.
SEMBRAR
BIRBAR
SEGAR
BATRE
VEREMAR
COLLIR LES OLIVES
La preparació de la terra
La feina bàsica del pagès era preparar la terra per tal que els diferents conreus poguessin desenvolupar-se en òptimes condicions, i això valia tant per als camps de cereal, com per a les plantacions de vinya i d’olivers, que eren els tres conreus més importants de les nostres contrades; de vegades sols i sovint associats.
Aquesta preparació s’aconseguia, en primer lloc, llaurant la terra una, dues o tres vegades, operacions que rebien els noms, respectivament de «emprimar», «mantornar» i «tercejar». Les «maces d’estarrossar», els «estarros-sadors», els «postejadors» i les «curres», xafa-ven els terrossos i deixaven la terra plana. Les «reus de cinc relles» i posteriorment els anomenats «cultivadors», servien per remenar i afinar la terra llaurada i, juntament amb els «rascles», també s’utilitzaven per colgar la llavor després de sembrar.
Antigament, la feina d’adobat es reduïa exclusivament a l’aportació de fems elaborats al femer. El «femer» era un espai enclotat, d’ordinari al peu de l’era, on s’hi dipositaven, periòdicament, el producte de la neteja d’estables i corrals i els «pallots» sense cap altra utilitat. Qualsevol matèria orgànica era apta per a fer fem i tot s’aprofitava en aquelles èpoques. Per afavorir la barreja i la descomposició dels materials amuntegats, els femers es remenaven de tant en tant, d’ordinari després d’una bona pluja, perquè la humitat ajudava a la fermentació. Era creença general que els femers s’havien de remenar en lluna vella perquè el resultat fos òptim en l’elaboració del fem.
Al temps convenient, el fem es transportava al camp i es colgava amb una bona llaurada. En alguns indrets, el transport es realitzava a bast, però, si els camins i la situació de la finca ho permetien, era molt més pràctic fer-ho a carretades. El fem es feia caure del carro amb els «eixartells» i es distribuïa en uns munts anomenats «ferrades»; posteriorment, s’esbarriava amb la «forca de ferro».
Cremar «boïcs» era una pràctica bastant estesa, principalment als horts. Repartits a rengleres al camp que es volia boigar, es feien munts de llenya i de botges que es cobrien de terra i s’hi calava foc.
Una vegada acabada la combustió, la terra recremada i la cendra s’esbarriaven fins a deixar la parcel·la plana com abans. Per cobrir els boïcs s’utilitzava la «vuitena». Els «boïcs» també rebien el nom de «formiguers».
Amb aquesta pràctica es destruïen les llavors de les males herbes i la cendra que proporcionava, a més d’afavorir el maneig de la terra, aportava al terreny els elements minerals procedents de les plantes cremades.
SEMBRAR
Per sembrar a mà es distribuïa el camp en llenques o parcel·les anomenades «pórques», mitjançant uns rengs de muntets de terra que rebien el nom de «cussols». Les pórques es feien de nou o deu passes d’amplària per tal que el gra esbarriat pel sembrador pogués arribar fàcilment a una i altra banda. Als plantats els bancals dels quals tenien, si fa o no fa, aquesta amplada no calia fer-los cussols.
El gra es portava en un cabàs penjat a l’espatlla amb una corretja i sostingut per la mà d’aquell cantó a l’altra ansa. Amb la mà lliure, d’ordinari la mà dreta, es llençava el gra a ruix, acompassant el ritme del moviment a la marxa del sembrador: a la primeraassa, la mà anava al cabàs a buscar el gra i a la segona el llençava, esbarriat, al camp.
A cada pórca s’hi feien tres o quatre passades, segons el costum i la tècnica de cada sembrador; i si aquest no tenia prou traça en la perfecta distribució de la llavor, en néixer el sembrat es coneixien les passades: en unes franges era més espès i en unes altres més clar; aleshores es deia que el sembrat «porquejava», o sigui que es coneixien les pórques.
Els adobs químics també es llençaven amb el cabàs, semblantment com el gra, d’ordinari immediatament abans de sembrar. La vigília a la nit calia haver fet la barreja dels diferents elements: superfosfat i sulfat amónic. L’ús del clorur de potassa no estava tan generalitzat.
Sembrar era una feina molt penosa i quan es carregava el carro al matí semblava que es canviava de casa entre llavor, adobs, eines i guarniments, menjar per a les bèsties i per a les persones, etc.
BIRBAR
Birbar, o sigui treure les males herbes dels sembrats, era una feina primaveral realitzada principalment per les dones. Era una labor aparentment senzilla, però penosa, perquè sempre s’havia de treballar ajupit.
Antigament es formaven colles de birbadores; una feia de cap de colla, anomenada «capitana», la qual dirigia el treball i contractava la feina.
Birbar era una feina pròpia de les tardes, quan ha desaparegut de les plantes 1’aigualera del matí. Començaven immediatament havent dinat i plegaven a posta de sol. Només paraven una estoneta per berenar.
El procediment era arrencar l’herba amb les mans i si es resistia la tallaven amb 1’aixadeta o caveguet. Agafaven el tros a llenques i abocaven l’herba a les vores quan tenien la faldada plena.
Les males herbes més abundants a les nostres contrades, que requerien el servei de les birbadores, eren les ruelles, les arbianes, els cards i els bàbols. Aquesta darrera, anomenada també púdigues i colet, era pròpia de les terres fortes i saladeres.
L’anar i venir de les colles de birbadores, alegrava el defora amb cançons i corrandes. Era una feina que oferia innegables al·licients a les interessades, perquè el treball en grup es presta a la conversa i al diàleg continuat.
SEGAR
Quan en arribar al juny les daurades espigues es colltorcen, ha arribat l’hora de segar, la feina més esperada pel pagès i, a la vegada, la que calia realitzar amb més urgència, perquè un cap de broma inoportú podia tirar per terra, juntament amb les espigues, les il·lusions i les esperances acumulades al llarg de l’any.
La mà d’obra
Al juny el dia és llarg i permet treballar moltes hores, però amb els sistemes antics de recol·lecció es necessitava temps i mà d’obra en abundància. Amb el personal que habitualment residia als pobles no n’hi havia prou i una munió de segadors, individualment o a colles, acudien a les nostres contrades a fer la campanya de la sega.
Quan més cap ací es generalitzà la utilització de les màquines de segar, agavelladores i lligadores, la necessitat de personal es reduí d’una manera considerable, però eren molt escasses les explotacions agràries que es podien valer dels propis mitjans humans i no necessitaven llogar gent durant alguns dies: homes per lligar garbes o dones per donar gavells. O per agarberar quan tota la feina es feia amb la màquina lligadora.
Les eines
Les eines més antigues i típiques del segar són la «falç», el «volant» i la «dalla». Al seu temps la dalla significà un gran progrés, una autèntica revolució en els sistemes de recol·lecció dels cereals, perquè permet de realitzar la labor amb molta més rapidesa; però per fer bona feina calia que el sembrat estès dret. Per aquest motiu, durant molts anys encara, es van utilitzar els volants, en els rodats ajaguts, i les falçs en mans de dones, per segar les parcel·les on el sembrat havia sortit clarors o s’havia quedat esquifit i curt.
El volant es manejava amb la mà dreta i l’operari, per protegir la mà esquerra, amb la que agafava les mates, d’un eventual cop de l’eina, utilitzava una mena de guant de fusta anomenat «esclopet».
1) Falç. 2) Volant. 3) Esclopet. 4) Garrot de lligar garbes. 5) Pot de la dalla. 6) Pedra d’esmolar. 7) Martell dels pics de la dalla. 8) Enclusa dels pics de la dalla.
(Museu Municipal d’Agramunt).
La dalla s’usava fent servir totes dues mans; el seu maneig era pesat i s’agafava a l’esquena. Aquests inconvenients els bons professionals els solucionaven anant ben faixats i mantenint l’eina tallent i afilada com una navalla. la qual cosa aconseguiren picant-la sovint i i completaven l’operació passant-hi la pedra d’esmolar de tant en tant. Picar la dalla era una feina delicada i calia actuar amb molta precisió; consistia a aprimar i fer sortir el tall de l’eina, picant amb un martell especial damunt una encluseta de ferro clavada a terra. El conjunt de martell i enclusa rebia el nom de «pics de la dalla». La pedra d’esmolar es duia en un pot amb aigua penjat a la cintura.
Tant la falç com el volant permetien una labor pulcra i acurada, no quedava ni una sola mata i l’operari ja deixava els gavells fets. La dalla deixava el sembrat tallat en una llarga renglera anomenada «rem», que després calia agavellar amb el «rampill» o bé arreplegar directament amb el «garrot» o «fus».
Entre la gent llogada era costum que a cada dallador li corresponia un lligador, el qual havia de donar l’abast a l’estesa que feia el primer; i el lligador no podia interrompre el treball per anar a menjar o a fer beguda, mentre no tingués lligat tot el que el dallador havia tallat al seu davant.
Posteriorment es va introduir la sega mecànica amb màquines arrossegades per animals. Hi havia les màquines «agavelladores» que tallaven el sembrat i deixaven els gavells fets, i les màquines «lligadores», més voluminoses i complicades, que feien la garba i la deixaven anar a terra. Les garbes de lligadora eren petites i estaven lligades amb un fil especial.
Les màquines agavelladores més abundants als nostres camps eren les tirades per un parell de mules, però també n’hi havia de més petites que funcionaven amb un sol animal. De lligadores no n’hi havia tantes, pesaven més i totes requerien un parell molt bo i millor tres animals.
Els procediments
Cada dos o tres gavells es feia una garba, la qual es lligava amb vencills. L’ordi que té la tija més trencadissa s’acostumava a lligar amb vencills d’espart; però el blat, la mata del qual és més flexible, permetia fer vencills del mateix blat, enllaçant i cargolant dues manades per sota de les espigues. Per lligar la garba amb aquests vencills fets del mateix blat, s’utilitzava el garrot o fus.
Una vegada lligat el sembrat d’un tros calia agarberar, o sigui amuntegar les garbes en garberes. Les garberes s’acostumaven a fer de tres de peu i una coberta, amb una altra garba a cada cap per cloure la renglera. Eren uns munts rectangulars, més o menys llargs segons la collita obtinguda, i si estaven ben fetes, mirades de front i comptant les garbes visibles a l’observador, només calia multiplicar per quatre -tres de peu i la coberta- per saber les que hi havia a cada garbera, afegint-hi, naturalment, les dues escadusseres dels caps.
A la terra campa, les garberes s’orientaven de manera que les garbes de la coberta donessin de cara a migdia, en primer lloc perquè el sol acabés de colrar les espigues i també perquè els vents dominants a l’estiu -sud-est, sud i sud-oest- rellisquessin pel damunt i no les fessin caure. Als plantats es feien les garberes paral·leles a la direcció del bancal, fos la que fos la seva orientació.
La labor de recol·lecció es completava passant pel tros el «diable», un instrument amb pues arrossegat per un animal, a fi d’arreplegar les mates de sembrat escadusseres que havien quedat entre el rostoll. Diablar no portava tanta pressa i aquesta labor no acostumava a realitzar-se fins després de segar, aprofitant els matins que sempre hi ha una mica d’humitat.
Una vegada plegades les diablades, o sigui les mates arreplegades amb el diable, el tros quedava lliure perquè hi entressin les espigadores o el ramat de bestiar, a arreplegar el que ja es considerava perdut.
Les espigadores
De bon matí, quan encara no s’hi veia, eren nombroses les dones que sortien a espigar pels camps agarberats i diablats. Feien manades entrellaçant i lligant les tiges del que recollien, i les espigues soltes, els anomenats «escuats», els posaven en bosses i saquets. El blat rarament s’escuava, però algunes varietats d’ordi, per exemple el de «sis carrells», hi eren molt propenses, sobretot si l’havien segat massa sec.
A mig matí les espigadores retornaven a casa, perquè al bat del sol espigar era una mala feina; aleshores estenien el gènere arreplegat en borrasses, a l’aire lliure, i quan havia passat la migdiada i les espigues eren ben resseques, les batien picant amb una pala de rentar o qualsevol altre estri equivalent. Després, aprofitant un indret on l’aire de la tarda hi passés acanalat, ventaven la batuda procurant deixar el gra el més net possible d’arestes. El producte de les espigades servia per alimentar l’aviram del corral familiar.
Els àpats i la jornada laboral
Al segar, més que mai, els pagesos eren matiners; quan començava a clarejar el dia -de vegades abans- ja eren al tros i començaven la tasca. Prèviament, abans de sortir de casa, havien fet beguda: havien menjat una mossada i traguejat del porronet de la barreja. Pa i xocolata, aiguardent, anís, mistela, moscatell, eren els ingredients habituals d’aquesta primerenca consumició.
Fins a esmorzar era quan es treballava més a gust, el sol encara no era fort i el sembrat, gràcies a l’aigualera de la nit, tenia un bon toc per lligar i agarberar. A les sis (sempre es parlarà d’hora solar) les dones portaven l’esmorzar: sopes bullides amb ou i encara millor si hi havia un granet d’all, i com a segon plat un tall del tupí amb suc de tomàquet o bé acompanyat d’un bocí de truita.
A les deu feien «deu hores» i a l’abast dels segadors hi havia una bona amanida de ceba i olives amb llonganissa seca o quelcom semblant.
A les dotze anaven a dinar i aleshores la parada era més llarga. De primer antuvi un plat d’escudella i l’entrant, d’ordinari, consistia en un guisat de carn de moltó, de conill, etc. Feien una estona de migdiada, o almenys reposaven en una ombra, perquè les mosques i la calor difícilment deixaven agafar el son i cap allà a les dues tornaven a la tasca.
A mitja tarda berenaven; primerament una bona plata d’enciam seguida d’una amanida de tomàquet i olives, l’acompanyament acostumava a ser un tall de pernil o de llonganissa seca, una esqueixada de bacallà, etc.
Quan les ombres de la nit s’ensenyorien dels camps, els segadors, suats i retuts, s’encaminaven cap a casa. El sopar era frugal: sopes, truita, i si la gana no empenyia un simple ou per beure i a dormir.
En els intervals dels principals ápats que s’han esmentat, també es parava una estoneta per reposar i fer beguda. Si venia de gust es menjava alguna cosa, per exemple un pa-i-all, per tal que el traguet de vi es posés més bé. S’han esmentat uns menús determinats, però en aquestes qüestions no es pot generalitzar, perquè l’abundància, la varietat i la suculència del menjar dels segadors, variaven molt segons els indrets i les èpoques. I segons el tarannà de l’amo o de la mestressa. Però sí que es poden enumerar unes característiques comunes en aquest aspecte de l’alimentació:
– El pa i el vi, de més o menys qualitat, eren abundants i sense limitació.
– Es guardava per a l’estiu el millor de la carn del porc confitada o assecada: llom, llonganissa i costella del tupí, el pernil i la llonganissa seca.
– El corral familiar era una font de proveïment, més que res ous i conills.
– Per fer postres es gaudia dels fruits de collita pròpia: ametlles, nous, figues, etc.
– De fora de casa els productes que més s’adquirien eren l’arròs, la carn de moltó, la pesca salada o en conserva.
Perquè el vi que es bevia al defora es mantingués mínimament fresc s’utilitzaven els anomenats «porrons garberers». Eren uns porrons de gran capacitat posats dintre d’una cistella i envoltats de palla; s’hi tirava aigua al damunt i la palla humida proporcionava una certa frescor. L’aigua es portava en cantiretes i sellons de terrissa negra, de Verdú.
Uns plats de terrissa vermella, petits, on pocs cullers hi cabien, eren coneguts com «plats de garber». La qual cosa fa suposar que en algunes hisendes eren utilitzats per donar menjar als segadors, que també rebien el nom de «garbers», perquè feien garbes.
BATRE
La feina tradicional del batre s’anomenava «batre a potes» perquè s’utilitzaven els animals de treball que cada casa de pagès posseïa. El batre consistia a xafar les garbes per tal de separar el gra de la palla i deixar ambdós productes en perfectes condicions d’utilització i de conservació. Per la multitud i diversitat de factors i elements que hi intervenien, la feina del batre era la més complexa de totes les que realitzava antigament la pagesia.
El batre tenia lloc a les «eres» i era un procés que començava a primera hora del matí i que, per anar bé, calia enllestir el mateix dia. Sol i vent eren els factors meteorològics imprescindibles perquè es pogués dur a terme la labor amb normalitat, per això, l’època més adequada per batre era el mes de juliol, quan el dia encara és llarg, el sol crema de valent i són rars els dies que a la tarda no fa unes hores de vent.
Aquella dita «Qui no bat al juliol, no bat quan vol» reflectia exactament la realitat; però, en anys de bona collita aquestes feines es prolongaven durant l’agost i fins i tot al setembre, perquè només es podia fer una batuda cada dia i s’estava ben content si diàriament es podia «fer net», o sigui, si es podia netejar, ensacar i desar el gra procedent de les garbes que al matí s’havien estès a l’era.
Un inconvenient greu per a batre era la falta de vent, la qual cosa provocava que s’hagués de deixar per a l’endemà el «munt» que aquell dia no s’havia pogut netejar. Però encara era més greu el «fer papada», la qual cosa succeïa quan amb la «batuda» estesa es posava a ploure; quan tornava a sortir el sol els batedors es feien un tip de remenar la batuda per tal de fer-la assecar i resultava més difícil com més avançada estava la trinxada de les garbes i hi havia més quantitat de gra assolat a l’era.
Sortosament, les papades no eren freqüents, d’ordinari les tronades es produeixen cap a la tarda i es veuen venir, aleshores es treia la palla a corre-cuita i s’amuntegava el gra barrejat amb el boll. Una vegada fet el munt la pluja destorbava, feia perdre temps, però no perjudicava.
Les eres
Les «eres» eren una superfície plana i endurida, de dimensions variables, però amb un mínim d’extensió perquè hi poguessin donar tombs els animals. D’ordinari les eres eren d’argila, que és el tipus de terra més adequat perquè el sòl quedi ben dur i llis.
Una vegada acabada la campanya del batre les eres s’empallotaven, o sigui, es cobrien amb una capa de palla de més mala qualitat anomenada «pallot». Amb aquesta protecció es volia evitar que les humitats i els gels de l’hivern deterioressin el paviment de l’era. Durant la primavera, aprofitant que el terreny era humit després d’una pluja, les eres es rebatien. «Rebatre» l’era consistia a passar-hi el «rodet» arrossegat pels animals per sobre 1’empallotada, per tal d’atapeir el terreny i fer desaparèixer les clivelles que s’hi haguessin pogut fer durant l’hivern.
Arribat el temps del batre les eres es netejaven de tot aquell pallot i de les herbes que enmig havien nascut. Aquesta operació rebia el nom de «raure» l’era i s’hi utilitzaven unes pales expresses; també es feien servir pales normals amb el tall recte i afilat.
Les «raïces», o sigui, el producte de la raguda, s’apartaven en una vora i s’aprofitaven per fer fem. Una vegada neta i escombrada l’era estava a punt de rebre les garbes.
Orientades a migdia, en espais oberts on l’aire pogués circular lliurement, les eres feien companyia a les cases en els pobles rurals. Els indrets on abundaven les eres s’anomenaven «erals ».
Sobretot en termes extensos, moltes finques allunyades dels nuclis de població disposaven d’era pròpia. El mal estat dels camins i la precàrietat dels mitjans de transport de les garbes, feia aconsellable batre a la mateixa finca. D’aquesta manera només calia portar fins a casa els sacs de gra recollits.
Normalment les eres, a més de l’espai destinat a xafar les garbes, disposaven de cabanes i corrals, i algunes de més importants de «pallisses» per encabir la palla. Adossat a les parets d’aquestes construccions, al temps del batre sovint s’hi bastia un «ramer», que com el seu nom indica, era un sostre de rames o de xisca que s’aguantava amb el suport d’uns pals plantats a terra. A l’ombra del ramer hi passava més la fresca que a l’interior de la cabana; però la màxima comoditat en aquest sentit per als batedors, es donava quan a la vora de l’era hi creixia un ramer natural: un arbre ufanós, d’ordinari una alzinera, un lledoner o un om.
Els instruments
Les garbes es transportaven del tros a l’era amb el carro d’escalada equipat amb «estaquirots» i «vano» per tal de poder augmentar el volum de la càrrega. En indrets on només hi havia «camins ramalers» també s’havien transportat amb arguens damunt l’esquena de les bèsties de càrrega.
Tirats pels animals i per tal de xafar i trinxar la batuda, hi havia «rodets», «curres costellades», «trills» i «escaletes». També s’utilitzaven altres estris amb pues encara que no fossin pròpiament per batre, com per exemple el «diable». La «dolça» es feia servir per transportar, arrossegant, el gra barrejat amb el boll fins al munt i també la palla fins al peu del paller.
L’eina manual més representativa del batre era la «forca», de fusta de lledoner. Cada forca constava d’un mànec i d’un nombre variable de pues o «pollegons». Hi havia la forca de «dos pollegons»; la «triansa», amb un major nombre de pues i més arronsades; la «panera», com el seu nom indica, era una forca grossa per manipular la palla. El «forcat» era una forca de dos, però més llarga i més doble, que es feia servir per enlairar les garbes en carregar el carro. També hi havia forcats amb les pues de ferro.
Igualment eren d’ús manual els «rasclets», les «escombres de granellons», les «pales de fusta», els «erers», les «mesures», els «porgadors» i els «cabassos».
La batuda
S’entenia per «batuda» la quantitat de garbes batudes en una sola vegada; però també es donava el mateix nom al conjunt de les operacions realitzades amb aquesta finalitat al llarg del dia.
Entrar la batuda. – Quan la proximitat de les terres ho permetia, cada dia s’«entrava batuda», és a dir, es portaven a l’era les garbes que s’havien de batre, les quals normalment oscil·laven entre dues o tres carretades. Cal tenir present que la capacitat del carro de cada pagès guardava una proporció amb la força en animals i homes que hi havia a l’era, per tal de fer les batudes més o menys grosses. Quan les terres eren lluny i no era possible entrar la totalitat de la batuda diàriament, algun dia es parava de batre i es dedicava a portar garbes per tal de tenir-ne d’avançades.
Es marxava a buscar garbes a les primeres hores de la matinada, encara negra nit, per tal de tenir-les totes a l’era a la sortida del sol.
Al carro de les garbes hi anaven dos homes: l’un menava els animals i carregava el carro; l’altre -el «donador»- li donava les garbes amb el forcat i durant el trajecte, darrera el carro, tenia cura de la «màquina», o sigui, del dispositiu de frenat que s’utilitzava a les baixades per tal que la baluerna del carro no empenyés excessivament l’animal que hi anava enganxat.
Carregar bé un carro de garbes era tot un art; calia procurar que una no sortís més que l’altra, les laterals clavades als estaquirots i les del davant -damunt el vano- i les del darrera, amb les espigues a mà de dins. Es cloïa la càrrega amb un reng de garbes a tot el llarg del carro que s’anomenava la «creuera», per damunt de la qual hi passava la soga que enganxada al davant i estrebada pel darrera, subjectava tota la carretada.
Estendre. – L’operació d’«estendre», de bon matí quan les garbes ja eren totes a l’era, comprenia tres fases. En primer lloc distribuir les garbes per l’era, una a tocar de l’altra, amb les parts exteriors de l’estesa formant circumferència. Calia després deslligar-se, desfent o tallant els vencills o els lligadors; i finalment remenar i esparpallar les garbes esteses amb la forca de dos pollegons.
Una vegada estesa la batuda els batedors anaven a esmorzar; mentrestant el sol s’enfilava cel amunt i començava a ressecar les espigues, i les tiges que poques hores més tard es convertirien en palla.
Les tandes. – En haver esmorzat, s’enganxaven els animals als estris esmentats anteriorment i, guiats per un home, se’ls feia donar tombs pel damunt de la batuda, fins que aquesta quedava plana i atapeïda. Aleshores, es deixaven reposar els animals en una vora i els homes, amb les forques de dos pollegons giraven la batuda. «Girar» la batuda consistia a remenar-la i estovar-la, de la mateixa manera que s’havia fet en estendre. L’operació de Fer donar tombs als animals per damunt de la batuda rebia el nom de «tocar» i cada període entre girada i girada era una «tanda». Les tandes duraven aproximadament una hora i els batedors es repartien el tocar per torn. Els qui no tocaven aprofitaven el temps per descansar, després d’haver arreplegat i escombrat els grans que hi poguessin haver esbarriats al volt de la batuda.
Aquell enfarfec de tiges resseques que a la primera tanda s’entortolligava a les cames i esgarrinxava els peus dels batedors, a poc a poc anava perdent consistència i agressivitat. Cada vegada de girar era més fàcil remenar la batuda i augmentava l’espessor del gra a la sola de l’era. Venia un moment que les espigues estaven totes engranades files tiges, xafades i a bocins, reverberaven lluentes al sol que queia a plom. Aleshores es deia que ja s’havia «fet palla» i es desenganxaven els animals.
Es feia palla més o menys aviat segons la varietat de cereal batuda. L’ordi gairebé sempre en tenia prou amb les tandes del matí; però el blat reclamava tornar-hi havent dinat. Aquesta darrera tanda, al cop de la migdiada, rebia el nom de «tanda de torrar», perquè era quan el sol picava més fort.
Ventar i treure la palla. – A la tarda els batedors es dedicaven, amb l’ajuda del vent, a treure la palla del damunt de l’era i deixar-hi només el gra barrejat amb el boll, que posteriorment era arreplegat en un munt.
Amb la forca de dos pollegons i sempre a favor del vent, s’aixecava la palla més llarga i s’anava acompanyant fins a la vora, fora de la batuda. Després amb les forques trianses i el rampill es feia la mateixa operació amb la palla més menuda, fins que a la sola de l’era només hi quedava el gra barrejat amb el boll. Per treure la palla grossera també s’utilitzaven uns estris amb pues, com una mena de rampills grossos, amb dos braços, que feien més feina que les simples forques de dos.
A continuació s’arreplegava el gra barrejat amb el boll i se’n feia un munt al cap de l’era. Per aquesta operació s’utilitzaven els «rasclets», que també rebien el nom d’«estirassos», o bé la «dolça» tirada per un animal. Amb les «escombres» es completava la labor i es deixava l’era neta.
Com que treure la palla de tota la batuda en una sola etapa hauria estat massa dificultós, es dividia l’era en parcel·les anomenades «colls». La palla del primer coll s’arrenglerava fora de la batuda, formant un semicercle, i la dels altres colls es dipositava en l’espai que deixaven lliure els seus immediatament anteriors. Els rengs de palla resultants de l’operació de ventar també s’anomenaven «colls», igual com les parcel·les esmentades. D’ordinari es feien tres colls i només les eres molt grans en necessitaven més per treure la palla amb facilitat.
La feina de ventar era molt agradable quan el vent bufava suau i seguit. En temps quiet o amb aire de direcció variable, la situació canviava i aleshores la palla s’havia de treure a «punta de forca», s’hi passava molt més temps i la labor no quedava tan perfecta.
Desembollonar. – Si primer s’havia tret la palla, ara calia separar el gra del boll. Treure la palla, amb més o menys dificultat, era possible fer-ho sense vent, però per a «desembollonar» aquest element era imprescindible i quan el vent no bufava tot quedava paralitzat.
Hem vist que el gra barrejat amb el boll s’havia amuntegat al cap de l’era. Desembollonar consistia en aixecar i llençar enlaire amb les forques trianses l’esmentada barreja; el gra, més pesat, queia a terra al mateix indret i el boll era endut pel vent un bocinet enllà, on es dipositava formant un coll. Aquesta operació de llençar enlaire es repetia una i altra vegades fins que barrejat amb el gra només hi quedava algun element més grosser: tronquets, pedretes, espigues mal engranades, etc. Les darreres passades del desembollonar es feien amb «pales de fusta», especials per aquest ús, perquè quan el gra ja era bastant net no era possible aixecar-lo amb la forca.
Ererar. – Els «erers», «ereres» o «garbells», que amb tots aquests noms es coneixia l’estri, eren uns porgadors grans, de planxa metàllica, més antigament de cuir, amb forats de dimensions variables segons el tipus de gra al qual anaven destinats. L’erer de blat tenia els forats més petits i el d’ordi més gossos.
Amb una cordeta es penjava l’erer en una forca de dos pollegons i l’home el sostenia amb les mans per l’altra banda. L’acció d’ererar consistia a sacsejar l’estri perquè caigués a terra, a través dels forats, el gra que amb una galleda o un cabàs s’anava dipositant al seu damunt per mans d’una altra persona. Quan havia caigut tot el contingut de cada abocada, amb un gest sobtat que requeria bastant traça, l’operari expel·lia un bocí lluny els residus de la porgada.
Els esmentats residus eren anomenats «espigada» i d’ordinari es destinaven a l’alimentació de les bestioles del corral. Només a les explotacions agrícoles que batien molts dies i que arreplegaven una quantitat important d’aquests residus, els sortia a compte fer una batudeta, al final de la campanya, de tota l’espigada recollida.
Ensacar i desar. – Net el gra només calia posar-lo en sacs i desar-lo a les sitges, botigues o graners. Si al cul del munt hi havia una mica de terra barrejada, s’utilitzava un porgador de malla fina per acabar-ho de netejar. Quan a les terres a mitges calia partir la collita, o bé per un altre motiu es feia precís mesurar el gra, s’utilitzaven «mesures de tres quartans», posteriorment el «doble decálitre», o bé es pesaven els sacs en una bàscula de les que encara es tenen avui a les cases de pagès.
Fer paller. – La palla era un element important en l’economia pagesa de l’antigor, només cal dir que era la base de l’alimentació dels animals de treball i la matèria primera en l’elaboració dels fems, el principal adob de l’època. Per tots aquests motius es tenia molta cura a treure de la batuda una palla ben feta, sobretot ben xafada, i posteriorment en la seva conservació.
Algunes eres disposaven de «pallisses», o sigui de coberts destinats a emmagatzemar palla, però la majoria dels pagesos feien «pallers» a l’aire lliure, en una vora de l’era. Els pallers de les nostres contrades eren de base rodona o rectangular, acabats els primers en punxa i els altres en una carena a dos vessants, com una teulada. Els de base quadrada no eren freqüents perquè resultava difícil l’acabament a quatre cares. La palla dels colls s’atansava al paller amb la dolça.
Fer paller era una feina delicada que s’acostumava a fer al matí a primera hora, quan degut a la humitat de la nit la palla tenia més bon toc; quan era calenta s’esllavissava amb facilitat i no es podia apariar tan bé. La «forca panera» es feia servir per tirar la palla al paller a mesura que aquest anava pujant i el «paperaire» apariava la palla amb una forca de dos pollegons. Calia que la part exterior del paller pugés a plom, o amb tendència a sortir, fins que es començava la coberta. Era especialment dificultós fer quedar bé el capdamunt dels pallers rodons, la carena dels rectangulars i, no cal dir, les cantonades als pallers de base quadrangular. En hisendes importants que feien els pallers molt alts, de vegades calia muntar una bastida per fer arribar, en dues etapes, la palla fins al capdamunt.
Acabades les feines del batre, els pallers s’«enfangaven», o sigui es recobrien amb una capa de fang, a ser possible de terra argilosa, que en endurir-se feia com de teulada i evitava que les pluges penetressin a l’interior i fessin podrir la palla.
La mà d’obra
Hi ha feines que una persona sola les pot fer, passant-hi més temps; però el batre reclamava un mínim de dues persones i per a poder realitzar la tasca amb una certa comoditat calia que hi hagués tres obrers. A partir d’ací, com més gent hi havia a l’era millor, sobretot a les tardes, a l’hora de ventar.
Moltes feines del batre són senzilles i no requereixen gaire esforç físic, com per exemple manejar la forca de dos pollegons o l’escombra; això motivava que a la tasca del batre hi pogués participar tota la família, vells i joves; homes, dones i quitxalla.
En les finques conreades a mitges, el propietari de les terres contribuïa a la feina del batre amb l’aportació d’un obrer que rebia el nom de «cap d’era». Era el representant del propietari, del qual cobrava el jornal i la manutenció anava a càrrec del mitger. Les atribucions del cap d’era eren dirigir totes les operacions de la batuda i realitzar les feines més delicades: fer la darrera passada en ventar i en desembollonar, ererar, mesurar, fer paller.
Els costums del batre
El règim alimentari del batre era igual com el de segar, amb la particularitat, que se suprimien les «deu hores» i si algú tenia gana a mig matí es limitava a fer un pa-i-all. Com que les interrupcions del treball eren únicament a les hores de menjar, per no perdre temps tots els àpats es feien a l’era i també s’hi passava la nit, sovint a la serena, damunt la palla dels colls o del paller començat. Se sopava de claror de dia i retuts de la jornada els batedors aviat agafaven el son; una manta o una borrassa els protegia de 1’aigualera de la nit i l’endemà, quan encara no s’hi veia, ja tornaven a ser al peu del canó: els uns, a buscar garbes, i els altres, a apariar la palla, fins que a punta de sol, amb l’estesa d’una nova batuda reprenien la tasca diària.
Els dies festius no es batia, només unes hores al matí s’aprofitaven per acabar d’enllestir la batuda del dia anterior i deixar l’era neta: apariar la palla, desar, etc., o s’anava a buscar una carretada de garbes. La tarda s’aprofitava per fer una migdiada ben llarga.
La temporada del batre i amb major motiu si l’era era lluny del poble, mobilitzava tota la família. Els homes no se’n movien i les dones i els infants hi passaven una colla d’hores. Les mestresses portant-hi el menjar, o preparant-lo a l’era mateix, i contribuint a la feina en el que estava al seu abast, principalment a la tarda a l’hora de ventar. La quitxalla també ajudava, de vegades destorbava i, sobretot, ho passava molt bé cap al tard fent tombarelles a la palla.
A l’era s’hi traslladava l’aviram: les gallines ponedores, les llocades de polls, els pollastres en creixement, etc. Durant aquella temporada gairebé no calia donar-los menjar, perquè ja se l’arreplegaven esgarrapant per les vores, pel peu dels pallers, caçant cuquetes i aprofitant el gra perdut. Les gallines ponien en qualsevol racó i els pollastres creixien massissos i lluents. També per les bestioles del corral el batre era una època de «vacances» ben aprofitades.
El darrer dia de batre se celebrava amb un bon berenar, un àpat extraordinari que tenia lloc a l’era i en el qual hi participaven tots els qui, grans i petits, familiars i llogats, havien intervingut en aquelles dilatades feines camperoles. Aquell capvespre imperava l’alegria i la satisfacció, sobretot si s’havia fet bona collita; s’havien acabat les suades de l’estiu i les feines que en endavant esperaven al pagès eren més assossegades i no portaven tanta pressa.
Degut a una colla de factors, el transport de les garbes de les finques fins a les eres comportava el risc de bolcar el carro: camins do lents, la gran baluerna de la càrrega, haver de circular pels conreus, etc. Els bolcs no eren freqüents, però era una eventualitat previsible i temuda; per aquest motiu el darrer viatge de garbes, si no s’havia produït l’esmentat contratemps, es «posava bandera», és a dir, penjaven en un estaquirot un tros de roba o quelcom per l’estil. Portar bandera significava que l’èxit havia acompanyat el transport de les garbes durant tota la campanya.
Tocar a l’era, o sigui fer donar tombs als animals pel damunt de la batuda, era una feina monòtona i avorrida. Sobretot a les darreres tandes quan el sol escalfava de valent, la nyo-nya s’ensenyoria del batedor, el qual per eixerivir-se i fer-se passar la son cantava cançons i corrandes. Els cants del batre eren lents i mandrosos, principalment durant la tanda de torrar, al cop de la migdiada.
Durant el matí, la feina del batre era només d’anar fent, sense presses: tocar i girar, tornar a tocar i tornar a girar. Però a la tarda era diferent, a la tarda es treballava contra-rellotge, perquè mai no se sabia si afluixaria el vent i calia aprofitar-lo quan passava. Si tot havia anat normal, al capvespre, amb l’era neta i el gra ensacat, era l’hora del relaxament i de gaudir una estoneta del ben merescut descans tot esperant que la mestressa portés el sopar. Era també l’hora de fer brometa i una facècia molt generalitzada consistia en encarregar e un vailet que anés a una era veïna a buscar el «motllo de fer paller». Els pallers no necessitaven motllo, però si l’infant era ingenu i no se n’havia vist mai de més fresques, obeïa el que li manaven. A l’era veïna podien reaccionar de dues maneres: dir-li que el volien enganyar i ací s’acabava la cosa, o bé seguir la broma, omplir un sac de ferro vell, carregar-li al coll i recomanar-li que anés amb compte perquè el «motllo» era molt delicat. El noiet arribava esbufegant i, com és natural, la facècia s’acabava amb un tip de riure.
Els batedors es protegien del sol amb uns amples barrets de palla; i de la pols i del boll amb un mocador de fer farcell, amb el que s’embolicaven el cap i el coll, deixant només espai per als ulls i per respirar. A les tardes, amb la palla flonja, a les eres s’hi treballava descalç, era més pràctic que anar calçat perquè les espardenyes amb facilitat s’omplien de grans i de boll, amb la consegüent molèstia per caminar.
VEREMAR
«Veremar», o sigui, arreplegar la collita dels raïms, mobilitzava molta gent i durant unes setmanes canviava la fesomia de les poblacions. El transport dels raïms amb les portadores, el piar que d’ordinari es realitzava a la via pública, la flaire del most que impregnava l’ambient, les abelles i les vespes, companyones inseparables d’aquesta labor els dies calorosos; tot contribuïa a donar un aire peculiar, simpàtic i pintoresc, als pobles de les nostres contrades.
Antigament cada pagès elaborava pel seu compte el vi procedent dels raïms de les seves vinyes i veremar era només la primera etapa del procés que se seguia en aquesta elaboració; posteriorment, els raïms s’havien de «piar» i dipositar-los al «cup» on fermentaven i, més endavant, «trascolar» el vi clar producte de l’esmentada fermentació. «Premsar» la brisa era la darrera manipulació per tal d’aprofitar fins l’última gota de vi.
Rebia el nom de «vi verge» un vi de color més clar, producte de la fermentació del most tot sol, sense les barrusques i la pellerofa.
En la labor de collir els raïms la mà d’obra femenina hi tenia una participació important, perquè es tractava d’un treball que no requeria gaire esforç físic.
Collir els raïm
La jornada laboral del veremar començava de bon matí i continuava fins al vespre amb les interrupcions justes per esmorzar i per dinar a la mateixa vinya, acompanyant la frugal vianda amb els raïms més selectes que es tenien a l’abast. Un element típic d’aquests àpats eren les arengades.
Al setembre i octubre, temps propi de la verema, el dia s’escurça i collir raïms és una feina que no cansa gaire; per aquest motiu no era necessari anar a fer beguda de tant en tant com en altres activitats camperoles. Només era pesat manejar les portadores a l’hora de carregar-les al carro, o a l’animal quan en portaven a bast, i aquesta feina anava a càrrec dels homes. Per tal de fer-n’hi cabre més quantitat, els raïms es pitjaven i es premien a les portadores amb un maçó o un altre objecte equivalent. En anys de bona collita, que els raïms eren grassos i sucosos, la meitat de la portadora s’omplia de most.
Els principals estris utilitzats en la veren eren el «falçó» per collir els raïms, els «coves» per recollir-los al peu del cep i les «portadores» per transportar els raïms fins al «piador».
Eines de la vinya: 1. Empeltador. 2. Podall. 3. Falçons. 4. Tisores de podar
Piadors i cups
El «piador» era el recipient o indret on e raïms eren piats o xafats. Hi havia piadors de fusta, portàtils, que es feien seguir d’un cup a l’altre i se situaven en la posició més convenient. En altres cups s’aprofitaven les lloses de pedra que els cobrien per convertir la superfície en piador, voltant el recinte amb fustes, o amb un envà d’un parell de pams d’alçària per evitar que el suc dels raïms anés fora.
Els raïms transportats amb les portadores s’abocaven al piador i els homes, descalços, el piaven amb els peus, o sigui que els trepitjaven fins a deixar-los ben xafats. El most s’escorria tot sol vers el cup i les barrusques i la pellerofa hi eren empeses amb els peus.
«Piar» era una feina monòtona i penosa si havia de durar massa estona i s’acostumava a realitzar al vespre, quan es plegava del treball a la vinya. Es procurava piar tots els raïms collits durant el dia, per evitar que el most comencés a fermentar durant la nit fora del cup.
Els «cups» eren construccions subterrànies, amb freqüència estaven situats al carrer, davant de la casa, o a les entrades. D’aquesta manera quedaven al costat del celler, amb el que confrontaven per una de les seves parets laterals, la qual cosa facilitava el «trascolar». En poblacions amb carrers porticats, el paviment d’aquests porxos o coberts era sovint una successió ininterrompuda de cups, que a l’estiu feien de sitja per encabir gra i a la tardor s’utilitzaven per elaborar el vi.
Els cups eren revestits interiorment amb cairons de ceràmica vernissada i prop del fons tenien un forat anomenat «caneller», que donava a l’exterior o al celler si el cup estava situat com s’esmentava abans. Davant del caneller, a mà de dins, s’hi acostumava a posar un feixet de botges que feia com de filtre per evitar que en trascolar els granets i la pellerofa de la brisa embussessin el conducte esmentat. Per la part de fora, per la banda del celler, s’hi acoblava una canella per facilitar l’operació de trascolar.
Després d’un temps prudencial, quan es considerava que la verema dipositada al cup ja havia acabat la fermentació i que el producte resultant ja estava prou clarificat, es procedia a «punxar» el cup, o sigui, es treia mostra del líquid que hi havia a dins. S’obria la canella i si no sortia res per haver-hi alguna nosa o embús, s’introduïa repetidament una vareta de ferro a través de la canella per tal de fer pas i d’ací la denominació de punxar. Si el resultat de la prova era satisfactori ja es podia trascolar.
Trascolar i premsar
L’operació de «trascolar» consistia a obrir la canella del cup i encabir el vi clar que sortia en recipients de diferents dimensions que rebien el nom de «fustes», «bótes» i «carratells». Si el caneller del cup no donava al mateix celler o s’havia d’encabir en un altre indret. Per transportar el vi s’utilitzaven els «bots».
Una vegada escorregut el cup o si el vi començava a rajar tèrbol, es parava de trascolar i ja només faltava, per acabar el procés que havia començat amb la verema, «premsar» la brisa que hi havia dins del cup.
«Premsar» era una feina que no venia d’un dia i el pagès que no disposava de premsa pròpia ho feia quan li tocava el torn amb les premses que treballaven per a altri, manejades per un «premsador». Es destapava la boca del cup i una vegada assegurats que a dins no hi havia «brava», es treia la brisa a covenets, un home els omplia a baix i un altre els pujava estirant amb una corda. El suc resultant de la premsada era un vi de mala qualitat que s’anomenava «vi premsat». La brisa premsada es destinava a usos industrials i de vegades també s’utilitzava per aliment del bestiar.
El pagès designava amb el nom de «brava» o «bravada» el gas tòxic producte de la fermentació, que en ser més pesat que l’aire s’acumulava a la part inferior del cup i que havia provocat més de quatre accidents mortals.
Per conèixer si en un cup hi havia brava es penjava un llum d’oli en una corda i es baixava fins al fons del cup; si l’atmosfera de baix era normal el llum es mantenia encès i en cas contrari s’apagava. Si això succeïa es deixava obert el cup i amb una saca es ventava a la boca per tal de renovar l’aire de dins.
COLLIR LES OLIVES
«Collir olives» o «plegar olives», que ben mirat vol dir el mateix, és una feina pròpia de l’hivern en la qual hi tenia molta participació la mà d’obra femenina.
Se sortia de casa, esmorzats, vers les vuit del matí i es plegava a posta de sol. Només es parava el temps just per dinar i en aquests àpats hivernals, sempre frugals i sense gaires requisits, hi tenien un lloc preeminent les arengades i els talls de cansalada que sovint es coïen allí mateix, a la brasa, en els focs que es mantenien encesos per escalfar-se les mans, de tant en tant, els dies que feia fred, que eren la majoria.
La recol·lecció
Collir olives era una feina maimona, sense a penes esforç físic i convidava a la conversa entre els components de la colla i a cantar cobles i cançons, algunes de les quals eren pròpies d’aquesta activitat.
El procediment per collir olives consistia, simplement, a estendre bonasses sota dels arbres i fer caure el fruit amb les mans o per mitjà d’uns estris anomenats «raspes», «arpetes» o «pintes», que amb totes aquestes denominacions es coneixien. Per arribar a les rames més altes, a més de pujar a dalt de l’arbre, s’utilitzaven els anomenats «bancs de plegar olives», que eren unes escales triangulars, de fusta, amb una cama que els feia de suport.
Per aquesta feina l’inconvenient més greu era quan s’hi posava la boira plana i s’humitejaven els arbres, perquè tocar els olivers en moll perjudicava la planta. Encara que no obligués a suspendre el treball, també mortificava molt el vent impetuós que aixecava les bonasses i dificultava el mantenir-les esteses; i també, quan hi havia un excés de «regal», o sigui quan a la nit s’havia produït una bona gelada i després, amb l’escalfor del sol, la terra dels conreus revenia i es convertia en un fang enganxós i persistent. Semblantment era enfarfegador i feia perdre molta feina les anyades que hi havia moltes olives a terra, caigudes de l’arbre amb anterioritat per qualsevol circumstància, i calia plegar-les d’una en una.
Una vegada les olives a casa i abans de portar-les al molí, s’havien de «passar», o sigui netejar-les de qualsevol element estrany que les acompanyés: fulles, brots, terra, etc., per mitjà del «passador».
El «passador» era un pla inclinat amb una renglera de llistons, metàl·lics o de fusta, disposats en sentit longitudinal, damunt el qual s’abocaven les olives a poc a poc amb una galleda o un cabàs. Les fulles i la terra queien al sòl a través dels espais buits del passador i les olives i els elements més voluminosos rodolaven fins al peu del munt que s’anava formant. Una darrera passada amb les mans per eliminar els brots i si hi havia cap pedreta, completava l’operació de neteja.
Elaboració de l’oli
L’operació de moldre les olives al molí i extreure’n l’oli que contenien, rebia el nom de «desfer» i també de «xafar». Antigament el pagès demanava torn al molí i recollia l’oli de les seves pròpies olives. El moliner era retribuït amb diners o amb una part proporcional del fruit transformat denominada moltura.
Perquè l’oli sortís bo i sense regustos calia moldre les olives aviat després de collides, perquè si es tardava massa temps i estaven amuntegades hi havia el perill que s’escalfessin, o sigui que entressin en fermentació.
Antigament les rodes del molí que xafaven les olives fins a convertir-les en pasta, eren mogudes per animals. I la premsa per extreure l’oli era de maneig manual. La pasta que cabia en una premsada rebia el nom de «peu» i era la que proporcionaven unes quatre quarteres d’olives. Per facilitar l’extracció de l’oli, la pasta es dipositava en «esportins» que es posaven un sobre l’altre, fins a omplir la premsa.
L’oli que sortia de la premsa s’encabia en piques i es clarificava per decantació. El solatge que quedava a les piques una vegada arreplegat l’oli clar, rebia el nom de «morca» i es recollia en un dipòsit subterrani anomenat «infern», on a final de campanya el moliner sempre hi trobava alguna cosa aprofitable: oli més o menys depurat, substàncies greixoses per usos industrials, etc.
Els «rullols» o «pinyola» era la pasta de les olives que sortia de la premsa una vegada extret l’oli i s’aplicava a diferents usos: aliment per a les bèsties, per fer foc una vegada ben secs, aplicacions industrials, etc. Les premses antigues, amb poca potència de pressió, deixaven uns rullols sucosos ben aptes per a ésser destinats a les finalitats esmentades.
El transport de l’oli es realitzava amb bots de pell.
Trull de moldre oliva de la Selva del Camp.
1. Abre 2. Curra 3. Sotamola 4. Rec de la sotamola 5.Peu del trull 6. Pastera del trull 7. Tremuja (Dic. Moll-Alcover)
Presenta modernitzat tot el mecanisme motor (a base de rodes dentades i fuells de ferro).
Premsa de biga emprada temps enrere.
Avui peça de museu. Premsa de biga de la Selva del Camp.
1. Biga, 2. Balancera, 3. Caragol, 4. Femella, 5. Lliura, 6. Cavall, 7. Cofiner, 8. Verge. (Dic. Moll-Alcover)