portaren aquestes bèsties, però no físicament , ja que mai han existit, sinó en els seus relats fantàstics, que s’integraran dins la nostra cultura, fins a fondre’s, amb els que ens havien deixat els grecs i en menor mesura els romans [ les històries de gegants son bàsicament en la seva major part d’herència grega ].
Certament els llocs on encara avui les bèsties fantàstiques, formen part de l’imaginari popular, o fins i tot, s’han materialitzat en les festes populars, és corresponen fidelment amb el mapa de la ocupació sarraïna.
En les processons del Corpus, els anomenats dragolins, la víbria o la feraixa, tenien també consideració de dracs, en poblacions com Vilafranca del Penedès, Sant Quintin de Mediona ,…..Especial menció mereix La Patum de Berga, en la que alhora que exemplars del bestiari sarraí, hi trobem l’àliga que tot i integrar-se en aquesta festa única, és sens dubte anterior en el temps, i per aquesta raó gaudia del privilegi de fer el seu ball al presbiteri.
Si teniu ocasió de voltar per la Catalunya interior, pels pobles, viles i ciutats del “forat negre”, demaneu que us ensenyin – allà on encara els conservin – els animals diversos, que acompanyaven gegants i cabeçuts en les festes tradicionals. I, encara si això us ho deixen fer, recolliu imatges d’aquestes bèsties, que ben aviat seran únicament un record , de les diverses influències que havien configurat fins a la seva desaparició per consumpció la cultura catalana.
Ens cal reobrir línies d’investigació i divulgació de la nostra cultura, i estimo que s’ha de fer amb promptitud, tot i que em reitero en l’afirmació inicial [ Déu sempre ha estat generós amb Catalunya ], també em recordo i us recordo, que Déu ajuda, als qui s’ajuden a ells mateixos.
© mora.a@guimera.blog

La porta del Moianes

En paraules de l’Antoni Ibáñez Olivares, escriptor sabadellenc, filòleg i com jo mateix enamorat d’aquestes terres, la porta coeli Moianensis , el lloc on comença a l’est , aquesta comarca natural, però sense reconeixement oficial. Ens dol que fos justament un sabadellenc també, en Pau Vila, qui en aquest cas, com en algun altre, el Lluçanès o la Serra de Prades, intentes conciliar millor els interessos polítics [ criteris de Barcelona, en aquestes terres ], que conjugar, ni que únicament fos per un cop a la vida la realitat, el Moianes és una Comarca natural, tant almenys, com Catalunya és una Nació !
Entràvem doncs al voltant de les 9,00 , per la porta coeli Moianensis i remuntàvem el llit quasi eixut del riu rossinyol, fins a la font dels cabanyals, per seguir el cami a la casa i Restaurant de Can Sans, des d’aquella alçada i amb els prismàtics que formen ja part del nostre equip bàsic, veiem la figura inconfusible de Santa Coloma Sasserra i el Roure del Giol , seguiríem desprès per Puig d’Olena , el càmping l’illa de Sant Quirze Safaja, i finalment l’objecte de la nostra sortida, el molí de Llobateres , en el que faríem parada i fonda per esmorzar , i alhora en Feliu Añaños i Masllovet, cronista i notari gràfic del Moianes en faria les oportunes fotografies, que si més no, donaran testimoni anys a venir, de l’extrema generositat d’aquest altiplà , que tot i fent cessió altruista de les seves aigües, s’ha anat empobrint fins quasi la seva desaparició material.
Seguiríem els curs de l’aigua fins el moment en que s’estimba pels contraforts de Sant Miquel del Fai; el corriol que des del Molí de Llobateres, ens portarà fins a la carretera que uneix Sant Feliu de Codines amb Sant Miquel, és un veritable plaer dels sentits, de la oïda, pels constant salts d’aigua que hom s’hi pot trobar, de la vista per la contemplació – quan és possible – d’aquests saltants i gorgs, i àdhuc de l’olfacte perquè en aquesta zona no hi arriben ja els efectes perversos de la ramaderia industrial.

Passaven pocs minuts de les 13,00 quan tornàvem a trobar-nos damunt la BV-1485, escassament un centenars de metres ens separaven de l’abisme, en el que sense cap por, el Tenes, [ Per a nosaltres nascut a les alçaries de la Sauva Negra ] com ha fet des de l’antigor és precipita en el seu camí fins al mar, en Feliu Añaños i Masllovet s’ha de dir que meravellat perquè en més d’una ocasió al llarg del camí, s’havia vist perdut tot i els mapes !. Nosaltres l’Antoni Ibáñez i Olivares i jo mateix, tant bon punt creuaven la porta coeli Moianensis havíem vist un núvol solitari, dins d’un enorme cel blau, amb la forma inconfusible – per a nosaltres – d’una gosseta forx-terrier , de nom Bruna, que el bon Déu ens va regalar durant més de vuit anys ; ni un sol moment de la nostra vida havíem deixat d’agrair aquest do, i justament aquest dissabte11 de març , l’amiga inseparable de tantes i tantes caminades pel Moianes havia decidit fer-se present t i recordar-nos també que nosaltres havíem estat una presència important en la seva vida.

En la darrera contemplació de Sant Miquel del Fai, abans de retornar al Vallès, un prec fet en silenci, Pare Nostre ……………. Ajudeu-nos també a perdonar als nostres deutors ….., venia a agrair no únicament el mati esplèndid, les meravelles descobertes, la sensació mateixa de sentir-nos bé junts, sinó tots els dons, que – de vegades sense ser-ne conscients – rebem constantment del bon Déu !.
© Antonio Mora Vergés

El secret de Marfà

Caldrà de bon començament fer-vos una breu explicació del lloc del que parlem, Marfà ; es troba a l’altiplà del Moianès, als termes municipals de Moià, Castellcir i Castellterçol. Regada per la riera Golarda [ dita també de Marfà ], que s’uneix a la riera de Calders a l’alçada de Monistrol de Calders. La zona considerada limita al nord amb la N-141 entre Calders i Moià i la carretera que va al mas Montbrú i a la serra de Puig Sobirà; a l’est amb la carretera B-143 entre Moià i Castellterçol; al sud amb el serrat del Moro i el serrat dels Llamps; a l’oest amb la divisòria dels termes de Calders i Moià, i Monistrol de Calders i Castellcir.

Fins a mitjans del segle XIX, formava amb Santa Coloma Sasserra un municipi independent. Avui la masia de Marfà, al vell mig, entre Castellterçol, Moià , Granera i Monistrol de Calders senyoreja encara aquelles contrades, des de la seva imponent alçada damunt de la riera del seu nom, l’antiga església de Sant Pere, avui en funcions de celestial galliner, queda dins del cercle que formen la casa de Marfà i els límits imponents de la riera; únicament es possible accedir-hi a peu, i cal encara comptar amb la benvolença de la propietat per accedir al pla de Sant Pere, on transcorre l’acció que ens varen explicar com el secret de Marfà.

De l’antic poble en resten avui encara un nombre important de masies en activitat, la mateixa de Marfà, Montbrú, Vilarjoan, Serramitja, Casagemes, la Grossa, la Talaia,… i un nombre encara més important de llocs enrunats, que aquí i allà donen testimoni de la presència humana en aquest indret ple d’encís; el personatge de la nostra història, la Mariona, va néixer en una d’aquestes finques, que lentament, quasi com en un abraçada, va desfent dia a dia, any rera any, la vegetació; avui davant de les restes de la casa, hi ha un ample camp erm, que havia estat prat deliciós on pasturaven les vaques de la família.

Els diumenges i dies de precepte, els veïns de les diferents masies, és trobaven a Marfà per assistir plegats a l’ofici religiós a l’església de Sant Pere, desprès de la missa, era costum romandre una bona estona al pla de Sant Pere, i mentre la canalla jugaven, sempre sota els crits i advertiments constants sobretot de les mares, compte amb caure pels penya-segats !, els caps de família, parlaven de l’estat de les collites, del bestiar i quan era l’hora, de les possibilitats d’emparentar unes cases amb les altres, mitjançant el matrimoni dels seus fills i/o filles. El jovent – ni cal dir-ho- aprofitaven per xerrar, i quan era possible, per fer-se evidents els sentiments que sentien uns i altres.

La Mariona n’estava i molt del fill d’una de les masies que es trobaven a l’entorn del torrent Mal, el noi de nom Pasqual corresponia plenament a l’amor de la Mariona.

Entre les dues masies corria – aleshores impetuosament – la riera de Marfà, i era un bon xic arriscat, intentar creuar-la fora dels guals o fer-ho només una persona sola, hi ha una llarga relació de pèrdues humanes per arrossegament en aquell indret que avui, en el millor dels casos, porta un fil d’aigua. Amb tot, el Pasqual com a mínim un cop per setmana, creuava el llit de la riera, per trobar-se amb la Mariona, i d’aquestes trobades en va néixer un amor profund que ambdós joves, esperaven veure confirmat pels pares d’ambdós ben aviat en les trobades posteriors a la missa dominical a Sant Pere de Marfà.

El dimoni però, corria per aquelles terres del Moianes en forma en aquesta ocasió de banquer, el Josep de Calders, de fet per a la majoria, el Sr. Josep, el banquer de Calders.

El pare de la Mariona, havia demanat diners al banc del Josep, per a comprar un ramat de vaques, i dins dels terminis previstos, l’home anava complint amb el pagament dels seus deutes.

L’hivern de 1848 va ser excepcionalment fred al Moianès, tant i tant ho va ser, que es feia dificultós tornar l’aigua a l’estat líquid, calia fer foc, per poder desfer el glaç i tant bon punt, l’aigua perdia la calor, tornava a convertir-se en gel.

Per unes coses i per altres, la mortaldat entre les vaques i altres bèsties va ser extensa, general i dissortadament abundosa; quan va ser l’hora de pagar el termini corresponent el pare de la Mariona, és va adreçar fins a Calders per demanar al Sr. Josep un allargament del període per a fer front al deute; el banquer li va dir que quasi tothom es trobava en aquella situació, i que li semblava que no podria atendre la seva petició, ni la de molts d’altres, i que en parlarien plegats el diumenge següent , a Sant Pere de Marfà ,a la sortida de missa.

El pare de la Mariona, no va fer cap comentari a la família, però la seva cara de preocupació, va deixar clar a tothom que les coses no anaven de la forma prevista.

El diumenge desprès de la missa, tots els caps de família és van aplegar a enraonar amb el banquer de Calders, i aquest, amb les millors paraules, els va explicar que no tenia altre remei que executar les hipoteques que pesaven al damunt de les finques, per a rescabalar-se de les pèrdues sofertes. Tots però podrien continuar a les seves cases, treballant les seves terres; ara amb un contracte d’arrendament, i que quan fos possibles els tornaria a vendre les terres, al mateix preu pel que se les adjudicava. No pocs dels veïns van manifestar allí mateix la seva intenció d’abandonar la Vall, intenció que en els mesos següents va deixar quasi en la meitat el cens [ aleshores en deien el nombre de focs ].

En un apart el banquer li va dir al pare de la Mariona que si li donava la ma de la seva filla, donaria per extingit el deute. Un cop a casa, el pare va explicar a la Mariona la proposta del banquer, tot i dient-li, que si ella no el volia, ell no l’obligaria pas, a casar-se amb aquell home.

La Mariona quan es va trobar amb el Pasqual li va explicar la situació; la família del Pasqual tenia pensant deixar la Vall de Marfà, i ell demanar-la en matrimoni al seu pare, per tal de casar-se i marxar junts.

La Mariona li va dir que aniria a parlar amb el banquer de Calders. El Sr. Josep va rebre a la Mariona amb extrema cordialitat, i li va fer saber que estava en disposició de perdonar els deutes del seu pare, i allò que ella li demanes. La Mariona li va demanar que perdones els deutes de tots els veïns de Marfà, com a condició per a casar-se amb ell, i que aquesta condonació s’havia d’escripturar abans de la cerimònia.

El banquer finalment s’hi va avenir, i es va signar una escriptura en la que és recollia que tant bon punt es dugués a terme el seu casament amb la Mariona, els deutes dels veïns de la Vall de Marfà, quedarien extingits.

El diumenge en que es va celebrar l’enllaç matrimonial lluïa un sol quasi primaveral, malgrat trobar-se encara en el més cru de l’hivern; tothom – llevat del banquer – malgrat tractar-se d’un casament tenia la cara llarga i el posat seriós, ni la canalla gosava cridar !.

A la sortida de l’església, el banquer va fer saber a tothom que en virtut de l’acord matrimonial els seus deutes quedaven extingits, ningú va donar cap mostra d’alegria en rebre la noticia ; el Pasqual és va adreçar fins al nuvis, com aquell que anava a donar-los la seva felicitació, i quan va tenir entre les seves les mans de la Mariona, els dos van començar a córrer, cap al penya-segat, l’esglai de la bona gent de Marfà va esdevenir un clam, no !!!!! , però els dos joves, ja havien pres la decisió feia dies, i davant de la impossibilitat de romandre junts a la vida, havien decidit de morir junts. Mentre els cossos del Pasqual i la Mariona, s’apropaven a la pedra dura de la riera de Marfà, es va sentir per tota la Vall, l’afirmació d’un amor que anava més enllà de la vida. T’estimo !

Desprès de donar sepultura als cossos dels dos amants, avui uns demà els altres, molts dels veïns de la Vall van anar marxant, la despoblació de la Vall, va accelerar la decisió d’addicionar al terme de Castellcir la Vall de Marfà, com està avui encara.

Malgrat que l’estat de les rieres principals és deplorable, ja que avui hi van a parar les aigües residuals de Moià i Castellterçol.

Malgrat que per la zona solen circular vehicles tot terreny i motos, us recordaré com podeu arribar, per la N-141 entre Calders i Moià, el trencall que hi ha entre els km.25 i 26 en direcció a Montbrú. Per la B-143 de Moià a Castellterçol, el trencall que hi ha un cop travessat el pont de la Fàbrega, al km 33,5. Des de Monistrol de Calders, per una pista que va als Gorgs Blaus.

Tot sovint, quan camines pel fons de la riera de Marfà entre els Gorgs Blaus i el molí de Brotons, el vent sembla que et retorna l’exclamació darrera del Pasqual i la Mariona, T’estimo !

Hi ha coses que s’han de viure, i sens dubte una d’aquestes és l’experiència de la Vall de Marfà, altrament amics lectors, ara vosaltres, ja en sabeu el secret, oi ?

Antoni Mora Verges

El Retaule de Ramon de Mur, torna a Guimera.

Dissabte 28 d’abril de 2.007, l’església de dalt, coneguda també com Santa Maria de Guimerà, des del 20 de gener de 1.946 en que s’inaugurà el Retaule que l’arquitecte modernista Josep Mª Jujol, havia fet per encàrrec del aleshores Rector i amic, Mossèn Francesc Camí, està plena de gom a gom, ningú de Guimerà, vol perdre’s el moment solemne, en que passats llargament sis-cents anys des de que fou pintat en aquesta mateixa església, el Retaule més significatiu del gòtic català, torni al seu origen.
La tasca començada fa més de quatre anys des de l’associació guimera.info, ha tingut alhora que el mecenatge econòmic que ho ha fet possible, l’empenta, la “santa obstinació” de l’esmentada associació, i molt particularment del seu President Pasqual Prous.
La celebració religiosa presidida pel Vicari General de l’Arquebisbat de Tarragona, va comptar amb la presència d’alguns dels preveres, que havien tingut relació amb Guimerà, o com en el cas de Mossèn Joan LLort i Badies, Rector de l’Espluga Calba i dels Omellons, poblacions ambdues de la comarca veïna de les Garrigues, que és fill d’aquesta Vila.
Acabada la santa missa, es va fer l’acte formal del lliurament dl Retaule a l’església per part de l’associació guimera.info, i en firmaren l’acceptació l’actual Rector i l’Alcaldessa; a continuació l’historiador Joan Duch, feu una breu glosa de l’obra i ens recordà en síntesi les peripècies de tota mena que ha viscut aquesta excepcional pintura, concloent que com tots desitgem avui amb la recepció de la replica del Retaule ens donin per acabades; en algun moment del seu parlament, la emoció s’ha fet perceptible en el seu to de veu, almenys per als qui el coneixem i/o en som propers. Parlarien també al seu torn, l’Alcaldessa, el Rector, el President de l’Acadèmia de Belles arts de Sant Jordi; i el Pasqual Prous, com a President de l’associació guimera.info que tindria un record personalitzat per a tots els qui han fet possible l’acte d’avui, industrials, artesans, artistes, col·laboradors, mecenes, ……. , en aquesta evocació des del meu seient de la primera fila, he vist com naixia una llàgrima, que només la voluntat del ferro del nostre enginyer ha evitat que arribi a caure, i alguna dècima de segon, el fil de la seva veu, ha baixat algun decibel; venim d’una cultura en la que els homes no ploren malgrat estar curulls d’emoció com era els cas. Tancava els parlaments desfent-se en elogis el Vicari General, que ressaltava el caràcter positiu de totes les anteriors aportacions d’uns i altres.
Feta la benedicció del Retaule, el poble de Guimerà, ha pogut gaudir d’un Concert ofert pel cor de veus joves de Tàrrega i d’Ivars d’Urgell, que aprofitant el marc incomparable del temple Parroquial ens han delectat amb un ampli i variat repertori. Passaven llargament de les 14,00 hores, quan alguns vilatans començaven a marxar cap a casa, i d’altres s’esperaven encara per gaudir de la contemplació del Retaule de Ramon de Mur.
Des d’aquest dissabte doncs, a les moltes raons que justificaven ja un viatge a Guimerà, cal afegir-ne una de nova : en aquesta Vila, i per primera vegada arreu del món, s’ha retornat amb les mateixes mides i qualitats, una excepcional obra artística. Això ha estat possible, tant per la “santa obstinació” de l’associació guimera.info, com per les “facilitats” que les noves tecnologies comporten en aquesta tasca.
Donem la benvinguda a l’obra cabdal del Mestre de Guimerà !

© Antonio Mora Vergés