La casa típica de les nostres contrades estava constituïda per uns baixos destinats a serveis de l’activitat pròpia del seu estadant: estable, graners, obradors, botigues, magatzem, cotxera, etc. Una o dues plantes com a vivenda de la família i la darrera planta com a golfa. Amb freqüència el celler era subterrani, per sota de la planta baixa. Amb rares excepcions, cada família ocupava la totalitat d’un edifici.
D’ordinari la porta del carrer només es tancava a les nits i si durant el dia la casa quedava sense ningú, sovint es deixava la clau al pany o amagada a la botera o gatonera.
Habitacions
A les habitacions de dormir hi abundaven les alcoves, closes amb cortines. Els llits de fusta tornejada i els matalassos de llana mai no han estat uns elements estranys a les nostres contrades; però també hi havia màrfegues de palla i llits de posts i bancs a les cases més humils.
Elements imprescindibles d’un dormitori complet eren el gerro de l’aigua i el rentamans, on es realitzava la higiene personal a falta d’aigua corrent.
Parament de la cuina
La cuina era presidida pel foc a terra amb tots els estris complementaris: escremalls o cremalls, els llémens per sostenir les olles per les anses, el mosso o mossa per dipositar-hi el plat o la cassola, els tres-peus, els aumolls o molls, etc.
El parament de la cuina incloïa, entre altres estris, paelles de ferro o d’aram, olles i tupins de terrissa, plats de ceràmica fosca, culleres i forquilles de fusta. L’aigüera de pedra amb càntirs de Verdú al seu damunt i a terra, molt a prop, la tenalla de l’aigua on aquest element hi era emmagatzemat. Sota els fogons hi havia la cendrera, un indret on diàriament s’hi dipositava la cendra que es recollia a la llar de foc.
L’aigua es bevia en selló i el vi en porró; a l’estiu els sistemes de refrigeració del beure era portar el recipient al celler o en algun altre indret fresc de la casa, o posar-lo a la serena durant la nit.
Servei d’aigua
A les nostres contrades de fonts d’aigua potable no n’hi ha gaires, per aquest motiu pel consum de boca es feia ús de les cisternes casolanes i de les anomenades «basses bones». Quan l’aigua encabida en aquests indrets no era suficient per atendre totes les necessitats de la casa, per abeurar els animals, per rentar la roba, etc., es gaudia de les altres basses i dels pous. I també de l’aigua dels rius, directament o a través de les segles molinals.
Passar bugada
Sovint la roba s’havia de rentar amb aigua crua, la qual cosa no permetia una labor acurada. A fi de sotmetre la roba blanca a una neteja i desinfecció completes, de tant en tant, a criteri de la mestressa, es passava bugada. El cossi per passar bugada podia ser de terrissa, de fusta o de metall, fins i tot es podia aprofitar una pica de pedra. L’esmentat recipient tenia una obertura lateral, prop del fons, per on s’escorria l’aigua del seu interior.
Dintre el cossi s’hi col·locava la roba i al damunt, entre dos draps ben nets, s’hi posava un sostre de cendra de la que s’arreplegava al foc a terra. Prèviament la cendra s’havia porgat per tal de separar-ne tot rastre de carbó o altres impureses.
Passar bugada consistia en anar tirant al cossi, preparat com s’ha dit anteriorment, aigua escalfada en una caldera que al passar a través de la cendra es convertia en lleixiu. Quan la roba del cossi estava ben amarada, el líquid que sortia per l’obertura del fons era recollit en un recipient i retornat a la caldera per continuar el procés esmentat. L’operació es realitzava sense parar durant unes hores, fins que la mestressa considerava que ja n’hi havia prou.
La roba bugadejada era posteriorment esbandida amb aigua clara. La pràctica de la bugada proporcionava a la roba blanca una agradable flaire de net, a més de blanquejar-la i desinfectar-la.
El sabó per rentar la roba i també el que es feia servir per altres usos domèstics, era de fabricació casolana, elaborat mitjançant el tractament amb sosa dels greixos i sucs sense utilitat comestible.
Llum i calefacció
A falta d’energia elèctrica, els sistemes més habituals d’il.luminació eren les espelmes i sobretot els llums d’oli; també es feien servir els llums d’acetilè.
A l’hivern, el principal mitjà de calefacció era la llar de foc, el foc a terra, i per aquest motiu la majoria de les famílies feien vida a la cuina. També hi havia brasers que permetien una rotllana al seu entorn i braserets petits que les dones fredoliques no abandonaven mai per tal de poder-se escalfar els peus.
L’anomenat «ruc» era un braseret protegit per una estructura de llistons de fusta, que posaven al llit entremig dels llençols per escalfar el llit una estona abans d’anar a dormir. Per aquesta finalitat també s’utilitzaven ampolles d’aigua calenta i rajoles escalfades al foc i embolicades amb draps.
L’estable dels animals era l’estança més caldejada a les cases de pagès. Durant les llargues vetllades de l’hivern amb freqüència es triava l’estable del carrer que reunia més bones condicions d’espai i de temperatura i s’hi aplegaven les veïnes per cosir o fer mitja; l’oli per alimentar el llum que proporcionava la migrada il.luminació el portaven, un dia cada una, les mestresses assistents.