Hi ha una colla de pràctiques tradicionals a l’entorn de la nit de Sant Joan, amb el foc com a principal protagonista.
Arreplegar llenya i trastes vells pel foc d’aquell dia, era feina de la quitxalla del poble, o del carrer o barri respectiu. Perquè no hi havia cap limitació en el nombre de focs a encendre, n’hi havia prou que un grup de famílies s’atribuís una identitat col·lectiva. Els elements domèstics que s’havien convertit en inservibles – cadires esbotzades, paners i caixons vells, etc.- es guardaven per al foc de Sant Joan.
El foc calia saltar-lo i entonar la coneguda cantarella: «Sant Joan bon sant, sant Pere bon home», «Sant Joan bon sant, sant Pere va al darrera». S’atribuïen virtuts especials a las herbes remeieres collides el dia de sant Joan abans de sortir el sol; a l’aigua que havia estat aquella nit a la serena, per rentar-se la cara, etc.
A les poblacions més importants, després de l’encesa dels focs, s’acostumava a celebrar un ball de revetlla a l’aire lliure.