Hem deixat ja enrera els darrers contraforts de la serra de Talavera, i uns pastors ens diuen que aquell poblet que clareja a mà dreta és Rubinat. Trobem, a no trigar, Gramuntell, Vilagrasseta, Montoliu i Capestany, llogarrets que d’ací estant confondríeu amb rovelloneres escampades pels claps de l’obscura arbreda. Davallem pel tall del Corb, i a l’hora de dinar arribem a Vallfogona, on donem la primera petjada a la terra de Comalàs. Aquesta comarca, que faria la glòria d’un escenògraf, està limitada per les d’Urgell, Ribera de Sió, la Segarra i la Conca de Barberà, seguint una línia quasi circular que, sortint d’Arbeca, s’endinsa en el terme de les Borges Blanques, va a trobar la serralada del Tallat, travessa fins al lloc de Forès, continua cap a Vallfogona i tomba amunt, dret a Granyena, des d’on la línia segueix per Verdú, Preixana i les Belianes fins a tancar el cercle en el lloc de partida.
Dins d’aquesta cleda, ¿en voleu més de visions, d’espectacles i de motius delitosos d’admiració? Més avall de Vallfogona ja us atura Guimerà. ¿Sabeu quina cosa més original, més única és Guimerà? ¿Us penseu, potser que ja no hi miracles? Entreu, doncs en aquest poble estampit al fil de l’abís d’un serradet. Entaforeu-vos pels seus carrers emporxats que van escalant el caire del cingle fins a dalt de tot, on les runes d’un castellot que s’espedrega i la mola de llautó rovellat de l’església -no gaire més segura que el castellot- us esperen per prendre alè mentre esplaieu l’esguard asseguts a la miranda de la placeta bastida a ran peu de la darrera teulada del poble. Torneu després a desfer la pujada, però amb compte, bo i afermant la petja entre les codines que empedreguen els passadissos, embuts, baixants i forats penjants entre carrer i carrer, i eixiu de Guimerà com si us despertéssiu d’un malson.