Les diferents hipòtesis sobre la ubicació de l’antiga església romànica es basen en els pocs documents que citen una església o una capella al castell o al seu entorn.
Les restes arqueològiques aporten coneixements d’uns elements arquitectònics romànics que podrien formar part d’un edifici romànic propi del segle XII i estaria situat al mateix emplaçament actual.
Fonaments històrics
Al costat del castell s’hi construí una petita església romànica, de la qual es té noticies l’any 1154. Bernat Tort, arquebisbe de Tarragona, reestructura els límits de la Seu Metropolitana i reclama de Vic l’arxiprestat de Sant Martí. En una butlla que obté del papa Anastasi IV, expedida des de Sant Joan del Laterà, apareix la parròquia de Guimerà com una de les confirmades pel Papa a l’església tarragonina. Així, el castell de Guimerà ja és citat a la primeria del segle XI, i la primitiva parròquia, que el 1154 fou unida a l’arxidiòcesi de Tarragona, formava part, abans d’aquesta data, de la diòcesi de Vic i Osona. Al començament del segle XIII Ramon Alemany, senyor de Guimerà, fundà un benefici a l’església de Santa Maria de Guimerà de patronat de la família Alemany. EI 1344 Felip de Castre i Francesca Alemany elegiren Jaume Garcia per a substituir el beneficiat Arnau Colom, difunt. La rectoria de la parròquia, tanmateix, era de col·lació de l’arquebisbe.
Al començament del segle XIV. S’aixecà una nova església.
Els capitells romànics: certificacions arqueològiques
Església romànica
Els capitells confirmen l’existència de les restes d’una església romànica a l’acròpoli de Guimerà.
Capitell a
S’estructura en un tambor i fust monolític. Presenta les quatre cares decorades amb motius geomètrics i vegetals: en dues de les cares es representa una sexifòlia emmarcada per un cercle i amb els folíols perfectament marcats amb solcs. En una altra cara tota l’alçada del tambor és ocupada per quatre folíols lanceolats, bisellats, que dibuixen una flor de quatre pètals.
Capitell b
Conservat com d’anterior al museu de Guimerà, va ser reutilitzat en algun moment com a pica, ja que presenta la part interior buidada. El tambor està decorat amb un motiu que es repeteix a les quatre
cares: els extrems del cistell estan ocupats per dues formes corbades que emmarquen l’angle. Al bell mig del bloc es disposa una figuració humana de mig cos, de la qual sols s’endevina la cara, tractada amb uns trets molt elementals, i els braços.
Capitell c
Guardat a la rectoria, té una estructura troncopiramidal invertida i presenta les quatre cares del tambor decorades, amb motiu ornamental basat en un entrellaçat que recorda els treballs de la cistelleria. Però el tipus de decoració d’aquests capitells, que recorda els repertoris preromànics i el de les primeres produccions romàniques, ens duu a situar-los cronològicament cap al segle XI. Les mènsules que serven la cornisa, presenten una sèrie de mascarons, de característiques romàniques, a estudiar i identificar com a possibles elements recuperats de l’antiga l’esglesiola. Una portalada romànica, situada a la paret de la rectoria, comunicava amb l’antic fossar, ubicat al sud de l’església romànica. Una altra portalada, avui cegada, permetia l’accés directe des de la nau de l’església al fossar, avui finestrals de la rectoria.
Lectura de les pedres
La sexifòlia que apareix en el primer capitell descrit és un motiu que es troba en conjunts propis del segle XI (encara que com a motiu decoratiu s’utilitzarà al llarg de tot el romànic). La representació dels trets més elementals antropomòrfics és també habitual dins d’aquesta cronologia, com també en la capella del castell de Vallfogona de Riucorb. EI tercer capitell s’emparenta amb un tipus de capitell molt senzill, el paral·lel més proper del qual es troba en els capitells utilitzats al interior de l’església de Sant Quirze de Pedret. EI quart capitell s’emmarca dins una cronologia molt tardana concretament dins del segle XIII, vinculat com ja hem esmentat amb els repertoris cistercencs i, doncs, té una procedència diferent a la dels altres capitells o bé és representatiu d’una reforma o modificació del mateix edifici.
L’església gótica
Guerau Alemany i la seva esposa, Guevara de Rocabertí, senyors de Guimerà, obren una època de millores per a la formació i tancament de la vila closa i per haver començat la construcció de l’església gòtica. Amb l’estudi dels escuts que decoren la sèrie de capitells de la portada, es confirma la datació durant la primera meitat del segle XIV. Durant aquest període de temps, hi ha documentat un fet (1334), entre famílies i partits del camp de Tarragona, on a raó d’alliberar un presoner, els assaltants del castell de Guimerà, després de la retirada, arribaren a la conclusió que era “que aquella fortalesa era inexpugnable”. En aquest període de temps, l’acròpoli formada pel castell de Guimerà estava completament emmurallada i quedava encara per tancar tot el recinte medieval, amb l’acabament dels portals d’entrada.
Fonaments històrics
Guerau Alemany i Guevara de Rocabertí foren senyors de Guimerà, de 1325 al 1343. En aquest època s’edificava l’església gòtica. Guerau va morir l’any 1326 i Guevara va viure encara 40 anys. L’any 1347 estan documentades, obres a la capella de sant Blai. Consta que l’any 1348 són senyors de Guimerà, Francesca d’Alemany i Felip de
Castre. Testament de la fundadora de la capella de Sant Joan, construïda vers 1348. La construcció de la nova església gòtica podria durar més de 20 anys; entre 1325, casament dels Alemany-Rocabertí i la mort de Pere de Fenollet i de Canet, vescomte d’Illa, el 1353. Guevara, senyora de Guimerà, germana del babord tarragoní, viuda de Guerau Alemany, manifestà l’any 1344 que era tutora i curadora del seu fill Ramon, vescomte d’Évol. 1350. Ramon IV de Canet, fill del primer matrimoni de Guevara. Felip de Castre i Alemany i Joana de Castella, senyors del castell, (1366-1371). Obres a la capella de sant Blai. L’any 1370 s’acaben les obres a l’altar de sant Isidre. De 1371 a 1379 era senyora de Guimerà Aldonça de Castre. Fundació d’una capellania a la capella de sant Antoni, 1405, instaurada en el lloc de l’enderrocada de Sant Joan. Moviment orogènic a Catalunya. Podria ocasionar les importants esquerdes a la paret sud i l’enderrocament de la capella de Sant Joan, en 1428. Obres de restauració de la capella de Sant Joan, l’any 1440. Felip de Galceran de Castre i de Pinós i Magdalena d’Anglesola, senyors de Guimerà, en la primera meitat del segle XV. Són testimonis de les obres de restauració (de les obres) de la capella caiguda de Sant Joan, 1440, Bernat de Su i el seu fill Antoni de Su.
L’arqueologia gòtica de la façana
Damunt la porta, i ocupant el lloc de la rosassa, una nua i estirada espitllera amb coberta d’arc ametllerat, està situada al mig de la façana. Al mig de la façana s’hi enfonsa la portalada, edificada amb una sèrie d’arcs reentrants, lleugerament apuntats, assentats damunt d’altres pilastres, els capitells de les quals estan artísticament treballats amb escuts i mascarons, entrelligats per fulles i branques d’heura.
Escuts heràldics dels capitells
Entre escuts, mascarons, i branques d’heura, s’observen 13 capitells per banda, a més de sis de mitjos, amb altres tants motius escultòrics. De dreta a esquerra, segons A. Puig, hi podem llegir aquestes figures: “mènsula floral, cap, floral, cap, fulles; escuts dels Alemany i Rocabertí, floral; escuts dels Alemany i Rocabertí, fulles, floral; escuts dels Urgell, Alemany i Rocabertí, floral, fulles, cap, floral; escuts dels Alemany i Rocabertí, porta; escuts dels Alemany i Rocabertí, floral, cap, fulles, cap, floral, cap, fulles.” Porta: “escuts dels Rocabertí¡ i Alemany; escuts dels Urgell i Alemany, floral, escuts dels Rocabertí i Alemany, fulles, cap, floral, cap, mènsula floral”
Urgell i Rocabertí
L’escut d’escacat dels Urgell està representat en dos capitells, està documentat i s’atribueix a l’entorn de Dalmau de Rocabertí i d’Urgell, vescomte de Rocabertí (1309-1324). També hi ha una altra relació amb les famílies Ramon de Cervera i Miracle d’Urgell. Pel que fa a l’escut del lleó rampant dels Illa és atribuït a Pere de Fenollet i de Canet, nebot de Guevara de Rocabertí i que podia haver fet un ajut econòmic per la gran empresa de construir una nova església. Amb tot, seria probable que fes referència als Erill, que tenen com a escut el dit lleó rampant que es troba a la primera capella al interior, emparentats amb els Rocabertí.
El interior
El interior de l’església gòtica està formada per una sola nau, amb tres arcades amb llurs corresponents nervis diagonals que sostenen els rengles de pedres que s’estreben en la volta ogival, i divideixen la llarga nau en tres compartiments ben simètrics i iguals, amb volta de creueria. Sota el cor, i en l’arrencament de l’arc rebaixat que el suporta, s’observen unes mènsules gòtiques pel darrere i uns escuts als costats. Un d’ells són els quatre pals del babord de Tarragona i l’altre l’heràldica dels Llorach que també es pot observar en una capella de Vallsanta, construïda abans de 1350. Aquest primer compartiment fou obrat juntament amb la façana, segons mostren els escuts esculpits a cada banda del primer arc i a la clau central de la primera volta, on hi ha l’ala de la família dels Alemany.
Escuts, voltes i capitells dels tres compartiments de la nau interior
1r. Clau de volta: L’ala dels Alemany. Capitells base de l’arc de la volta: L’ala de la família Alemany.
2n. Clau de volta: Jesucrist Majestat. Capi-tells: llisos.
3r. Clau de volta: Mare de Déu amb el nen Jesús a la falda. Capitells: llisos.
Escuts de les capelles
La Capella de la Trinitat avui és el baptisteri. Segons A. Puig (1986), aquesta capella es va construir en la primera fase de les obres i pels escuts es pot seguir una cronologia de les primeres dècades del segle XIV. El constructor de la capella pot estar representat pels escuts: la paret del fons: un lleó rampant, atribuït al vescomte de Canet, que podria fer referència a Guillem III de Canet, casat amb Geralda de Rocabertí. Amb tot, també estaria documentada la relació dels Rocabertí amb els Erill. L’altre ostenta els quatre pals torts de l’escut Tarragoní. Un escut a la paret de l’esquerra, bastant desdibuixat, podria ser un altre lleó rampant, de la família Canet. A la clau de volta hi ha esculpides les tres persones de la indivisa Trinitat. Quatre mascarons a l’arrencada dels arcs, que formen el portal i la volta de la capella i representen els quatre evangelistes. A les tres parets que formen la capella, abans dedicada a la Santíssima Trinitat, hi ha representats els escuts dels possibles constructors, cosa que acredita que la seva construcció és de la mateixa època i estil que la nau de l’església. Un lleó rampant. Escut del vescomte de Canet o dels Erill. A la paret del fons, hi ha: els quatre pals del babord de Tarragona; l’escut dels Canet i a la clau de volta, tres figures que representen la Trinitat. Pel que fa a les armes, els vescomtes de Canet usaven d’atzur, un lleó armat i lampassat de gules.
El campanar
És una torre de base quadrada amb una coberta de terrat, adossada a l’esquerra de la façana. Té sis finestrals sense campanes: dos a migdia i dos a ponent; un finestral al nord i un altre al costat de sol ixent. A través de l’escala de caragol que puja per una porta a l’escala del cor, s’arriba a l’alçada de la teulada. Altres escales adossades a la paret (inscripció de 1692) porten a la zona dels finestrals. D’allí fins al terrat, una altra escala de caragol. En la part superior, a la cantonada de la paret de ponent, un escut de la família Castro-Pinós que sembla donar una cronologia de finals del segle XV, principis del XVI.
Fases:
1a fase.
La torre del campanar arriba fins a la teulada. D’aquest moment correspon una espadanya amb una campana (1384) i els escuts dels capitells de la façana de l’església, (1325-1350), corresponents als Alemany-Rocabertí i Urgell.
2a fase.
Podem observar per l’escut que hi ha a la part alta de la paret de ponent, correspon al temps de Felip Galceran V de Castre i de Pinós (1425-1428) i de Felip Galceran VI de Castre i de Pinós (1428-1442). L’any 1435, es parla de la compra de dues campanes. Es pot parlar de 100 anys per construir el campanar. Per la seva funció defensiva es pot afirmar que a mitjan segle XV el campanar estava enllestit.
Capella de Sant Joan
L’enderrocament de la capella marca una hipòtesi per entendre el moviment en les esquerdes del interior de la nau, les de les parets de la façana i en unes capelles laterals. Observant els nervis trencats, la forma i el seu estancament, pot ajudar a
pensar que provenen d’un fort moviment orogènic que afectà aquestes terres el 2 de febrer de 1428 i que va produir una convulsió general a tot Catalunya. Aquest fet es manifestà també amb la desfeta de més d’un castell, com el de Savallà del Comtat. Aquest moviment sísmic afectà, especialment, les parets del sud i de ponent. Fou puntual, la qual cosa s’observa ja que les esquerdes no van continuar en altres moments i s’ha de tenir present el fort estrat de roques que forma la base de la planta del castell i de la mateixa església. Part del poble va patir també la forta sacsejada com es pot veure en les façanes d’algunes cases del carrer de la Goleta, amb forts desnivells d’algunes portalades. Fou possiblement, doncs, aquell desgavell orogènic el causant de l’enderrocament de la paret sud que suportava la capella de Sant Joan. Consta, documentalment, que dita capella es va restaurar l’any 1440. Entre els testimonis cal destacar que se cita “Antonius de Su dicti loci de Guimerano” i es precisa “Dilluns, primer dia del mes d’agost de l’any del senyor de 1440 essent presents com a testimonis Antoni de Su, del dit lloc de Guimerà”. Aquest document certifica qui va fer obrar o pagar les obres. Pels escuts de les pinyes es dedueix que foren els senyors de Pinós i per altra part hi ha uns escuts on es representen les lletres “Su”. En aquestes dates eren senyors de Guimerà Felip Galceran de Castre i Pinós. De l’enderroc de la capella i les obres de reconstrucció hi ha constància escrita, i també han donat motius per a altres descobertes. Així podem saber: que els baixos de l’actual rectoria eren d’una casa de pagesos: “dueren la part de fora en lo vall e aprés entraren en l’estable de la Abadia”. Les pedres caigudes de la capella foren aprofitades. Entre els materials sembla que hi havia: “una clau de volta amb senyal de St. Joan que obra abandonada entre els callosos abandonats d’un marge exterior”. Aquesta clau de volta encara es pot observar, encastada, en la paret sud de la rectoria caiguda al segle XV.
Capella de sant Joan: bases històriques
– Clàusula testamental de la capella de sant Joan (1348).
– Important terratrèmol a Catalunya sobre les obres de construcció (1428).
– Obres de reconstrucció de la capella (1440).
Anàlisi arqueològica de la plaça de l’església
El portal d’Évol o del Nord, obert a mitjans del segle XVI, va fer, o renovar, una rampa des de la plaça al portal, i va obligar a construir unes arcades per aguantar aquest camí ampliat i millorat. L’arc més proper a la porta principal sembla originari i aixopluga un sarcòfag d’estil clarament gòtic (l’àliga dels Aguiló, envoltada per escuts amb les torres dels Bellpuig. Els altres dos arcs són, en part, refets i sobre la paret del fons s’aprofitaren com a suport decoratiu.
Col·locaren un escut amb tres torres gravades i una estela funerària fortament encastada, on dins del disc hi ha semicercles concèntrics que formen dues creus. Al mig una figura solar. Està datada de mitjan segle XII. Un fet a tenir present és la inscripció, de 1768, que es pot observar al peduncle de l’estela. Aquest element funerari podria haver-se traslladat de l’antic fossar, desmuntat en construir-se per aquestes dates l’altar de sant Sebastià. La pedra de descans de l’arrencada del segon i tercer arc està marcada per dos escuts: un representant un anyell i l’altre, una àliga. El tercer arc s’acaba amb una pedra que fa pensar en una continuació de les arcades. Hi ha constància escrita que al construir la nova capella de Sant Sebastià (1792), “faltaven pedres per l’arcada resolgueren desfer les arcades del pati de l’església i pujar una paret de pedra i argamassa”.
Restes arqueològiques
Sota el castell, mirant a orient, un gran espai ple de roques saulonenques era el lloc de reunions de poble, on des de dalt de la muralla, es podia informar d’una urgència, normalment en casos de perills. Aquest lloc, fora muralla, era el pas per a una entrada al poble al costat del campanar. En observar la plaça de l’església s’ha de tenir present el camí que pujava de la plaça de l’església romànica a la zona de les roques. Permetia la sortida i comunicava amb els camins del terme .
AI segle XIV es va construir la muralla-nord amb una torre de base quadrada i atalussada, conservada en part, que guardava aquell camí i l’entrada, sense cap portal documentat. Era el moment de la construcció de l’església.
Un fet a considerar i a observar és que la torre no sembla estar lligada amb la paret-muralla, ni tampoc aquesta amb la paret del campanar, confirmant que foren fetes en diferents moments.
EI portal d’Évol o del Nord, obert a mitjanit del segle XVI. Es va fer o renovar una rampa des de la plaça al portal, permetent la construcció de les arcades sota aquest camí.
Darrerament, al segle XVIII, es refà aquell pany de paret per tal d’aprofitar la pedra per construir l’altar de Sant Sebastià. Aquesta ampliació va motivar l’enderrocament i el trasllat del petit cementiri que hi havia, al costat sud i est, de l’església romànica. En aquells moments (a partir de 1792), i en quedar-se sense el primitiu cementiri, cercaren un nou espai a la zona de les roques, les trencaren i construïren la paret sud del fossar.
Un fragment d’una pedra d’estil gòtic, a la paret de les arcades, correspon a un retaule gòtic de l’altar de la capella de Sant Blai, avui de Sant Isidre. O part d’un sarcòfag. A la rectoria es guarda un altre tros del possible retaule gòtic.
Estudis heràldics i arqueològics han aportat una revisió que ha fet possible resumir, com a conclusions, que les famílies Alemany, Rocabertí i Urgell són les promotores de l’obra de l’església en una primera fase.
– L’església no tenia absis i una paret llisa tancava la nau.
– En una segona fase s’acabà el campanar i les capelles.
– Primeres obres de restauració al segle XV, en 1440, capella de Sant Joan.
– Construcció de les obres de la nova capella de sant Sebastià, 1782.
– Segle XIX. Obres importants amb l’ampliació i acabament de l’absis, nou presbiteri. Segons els plànols de 1861. Ampliació de la capella del Sagrat Cor, 1882.
– Segle XX, construcció del nou retaule de Josep M. Jujol