Durant els segles X i XI, les terres de l’actual comarca de l’Urgell visqueren una intensa activitat bèl·lica, i eren pràcticament despoblades. Al segle XI, el comte d’Urgell, Ermengol VI, i el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, pactaren una gran ofensiva cap a Ponent, on es trobava el gran enclavament musulmà de Lleida.
Així, el comte d’Urgell es reservà la part nord de la comarca, amb Agramunt com a epicentre, mentre que el comte de Barcelona avançaria per les valls de l’Ondara i del Corb, a. migdia.
Al segle XI s’aixecaren nombrosos castells de defensa i atac, i els comtes començaren a conquerir enclavaments bàsics, com els ja citats d’ Agramunt, Cervera, Tàrrega, Vilagrassa, Anglesola, Guimerà i Ciutadilla.
Ben aviat s’inicià una lenta tasca de repoblació cristiana d’aquelles terres, mitjançant privilegis i cartes de franquesa, que s’estengueren al llarg del segle XII. En aquest període dels segles XI – XII cal situar, doncs, el naixement de les nostres viles.
Els comtes encarregaren als monjos i monges de l’orde del Cister la tasca de dirigir la repoblació i la explotació de les noves terres i de la ramaderia. Així, més al sud de la Catalunya Nova, s’erigiren Poblet i Santes Creus.
A més, en fundar-se, al segle XII el monestir de Santa Maria de Vallbona, aquest fet donà com a resultat una atomització de nous cenobis cistercencs, essent la nostra comarca de d’Urgell la que concentrà un major nombre de centres, dirigits per Vallbona: el Pedregat, la Bovera, Vallsanta, que ajudaren a assentar la població en el territori i a cristianitzar les terres, juntament amb les noves parròquies i bisbats restituïts.
Amb la tranquil·litat que suposà, a mitjans del segle XII, la caiguda de Lleida i Tortosa, aquesta tasca de repoblació de comtes i abats i abadesses s’intensificà notablement, i convertiren l’actual comarca de l’Urgell en una terra de monestirs.
Aquesta situació resultà estable fins al cop que suposà, per als monestirs femenins del Cister, les disposicions, al segle XVI, del Concili de Trento, que prohibia l’existència de monestirs femenins isolats. Només Vallbona, gràcies a la repoblació procedent de Montesquiu, se salvà de la desaparició, inevitable en els casos de Vallsanta, la Bovera i e! Pedregal.