Fins a mitjans del segle XIX l’únic gel disponible al mercat era el que s’obtenia amb l’explotació del fred natural.
Els pous de la neu, casa de la neu a Mallorca, dits també pous del gel o del glaç, són espais arquitectònics, correctament dissenyats i projectats i que tenien com a objectiu el de conservar i servir al poble i al comerç, trossos d’aigua gelada, sigui conservant el gel o la mateixa neu.
Pel seu punt de construcció i les formes, els pous de neu o de gel són construccions de gran valor arquitectònic. Així podem dir que els pous de la neu formen part del patrimoni com a elements d’una tipificació rural i com a edificis a conservar.
Breu història
– La història de l’ús de la neu s’inicia a Mesopotàmia cap a l’any 1700 a C.
– És possible que en l’època de la cultura Ibérica alguns dels aljubs foren dipòsits de neu.
– Sembla que a Grècia al s. V a C. l’ús de la neu era ja general i tot fa pensar que ja existia un comerç organitzat.
– A Roma al s. I, la neu era molt utilitzada, fins hi tot, per a refrescar el vi, per a la qual cosa s’usava un recipient d’argila, de metall o una simple funda de tela que contenia la neu.
– Amb les invasions bàrbares s’inaugura un període obscur a Occident pel que fa a l’ús de la neu. Seran els àrabs els continuadors i del augment d’un actiu comerç internacional de neu i gel a la zona Mediterrània oriental i el Pròxim Orient.
– A partir del s. X, l’ús de la neu arribarà al món islàmic peninsular i al comerç d’aquest element serà freqüent a Còrdova i a Mérida.
– A l’Espanya cristiana medieval era bastant coneguda i utilitzada la tècnica de la neu per a refredar i conservar aliments. Amb tot la seva utilització degué constituir una part dels luxes dels cortesans.
– A la fi del s. XIV i al XV, l’ús de la neu als regnes peninsulars era ja habitual entre la noblesa i les classes altes.
Segons uns treball de P. Boira i Muñoz, El comerç de la neu a la Plana de l’Arc, (Castelló), fou en aquestes terres i a mitjans del segle XVI, quan s’introduí o s’inventà les tècniques de conservació de la neu en pous, caves o neveres.
Situació
Els pous de la neu es poden situar, dins de la població, fora o a l’entorn de la vila. Així tenim a les afores el de Guissona; el de Bellpuig , enfront de la gran escalinata de l’església, junt a l’Ajuntament; el de Tàrrega al carrer del Pou del Gel, prop del castell; els dos de Lleida estaven localitzats a la falda superior de la Seu Vella ; entre els situats dins de la mateixa població com els de Verdú, Guimerà, el de Cervera també està sota la plaça Major.
A Vallbona de les Monges hi ha restes de la volta a la plaça del monestir.
Al poble del Vilosell està soterrat prop de la muralla.
El d’Oliana està situat vora el riu de la Flor , als afores de la vila.
A Forés hi ha una partida que s’anomena “lo pou de la neu”, fora del poble.
El pou de Juneda, recuperat i restaurat, te 8 metres de diàmetre a la base i està situat al sud, prop del poble.
El pou d’Agramunt, era de propietat municipal i es troba “al tossal del convent”.
A Santa Coloma de Queralt hi ha un pou a les afores i dos més al santuari de Bell-Lloc.
Tots els pous de la neu o del gel són documentats entre els segles XVI al XVIII.
Aquests pous de gel facilitaven als veïns uns mitjans de refrigeració, especialment de begudes. Eren les primeres neveres del fred artesanal. Al segle XIX van deixar de ser útils.
La neu o el gel
La matèria primera era el gel o la neu. El gel provenia de l’aigua de fonts properes, basses, de sèquies artificials fetes exprés, on s’hi abocava l’aigua en basses de gran àrea però poca alçada, on es gelava i es guardava.
Un pou de gel buit és un espai que necessita de la seva conservació, neteja, el personal necessari i la matèria primera i que tot demana un ordre de col·locació. Si es comença a omplir, es posa al fons del pou, un gruix de rama de prop d’un metre, per evitar el remollir-se. A les vores, també s’hi posa material, per fugir del contacte amb les parets. Després es posa un pas de blocs separats entre ells per glaç, picat, rama i palla, S’estén un altre pis de rama petita i palla i a sobre un segon pis de glaç, i a així fins a omplir: es tapa tot amb palla i es procura que durant l’extracció el material resti sempre cobert d’una bona capa de palla.
Pel que fa a la recollida de la primera matèria i quan el glaç té 20 cm. de gruix a llavors és el moment de començar la campanya de recollida. L’utillatge de la indústria consistia en serres, ganxos, martells, destrals, sàrries i motlles per al tall regular el glaç.
El pou
El pou es tancava hermèticament, amb una pedra rodona, en la part alta de la volta de pedra i a nivell de la superfície de la plaça, en el cas de Guimerà. Per extreure el gel es necessitava uns tres homes: dos dins del pou i un fora per pujar els blocs de gel. Els que baixaven al pou per l’entrada lateral i descobrien i netejaven els blocs de gel i preparava en petits cabassos o sarrons, amb la palla oportuna, i segons el forat circular pel qual es pujava, possiblement amb una corriola i un torn, cada tros de gel i es carregava al carro, preparat amb sàrries i palla per transportar el gel. Cal pensar que aquesta operació es tenia que fer en hores de bon matí i de la millor fresca.
Pel desguàs de l’aigua que es produeix al fondre’s el gel, hi ha una canal que envia el líquid fora del pou per evitar el remolliment. Aquesta és dipositada en un pou lateral des d’on s’extreu mitjançant una politja. Amb tot cada pou del gel té el seu sistema per fer la neteja i el desguàs més oportú. En el cas del pou de Guimerà i tenint present els desnivells dels carrers i de la plaça, caldria buscar la sortida en el baixos de la casa propera del carrer de Jussà fins arribar amb una canalització fins al riu Corb.
Quan el producte estava preparat i arribaven els mesos calorosos, s’establia un important tragí de neu o de gel fins als llocs de consum.
Començava el negoci del gel i s’establien xarxes de distribució local, comarcal i regional.
Funcions
Les funcions serien les de facilitar als veïns un mitjà còmode de refrigeració.
– La primera de les funcions seria per a la conservació d’aliments, com era el peix, per possibilitar el trasllat terra endins.
– En segon lloc, l’ús terapèutic, el qual té una continuïtat des del món clàssic.
– Medicinal: Juan Aranda(1986), en parlar de Còrdova, descriu bé les finalitats terapèutiques del gel: “tallar hemorràgies, rebaixar la febre, combatre inflamacions i suavitzar el dolor (mal de cap, cremades…)” La venda de neu a l’hivern era obligada per la presència de malalties. Era una de les preocupacions de que no falti la neu per als malalts.
– En tercer bloc , l’ús gastronòmic, tant per a refredar aigua, vi i altres begudes, com per a la preparació de gelats i xarrups, segons les zones. Es a dir, refrescar les begudes, fossin o no alcohòliques, un cop arribat l’estiu i que s’acostumaven a barrejar-les amb gel. En la majoria dels arrendaments públics de venda a la menuda de licors i vins , s’obligava que es disposés de gel per al consum de la població durant la temporada de calor. Així doncs, podem parlar del gel com d’un mitjà de conservació, sobre tot, de determinats aliments (peix, fruita, carn).