Monestir i santuari

 

El lloc de la Bovera és conegut des del 1190, any en que el cavaller Pere de Tàrrega decidí fundar en aquest indret un monestir, que va posar sota la protecció de Vallbona de les Monges.

El monestir s documentat a partir del 1195, moment en que era regit per Elisenda de Tàrrega, a del fundador. La comunitat de la Bovera va ser governada successivament per les abadesses Guillermina, Elisenda de Boixadors, Elisenda de Tàrrega i Agnès de Guimerà. En temps aquesta abadessa, el 1237, la comunitat, amb permís del papa Gregori IX, fou autoritzada a buscar un nou emplaçament a causa la pobresa i la manca d’aigua de la Bovera. Una part de la comunitat passà al Berguedà, on va iniciar la nova comunitat Valldaura d’Olvan, mentre es duia a terme la construcció de la casa de Vallsanta, al peu de la Bovera, al costat del Riu Corb, on hi residia definitivament la comunitat restant, el 1246, sota la direcció de l’abadessa Agnès de Guimerà.

A partir d’aquest moment l’antiga església de la Bovera i les dependencies monacals esdevingueren un santuari, que era fortificat i disposava duna torre documentada el 1438. Per a l’església es pintà al final del segle XVI un retaule gòtic tard que es conserva al Museu Episcopal de Vic, on s’expressa gràficament la llegenda del trobament de la imatge de la Mare de Du de la Bovera per un bou.

L’antiga casa de l’ermita es va refer sobre el monestir i la torre. La casa annexa a l’església de la Bovera va ser restaurada l’any 1986

Donada la importància que en la cultura i en la vida medieval adquireix l’organització monàstica, Guimerà tindrà clares influencies dels monestirs de la Bovera, i a partir de 1249 el de Vallsanta.

La vida religiosa dels monestirs cistercencs a Occident, estava immersa enmig de la vida rural, i no dels assentaments urbans com el les cristianisme grec i bizantí. Els monestirs sn els grans repobladors,vinculats directament al camp. Els fonaments històrics de la fundació eremítica s’inicien en el puig de la Bovera vers 1176, amb la creació del cenobi de Santa Maria de la Bovera, situat a 2 quilometres de Guimerà. Posteriorment van creixent, el 1235 es començaren a edificar el nou monestir de Santa Maria de Vallsanta, situat en les terres planeres de la vall del Corb, i el trasllat es va consumar el 1249.

Dels dos monestirs que foren filials de Vallbona de les Monges, es conserven restes arquitectòniques i dades històriques prou importants com per pensar en la vinculació directa amb la vila medieval de Guimerà. Si b el monestir s un centre religiós aïllat, independent de la ciutat, en rep protecció i forta vinculació al camp.

Les possibles causes de la fundació del monestir de la Bovera, molt prop del de Vallbona i del Pedregal (Talladell -Tàrrega), s el de l’estabilització de la Reconquesta durant molts anys, en aquestes terres ermes i dins dels límits fronterers d’àrabs i cristians.

Fins a l’any 1589, trasllat de les monges de Vallsanta al monestir del Pedregal, el cenobi estava sota el patronatge del senyor de Guimerà, el qual conservava la seva total independència monàstica.

Si b la ciutat medieval i els seus aspectes urbanístics d’aquella poca estaven relacionats amb el caràcter defensiu, la completa ruralització i el naixement de nous comerciants, el focus cultural fou conservat pels monestirs que foren els que més directament ajudaren a la colonització agrària europea.

L’any 1773, fou nomenat ermità del santuari de Santa Maria de la Bovera, situat dins el terme de Guimerà, Jaume Berenguer, que era natural i veí de Guimerà. Abans que l’esmentat Jaume Berenguer ocupés el càrrec, calgué establir les condicions en que s’efectuaria el nomenament i redactar un inventari dels objectes que es guardaven dins l’església del santuari. A més, s’elabora un altre inventari de diversos objectes que no es cregué convenint tenir-los al santuari, els quals foren lliurats a Josep Pont, que també era veí de Guimerà. Tota aquesta documentació ens dona una gran quantitat d’informació sobre el santuari de Santa Maria de la Bovera en aquell any 1773, la qual resumim, a continuació, en tres apartats: la senyoria, la terra i l’església.

 

La senyoria

La senyoria del santuari de Santa Maria de la Bovera pertanyia al comte de Guimerà que, en aquell temps, era Pedro de Alcàntara, Fadrique y Fernández de Híjar, duc d’Híjar.

Aquests Fernández de Hjar eren successors dels Ferrandis d’Hxar, un membre dels quals es cas amb Francesca de Pinós-Fenollet, comtessa de Guimerà, de la qual els vingué el títol de comtes de Guimerà. Francesca de Pinós-Fenollet mor l’any 1667.

 

La terra

El santuari de Santa Maria de la Bovera posseïa terres de conreu que produïen gra, oli, vi i ametlles. Aquestes terres havien de ser treballades per l’ermità a canvi de rebre dues terceres parts de la collita de grans i la meitat de les collites doli, vi i ametlles. Les dues terceres parts de la llavor dels grans les havia de posar l’ermità i l’altra tercera part el santuari.

Entre els anys 1774 i 1777, Jaume Berenguer havia de plantar a les terres del santuari tres mil ceps i dos-cents planons la qual cosa indica la importància que aquests dos cultius a aquella segona part del segle XVIII.

 

L’església

L’església del santuari disposava de cinc altars: el major, dedicat a la Verge i quatre altars més que estaven dedicats a Santa Anna, el Sant Crist, la Verge de Montserrat i a Sant Magí.

El santuari de la Bovera