La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés ens aturàvem prop d’aquesta esglesiola edificada al segle XVII (1630). En època carolíngia, el lloc de Clarà estava situat dintre els límits del castell de Clarà, ja s’esmena l’any 907 en l’acta de consagració de l’església d’Avià i l’any 983 com a possessió del monestir de Sant Llorenç prop Bagà. La primera notícia referent a l’església es de l’any 1003, quan el comte Oliba dona al monestir de Santa Maria de Serrateix, entre altres esglésies, la de Sant Sadurní de Clarà.

El topònim Clarà – aquí amb accent – és clarament descriptiu, i fa referència a una àrea diàfana, un lloc on no hi trobem ni arbredes, ni desnivells orogràfics. En algun lloc hem llegit ‘ valls esclarides’

L’antiga església romànica no es trobava al lloc que ara ocupa l’actual, hom la situa a l’altre costat de la carretera, més a prop del castell, al lloc ocupat per l’antic mas Palau on hi havia un cementiri i una petita església. Sense dades que ens permetin asseverar-ho, pensem que el canvi obeí raons demogràfiques.

De l’edifici de clara inspiració ‘ trentina’ , trobem a la pàgina de l’Ajuntament : Església barroca d’una sola nau coberta inicialment amb volta de canó i teulada a dues vessants amb voladís de teules a vint centímetres per sota de la teulada. Els murs són de pedra de diferents tamanys amb les cantoneres ben escairades i grosses. La façana s’obre a llevant i sobre ella s’aixeca una espadanya doble que va ser restaurada fa pocs anys. La porta allindada té els muntants i la llinda fets amb pedra ben tallada i amb decoració motllurada. A la llinda hi ha l’ inscripció: ANY 1630, amb un relleu al mig.

Aquest relleu presenta una piràmide amb el crismó al centre i coronada per una creu que agafen dos braus alats que pugen per la piràmide i que fan referència a la llegenda del martiri de Sant Sadurní. En aquesta façana s’obren tres finestres, una a cada costat de la porta i la tercera, espitllerada, sobre la porta.

L’interior presenta una sola nau que es va reformar totalment en la reconstrucció realitzada els anys vuitanta del segle XX amb el suport del Servei d’Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i per iniciativa de la gent d’Avià.

Al costat est de l’església hi ha el cementiri, petit i envoltat d’un mur de pedra i en el que pràcticament no es distingeixen les tombes ja que és ple de matoll. La última vegada que es va enterrar algú va ser l’any 1931

L’any 1936, a l’inici de la Guerra Civil es va cremar l’altar, així com els sants, bancs i altres objectes de culte. Després va ser abandonada fins que l’any 1988 el poble d’Avià va posar en marxa una campanya de recuperació que es va iniciar netejant i desbrossant la zona per uns quants veïns dirigits per Mossèn Camil Viladrich i que va culminar amb la restauració de la volta de maó pla i la teulada l’any 1990, així com el campanar de doble espadanya que es va finalitzar l’any 1995.

L’octubre de 1990, es recupera la festa de Sant Lluc i es fa una romeria des d’Avià fins l’església. Actualment cada tercer diumenge d’octubre s’hi celebra un aplec.

Antonio Mora Vergés

Recentment ampliàvem la família amb l’arribada de la Isona, el Jose Antonio Uriz Rodríguez, al ensems que ens felicitava , ens feia saber que té vers aquesta població dels Pallars jussà, una llarga tradició afectiva, fruit de la qual son un bon i nombrós grup d’imatges. Em proposava fer un seguit d’articles.

Topava amb el primer problema en constatar que a darreries del primer feixisme, l’any 1970 es creava el municipi anomenat d’Isona i Conca Dellà, de 139,36 km2 amb l’agregació a l’antic municipi d’Isona (38,7 km2) de 5 municipis més: Benavent de la Conca o de Tremp, Conques, Figuerola d’Orcau , Orcau i Sant Romà d’Abella. Habitualment – també en aquest cas – això comporta la pèrdua de les ‘ històries de cada lloc’.

Front de batalla a la guerra civil, , fou inclosa dins del catàleg de ‘Regiones Devastadas’, i reconstruïda en els primers ‘AÑOS TRIUNFALES’.

De ben segur que en algun racó de la Biblioteca Pública, hi ha una o més monografies que expliquen abastament per exemple, el procés que portaria a construir o reconstruir una font l’any 1.920.

O la bella i singular disposició de la Plaça de L’Ajuntament.

Se’m oferia com a sherpa per recórrer aquesta comarca plena d’història, el Jose Antonio Uriz Rodríguez; ho acceptava encantat, i dins d’aquest any 2012, si no ens destorba la salut i/o la pèssima situació econòmica del país, farem allò que ens sigui possible per conèixer i explicar les meravelles que es poden veure per aquestes terres de la comarca del Pallars Jussà, a l’esquerra de la Noguera Pallaresa.

Antonio Mora Vergés

Ens aturàvem La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, davant la porta del petit fossar de Sant Martí de Corrèa. Em cridava l’atenció una majòlica que incloïa la imatge de l’Alfons Gubern Campreciós, i un text distribuït en versets, que no puc arribar a llegir – ni en l’ampliació de la fotografia a la pantalla de l’ordinador – . Visc a Castellar del Vallès, i vaig conèixer personalment fa ja molts anys al genial pintor de Sabadell. Desconeixia però – fins aquest matí que fèiem la visita de Sant Martí – que tingués cap relació amb Correà.

L’església està tancada, i no trobem ningú per demanar-li informació. M’agradaria saber la relació de l’Alfons Gubern Campreciós amb Correà, sou pregats de fer-m’ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com.

No hi ha en relació al topònim cap informació, més enllà de la llatinització Currizano (any 839), i Correzano (any 974), que algunes fonts fan derivar de la llengua etrusca Curredius o Curretius.

Res en l’actual edifici ens fa evocar l’antiga parròquia de Correà, esmentada ja el 839 (Currizano) en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell.

L’església de Sant Martí de Correà, va ser reedificada al segle XVIII, aprofitant els paraments religiosos, i àdhuc el material de la primitiva romànica, de la que sembla identificar-se algunes restes en el mur de tramuntana. Els ‘diners d’Amèrica’ van permetre aixecar de cap i de nou, esglésies de grans dimensions, en indrets on les necessitats religioses s’atenien perfectament des de les petites romàniques, aixecades en la majoria de casos per ‘la pietat popular’.

No podíem accedir a l’interior per admirat els dos retaules barrocs ; el major, dedicat a Sant Martí, del començament del segle XVIII, completament esculpit i amb columnes salomòniques, i el del Roser, del final del segle XVII; i els neoclàssics de la Mare de Déu dels Dolors, Sant Isidre i Sant Antoni. En aquesta església es conserva una imatge romànica mariana, procedent del santuari dels Torrents (la Mare de Déu dels Torrents), talla de fusta policromada del segle XII.

En la edició del 4 de febrer de 2009 , del Berguedà actual, l’ aleshores Rector, mossèn Josep Maria Arnesto, explicava que des de fa 20 anys el sostre de l’església va cedint i que tot el pes recau sobre la boveda, i que això comporta un elevat perill d’esfondrament.

Esperem – malgrat la fallida econòmica del país, provocada al ensems per la corrupció i l’estulticia – no haver de llegir que les previsions de mossèn Josep Maria Arnesto, s’han confirmat.

Antonio Mora Vergés

El Raúl Pastó Ceballos m’envia fotografies de l’església d’Àreu, al Pallars sobirà , advocada a Sant Climent.

Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici dels segles XVII – XVIII, de dimensions considerables, d’una sola nau dividida en quatre trams i capelles laterals, coberta amb volta d’arestes. La coberta exterior és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal.

La porta, en l’eix central de la façana, és d’arc de mig punt adovellat, per sobre, en el mateix eix, hi ha un òcul i per damunt d’aquest una petita finestra.

A la dreta de la porta s’aixeca una alta torre campanar coronada amb una teulada octogonal molt allargada.

Remata l’altre extrem de la nau un absis semicircular de la mateixa alçada que la nau. Els murs construïts amb pedra irregular són arrebossats.

A l’interior es conserva una Verge de talla romànica, que podria procedir de santa Maria de la Torre.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/VistaImatge?codImatge=35910

La Verge està asseguda en un tro amb el nen ajagut sobre el genoll esquerra, amb una ma sosté el nen i amb l’altre un ceptre, que possiblement no és l’original. El nen fa el gest de beneir amb la ma dreta i amb l’altre agafa un rotlle. La talla està estucada i policromada.

El lloc d’Àreu estava format per dues viles, la vila closa i la vila baixa de cases sense emmurallar. En origen, la parròquia era l’església de Sant Feliu a la vila closa mentre que Sant Joan, a la vila baixa, no era parròquia malgrat tenia la seva pròpia rectoria. Amb el temps es va traslladar la parròquia a la vila baixa però en comptes de refer l’antiga església que estava enrunada, se’n va construir una de nova sota l’advocació de Sant Climent.

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2020/01/sant-climent-dareu-alins-pallars-sobira.html

Quan al topònim Àreu:

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=3588

Vull agrair molt expressament al Raul Pastó Ceballos , i a la resta d’amics, que em permetin fer servir les seves imatges per il·lustrar les publicacions del conèixer Catalunya, tinc la confiança de poder tornar ben aviat a voltar com ells per aquest país petit.

 

ANTONIO MORA VERGES

El Raúl Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de l ‘església de Sant Feliu de la força d’Àreu, al terme d’Alins de Vallferrera, de la que en diuen a la Catalunya Romànica; edifici d’una sola nau, originàriament coberta amb embigat (solució que s’ha respectat en la recent restauració), i capçat a llevant per un absis semicircular, obert directament a la nau. El sector nord, i part del mur de ponent de la nau, són adossats a la penya, que ha estat retallada per adaptar-se als murs i paviments de l’església.

La porta, resolta en arc de mig punt, s’obre a la façana sud, protegida per un porxo, recentment restaurat, que pel seu cantó de llevant es tanca amb un mur on hi ha la porta d’accés al recinte eclesial, i que en la seva part superior és coronat amb un campanar d’espadanya de dos ulls. Tot plegat, configura un curiós conjunt arquitectònic, que, pel seu emplaçament, en una posició eminent, presenta un únic accés, per llevant, des del qual pren totalment sentit la configuració de la façana del porxo, que, combinat amb el semicilindre absidal, conforma la façana principal d’accés al temple.

L’absis, molt rústec, és format per reble de pedra llosenca, col·locada horitzontalment, agafat amb fang. Aquest fet, i la presència de morter de calç en la formació de l’arc de la porta, palesa les fórmules rurals d’un tipus d’arquitectura i de construcció que, arrelada en les formes del segle XI, es prolonga durant tot el segle XII, moment en què s’ha de situar la construcció de l’església d’Àreu, allunyada dels corrents estilístics dominants en l’arquitectura culta del seu temps

Després del seu abandó, que malmeté considerablement l’edifici, Sant Feliu de la força d’Àreu fou restaurada l’any 1988 per l’Associació pel Patrimoni de la Vall Ferrera.

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-feliu-de-la-forca-dareu-alins-de-vallferrera

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=21021

La meva mobilitat s’ha vist molt reduïda per raons de salut, que espero remuntar aquest proper any 2023, li agraeixo infinitament al Raúl Pastó Ceballos i a la resta de boníssims amics/amigues que em permetin fer servir les seves imatges, per continuar amb les publicacions del Conèixer Catalunya

ANTONIO MORA

Rebia una crònica del Feliu Anaños i Masllovet, amb una única fotografia d’aquest monumental edifici que ha ha sigut considerat històricament com exemple típic de construcció romànica a Catalunya.

Els seus orígens daten del segle I després de Crist.

Segons la llegenda cap al segle I després de Crist, un grup de cristians que venien de Roma naufragaren en la badia, un cop tots a terra, sans i estalvis, feren promesa de construir un monestir en aquest lloc com ofrena a Déu.

El monestir domina geogràficament la badia de Llançà i del Port de la Selva. Durant un llarg període, el seu poder se estenia des de Barcelona fins el Rosselló, ara part de França.

Les primeres notícies històriques les trobem l’any 878, en un precepte del rei Lluís II el Tartamut, on el lloc és citat com a cel•la monàstica depenent de Sant Esteve de Banyoles. En aquesta època Sant Pere formava part d’un conjunt de quatre cel•les (juntament amb les de Sant Joan Ses Closes, Sant Cebrià de Penida i Sant Fruitós de la Vall de Santa Creu), objecte de disputa entre Banyoles i Sant Policarp de Rasès, al Llenguadoc. En aquesta època devien existir construccions molt simples, de les que s’han trobat alguns vestigis. El darrer prior d’aquest centre fou Tasi, que trobem esmentat el 944 amb aquest títol. En aquell moment hi depenia Santa Maria de Roses.

El 947 va obtenir la independència i el seu primer abat fou Hildesind (947-991), fill de Tasi. Començava llavors la vida d’un gran monestir, s’aixecà l’església, que fou consagrada el 1022, i que parcialment modificada posteriorment és la que encara veiem.

A partir del 1100, i durant tot el segle XII es dugueren a terme obres de reforma de les dependències, potser motivades pels efectes destructius de les disputes entre les cases de Peralada i Empúries, que van afectar el monestir. És llavors que es va fer la galilea, una nova portada, i més endavant la tercera, la del Mestre de Cabestany, que cal situar entre el 1160 i 1163. Aquesta obra es va destruir amb l’abandonament del monestir i ara es conserven alguns fragments, el més important el del Museu Marès de Barcelona, amb l’Aparició de Crist als apòstols, i un bell capitell al Museu de Peralada. També es va fer el nou claustre.

Mantingué una gran vitalitat fins a la fi del segle XIV, però després va entrar en franca decadència, amb la relaxació de la vida comunitària, manca de donacions a favor del monestir… al que s’ha d’afegir els efectes de la Pesta Negra (1345), que va emportar-se vint-i-quatre monjos. La por de la pirateria va fer que el lloc es fortifiqués.

A partir del 1447 el centre fou dirigit per abats comendataris que agreujaren la decadència. El 1654 el lloc es va abandonar durant sis anys a causa de la guerra, fet que marca el inici de l’espoli dels seus béns. Els efectes dels enfrontaments bèl•lics amb els francesos portaren a successius saqueigs. La Bíblia de Rodes, ara a la Biblioteca Nacional de França, fou espoliada el 1693.

Al segle divuit s’arriba a un estat de decadència total. El 1726 és novament saquejat i el 1798 la comunitat es trasllada a Vila-sacra i d’aquí a Figueres (1809). El monestir fou depredat a partir del 1835, i no començà l’obra de rehabilitació fins el 1928, quan fou declarat monument nacional, continuarien breument l’any 1935 en el període de Generalitat Republicana; i no es reprendrien fins la segona meitat del segle XX – quan l’estat calamitós de l’edifici fou divulgat pels turistes estrangers – sobretot a partir del 1973. Les obres, qualificades per uns de restauració i per altres de ‘recreació’ – alguns pensen que s’ ha modernitzat excessivament – , no han satisfet a tothom.

La Maria Dolors Costa Mari, sherpa per les terres gironines , m’enviava fa poc dies un e.mail en aquest termes : Heu venir a visitar aquets indrets , havia pensat anar a Sant Pere de Rodes al mati i a la tarda visitar el museu i el claustre romànic. Que us sembla ?

Amb les dades d’aquesta crònica, les que trobareu en aquest enllaç, http://www.monestirs.cat/monst/aemp/ae42rode.htm , i el mestratge de la Maria Dolors Costa Mari, esperem gaudir al màxim de la nostra visita al Castell de Déu.

Antonio Mora Vergés

M’aturava – després d’anys i anys de pensar que ho havia de fer – en el trencall que condueix fins al Mas Bovet, al terme de Vacarisses, al Vallès occidental, als límits gairebé amb la comarca del Bages.

El 1939, després de la Guerra Civil, el Bovet era un caseriu de dimensions modestes. La seva propietària va quedar vídua i el va vendre a Miquel Segarra, que va dur a terme dràstiques reformes en l’estil molt particular que actualment caracteritza el casal. De les construccions originàries de la masia pràcticament no en queda res.

Des de la dècada del 1940, i en diferents etapes fins a èpoques molt recents, s’han afegit les construccions que han engrandit molt considerablement el conjunt situat sobre un petit promontori que domina la vall formada per la riera del Palà.

Reprodueixo del mapa del patrimoni cultural de Vacarisses :

El conjunt consta d’un conglomerat de construccions al voltant d’un edifici nuclear més alt aixecat sobre l’antic mas, així com d’una àmplia zona enjardinada tancada formant una tanca. La construcció principal és de planta més o menys rectangular, amb planta baixa, dos pisos i golfes, i està rematada amb una truita i merlets. Les parets són d’obra vista, fets de maons i maons sense arrebossar, cosa que li confereix un estil molt particular. Una altra particularitat és que totes les façanes presenten galeries a gairebé totes les plantes, i aquestes són de diferents estils constructius (amb obertures rectangulars, amb arcades, etc). La façana principal, orientada a llevant, té diverses obertures emmarcades amb maó i una galeria superior amb barana d’obra calada. L’edifici només ha conservat part de les parets mestres de l’antic mas, difícils d’identificar ja que han estat arrebossades. També s’han conservat les cavitats d’alguns cups i el celler amb bótes. Al nord-est de l’immoble principal hi ha una construcció força recent, de planta baixa i amb grans finestrals orientats a llevant, que s’utilitza com a menjador o gran sala per a celebracions. Tota la façana està situada sobre un mur que separa la finca de l’exterior, més alt que el nivell del terra. Al sector sud s’aixequen altres construccions d’un estil similar (fetes amb obra vista i amb presència destacada de galeries). Més al sud, s’estén un ampli jardí arbrat, amb una bassa circular. Al sector sud-oest hi ha una pallissa i una era circular, construïts a la dècada de 1960.

Les estructures metàl·liques damunt de la truita corresponien a un subfactor, que va proporcionar durant molts anys electricitat a la casa mitjançant l’energia eòlica.

Tot i que no hi ha constància que el caseriu disposi de cap equipament religiós, em sembla distingir un campanar.

M’encantaria poder accedir a l’interior d’aquesta magnífica casa, que de sobte, ens té el cor robat, a tots els que anem i/o venim de Manresa o de Montserrat.

La casa, situada en un marc incomparable té una llarga història:

La masia El Bovet es troba documentada ja a finals del segle XVI, quan es té constància que pertanyia a un monistrolenc anomenat Antoni Tries. El 1634 era un mas roner (i ho devia ser uns quants anys; almenys el 1656 encara consta com a derruït i deshabitat) i pertanyia a la vídua del procurador de l’anterior propietari.

Posteriorment va xocar a mans de diverses propietàries i el 1656 va ser adquirit per Josep d’Olzina i Riusech, de Castellbell, que també era propietari de les masies Vidal i Janer. Josep Olzina era fill d?un noble barceloní que va ser delegat de la Generalitat per preservar el tresor de Montserrat. De Josep va passar al seu fill, Jeroni Olzina, doctor en dret, que el va vendre el 1678 a Isidre Padró, pagès de Castellbell. Aquest el va vendre a Simó Grau, pagès de Vacarisses, el qual el va vendre el 1697, juntament amb els caserius Vidal i Janer, a l’abat de Montserrat. El 1711 Josep Palà, que també posseïa la masia veïna del Palà, va comprar les tres masies al monestir montserratí. El 1719 els tutors del seu fill van rebentar els caserius novament al monestir, i un any més tard el va comprar Valentí Viladoms, de la parròquia de Santa Maria del Vilar. Es coneixen les afrontacions del caseriu el 1727. Valentí Viladoms va deixar en herència el caseriu al seu fill Macià, que el 1759 constava com a propietari juntament amb el seu fill Joan.

El 1875 el caseriu pertanyia a Josep Bouvet, que li va donar el nom actual. A mitjans del segle XIX, en un moment d’esquinçament del sistema monetari durant el regnat d’Isabel II, en una cova a prop del Bovet es va fabricar moneda falsa. Per aquest motiu els mossos d’esquadra van detenir el masover de la casa, Josep Vila.

Antonio Mora Vergés

Anàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés fins al terme de Gurb per anar completant els edificis de religiosos de confessió catòlica; el Pradell és del tot inaccessible i demanem des d’aquí permís per visitar-lo, continuaríem pels camins polsosos fins a l’església de Santa Fe de Vilagelans , situada uns metres a l’est del castell de Vilagelans, en el punt més elevat del turó on s’aixeca l’antic castell.

El Mapa de Patrimoni explica que es tracta d’una petita església d’una nau, planta rectangular, absis semicircular orientat a l’est i teulada de doble vessant amb aigües a les façanes laterals. Els murs són de maçoneria de pedra irregular i cantonades delimitades amb carreus treballats i estan arrebossats, tot i que en molts punts l’arrebossat està escrostonat. L’absis està reconstruït amb mur d’obra, tot i que la base és de maçoneria de pedra i podria correspondre a l’edifici original, d’estil romànic. La façana principal, orientada a l’oest, conté un petit portal de dos arcs de mig punt lleugerament apuntats en degradació, amb un emmarcament de pedra treballada, i una finestra circular petita just a sobre.

 

Coronant la façana hi ha un petit campanar d’espadanya d’un sol ull que encara conserva la campana Les façanes nord i sud no contenen obertures. La façana est correspon a l’absis de planta semicircular i conté una finestra de doble esqueixada al centre. Els dos únics elements que podrien pertànyer a l’edifici romànic original són l’arrancada de l’absis i el portal, tot i que aquest hauria estat antigament en una altra façana.

 

En retratava l’interior amb la Canon Ixus.

Quan al topònim el diccionari català valència balear ens diu; etimològicament del llatí villa Agilanis (genitiu de Agila, nom personal germànic).

Santa Fe, com Sant Sadurní o Sant Martí, venien amb les tropes franques que col·laboraven amb els comtats catalans en la recuperació/reconquesta als invasors sarraïns.
https://translate.google.es/translate?hl=ca&sl=es&u=http://www.preguntasantoral.es/2012/10/santa-fe-de-agen/&prev=search

Sou pregats d‘afegir-vos a la nostra recerca, i per descomptat de fer-nos arribar imatges i dades a l’email coneixercataluya@gmail.com

NO em vull estar de deixar constància escrita, de que a mi, com a molts catalans la situació política en té molt preocupat, és injustificable mantenir en presó i/o exili a les persones escollides democràticament per la ciutadania, fins i tot, en règims polítics, com el del REINO DE ESPAÑA.

Antonio Mora Vergés

Retratava la ‘novíssima’ romànica de Sant Martí, des del pla de la Clua, davant l’església parroquial, advocada des de 1758 a Sant Sebastià.
L’església es refeia a manera de compensació per la construcció del pantà de Rialb que es començava a omplir l’any 1999 i fou inaugurat el 14 de febrer de l’any 2000.

Des del ‘tontisme’ s’adjudiquen TOTES les obres hidràuliques al sàtrapa que enderrocava el govern LEGÍTIM de la II República, i imposava un regim de terror des de 1936 a 1975.

Malgrat aquesta evidència, tothom fa el copiar/pegar – de l’enllaç de Patrimoni Gencat :
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=15461

Església d’una nau i absis rodó.

Volta de canó cintrada, en part, amb canyes.

Arc triomfal i arc toral amb imposta.

Absis amb finestra d’una esqueixada.

Porta al mur sud.

Finestra cruciforme.

Construcció de carreus en filades.

Fotografia de A. Moras. 1983 . Vista lateral de la capella.

Fotografia de A. Moras. 1983. Visió de l’interior.

Voldria saber el nom, cognom matern, i el lloc i data de naixement de l’autor/a de la fotografia, sou pregats de fer-nos-ho arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Us deixo un treball que ho explica abastament.
http://calaix.gencat.cat/bitstream/handle/10687/122200/qmem4785_web.pdf?sequence=32&isAllowed=y

No som – tenia tota la raó Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 – Barcelona, 22 de febrer de 1985) – la terra on viu la gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

Elevava una vegada més a la Altíssim per intermediació de Sant Sebastià i Sant Martí, la meva pregaria, Senyor ; allibera el teu poble !!!

Per als catalans la conservació del patrimoni històric i/o artístic és un imperatiu ètic.

Si sabeu d’algun mitjà català i democràtic al que li pugui interessar publicar-ho us agrairé que li feu arribar

Donec Perficiam , lema en llatí que significa «fins a reeixir», «fins a aconseguir-ho». Fou el lema de les Reials Guàrdies Catalanes — la guàrdia de corps del rei-arxiduc Carles III -, i ha estat adoptat avui per una bona part de la ciutadania catalana.

Antonio Mora Vergés

ELS ‘TRESORETS’ DE BESCANÓ. SANTA ANNA I EL RESTAURANT LES VOLTES. GIRONÉS. CATALUNYA

Em calia trobar una persona de Bescanó a l’Ajuntament que em sabes donar informació per localitzat aquest singular edifici religiós, del que ens diu Patrimoni Gencat; d’una sola nau amb capçalera semicircular i campanar d’espadanya. La façana té adossat un gran porxo format per un cos octogonal i un de quadrat. El recinte queda tancat per un mur baix sobre el que s’aixequen els pilars i els arcs rebaixats.

L’església data probablement del segle XVII.

L’any 1920 es va afegir un doble porxo de caràcter monumental , construït pel mestre d’obres Mateu Frigolé.

El primer d’agost de 1948 es va celebrar la reposició de la imatge de Santa Anna.

El dia de la patrona s’hi celebrava un gran aplec.

L’accés no està senyalitzat, s’hi pot accedir des Montfullà seguint un camí que neix a la rotonda de l’església parroquial de Sant Pere, i des de Bescanó agafant el camí que puja sobtadament des de la font de Sant Sebastià.

Feta la feina començava la recerca d’un lloc per dinar, els restaurants ‘habituals’ estaven tancats, i feia un tomb pel poble, davant de les Escoles Públiques, veia un para-sols, i comprovava que al Restaurant les Voltes oferien menú, amanida xatonada, cuscús amb bolets, sèpia amb mandonguilles, flam , pastis de llimona, vi blanc, pa, aigua, un tallat i un cafè llarg 23€. Per als que visiteu Bescanó un consell, aneu a dinar a les Voltes a la Plaça de les Nacions, 9; per als que gestionen el restaurant, si podeu mantenir aquest preu feu-ho, si els números es compliquen, augmenteu el que calgui, mantenint SEMPRE però, el nivell de qualitat que teniu ara.

A la meva informant del Consistori, gràcies.

Al Restaurant les Voltes, felicitacions per la excel·lent feina. No podia traslladar aquest comentari al tripadvisor perquè els del mussol no us han ‘descobert’ encara.

Quan al topònim de Bescanó, ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Tenim alguna dada de Montfullà. Etim.: del llatí mōnte *foliānu, ‘muntanya fullosa’. FULLÓS, -OSA adj. || 1. Abundant de fulles; cast. hojoso, frondoso. Sanet sia ben fullós

Demanen l’ajuda de TOTS els bescanonins, per esbrinar l’advocació d’una capella – inaccessible- que es troba prop de l’església parroquial de Sant Pere de Montfullà.

Feu-nos-ho saber a a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Montfullà, Bescanó, Girona, Catalunya, us ho agrairan

Antonio Mora Vergés