La vida quotidiana

Els costums↵

 

Als pobles de les nostres contrades l’activitat començava de bon matí, al clarejar el dia, i el primer toc de desvetllament era dels galls que aleshores abundaven als corrals.

Com a norma general, a posta claror la gent es recloïa a casa i anava a dormir d’hora perquè l’endemà calia ser matiner. Només les llargues vetllades de l’hivern convidaven a fer tertúlia vora el foc o en algun local públic.

En tots els pobles hi havia uns indrets adients per a la reunió i el passeig, on els ancians passaven l’estona, hi jugaven els infants, i els nois i les noies s’hi feien trobadissos. Aquests indrets podien ser una plaça, els carrers cèntrics, sovint porticats, o els encontorns del pou o de la font.

Es treballava moltes hores al dia, però com a contrapartida els dies festius eren més abundants que actualment, la immensa majoria celebracions de caràcter religiós. A les festes de precepte d’àmbit general s’hi afegien les de devoció particular de cada poble o d’un determinat sector de la població.

D’ordinari totes les feines es realitzaven d’una manera assossegada i l’expressió més patent d’aquesta tranquil·litat d’esperit eren les cançons i les cobles que acompanyaven qualsevol activitat laboral. Cantar mentre es treballava era una pràctica freqüent i generalitzada.

També per les activitats festives era vigent la norma de matinejar i plegar d’hora. D’ordinari, en fer-se fosc es plegava el ball a la plaça del poble i en tots els casos, tirant llarg, els actes recreatius solament duraven fins a l’hora de sopar. Només els dies de festa grossa se sortia a les nits i les noies, aleshores, sempre anaven acompanyades d’una persona gran.

La laboriositat en el treball i la formalitat en els tractes ocupaven uns llocs preeminents en l’escala de valors de l’època; ser treballador i de paraula era un dels millors elogis que es podia fer d’una persona. D’altres qualitats humanes molt apreciades eren ser estalviador i disposat a fer favors en cas de necessitat. En general la gent es mostrava solidària, ben de cor, quan l’oportunitat es presentava. Tant en una desgràcia personal d’aquelles que desfan una família, com en ajudar a treure la palla a l’era del veí el dia que hi havia perill de fer panada, per esmentar dos casos completament diferents.