La vocació inicial de Jujol va ésser la d’arquitecte i va estudiar a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona. Un dels seus primers treballs fou la reforma de l’Ateneu Barcelonès que la va fer a l’any 1903 amb la col·laboració del arquitecte Antoni Marià Gallissà.
Com altres joves arquitectes de l’època, Jujol s’entusiasmà amb Gaudí i l’admirà. L’art de Jujol com el de Gaudí, neix de la natura i de la geometria; els dibuixos de flors i ocells de Jujol són senzillament admirables, però al mateix temps la capacitat imaginativa del mestre hi afegeix un sentit cromàtic i barroc ple de força.
Durant els anys de col·laboració amb Gaudí (1904‑1914), va aportar innovacions formals a l’arquitectura del mestre. Jujol va crear el banc de ceràmica i les cúpules de la Sala Hipòstila del parc Güell, la façana decorada de la casa Batlló o els balcons de ferro forjat i els sostres de guix dels pisos de la casa Milà. Per a E. Jardí (1972), Josep M. Jujol fou el col·laborador més vibrant de Gaudí, va demostrar que tenia una gran capacitat pictòrica , fou una gran inspiració i ajuda en la policromia d’algunes de les seves obres.
S’ha dit, com anècdota, Joan Bassegoda (1990), que Jujol era capaç de dibuixar qualsevol monument abans que el fotògraf hagués muntat la baluerna de trípode, cambra i drap negre que aleshores es feia servir. S’ha parlat de la connexió i influències mútues del mestre i de l’alumne, entre Gaudí i Jujol, i de les obres en què van participar o col·laborar.
De les persones que més han investigat les relacions reals i les col·laboracions de Jujol amb Gaudí, és justament el seu fill, Josep Maria, historiador de l’obra de l’arquitecte. A la seva mort tenia 15 anys . Darrerament, l’Arxiu Jujol, l’hi ocupa tota la seva vida a més de col·laborar en publicacions i en la programació i presentació de les diferents exposicions i actes sobre la vida i obra del seu pare.
Jujol estudiant es mou dintre del cercle format a l’entorn d’Antoni Marià Gallissà i Soqué, catedràtic d’Arquitectura. Jujol fill, afirma que “la relació entre Jujol i Gaudi comença al 1904”, any que Jujol treballava a l’Ateneu Barcelonès i Gaudí començava la casa Batlló. Era motiu de trobades amb estudiants i Gaudí els alliçonava sobre arquitectura.
Jujol va conèixer a Gaudí a través del seu metge, Pere Santaló, un soci de l’Ateneu. En aquests moments va tenir els primers contactes amb Gaudí. Tot i que va continuar a l’estudi de Font i Gumà, també s’incorporà a l’estudi de Gaudí.
Quan tenia vint-i-cinc anys, començà a col·laborar amb Gaudí a la casa Batlló(1905‑1907). Els testimonis de l’època asseguren que Gaudí, que tenia 27 anys més que Jujol, aprecià el seu entusiasme i la seva aptitud pel dibuix. Així, segons l’arquitecte Ramon Ubeda, coordinador de l’exposició a Sant Joan Despí, “El que no tot hom sap és que la decoració ceràmica de la façana de casa Batlló, els sostres de l’interior de la Pedrera i el ferro forjat dels balcons són obra de Jujol”.
Per a Jujol Jr. (1998), a la casa Batlló Gaudí ja el va posar a prova i el resultat va ser òptim. La participació de Jujol al costat de Gaudí en aquesta casa va ser notòria, i Gaudí no ho amagava; i n’és una prova el fet que Jujol i Gaudí van compartir taula amb els senyors Batlló quan van inaugurar l’habitatge. També s’ha pogut confirmar per una cinta magnetofònica (conservada a la Càtedra Gaudí) que Jujol, segons Josep Bayó (contractista) “va fer amb argila els models de les sacres de l’altar del saló de Casa Batlló i que aquesta feina la va fer a l’obrador de la Pedrera”. Pel que fa a la casa Milà (la Pedrera, 1905‑1910), Jujol, segons J. Bayó, a més va fer la pintura d’una habitació. També assegura, com s’ha dit, que Jujol intervingué en els balcons de ferro forjat. Bassegoda (1971), confirma que en la decoració d’interiors hi va col·laborar Jujol. Segons Ràfols, Jujol va dibuixar alguna de les xemeneies en deixar l’obra Gaudí. Està confirmada l’aportació de la seva fantasia en els sostres del pis principal i en la ferramenta dels balcons. Josep Llinas (1996) arquitecte que va reformar el teatre Metropol de Tarragona, construït en 1908, afirma que: “Jujol simultaneó el Metropol con su colaboración en la Pedrera”. Un altre fet confirmat per Jujol fill: “Quan Gaudí era a Mallorca, Jujol quedava encarregat de la direcció de les obres de la Casa Milà. Les vistoses baranes d’aquesta casa són idea de Gaudí, però la majoria les va realitzar Jujol. Sabem amb certesa que algunes baranes són exclusives de Jujol, però malauradament ignorem quines són”.
Gaudí estava treballant al Parc Güell (1900‑914) i les intervencions de Jujol les podem concretar: el fragmentat revestiment del banc i el sostre de la Sala Hipòstila, conegut com el “trencadís” i convertit en un dels símbols del modernisme, és obra de Jujol. R.Ubeda (1990), també ho confirma: “el trencadís‑mosaic dels bancs del parc Güell, un dels símbols del modernisme català també és obra seva”.
Referent a l’obra de restauració de la catedral de Mallorca, començada per Gaudí el 1903, Jujol no hi treballà fins al període de 1910‑1914. Bassegoda (1971) destaca la seva participació “Jujol actuó como pintor decorador con unas extraordinarias manchas de color en las sillas del coro y en la sala capitular que anticiparon todas las técnicas del momento moderno”. L’obra personal de Jujol a Palma de Mallorca, segons el seu fill Josep Maria (1998), “és ben visible, als ulls de qualsevol observador mitjanament coneixedor dels dos artistes. El traç jujolià i el seu equilibri i vigor cromàtic sobresurten entre les formes gaudinianes. Dos estils amb personalitat pròpia que es complementen”.
A la Sagrada Família, on tenia la seva pròpia taula de treball, Jujol va tenir una participació notable, especialment en llocs concrets i en feines de caràcter decoratiu. L’any 1910 va pintar la maqueta del temple, que va ser exposada a l’Exposició de París. També va participar en la decoració de la Façana del Naixement.
La cripta de la Colònia Güell (1898‑1915) ha estat considerada una de les peces fonamentals de l’arquitectura del segle XX. Disset anys després de la mort de Gaudí hi treballà Jujol. L’altar major de la cripta fou projectat per Jujol així com el disseny i decoració del sagrari, el 1943, de semblants característiques que el de Guimerà, construït el 1944.
Aquesta lliure, estreta, però oberta col·laboració amb Gaudí l’hi va donar millor equilibri decoratiu. Dibuix i color a l’estil gaudinià, va obrir amb les formes i el disseny constructor de Gaudí. El nou estil jujolià va tancar el cicle d’aquest període innovador i ple de vida, i que ens deixà el retaule de Guimerà, gairebé com a darrera empremta.
Josep Maria Jujol Jr. explica que “Gaudí descobreix Jujol”, i afegeix que pel que fa a la seva col·laboració amb el Mestre, “constructivament Gaudí influència Jujol i decorativament Jujol influència Gaudí”. Montserrat Duran, arxivera de Sant Joan Despí i autora del llibre Josep Maria Jujol a Sant Joan Despí, destaca que “Jujol agafa l’últim modernisme, pren la part més plàstica del modernisme on predominen el color, la forma i les textures. Així Jujol reinterpreta el modernisme”.
A continuació adjuntem un magnific article que Maria Palau va publicar el setembre de 2019 amb motiu d’una mostra d’obres del arquitecte on fa algunes reflexions sobre el que li va suposar a Jujol treballar junt i a la vegada a l’ombra de Gaudí.
MARIA PALAU – BARCELONA
EL PUNT AVUI – 30 setembre 2019
Jujol l’art global
Qui li havia de dir a Gaudí que acabaria sent el principal culpable de la invisibilitat de Josep Maria Jujol. Al seu amic Jujol, un home de profundes conviccions religioses com ell, li va deixar 100 pessetes en el testament. Al seu admirat Jujol li va donar llibertat absoluta quan el va tenir d’ajudant en algunes de les principals obres que va entomar a principi de segle, com ara la Casa Batlló, la Casa Milà, el Park Güell i la Sagrada Família –males llengües diuen que era el seu elegit per continuar-la. Prou que ho sabia, que li agafaven rampells de follia, però el deixava fer, inclús quan es va posar a llançar cubells de pintura al cadiram gòtic de la catedral de Palma. El bisbe es va aterrir, però Gaudí ni es va immutar. Això era exactament el que esperava del seu col·laborador: que la seva creativitat desbordant el sorprengués.
Durant molt temps, Jujol no es va desempallegar de l’etiqueta de simple seguidor de Gaudí. Molt ben dotat però, al cap i a la fi, un ajudant més dels molts que va tenir Gaudí. A partir dels setanta, va començar a emergir de l’espessa ombra del mestre. Però encara avui el persegueix i no deixa que irradiï plenament el seu geni, un dels més originals de l’arquitectura europea de la seva època, adscrit al modernisme però sense cotilles.
El vincle amb Gaudí va ser “estret però no sempre depenent”, sostenen Rosa M. Creixell i Sergio Fuentes, comissaris de l’exposició Jujol. L’arquitectura del color, que allotja, fins al 3 de novembre, el Palau Güell, tot i que l’ha organitzat l’Ajuntament de Sant Joan Despí dins d’un ampli programa per commemorar els 140 anys del naixement i els 70 de la mort del seu arquitecte municipal. A Sant Joan Despí, el seu laboratori, hi ha dues de les grans joies jujolianes, Can Negre i la Torre de la Creu. Si fossin a Barcelona, hi hauria cues per visitar-les.
Ah caram, té gràcia: Jujol es reivindica a casa de Gaudí. I això que al Palau Güell no n’hi ha cap, de petjada jujoliana. Encara era un marrec quan Gaudí hi va intervenir. Es van conèixer el 1906. Jujol estrenava títol d’arquitecte però, compte, no era verge en la professió. És fals, per tant, quan s’atribueix a Gaudí el mèrit d’haver descobert el talent de Jujol. El primer que va voler tenir-lo a prop va ser Antoni Maria Gallissà per dissenyar l’enllumenat artístic de les festes de la Mercè del 1902, al carrer Ferran. I abans de Gaudí, encara va treballar en el despatx d’un altre arquitecte, Josep Font i Gumà. Va ser el seu ajudant en la rehabilitació de l’antic palau Savassona com a nova seu de l’Ateneu Barcelonès. La firma de Jujol la trobem en el treball del ferro i les vidrieres de la llibreria.
L’exposició al Palau Güell dona una visió més completa de Jujol, sense obviar, per descomptat, el seu treball al costat de Gaudí, que li va obrir “un nou món”. Ara bé, corregint errors i confusions. Per exemple en les autories. Els documents, o l’absència d’aquests, no ho posen fàcil per delimitar qui va fer què, on comença l’un i on acaba l’altre. “El poc rigor científic i la mitificació de Gaudí han fet que se li adjudiquin coses de Jujol”, apunten els comissaris. Els entesos ho tenen clar (per cert que, just aquest cap de setmana, han celebrat unes jornades internacionals), però per als qui no ho són, és a dir la gran majoria, tot es fa passar com si fos de Gaudí. El cas és que els balcons de ferro forjat de la Pedrera o els medallons de trencadís de la Sala Hipòstila del Park Güell són de Jujol. Els no menys famosos bancs ondulats del mateix espai verd ofereixen dubtes i el més probable és que fos un treball a quatre mans. La colorista façana de la Casa Batlló també és un atreviment jujolià.
El color, “el signe identitari de l’obra de Jujol”. Va experimentar-lo “sense límits”. I “sense precedents”, en sintonia, encara que no en fos conscient, amb les avantguardes artístiques de principi de segle. Els colors de Jujol són cridaners (amb predilecció pel blau i el groc) en contrast amb els tons pastel característics del modernisme. Gaudí va detectar el sentit que tenia i “se’n va servir”, emfasitzen els comissaris. Qui sap si l’únic límit que li va posar va ser a la façana del Naixement de la Sagrada Família. La proposta cromàtica que li va fer no es va realitzar.
N’hi ha diversos, de projectes fallits, que la mostra rescata. Dins i fora l’òrbita de Gaudí. Com ara el conjunt de cases barates per a periodistes que li va encarregar el director del diari La Publicidad, Eusebi Corominas. No es va fer, però l’esbós és, per si sol, una meravella. En Jujol el factor mala sort és important per entendre per què ha quedat en un segon pla en la història de l’arquitectura. No només per allò que no va anar més enllà del paper, sinó també per allò que sí que es va fer però no s’ha preservat. La pèrdua més dolorosa va ser la delirant botiga que li va confiar Pere Mañach, el primer marxant de Picasso. Aquesta serralleria que estava situada al carrer Ferran és, o millor dit era, la seva veritable obra mestra, el millor exemple de la seva rauxa creativa i de la seva obsessió per integrar totes les arts en l’arquitectura.
El Jujol teòric: caòtic
La mostra del Palau Güell posa el focus en la seva condició d’“artista global”, que no es limita a concebre un continent, sinó que té cura de tots els seus continguts, amb una selecció de materials diversos, d’entre els quals els plànols de la seva obra menys valorada (potser injustament?), la font de la plaça d’Espanya, neoclàssica, i alguns mobles i objectes decoratius, com ara les esplèndides làmpades de la capella Mas Carreras de Roda de Berà. És el primer cop que surten del seu emplaçament, el seu estimadíssim Camp de Tarragona natal, trufat de les seves millors intervencions (l’església de Vistabella i la Casa Bofarull dels Pallaresos, però no només).
I al Jujol pràctic els comissaris, historiadors de l’art, li han sumat el Jujol teòric, que tampoc s’ha defensat gaire. Un Jujol que, com a professor, també va ser sui generis. Així el recorda un dels seus alumnes, Oriol Bohigas: “Anàrquic, descontrolat, difícil d’entendre, que volava sempre entre acudits culturals insòlits.”