Traginers

Els traginers eren els encarregats de vendre i repartir el gel fora del poble. La tradició oral i la documentació escrita no explicita aquest tipus de comerç a Guimerà. Si bé hi ha constància en el segle XX dels traginers que anaven a vendre i repartir oli amb els carros i eren normals els viatges en uns itineraris a Reus, Hospitalet i Barcelona per atendre als seus clients, els traginers de l’oli tradicionalment tornaven a casa als vols de la Festa Major, Sant Sebastià (20 de gener) i Sant Antoni (17 de gener). Encara avui es recorden les cases que hi havia traginers.

Al arribar, els mesos d’estiu, el glaç es transportava cap als centres de consum situats generalment en àrees més baixes. Cavalleries i carros eren els mitjans de transport. El més freqüent era utilitzar mules o ases allí on els camins no permetien el transport amb carros. Els desplaçaments s’iniciaven al caure la nit a fi de resguardar la neu de la calor.

Si els pous de gel, com s’ha dit, podien estar a les afores la qual cosa ajudava a la seva comercialització exterior, els construïts dintre del poble facilitaven la seva distribució a l’interior de la població .

Així doncs, pel que fa als transportistes i repartidors de gel, feina d’estiu, no se’n té cap referència a Guimerà.

La temporada solament durava quatre mesos, de juny a setembre, i era feina d’un bon grup d’homes. Eren els traginers, als qui corresponia l’aportació de matxos o mules i la seva feina era treure la neu de l’interior dels pous amb l’ajuda d’un home que posaven els arrendadors.

Una prohibició era la d’emportar-se “trossos per a refrescar per lo camí en sa casa”. Només es permetia refrescar l’aigua i el vi pel consum mentre romanien als pous.

S’ha deixat escrit que un carro que portava 130 kg. de gel en podia perdre pel camí i segons el viatge, fins un 30%.

Un pou de gel ple presentava aquests continguts: estrats sobreposats de palla i gel ben atapeït, que es feia que es conservés perfectament fins arribar a l’hivern següent. L’arrendador era l’encarregat d’omplir el pou, vendre el gel, conservar, netejar el pou i fer complir les normes de les ordenacions i el dels preus acordats.

Segons les notes Grau Pujol, a la meitat del segle XVII tenien aquestes obligacions i preus: ” ha de servir gel a lliures i mitges lliures i em gros si menester serà a tots els habitants desta presente vila y juntament als forasters que de tràmit se trobaran en dita vila y terme”

“A Verdú, el servei del gel començava al dia 22 d’abril fins al primers de novembre”.

“– la lliura de pes correspon als 400 grams – l’arrova igual a 10 quilograms”

— Tres-centes arroves de neu al preu de deu sous per arrova.”

La propietat dels pous de gel podia ser pública o privada però donat que en el moment de la seva conservació calia una bona inversió, generalment varen ser de titularitat pública. Durant els segles XVI i XVII era costum que les neveres públiques anessin a subhasta.

Segons J. Lladanosa, parlant dels dos pous de gel de Lleida, “a partir de 1596 s’arrendava la provisió de neu per quatre anys”.

En cas d’arrendament també es feia públic i la forma de pagament, diu, es farà amb dues pagues iguals “una al dia 15 d’agost i altra al dia 18 d’octubre del present any”.

El preu global de l’arrendament del pou del gel, al Verdú del segle XVII era de 30 lliures. Amb tot també està confirmat en altres notes que “un any amb altre, 50 lliures”.

Els arrendadors tenien l’obligació de preocupar-se de tenir gel i l’incompliment del contracte permeti ser castigat amb diferents “bans” o multes.

Un pou de la neu, com el de Guimerà, podia emmagatzemar uns 100 m3. de gel, tot ple.

A partir de la meitat del segle XIX, el comerç de la neu va entrar en crisi que no va aconseguir superar. En part es podria culpar a l’augment de les temperatures mitjanes i un descens de les precipitacions, es a dir, seriosos problemes d’aprovisionament de neu. Amb tot, l’element decisiu en la desaparició del comerç de la neu és, sens dubte, la irresistible competència del gel artificial. Altre fet a tenir present, segons Boira i Muños, una reial ordre(22/V/1926) per la qual els pous de neu passaven a pagar contribució industrial: era la sentencia definitiva i la desaparició del comerç de la neu.


Josep M. Grau i Pujol, La indústria tradicional de Montblanc i la Conca en el segle XVIII, Montblanc,1989
Ramon Boleda Cases, Els Pous de Gel, arrendament i contractes. a Recerques de les Terres de Ponent VIII, Tàrrega,1980
Cristina Segura, Pous de gel, La Mañana, Revista, 16-22/III

 

El pou de gel