En el decurs de l’any 1986 es feu una remodelació a fons de la gran casa annexa a l’actual església de Santa Maria de la Bovera, segons el projecte de l’arquitecte reusenc Joan Figuerola i Mestre. L’obra es dugué a terme gràcies a un ajut substanciós de la Generalitat de Catalunya i a les aportacions voluntàries i anònimes, tant en diners com en materials de construcció sobretot en treball voluntari (joves), de molts guimeranencs de naixement o bé d’adopció. Entre tots fou possible de salvar de la runa total el gran casal annex a l’ermita i de consolidar així peces arquitectòniques de gran vàlua històrica.
L’enderroc de les parets afegides i dels envans recents de l’antiga casa de l’ermità de la Bovera ha permès plantejar la pregunta per la configuració del primitiu monestir de monges cistercenques que, arribades de Vallbona, van fundar la comunitat monàstica a la segona meitat del segle Xll, i, més en concret, a finals de segle. De fet, seria necessari fer prospeccions al subsòl actual de la casa i de l’església per resoldre l’enigma més important: la situació i les dimensions de l’esglesiola romànica primitiva. L’altre problema que s’afegeix unit a aquest, deriva dels canvis constants de fesomia en la història del Santuari.
Es fa difícil de refer, pas a pas, el procés seguit per les edificacions durant set-cents anys de destruccions i reconstruccions. La modificació més substancial es produí durant el segle XVIII. L’any 1726 l’església romànica fou desfeta per tal de bastir l’actual ermita. En fou el constructor Ramon Nicolau, mestre d’obres de Guimerà. Encara, l’any 1799 fou aprovada la renovació de la casa dels ermitans, projectada per Francesc Albareda, arquitecte de l’església de Maldà. Aquestes i altres noticies es troben en el llibret admirable de mossèn Sanç Capdevila, il·lustre historiador dels monuments guimeranencs, que fou publicat a Tarragona l’any 1929 (reimpressió facsímil l’any 1982 pel Patronat de la Mare de Déu de la Bovera) amb el títol “El Santuari de la Bovera”. Aquesta obra és prou important, tot i la seva brevetat, doncs es de la poca informació històrica que es conserva. L’arxiu monàstic de la Bovera passà a Vallsanta primer, i posteriorment al Pedregal i a Sixena, on fou destruït l’any 1936.
L’església actual
El contracte de construcció de l’església actual és reportat per mossèn Sanç. S’hi llegeix que “el constructor va aprofitar l’obra de la Iglésia Vella i lo tros que sia menester adovell de la casa y capella de Nostra Senyora per lo àmbit y terreno sud-oes de la Iglésia nova”. Aquesta descripció podria correspondre a les tres edificacions que hi havia a la Bovera en aquell moment: l’església romànica, la casa de l’ermità i la capella
El lloc d’aquesta petita edificació al costat de l’alzina era l’exterior de l’església romànica tocant al presbiteri, mentre que l’alzina o, millor, el que quedava de la fusta del tronc va ser aixoplugat en l’habitació entrant a mà dreta de l’església actual. Per tant, hem de suposar que l’edificació de l’església neoclàssica suposà la desaparició de l’església romànica, la mutilació de la casa de l’ermità i la desaparició del petit oratori, si és que l’hem d’identificar amb l’anomenada capella de Nostra Senyora del dit contracte de construcció.
A les parets exteriors de l’actual edifici es poden veure encara moltes pedres amb senyals de picapedrer (porta gòtica) i carreus més rústecs i mal tallats pertanyents a l’esglesiola romànica. Els carreus aprofitats de la façana van ser repicats de nou per uniformar tot el frontispici. Fins i tot a la paret de llevant, a uns dos metres d’alçada, hi ha fragments d’un rellotge de sol gravat a la pedra. Dintre l’església actual es conserven dues peces antigues: un peu d’altar del 1740 (primera capella entrant a m esquerra) i la lauda sepulcral de Bernat Fayet, rector de Guimerà i fundador dels beneficis de la Bovera, mort el 1719 i traslladat a la nova església l’any 1731.
La torre de defensa
En segon lloc, estudiem el conjunt format per la torre de defensa (ben visible després de l’ultima restauració), que formà part de la casa engrandida al seu voltant, i el porxo gòtic, alineat actualment amb el frontispici de l’església. Sembla que la part més antiga d’aquest conjunt és la torre de defensa o de guaita, la qual presenta un petit gruix de pedra que sobresurt per tres costats (nord, oest i sud) i que és la base de l’edificació, ja que aquesta està assentada directament damunt el fiter. Podem suposar que aquesta torre-casa era més o menys quadrada amb unes parets d’un metre de gruix (es conserva íntegre el llenç de ponent i un fragment del llenç de migdia) i amb cares bones de pedra picada, tant per la part de dintre com per la part de fora. A aquesta primera torre-casa, hi correspon una porta petita i ben adovellada que mira a ponent i una cisterna situada a l’angle sud-oest. La porta és de punt rodó. Apareix en el plànol amb la lletra D.
La torre-casa
D’altra banda, mirant a migdia hi ha una altra porta d’accés a la torre-casa, en aquest cas una porta doble: es tracta de dues portes de punt rodó superposades, l’exterior de les quals continua exactament la línia de construcció del llenç de paret de la torre-casa. Aquesta porta té un dibuix de pedra trencat a l’altura de l’arrencada de l’arc amb un motiu geomètric (fris de puntes de diamant?). Com que aquest dibuix sembla continuar cap a la porta interior, deduïm que es tracta d’un únic mòdul constructiu.
Aquesta doble porta era l’accés principal de l’antiga torre-casa i estava situada al centre de la paret sud de l’edificació. Per això, van construir la paret de l’església del segle XVIII (el mur occidental) damunt o bé aprofitant la gran paret oriental de la torre-casa. Notem, en aquest sentit, que la porta D s paral·lela, en la seva orientació, a la paret de l’actual església. Finalment, pel cant nord, i amb un escaire particular, es conserva un fragment del llenç de mur de la torre-casa, suficient per fonamentar l’existència d’aquesta edificació petita de superfície (uns 20 m.2), amb unes parets d’un metre de gruix, de 6 o 7 m. d’altura, amb planta baixa o entrada i un o dos sostres, amb espitlleres (una de les quals sembla entreveure’s a la paret nord, vora l’angle oest) i sistema de recollida daines pluvials canalitzades a la cisterna descrita, amb dues portes d’accés exterior (la de ponent, lletra D del plànol i la doble porta de migdia, lletra B del plànol), i una possible porta d’accés interior a l’esglesiola romànica.
Obres del segle XVIII
Aquesta construcció que hem anomenat la torre-casa, erigida de manera ferma i consistent, amb carreus sòlids i ben tallats, de forma entre quadrada i rectangular, és de datació problemàtica. Ens inclinarem a pensar que fou erigida a la segona meitat del segle XIII, en un estil romànic de transició. La torre- casa descansa sobre el punt mes alt del turó de la Bovera, all on la roca calcària és mes sobresortint. Hem de suposar, per tant, que l’emplaçament es correspon al de l’antiga torre de guaita edificada en ple segle XII (?) i que serví per aixoplugar les monges que l’any 1190 ja habitaven a la Bovera des de feia uns quants anys (pels volts del 1175?) fins que, segons afirma mossèn Sanç Capdevila (El Santuari de la Bovera, 11-12), Pere de Tàrrega bastí les dependències monàstiques, entre les quals cal incloure probablement l’esglesiola romànica.
El porxo gòtic
El porxo gòtic (lletra C del plànol) es dreça a migdia davant l’entrada principal de la torre-casa i en paral·lel irregular amb la paret sud d’aquesta. Consistia originalment en quatre arcs de mig punt, recolzats en cinc columnes. Dues de massisses als extrems i tres de compostes al mig (amb un feix de quatre columnetes com a sustentació dels arcs per cadascuna de les tres columnetes). Quan l’església actual va ser edificada en el segle XVIII, es va suprimir la darrera columna, pel cant est, que era paral·lela amb la de l’altre extrem i es va esbotzar l’arc que hi descansava. Posteriorment, aquest arc va ser cegat. La construcció d’aquest magnífic porxo gòtic, esvelt i original, l’han aparellada amb la reconversió de tot el complex. En efecte, les tres mènsules gòtiques existents a la paret que discorren paral·lelament els arcs, afilerades verticalment amb les tres columnes compostes, indiquen clarament que es guanyà un trèvol com a espai til (uns 40 m2). D’altra banda, s’obrí una nova porta (lletra E del plànol) que comunicava amb una sala on hi havia una o més voltes de pedra: entrant per aquesta porta a ma dreta, a la paret de la torre-casa, hi ha un buidat a la pedra que ho indica. Es difícil dibuixar aquesta ampliació amb exactitud (com tancava pel cant nord?), però sembla ser que la idea de la torre-casa, defensiva, s’abandona i s’adopta un punt de vista més residencial. Es volia construir una gran i bella residència amb uns espais amplis i obrint l’edificació al sol i a la vall del Corb. Les tres finestres situades damunt el porxo gòtic semblen reforçar aquesta impressió: la del cantó de ponent sorprèn per el elegant rebaix en la pedra, el cap humà que la corona i els signes a banda i banda dels muntants.
Els escuts del porxo
La característica més notable del porxo gòtic son els escuts esculpits als capitells actualment visibles de les columnes i a les pedres dels arcs. Hl trobem nou tipus d’escuts. El més freqüent és el dels Rocabertí, que apareix 6 vegades als capitells i 18 vegades als arcs. L’escut dels Alemany apareix 6 vegades als capitells. L’escut dels Guimerà només apareix 4 vegades però sempre en un lloc d’honor. Tot seguit, reproduïm els diversos escuts:
El terme més enllà del qual no podem anar de cara a la datació del porxo gòtic és el 1371, any en que es casen Aldonça de Castre i Alemany, senyora de Guimerà, i Bernat Galceran de Pinós i de Fenollet, vescomte d’Illa i Canet. Aquesta data suposa l’arribada deis Pinós al senyoriu de Guimerà. El fet de no trobar el seu escut al porxo de la Bovera indica que no podem ultrapassar el 1371. Per l’altre cantó, trobem l’estel dels Castre i això significa que no podem baixar més de l’any 1343, quan Francesca Alemany, senyora de Guimerà, es casa amb Felip de Castre i de Saluzzo. Aquestes dues dates (1343 1 1371) tanquen un període en el qual la presència de Gueraua de Rocabertí, vídua de Guerau Alemany des dei 1326, es fa palesa en els afers de Guimerà (com la construcció de Santa Maria) fins a la seva mort, ocorreguda l’any 1354. Aquesta presència important de la gran senyora de Guimerà durant el segle XIV es completa amb l’escut dels Guimerà, senyors de Ciutadilla, amics i protectors del monestir de Vallsanta. Notem que Agnès de Guimerà serà abadessa de Vallsanta des del 1349 al 1353 i que Berenguera Alemany ho havia estat des del 1337 al 1349. Beatriu d’Erill ho serà des del 1353 en endavant. Aquestes dades ajuden a situar la construcció del porxo gòtic de la Bovera a mitjans del segle XIV.
Construcció d’una torre damunt de les parets de l’església
Per completar les aportacions de la Baixa Edat Mitjana a l’arquitectura de la Bovera, hem d’esmentar la construcció duna torre assentada damunt les parets de l’església romànica, tal com consta en la documentació (un esborrany i uns capítols) aportada per mossèn Sanç Capdevila (El Santuari de la Bovera, 14-17). Aquest il·lustre historiador parla del campanar de la Bovera, per emmarcar en les reformes que Felip Galceran de Castre-Pins, anomenat El Bo (1428-1442? o 1464?), dugué a terme en el Santuari.
Segons sembla, fou aquest personatge, antic pelegrí a Terra Santa (1421), el qui va fer construir la que podrem anomenar torre de l’església per distingir-la de la torre-casa, més antiga, i que havia quedat desfigurada ran de les reformes a mitjans del segle XIV.
Així, doncs, el 1438, dos mestres de cases aragonesos, els Ferran Llopis i Joan Miquel, aixecaren una torre, la qual, entre l’alçaria de l’església i la part que havien d’alçar, tenia cinquanta pams, amb els angles de pedra picada i les parets de pedra i d’argamassa. Es tracta, per tant, d’una notable construcció que aprofita l’església com a base, amb unes parets de uns tres pams i amb dos sostres. La pedra per construir-la ha de sortir de les runes anteriors (la pedra qui ara ja és fora d’obra) i, si no n’hi ha prou, de les pedres de la casa barrera, és a dir, de la torre-casa esmentada i de la barrera o tanca que devia envoltar el conjunt d’edificis. Aquestes disposicions donen a entendre que la Bovera torna a ser considerada des del punt de vista militar i defensiu i que s’abandona la concepció residencial del segle anterior. D’aquí que les necessitats monàstiques passin al darrer lloc (i amb elles el Santuari com a tal) de cara a les vicissituds d’un segle ple de daltabaixos polítics i socials com fou el segle XV. A finals de segle, la degradació de l’antiga torre-casa era tan gran que el vicari general de l’arquebisbat va haver d’escriure a Guimerà demanant que la gent dei poble contribuís a la seva restauració.
La torre de l’església i l’església romànica desapareixen l’any 1726, quan s’enderroquen per bastir l’església actual.