Festeig i casament

Els costums↵

Les festes majors, les fires i els aplecs, eren llocs de trobada del jovent de la comarca i més d’una vegada hi naixia una relació amorosa o s’hi concertava un enllaç matrimonial. No cal dir que en la pròpia localitat hi havia també nombroses ocasions de relacionar-se els nois i les noies, principalment durant els actes festius i a les treballades.

Rebia el nom «d’anar a vistes» la visita que feia un jove pretendent a la casa d’una noia casadora, en avinença dels pares d’ella, amb la finalitat de conèixer-se mútuament. El «vistaire» era rebut i atès amb tots els honors per la família de la noia i si la impressió era favorable es concertava una nova entrevista. En cas contrari, discretament, es feia saber a l’altra part que valia més deixar-ho córrer.

Quan un jove i una noia començaven a festejar seriosament era sempre pensant en el matrimoni. No era concebible una relació formal que no tingués per finalitat arribar al peu de l’altar. I era mal vista una noia que concedís excessives llibertats al seu festejador. Aquesta manera de procedir imperava en tots els festeigs, tant si la relació amorosa havia començat espontàniament, com si hi havien intervingut «casamenters», més aviat «casamenteres» o sigui si la coneixença entre el noi i la noia havia estat facilitada per una tercera persona.

Un festeig no es considerava plenament formalitzat fins que els pares respectius n’estaven assabentats i hi venien bé, la qual cosa significava que la noia havia estat «demanada», o sigui que els pares d’ell havien anat a trobar els pares d’ella i havien concertat mútuament i en principi el casament. Després ja concretarien els detalls econòmics de l’afer, una operació que resultava més o menys laboriosa, segons el tarannà dels uns i dels altres i de la situació econòmica de les dues parts. Una vegada «demanada» la noia, el promès ja podia acudir lliurement a casa d’ella, la qual cosa no li era permesa anteriorment.

En les famílies humils, de modesta posició, difícilment es presentaven problemes d’índole econòmica. Era en les famílies benestants on algunes vegades costava lligar tots els caps, principalment determinar la quantia del dot de la noia i la manera d’assegurar-lo.

En alguns pobles era costum que els joves sortissin a les nits, principalment les vigílies i els dies de festa, a «rondejar» les noies, o sigui que voltessin per la població i cantessin cobles davant la casa de les interessades, unes cobles que segons les circumstàncies eren amoroses o despectives.

Les «enramades» eren la mostra màxima de desaprovació per la conducta o l’actitud d’una noia davant un jove o uns joves determinats; consistia en empastifar la façana de la casa de l’interessada amb manera o alguna altra substància adherent o fastigosa.

Era costum que el casament se celebrés al poble de la noia i antigament el convit de noces es feia a la mateixa casa i allí mateix passaven la primera nit els acabats de casar, fins que l’endemà o uns dies més tard anaven definitivament a establir-se a la casa del nuvi. Ni els costums de l’època, ni els precaris mitjans de comunicació, havien encara posat de moda el viatge de noces.

També era costum fer broma i xerinola a l’esquena dels novells esposos, sobretot aquella primera nit, i de vegades se’n feia un gra massa. Parar el llit de manera que no es poguessin posar a dins, o bé que se’ls ensorrés al posar-s’hi; portar-los, quan fossin a la cambra, uns bols de brou de gallina per reanimar-los; cremar bitxos i fer entrar el fum, corrosiu i asfixiant, per sota la porta de l’habitació nupcial, són uns exemples de bromes pesades a les quals alguns nuvis havien hagut de fer front. Tot plegat va contribuir a que els nuvis s’acostumessin a abandonar ràpidament la casa i busquessin un indret més tranquil on poder-se recuperar assossegadament de les emocions d’aquell dia.

La tartana o el cotxe per arribar a l’estació de ferrocarril més propera, foren els mitjans de locomoció emprats pels nostres avis per iniciar un modest viatge de nuvis que, indefectiblement, tenia com a meta Barcelona.

Més cap ací, va durar una època que eren rares les bodes celebrades a ple sol i amb dinar inclòs; la majoria de la nostra gent es casava de bon matí, per no dir de matinada, agafava el primer cotxe i els convidats s’havien de conformar amb una xocolatada o un simple refresc.

Quan es casava una persona vídua i amb major motiu si hi havia molta diferència d’edat amb l’altre contraent, era costum fer-los «esquellots», o sigui fer soroll amb llaunes o ferros davant de casa seva fins que havien pagat un àpat o un ball al jovent del poble. Si amb anterioritat havien arribat a un acord, el soroll de ferralla no es produïa, però de vegades els nous casats eren tossuts i el «concert» durava molts dies.

En alguns pobles portaven la iniciativa dels «esquellots», els nois quan es tractava d’un víduo i les noies si era una vídua.