Dimecres 10.4.2024 recollia a les 9,00 al Joan Moliner Manau ( Sabadell, 1936 ), al Josep Simó Deu ( Sabadell, 1935 ), al Tomàs Irigaray Lopez, i emprenien viatge cap a Sant Vicenç de Castellet, on accedirem a la capella de Sant Jaume de Vallhonesta, acompanyats per l’hostaler actual, Josep Maria Llovet Cadena.

Esmorzàvem assentats al sol, que ja escalfava força , malgrat que el dia s’havia aixecat fred.

El Josep Maria Llovet Cadena, feia una excel·lent tasca, netejant l’indret, i evitant que la capella de Sant Jaume de Vallhonesta, es malmeti, cosa que plaïa a l’hostaler emèrit Joan Moliner Manau, a la resta del grup, i a les moltíssimes persones que al llarg de l’any passen per aquest rodal.
N’havien escrit força d’aquest indret:

VALLHONESTA EL RECORD VIU DEL CAMI RAL

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/vallhonesta-el-record-viu-del-cami-ral.html

LES RUNES DE SANT JAUME DE VALLHONESTA. BAGES

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/11/les-runes-de-sant-jaume-de-vallhonesta.html

VALLHONESTA, VILADOMS DE BAIX, una història d’amor.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/12/vallhonesta-viladoms-de-baix-una.html

Al Joan Moliner i Manau, en ocasió dels seus primers 70 anys.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/08/al-joan-moliner-i-manau-en-ocasi-dels.html

l’hivern 71

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/12/lhivern-71.html

AL JOAN MOLINER I MANAU EN OCASIO DELS SEUS 72 ANYS.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/12/al-joan-moliner-i-manau-en-ocasio-dels.html

MOLINER,73.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/12/moliner73.html

MOLINER’74

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/12/moliner74.html

No en trobava fotografies al Fons Estudi de la Masia Catalana, ni al Fons Salvany, ni al fons Lluís Marià Vidal i Carreras (Barcelona, 6 de juny de 1842 – 10 de gener de 1922), Ni al Fons Cèsar August Torras i Ferreri (Barcelona, 5 de juliol de 1851 – 22 de juny de 1923)

Marcel·lí Gausachs i Gausachs (1891–1931) havia retratat, Campanar i façana de l’església de Sant Pere de Vallhonesta

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afceccf/id/36480/rec/3

No tinc cap dubte que la dictadura franquista destruïa fons gràfiques i fotogràfiques al ensems que la vida i la dignitat de moltes persones

El Partits hereus de la dictadura, PP & PSOE estan embrancats en assenyalar l’altre com MÉS corrupte, dissortadament patim llistes de “ desesperació” a la Sanitat Pública – i de retruc a la privada -, a l’atenció social a les persones febles, discapacitats, dependents,.., els agrairíem a ambdós Partits, que posin remei a aquests i altres problemes, i deixin de perdre el temps, la “ sensació” de la ciutadania és que la corrupció en ambdós és ex-aequo

Ens sembla que una Comissió Parlamentaria que esbrines les relacions entre el narcotràfic , el finançament dels Partits Polítics , i les accions criminals dutes a terme darrerament a la Comunitat andalusa, tindria més sentit, oi?

https://www.lavozdigital.es/provincia/asesinato-dos-guardias-civiles-barbate-acabamos-enterrar-20240213141146-ntv.html?ref=https%3A%2F%2Fwww.google.com%2F

Els catalans som pacients i respectem la voluntat divina , i com es diu a Romans, 12 ; esperem que actuï la indignació divina, tal com diu l’Escriptura: A mi em toca de passar comptes, jo donaré la paga, diu el Senyor.

Costa evitar l’ús del llenguatge escatològic, quan constates una vegada i altra, les accions maldestres dels enemics de Catalunya, que se’n surten força bé en la seva tasca de dessolar la terra.

https://universpatxot.diba.cat/sites/universpatxot.diba.cat/files/historia_dun_gran_projecte_montserrat_sola.pdf

El projecte del Fons Estudi de la Masia Catalana va ser ideat i finançat per l’industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l’arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955).

El seu objectiu era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social. Sens dubte hagués estat un treball excepcional, en el que es recollirien els testimonis gràfics d’un món rural, que desapareixeria irremissiblement.

Aquesta tasca iniciada l’any 1923 quedà interrompuda l’any 1936, en marxar Patxot a l’exili, passada la contesa bèl·lica, la dictadura posaria tots els entrebancs possibles, àdhuc l’alteració de les fons documentals, per evitar que la continuïtat del projecte. El franquisme, salvant les distàncies, seria tant o més demolidor per la cultura, catalana i no catalana, que l’acció del sionisme sobre Palestina.

L’esforç potser va ser gegantí, no ho dubto, la planificació del treball però, va ser – ho diré de forma políticament correcta – un desastre.

Tenim els mitjans tècnics i humans per dur a terme el propòsit del Fons Estudi de la Masia Catalana, només cal que ens ho proposem, oi?. Feu fotografies de masies, les identifiqueu, nom, lloc i data i ho envieu a mdc@csuc.cat i a castellardiari@gmail.com , nosaltres ho publicarem fent esment de l’autor de les fotografies.

Que Sant Jaume i Sant Antoni de la Sitja, elevi a l’Altíssim la pregaria dels , amazics, illencs, gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits , sahrauís … , pescadors , pagesos, ramaders ,.. i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

 

Anàvem de tornada el Joan Escoda i Prats i l’Antonio Mora Vergés, creuàvem per camins presumptament asfaltats , des de Callús fins a Santpedor; en algun moment apareixia davant nostre la urbanització d’El Serrat, a les envistes quasi de la plana del Bages, però situada encara a la banda sud-oriental del terme de Castellnou.

Malgrat que el Joan, ja havia fet la visita de Sant Salvador – i la té perfectament documentada – ens desviem pel laberint de carrers de la urbanització fins arribar davant la petita esglesiola.
Apareix documentada el 1038, consta que fou capella d’un mas anomenat , Torre Abadal – aquesta denominació, implica sempre, un domini eclesiàstic – , que en aquesta ocasió pertanyia al monestir de Sant Benet de Bages.

D’origen clarament romànic, fou aixecada entre els segles XI i XII. Té una estructura molt senzilla, d’una sola nau amb absis; el campanar i els contraforts, foren afegits posteriorment.

L’edifici actual és el resultat d’un gran nombre de modificacions i reformes – que sens dubte amb la millor voluntat – han aconseguit quasi eliminar els elements romànics originals.

Recollia imatges de la façana i d’ambdós costats, mentre el sol s’escolava darrera de la serra de Castelltallat, i les ombres s’ensenyorien de les terres planes del Bages.

Quan creuàvem Sant Pere d’Or [ Santpedor], ja calia portar encesos els llums de posició.

Antonio Mora Vergés

Ens costava un xic a la Maria Jesús Lorente Ruiz i a l’Antonio Mora Vergés, trobar l’accés al camí de terra, que en un suau ascens ens portarà davant l’ermita de Sant Nicolau, que es troba a dalt d’un turó molt proper al nucli urbà de l’Ametlla del Vallès. Atribuïm la maca de senyalització a la crisi econòmica – ara és el que toca – aviat ens temen que tornarà allò de la ‘conspiración judeo-masónica ‘ , que semblava oblidat.

Datada l’any 1106, figura com a Sant Nicolau de Puig Castellar. A l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Genís, l’any 1123, ja hi surt esmentada com a subjecta a la parròquia. Al llarg dels temps va ser reformada i engrandida, ja que en la façana del cantó de tramuntana hi ha encara restes d’una petita barbacana o ràfec que demostra la poca alçada dels seus primers temps.

L’actual capella, construïda sobre l’edifici romànic, no permet destriar les parts primitives perquè l’aparell queda ocult per l’arrebossat. D’una sola nau de planta rectangular amb unes mesures aproximades de 12 per 6 m. Al mur de ponent, disposa d’un campanar d’espadanya amb un arc de mig punt i de la porta d’accés de llinda plana, on es marca que es va reformar l’any 1699, i d’un ull de bou que es troba a l’alçada del cor.

Al mur de migdia hi ha una porta d’estil romànic, es desconeix si és l’original.

La darrera restauració data del 1998.

Gràcies a la nostra OLYMPUS FE-100 [ la màquina miraculosa ] aconseguim una imatge de l’interior entre la espessíssima xarxa metàl•lica del petit finestró de ventilació.

A l’exterior hi ha dues creus, de ferro una damunt d’un pedró ,i de fista l’altra sobre un munt de pedra . aquesta s’aixeca en record de la Santa Missió celebrada a l’Ametlla l’any 1913.

Mentre la Maria Jesús fa la feina de recollir imatges, dono un tomb al temple, constato així que possiblement per engrandir-la en la reforma de 1.699 es va eliminar l’absis.

Antigament disposava d’un administrador, nomenat exclusivament per a distribuir les donacions que s’hi feien i mantenir el temple i el camí en bones condicions.

Ens expliquen que actualment s’hi celebren – encara – la processó del Divendres Sant, un aplec en una data propera a l’Exaltació de la Santa Creu (14 de setembre) i la festivitat del sant, el 6 de desembre.

Antonio Mora Vergés

Entravem a Centelles des de la C-17, ho fèiem pel barri de Sant Antoni situat al SE de la vila. Anàvem l’Antoni Ibáñez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés.

Ens crida l’atenció un campanar de cadireta; més tard sabrem que pertany a l’ antiga capella i hospital del camí ral de Sant Antoni de les Codines dit abans del Congost de les Codines . – el cartell informatiu està malmès, com dissortadament no podia ser d’altra manera- . Segons les cròniques havia estat localitzada dins l’enclavament de l’Aclau de Seva, del municipi de Seva.

La capella es trobava al límit entre les antigues jurisdiccions dels castells del Brull i de Centelles. Els antics senyors de Centelles i els bisbes de Vic, senyors del Brull, hi van crear, entre el 1290 i el 1330, la capella de Sant Antoni, amb sacerdot beneficiat, i un hospital o hostal de camí ral. La capella era un edifici de la darreria del segle XIII, de planta rectangular, d’un estil de transició del romànic al gòtic.

Curiosament el primer nom que va tenir l’actual Centelles , el va rebre del puig o costa de Sant Antoni, travessat per l’antiga via romana i camí ral medieval, conegut abans per Podio regio o Pujolric.

Les exigències d’ampliació de la carretera moderna el 1965 van fer que la capella patís la primera modificació quan es va haver de retallar un metre i mig a conseqüència de l’ampliació del pont que hi havia a la sortida de la població.

Finalment, el 1987 va haver de ser aterrada i traslladada a l’emplaçament actual, dins el municipi de Centelles. Tot i que algunes pedres van quedar sepultades sota la carretera, les de més valor es van recuperar. La benedicció de la nova capella de Sant Antoni es féu al setembre del 1991. D’altra banda, l’hospital fou enderrocat per les obres de la C-17 i només es conserven els finestrals gòtics del segle XV.

Recollirem imatges de la refeta capella; sentim per Sant Antoni Abat, una particular veneració.

El progrés – dissortadament al nostre país – s’associa amb massa freqüència a la destrucció del patrimoni històric; el trasllat de la capella de Sant Antoni de les Codines – amb totes les critiques ‘tècniques’, que vulgueu – és una excepció que cal recollir i difondre.

Antonio Mora Vergés.

Anàvem el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés per les terres de Castellnou de Bages, a l’extrem superior del terme i, dintre la demarcació del castell d’Argençola, em sorprenia la imatge d’un edifici dalt d’un turó, situat a l’altre costat de la carretera

– en terres ja del terme de Navàs – mentre recollíem imatges de l’església romànica de Santa Margarida de Viladepost del Puig; consta documentada per primer cop el 1205 ; és un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó i un absis semicircular. Per la seva proximitat la nucli de Santa Eulàlia d’ Argençola ; església erigida el 993 , pensem que des dels inicis tingué categoria de capella rural, depenen – segons èpoques – de la parròquia de Ferran a Balsareny, o de la d’ Argençola.

Enllestida la feina, fèiem via cap a la casa anomenada les Cots, quina significació toponímica és clara, pedra, turó, pujol ,… des de la distància, en tenim una imatge de majestat, que s’esvaeix a mesura que ens hi anem apropant.

La casa – de la que no trobem cap informació – fou sens dubte, una de les cases grans del terme; disposava d’un moli – que s’arruïna avui sense misericòrdia – , i obtenia productes de l’horta a les terres situades prop del llit del barranc.

Impressiona la façana, en la que s’ha practicat una obertura central que dona lloc a una amplia porxada a la planta baixa, i una esplèndida galeria en el primer pis.

Recolliré únicament imatges d’aquesta façana, orientada a migdia, que em parla alhora que d’uns temps durs de treball, d’un període de gloria, tant en el terreny estrictament econòmic, com en el familiar i àdhuc, ‘nacional’.

Curiosament s’explica – possiblement de forma massa ingènua – l’origen del topònim de Navars, que es remunta al 982, quan s’esmenta l’alou anomenat Nabares, derivat d’un mot preromà, que tindria la següent traducció : “anar a baix”.

Navars, esdevindrà Navàs, i Les Cots, si no s’hi posa remei de forma ràpida, ‘aniran a baix’.

Evitar-ho és responsabilitat de tots.

Antonio Mora Vergés

Aprofitava la meva visita a Òdena atenen una invitació dels Amics del Country d’aquesta població :
http://espaicountry.blogspot.com/2011/08/odena-sed-de-country.html

M’arribava fins al Raval d’Aguilera , integrat avui al terme municipal; el lloc va sorgir a finals del segle XVIII, a partir d’establiments de Jaume Aguilera, del mas Aguilera de la Costa, en la partida de la “Soleia”, on es situaren parcers o rabassaires de terres del mas de les Rovires, de can Rossinyol de Moragues -actual can Macià- i del mateix ca n’Aguilera.

En alguns casos s’efectuà una venda d’una peça de terra a canvi d’un preu acordat i en d’altres es va establir un cens anual de caràcter indefinit i una entrada simbòlica que fou curiosament un vas d’aigua; és el que es coneix com establiment emfitèutic indefinit.

Volia retratar l’ església romànica dedicada a Sant Bernabé, que apareix documentada des de l’any 1110.

L’any 1337 era donada [*] d’aquesta capella una dona de nom Maria dedicada al manteniment de l’ermita i al conreu de les terres a ella adscrites.

(*) Rebien aquesta denominació i també més tard la d’oblates, les persones que sense el lligam dels vots religiosos, es donaven a si mateixos, amb els seus bens en possessió a un monestir. També s’anomenaven així en el dret català, les persones que s’acollien a una casa i/o família amb el dret de viure-hi i d’ésser-hi mantingut i atès com de família, aportant-hi en canvi els seus bens presents i futurs. Actualment aquesta figura jurídica encara vigent, s’aplica en algun dels nostres Monestirs.

A finals del segle XVII, inicis del XVIII, fruit del creixement econòmic del moment, l’ermita va patir importants transformacions [ aleshores tenir un edifici religiós dins la propietat atorgava un especial ‘pedigrí’; més tard van ser les pistes de tennis i/o la piscina ]. Es va construir un cor a la banda de ponent – potser fou aleshores que s’obri una porta ara tapiada en aquella ubicació -; em costa de creure que fos l’original. Acostumaven a orientar-les al sud/sud-est, aleshores les decisions obeïen a raons pràctiques.

L’any 1954 la capella fou restaurada pel seu propietari, Joan Ferran Cañellas. El 13 de juny d’aquest any fou beneïda l’ermita i una imatge de sant Bernabé, obra de l’escultor Bohigas.

L’ermita és un edifici d’una sola nau, ampliada a llevant amb un absis semicircular, la nau és coberta amb una volta de mig punt enguixada, el sostre de l’absis és una volta de pedra d’un quart d’esfera. S’hi accedeix per una porta adovellada, de construcció moderna, a la banda de ponent.

Les obertures a l’exterior es complementen a l’absis, amb una finestra de doble esqueixada, son visibles al costat nord les dovelles de carreus d’arenisca molt degradats , d’una porta avui tapiada; a ponent s’aixeca un petit campanar d’espadanya de construcció moderna.

L’ermita està quasi completament arrebossada com la masia annexa, en la que ressalta el particular rellotge de sol.

Ja sabeu que en això dels rellotges de sol, Catalunya és una ‘potència’- com en la majoria d’activitats que demanen intel•ligència i preparació tècnica – :
http://www.gnomonica.cat/

recollides les imatges tornava al Parc de la Font.

Antonio Mora Vergés

Ens aturàvem el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, per admirar i retratar l’anomena’t castell de L’Oluja baixa, situat a la plaça Major – – fins al 1714, en que es prohibeix coactivament l’ús de la llengua catalana per part dels conqueridors espanyols, s’anomenava Oluja jussana, terme més precís, i propi de la llengua catalana , la pervivència de Baix/Baixa, Alt/Alta en la toponímia actual s’explica únicament pel llarg període d’opressió que vivim, i La síndrome d’Estolcom que això ha generat en amplies capes de població.

El Castell d’Oluja Jussana està documentat des del 1072, Els comtes de Cerdanya en tingueren l’alt domini ; Guerau Ponç els prestà jurament de fidelitat pel “castello de Vulvuga” en una data compresa entre 1072 i 1095.

El lloc – com per arreu – origina el llinatge homònim dels Oluja, els trobem esmentat en documents a l’inici del segle XII; alguns membres d’aquesta nissaga varen tenir una destacada intervenció en la vida política dels segles XII i XIII, participant en moltes empreses bèl•liques com la conquesta de Lleida.

Trobem també el cognom a l’orde del Temple.

En els fogatges del segle XIV ja apareix documentat que l’antic terme del castell d’Oluja era dividit en dues parts, l’Oluja sobirana i l’Oluja jussana.

La nissaga d’Oluja sobirana destacà més en els primers segles, especialment a partir de Gombau d’Oluja (1125-60), i se’n troben personatges entre els templers de Granyena i Vallfogona. Galceran d’Oluja era també, el 1352, senyor de Montpalau, Vergós i la Rabassa. Hi havia membres de la família Oluja en els augustinians de l’Estany, a Santa Clara de Cervera, al monestir de Vinganya, … La nissaga i el prestigi dels Oluja minvà dins el segle XVII. Em trencava el cor retratar el que identifico com restes d’aquell casal de llegenda.

El palau senyorial que resta enmig del poble – i que avui retratàvem ; indica sens dubte que la casa dels Pere d’Oluja Jussana es trobava en més bona situació.

El 1358 Galceran d’Oluja tenia 56 focs “in locis d’Uluja sobirana” i llocs veïns, mentre que Pere d’Oluja tenia 19 focs “dicti loci et assecuravit pro eo G. Solsona baiulus d’Oluja jusana”, a la vegada que Arnau d’Oluja posseïa 23 focs “in loco de Castro novo d’Uluja”.

Els fogatges de 1381 assenyalen: ” Castell Nou Duluja: den P. Duluja donzell”.

El 1405 consta com senyor del castell Guillem de Rajadell el qual per núpcies emparenta amb els Oluja fins a finals del segle XV.

Durant la guerra civil catalana, l’any 1462 els propietaris del castell, la família de Pere Ramon d’Oluja foren partidaris de Joan II i hostatjaren el seu fill Ferran, el futur rei Catòlic, que hi passà llargues estances.

El 1472 es converteix en senyor del castell Rodrigo de Bovadilla ; el segle XVI el castell fou convertit en un gran palau senyorial d’inspiració renaixentista.

Durant el segle XVII seran senyors els Reguer i Marimón els quals ho regenten durant les dues següents centúries fins a traspassar-lo a la família Salvia; s’afegiran a la llista : els Guerau, els Gombau, els Preixens, els Agulló, els Vega, els Piella, els barons de Rocafort que ho eren l’any 1831,… els darrers propietaris van ser la família de l’escriptor Manuel de Pedrolo.

L’edifici en un temps va ser l’escola i actualment exerceix en una part funcions de Casa de la Vila, i en l’altra com allotjament de turisme rural.

No aconseguia aclarir a quina de les famílies que n’han exercit la Senyoria pertanyen les armes que apareixen damunt dels finestrals.

Ho preguntaré a info@castelldelesoluges.com

Antonio Mora Vergés

S’arribaven la Carmen Toledo Cañadas, i el Tomàs Irigaray Lopez, fins L’església de Sant Ponç d’Aulina; el topònim etimològicament deriva del llatí ilĭcīna, ‘alzina’; (Banyoles, Besalú, Malgrat, Mieres, Olot, Rocabruna); cast. encina. De las aulinas d’aquesta Vall se’n fa carbó, Gomis Vall Host. 16.

Sant Ponç és d’origen romànic, però ha estat modificada posteriorment. De planta rectangular, a la façana de ponent hi ha la porta amb arquivolta i timpà llis i una llinda ornamentada amb una creu dins un cercle. A la façana de migdia hi ha una finestra de doble esqueixada.

L’esglesiola de Sant Ponç està ubicada sobre un petit turó dels estreps sud-occidentals de la serralada del Capsacosta, a la capçalera de la vall de Sant Ponç, on neix la riera del mateix nom.

De construcció romànica – encara que molt modificada – havia estat possessió del monestir de Sant Joan de les Abadesses; és un edifici de planta rectangular amb afegits laterals. La porta d’accés al temple, a ponent, és senzilla i presenta un arc, timpà llis i una llinda amb una creu encerclada. El campanar, de torre rectangular amb teulat a quatre vessants, s`’aixeca al costat Nord-est, parcialment adossat al cos de l’església per la part inferior. S’hi accedeix per mitjà d’una escala de pedra recolzada en el mur nord del temple; El campanar, esvelt, sobresurt de la boscúria que envolta l’indret.

L’any 1342 apareix esmentada amb el nom de “Sancti Poncii de Olina” en una venda dels drets parroquials feta pel rei a Ramon de Bianya, abat de Sant Joan de les Abadesses. Els anys 1362 i 1372, el topònim consta ja com “Aulina”.

El temple es va modificar molt entre 1758 i 1760 quan el bisbe de Girona Manuel Antonio de Palmero y Rallo, que era natural de Villanueva del Campo, diòcesi de Lleó, i compaginava el seu lloc al Consell de Sa Majestat, amb el govern del bisbat que va mantenir per espai de 18 anys , va manifestar la seva voluntat celebrar-hi culte; davant l’amenaça de ruïna, s’enderrocaren i reconstruïren el campanar i part dels murs; paradoxalment devem a un bisbe anticatalà la conservació de Sant Ponç D’Aulina.

En aquella època hi havia un altar barroc , en el centre del qual hi havia una imatge vestida del sant titular.

Foto. Amics de Coaner

Anàvem a Coaner , el menys poblat dels nuclis poblacionals que formen Sant Mateu de Bages, el Josep Sansalvador Castellet, el Tomàs Irigaray Lopez, el Feliu Añaños Masllovet, i l’Antonio Mora Vergés, havíem quedar amb el Josep Ars Oliva, per visitar la Capella de la Pietat ( anomenada també Sant Josep de la riera al segle XVII ).

Coaner és un espai força desconegut per molts catalans; s’hi arriba a través d’un camí rural que neix a la C-1410 a, dins del terme municipal de Súria. A la C-55, pk. 47, agafarem la sortida Súria Nord, i ens dirigirem a la població de Súria, a uns 900 m. (pk.16,300 de la C-1410a) després de la rotonda, a ma esquerrà, trobarem un camí, i un rètol indicatiu de Coaner. Després de passar per la Riera i la Ribera, haurem de seguir el camí rural. Després d’uns 5 quilòmetres, i arribarem al Conjunt històric de Coaner.

La vall limita al Sud amb Sant Mateu, a l’Est amb Súria i Navàs, al Nord amb Valls de Torroella i a l’oest amb Castelltallat i Salo. És configurada per un seguit de masos disseminats al llarg de la riera de Coaner i part de la vall de la riera de Salo. La riera de Coaner neix prop de la Molsosa i discorre travessant les faldes de la Serra de Castelltallat fins a desembocar al riu Cardener, prop del límit oriental del terme.

Es tracta d’una zona boscosa, que si bé delmada pels focs de l’any 1994, conserva encara el seu encant natural. El nucli del poble el formen l’església parroquial de Sant Julià, la Torre -anomenada vulgarment com “dels Moros”-, la rectoria i el mas anomenat Can Serra. Un xic apartat – encara que visible des de Sant Julià – hi ha el Santuari de la Verge de Coaner, bastit a mitjans del segle XVII, que a partir de l’any 1716 va guardar un impressionant retaule barroc obra de l’escultor osonenc Segimon Pujol (Gurb 1668 – Folgueroles 1759)

Jordi Contijoch Boada 13-10-14

La imatge de la Mare de Déu de Coaner es troba a l’ Església del Roser, abans del Sagrat Cor, de la Colònia Valls de Torroella, situada en el ‘territori històric’ de Coaner. Una de les MOLTES coses que voldrien dur a terme els ‘amics de Coaner’ fora el retorn de la imatge al seu Santuari, i/o en el seu defecte, una NOVA imatge.

Jordi Contijoch Boada 13-10-14 (

Si bé ja trobem vestigis de poblament prehistòric a la zona (cal remarcar la proximitat al dolmen de Castelltallat), podem situar el naixement de Coaner com a unitat de població durant els segles IX-X, en el marc de la reconquesta cristiana que emprengueren els comtes catalans contra les terres dels sarraïns. Coaner era situat en un punt estratègic, prop de la frontera musulmana, al límit occidental del comtat de Berga. Així, podem datar la Torre i el castell d’aquella època, en la qual aquests tenien una funció clarament militar i defensiva.

Jordi Contijoch Boada 13-10-14

Us deixo un enllaç a la pàgina de l’associació d’amics de Coaner :
http://www.amicsdecoaner.org/p/retalls-de-coaner.html

El Josep Ars Oliva ens explica que el diumenge següent al 8 de setembre ( de les mares de Déu trobades ) davant del Santuari de Coaner es celebra un Aplec.

El Vicent Miralles Tortes, publica una fotografia de la façana de l’església parroquial de la Tor de Querol, advocada al protomàrtir Sant Esteve, llegia que l’edifici profundament reformat al segle XVIII, és d’una sola nau, prolongada per un santuari cobert amb volta apuntada. A banda i banda del temple s’obren capelles laterals, que evidencien diversos estils arquitectònics. Conserva a l’interior una notable col·lecció de retaules barrocs. En el seu estat actual no s’observa cap estructura d’època romànica.

A l’església de Sant Fruitós d’Iravals es conserven les restes d’un frontal d’altar procedent de l’església de Sant Esteve, centrat per la Mare de Déu i amb la representació, a banda i banda, de l’aparició de Crist als deixebles després de la resurrecció i l’entrada de Jesús a Jerusalem.

Hom trobà fa uns quants anys, a l’església parroquial de de la Tor de Querol, advocada al protomàrtir Sant Esteve, fragments d’un antipendi, que es conserva actualment a l’església de Sant Fruitós d’Iravals.

Els fragments d’aquest frontal havien estat incorporats a l’altar d’època barroca per a utilitzar les posts. Ara, com hem dit, són a l’altar d’Iravals (Durliat, 1975; Sureda, 1981, pàgs. 102, 369). La Mare de Déu, asseguda amb l’Infant Jesús al mig de la falda, ocupa la part central de l’antipendi. La Majestat de Maria és presentada sota un arc trilobat. El cap de la Mare porta per damunt del vel una mena de còfia amb una punxa al cim. Els plecs del vel són estilitzats, i es repeteixen a cada banda de la cara. No duu nimbe.

Té el rostre allargat, molt fi, i l’esguard fix li dóna un aire hieràtic. El Nen Jesús nimbat no és presentat de cara al poble sinó girat cap a la dreta, amb la mà dreta alçada per beneir. És probable que al compartiment superior esquerre hi hagués l’adoració dels Reis Mags, en direcció dels quals es gira Jesús.

En el compartiment superior esquerre s’ha conservat la pintura de l’aparició de Crist als seus deixebles després de la Resurrecció. Crist és figurat dret i nimbat, l’esguard fix mirant cap endavant i les mans esteses en direcció dels dos grups apòstols, que fan un total d’onze, disposats a dreta i esquerra de la escena. Tots miren en direcció al Ressuscitat, però, cosa digna de menció, només n’hi ha cinc de nimbats. Al compartiment de dalt a la dreta hi ha restes de l’entrada de Jesús a Jerusalem: l’ase i un asenet amb colors blancs molt vius. Aquest antipendi, d’influència bizantina molt marcada, cal situar-lo dins la primera meitat del segle XIII. Hom ha reconegut la mà o la influència del mestre d’Avià, que treballà també a Guils —poble veí de la Tor—, a Sallagosa, etc

La parella ” romànica ” ens explica la seva impressió de la visita :

https://indretsescbergueda.blogspot.com/2017/06/sant-esteve-de-la-tor-de-querol-alta.html

Us adjunto la Carta als Mags d’Orient.

CARTA ALS MAGS D’ORIENT, MAL DITS “ REIS “

Que la Marededéu , el protomàrtir Sant Esteve i Sant Antoni de la Sitja, elevin a l’Altíssim la pregaria dels armenis, amazics , gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, jueus, africans , sud-americans , afganesos, inuits, saharauis … , i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»