Jujol a Guimerà

“No per obvi deixa de ser inevitable afirmar que Jujol és un dels millors arquitectes no solament catalans sinó europeus de tota una època, com també una personalitat de valor universal. Per diverses raons la seva obra no és únicament contextual, en un sentit històric. Sens dubte, pertany al seu temps, de transició i de canvi, i també pertany al seu lloc i a la seva cultura; però manté, per diferents motius, una vigència no comú fora d’aquells.

L’obra de Jujol s‘ha fet, en els últims anys, especialment suggerent per a moltes sensibilitats contemporànies, possiblement perquè, almenys en part, s‘havia situat sempre al marge de posicions ortodoxes pel que fa a la modernitat. Gairebé un segle més tard Jujol és vist com un precursor: certs aspectes de la seva obra o de la seva actitud han estat relacionats unes vegades amb mecanismes surrealistes o dadaistes, unes altres, amb maneres de fer expressionistes, de figuració abstracta, informalistes. Si bé és molt possible que aquestes consideracions siguin aventurades, no per això estan mancades d‘interès, ja que inviten, sens dubte, a posteriors estudis en profunditat.

La seva arquitectura és modesta pel que fa a la quantitat i a les característiques dels encàrrecs que la genera. Són unes quantes obres, realitzades entre 1908 i 1923, les que formarien el gruix de la seva producció arquitectònica. No hi ha grans encàrrecs. Però això no vol dir que Jujol es quedi a mitges i no pugui portar a terme la seva obra; al contrari, és el contrast entre la relativa precarietat dels seus treballs, el baix cost dels pressupostos i allò que té de desbordant la seva arquitectura el que, a hores d’ara, fa que la seva obra es consideri extraordinàriament contemporània. Jujol treballa sovint a partir del fragment i d‘una varietat heterogènia d‘objectes que pertanyen al món que l‘envolta, d‘objets trouvés, de filferros, taules de fusta, un martell, plats vells, trossos de metall o a partir del vidre d‘una ampolla trencada. Partint del fragment arriba al resultat d‘uns fragments difícilment classificables, però de caràcter unitari.

Si bé està clar que Jujol és abans que res un arquitecte, la seva obra elimina diferències entre disciplines tradicionalment separades. No és únicament arquitectura, no és escultura, no és pintura. És tot això alhora: una obra de caràcter total. I també suprimeix, en aquest mateix sentit, diferències entre personalitats tradicionalment separades. Jujol no és un arquitecte que no s’acosti a la matèria, és un artesà i manipula personalment les coses. I aquestes coses són materials generalment pobres, coses que l‘enginy reuneix per produir una obra rica i desbordant.”

Gerard García-Ventosa