Les celebracions religioses de la Setmana Santa començaven el Diumenge de Rams amb la benedicció dels rams que antigament només eren d’olivera i de llorer. Posteriorment, feren acte de presència les palmes i palmons que es presten a més lluïment. Els rams, tant els més luxosos com els més modestos, es guarnien amb llaços i fils lluents, i s’hi penjaven les llaminadures que, acabada la festa, feien les delícies dels infants que els havien portat. Els rams beneïts es penjaven a l’exterior de les cases, als balcons i a les eixides, perquè servissin de protecció contra tempestes i tota mena de mals.
De les solemnitats religioses del Dijous i Divendres Sants, en els seus aspectes populars, cal ressaltar el que fa referència al monument i a les processons.
El monument o cadafalc que es bastia al temple per estatjar aquells dies el Santíssim Sagrament, era una obra en la realització de la qual contribuïa tot el poble, aportant els elements necessaris per al seu guarniment: palmes i rams beneïts el diumenge anterior, testos de flors, garlandes construïdes ex profeso, maigs, etc. Rebia el nom de «maig» el test on s’havia sembrat gramínies o lleguminoses, blat, ordi, faves, pèsols, etc. i s’havien fet créixer a la fosca, d’ordinari al celler, per tal que la planta no es tornés verda. Els maigs eren un element important i molt utilitzat per guarnir els monuments.
A les desfilades processionals dels dies sants, hi participava molta gent, no solament amb la seva assistència, sinó també en la preparació dels passos amb imatges, o simplement amb objectes, relatius a la Passió del Senyor. A les processons del vespre era imprescindible portar llum: atxes, blendons o ciris, segons la devoció o les possibilitats de cada fidel. També era freqüent veure penitents amb vestes i a peu descalç. La música fúnebre, quan n’hi havia, i els cants i melodies adients a l’acte, contribuïen a proporcionar-li una solemnitat realment extraordinària.
Els oficis de tenebres dels dies de la Setmana Santa s’acabaven amb el simbòlic terrabastall que popularment era conegut com «matar jueus». La mainada gaudia de valent picant amb estaques o macetes de fusta damunt les lloses del paviment del temple, o fent soroll amb els carreus.
Des dels oficis del Dijous Sant fins al toc d’al·leluia del Dissabte de Glòria, els pobles vivien immersos en un ambient silenciós i trist, fidel reflex dels sentiments religiosos propis d’aquelles diades. El trànsit rodat es reduïa al mínim indispensable, les matraques de fusta substituïen l’alegre repicar de les campanes, no se celebrava cap espectacle i la gent pietosa es dedicava a visitar monuments, de la pròpia localitat i dels pobles veïns.
Als actes penitencials, dejunis i abstinències, prescrits per l’Església, algunes persones hi afegien mortificacions voluntàries, com per exemple l’anomenat «dejuni de les campanes», que consistia a no menjar res durant els dos dies que les campanes restaven mudes.
Propi del Dissabte de Glòria, una vegada les campanes havien alegrat el poble, era el ritual del Salpàs o Sal-i-ou. E1 sacerdot recorria els carrers i aspergia les llindes de les portes amb una barreja d’aigua beneita i sal. Els veïns corresponien amb una ofrena, d’ordinari ous en quantitat variable i d’ací segurament venia el nom popular de la cerimònia.
Les caramelles
Fins a les darreres reformes litúrgiques, el toc d’al·leluia tenia lloc el Dissabte Sant al matí, que aleshores s’anomenava i era realment el Dissabte de Glòria. En aquelles èpoques les caramelles sortien a cantar el mateix dissabte, una vegada s’havien llençat al vol les campanes per celebrar la resurrecció del Seny
Els grups de caramellaires no es limitaven a cantar als seus pobles, sinó que acudien també a les localitats veïnes i, si durant el dissabte no tenien temps per anar a tots els llocs que havien programat, aprofitaven per aquesta finalitat el diumenge de Pasqua i fins i tot el diumenge posterior. Entre els pobles de la contrada es produïa un intercanvi d’actuacions de caramellaires i tots els grups rivalitzaven per veure qui ho podia fer més bé.
Antigament la major part dels donatius que rebien els caramellaires de la gent que els escoltava, eren en espècie: ous, aviram, conills, etcètera. Aleshores tothom tenia corral i més que treure diners preferien obsequiar amb el que tenien a l’abast.
En la indumentària del caramellaire era imprescindible la barretina vermella i sovint es passava per alt algun dels altres elements: camisa blanca, faixa, espardenyes envetades. L’estendard de cada grup, les ballestes i paneres, eren un complement indispensable. Els obsequis que s’oferien als oïdors eren, invariablement, cigars als homes i flors a les senyores i senyoretes.
La mona
Era costum que per Pasqua els padrins de fonts obsequiessin amb una mona els seus fillols, fins que aquests feien la primera comunió, perquè aleshores ja es consideraven adults, ja no eren criatures i el present de la mona se suprimia. Cal tenir en compte que antigament la primera comunió no s’acostumava a rebre fins als dotze o tretze anys.
Les mones tradicionals, les que més abundaven en temps pretèrits a les nostres contrades, eren simples pans de pessic amb ous a sobre, en algunes ocasions tants ous com anys tenia el fillol.
El dilluns de Pasqua sempre ha estat dia d’anar a menjar la mona, la dels padrins, o la que s’elaborava a casa, o s’adquiria a la botiu, si no hi havia menuts a la família. El típic d’aquell dia era sortir al defora, a dinar o simplement a berenar, i la mona per postres. A tots els pobles hi havia indrets apropiats per anar a menjar la mona i també s’aprofitaven per aquesta finalitat els nombrosos aplecs que en tal dia se celebraven.