Jocs i diversions

Els costums↵

Els jocs que practicaven els infants en les seves estones d’esbarjo eren de tot temps i s’acostumaven a realitzar a l’aire lliure. Eren molt nombrosos i només s’esmenten els principals. «Saltar a corda», «agulles boniques», «ossets» o «cinguetes», «la rueda», «el plani», eren jocs propis de les nenes. Els nens preferien «lladres i civils», «truques» o «patacons», «todes», «media-entera», «cavall fort», «gep», «baldufa», «pilota a mà», «bitlles», «flendi», «arrencar cebes», «boli», fer córrer el «cèrcol», «cuit i amagar». Posteriorment s’introduí el futbol i els nois jugaven a les eres o en algun altre espai obert.

Pels adolescents i joves, eren entreteniments propis de les llargues vetllades de l’hivern, el «joc dels disbarats», l’explicació d’endevinalles o algun joc de cartes inofensiu, com per exemple «la mona».

Entre els adults també estava generalitzat el joc de les bitlles i el joc de la pilota o pilota de mà, que es practicava a tots els pobles aprofitant una paret alta i llisa.

Les curses a peu que tenien lloc en ocasió de festivitats completaven l’activitat esportiva.

El joc de les cartes, en les modalitats senzilles que no constituïen cap vici, era un entreteniment habitual en les estones de lleure, tant pels homes com per les dones. Un rotllet jugant a cartes, al mig del carrer, en un indret arrecerat o en una entrada, era una estampa típica i freqüent dels dies festius als pobles de les nostres contrades.

Principalment a les viles hi havia tavernes on els homes, a més de jugar a cartes, xerricaven el porronet de l’aiguardent, on hi cabia una ració individual. També existien cafès espaiosos, amb més categoria social que els establiments anteriorment esmentats.

La diversió preferida pel jovent era el ball, però en la majoria dels pobles no disposaven d’orquestra sinó per les festes grosses. Entre any s’havien de conformar amb un acordió o un violí, tocats per aficionats, i ja més cap ací amb un piano de manubri. Les sessions de ball eren les ocasions més a propòsit perquè els nois i les noies establissin coneixença de cara al prometatge i futur matrimoni.

D’ordinari el ball tenia lloc a la plaça, si bé alguns pobles disposaven d’una sala, gairebé sempre de propietat comunal. Habitualment només ballaven els solters, però les dones casades, de totes les edats, hi feien acte de presència com espectadores. El homes més aviat s’entretenien amb altres coses, o anaven al cafè si n’hi havia al poble.

Era costum que les noies, per sortir a ballar, havien d’esperar que un jove les anés a buscar i era humiliant que una no pogués tocar estrena en tota la sessió.

Les que festejaven tenien el ballador assegurat i era freqüent, principalment durant les festes majors, que una noia sortís de «compromís» amb un jove determinat, amb el qual ballava tots els balls; un «compromís» que finalitzava una vegada acabada la festa.

Als pobles petits els saraus o balls de nit només se celebraven per la festa major i pel Roser; aleshores hi havia orquestra i de la manutenció i allotjament dels músics se n’encarregaven els veïns: un dia, o un àpat a cada casa. El dia que corresponia, el músic era un convidat més que seia a taula al costat dels altres familiars.

Durant la festa major les famílies benestants tenien casa oberta a tots els forasters; com a mínim sempre hi havia beguda i un bocí de coca a la seva disposició i en alguns casos, fins i tot taula parada per als qui no sabien on anar a menjar.

Als pobles tots els actes recreatius de les festes eren gratuïts pels forasters. A les viles on es plantava l’envelat o hi havia alguna societat recreativa, aquesta gratuïtat no era possible.

Els aplecs també constituïen llocs de trobada i de diversió, on invariablement s’acabava la festa amb un bon ball, d’ordinari a la tarda i a l’aire lliure. L’anomenat «ball de fira», celebrat als volts de migdia, era l’atractiu més important pel jovent que acudia a les fires de les nostres contrades.