Encara estic commogut per la sobtada mort del Joan. Des que la Carolina, la seva dona, ens va assabentar a la Mercè i a mi de la seva greu malaltia no havíem deixat de pensar en ells, però feia quasi dos mesos que no ens havíem vist per diferents circumstàncies. Aquest dissabte 9 de novembre teníem previst anar a veure’ls a casa seva abans de dinar quan els hi anés bé.
No va ser així perquè el dissabte pel matí, mentre estava a Cal Moretes esmorzant, tot d’un plegat el Joan va treure el cap per la porta del bar, no m’ho podia creure. No va entrar sinó que va decidir, com acostumava a fer, asseure’s a una taula de fora malgrat que feia una mica de fred. Quina va ser la meva sorpresa que em vaig aixecar d’on era i vaig anar a asseure’m al seu costat. Estava sol, perquè en contra de la voluntat de la Carolina va voler anar tot sol a menjar-se unes arengades que tan bé prepara la Roser i que tant ens agraden a tots dos.
Vaig trucar a la meva dona per assabentar-la que estava amb ell per tal de que li fes saber a la Carolina quan la telefonés. Vam estar parlant mes d’una hora els dos sols. Vaig iniciar la meva conversa preguntant-li com estava i la seva resposta va ser,.. “Bé, em sento bé. Tenia moltes ganes de venir a menjar arengades, per això no he esmorzat a casa”. En cap moment vam parlar de la seva malaltia doncs vaig deixar que fos ell qui portés la dinàmica de la conversa, que es el que habitualment acostumava a fer a menys que tu el forcessis a canviar-la. Si no vam parlar-ne, és perquè ell no en tenia ganes. Com a gran metge que era tenia molt clara la seva situació i segurament en les coses que el preocupaven, jo no el podia ajudar gaire.
La conversa que vam tenir va ser bastant fluida. En algun moment li costava dir alguna paraula però si li tardava en sortir ens la saltàvem i ja està. Ell no va deixar per això de portar la conversa.
Vam estar parlant d’algunes coses que havia deixat de fer, d’anècdotes divertides que ens feien riure, i del que tenia previst fer en els propers dies. Tenia previst tornar a retrobar-se amb alguns amics i companys de professió. Va parlar-me d’un gran cirurgià de Valencia (em sembla recordar) al que apreciava molt, que assabentat de la seva situació, l’havia trucat perquè volia venir a veure’l aquesta setmana a Barcelona per dinar plegats i parlar de les seves coses doncs feia temps que no es veien. Aquesta trobada li feia molta il·lusió.
Durant la conversa, com és habitual all lloc on érem, per davant de la nostra taula anava passant gent que a alguns d’ells jo no els coneixia, cosa que m’acostuma a passar, però ell, quan li preguntava, em va dir, com sempre feia, qui era cadascú d’ells. Ell estava també pendent de si baixava la Carolina doncs havien d’anar a comprar a Tàrrega. La Carolina va arribar i vam continuar la xerrada una mitja hora més amb un to divertit, com sempre que ens trobem, fins que ells van marxar i jo també.
El Joan sempre ha estat per a mi un gran amic, ambdós som nascuts a Guimerà i de la mateixa quinta, la del 1957. Tot i que els seus pares van emigrar a Barcelona aviat i que jo a partir dels 9 anys vaig anar a estudiar intern a la Seu d’Urgell, ens anàvem veient gairebé tots els estius a Guimerà. Sempre hem tingut una manera de fer i de veure la vida semblant que ha facilitat que quan ens trobàvem congeniéssim en moltes coses, lo qual sempre ens feia sentir a gust.
S’acostuma a dir quan algú ens deixa, que era una bona persona. No vull dir que no sigui cert, doncs en general hi han moltes més bones persones que de les altres, però en un moment tan trist com aquest acostumem a perdre la objectivitat i som bondadosos en l’adjectiu. Faig aquesta reflexió perquè jo vull dir que el Joan ha estat una molt bona persona i la grandiositat de l’adjectiu no es pròpia del moment sinó que la baso en algunes coses que vull deixar-les escrites en aquest document. Destacaré, per a mi, les dos més rellevants.
Dic que el Joan ha estat una molt bona persona per la gran responsabilitat amb la que ha exercit la seva professió. Ell va decidir exercir en la medicina pública i ho va fer a plena dedicació per la exigència de la seva especialitat com a cirurgià i com a professional amb una posició d’alta responsabilitat. Quan jo li preguntava perquè no exercia en paral·lel en la medicina privada i així complementava de manera important els seus ingressos, ell em responia que per responsabilitat no es podia permetre no estar en les millors condicions possibles davant les llargues i complicades intervencions quirúrgiques que regularment havia d’afrontar.
Ja em direu quantes entitats mèdiques privades de tot el mon no haurien volgut tenir a un cirurgià que va ser investigador principal del grup en Patologia hepatobiliopancreàtica de l’IDIBELL i cap de secció del Servei de Cirurgia General i Digestiva de l’Hospital Universitari de Bellvitge a lo que s’hi ha d’afegir que va rebre el premi “Pere Virgili” l’any 2021 que reconeix al millor cirurgià espanyol pels mèrits obtinguts al llarg de la seva vida professional i que també va estar nominat Membre Honorari de la Societat Catalana de Cirurgia.
Dic també que el Joan ha estat una molt bona persona per la seva generositat i predisposició a ajudar a qui li ha demanat ajuda. Li conec casos d’haver ajudat en situacions molt complicades a persones que li han demanat ajuda i en prou feines coneixia. Mai ha demanat res a canvi per cap d’aquestes ajudes que tenen l’etern agraïment de qui les ha rebut.
També he estat pacient d’ell en una intervenció quirúrgica que em va fer fa dotze anys i això em fa formar part de la família d’agraïts per haver-nos resolt el problema que teníem. Tot i l’amistat que ens unia penso, pel que vaig veure, que vaig tenir el mateix grau de satisfacció per la seva atenció i tracte que qualsevol altre dels seus pacients. Tenia una atenció molt propera i professional que generava confiança a tothom.
Ahir volia posar-me a fer aquest escrit i no el vaig poder fer. Ara que l’acabo de fer penso que si ho hagués fet ahir m’hauria sentit abans millor. Quan escrius, moltes vegades te’n adones de coses que mai les hauries vist amb la mateixa amplitud i claredat que després d’haver-les escrit.
Voldria haver fet justícia amb el que el Joan es mereix pel que ens ha deixat a tots els que em tingut el privilegi d’interactuar, sigui pel que sigui, amb ell i no tinc cap dubte de que ha estat una persona que ha contribuït amb tot el que ha fet en la seva vida a que aquest mon sigui una mica millor.
Molt agraïts per tot Joan!!!
Descansa en pau. Estaràs sempre amb nosaltres!!!
Pasqual Prous Miró
11/11/2024