Amb el nom genèric de menestrals es coneixien els treballadors manuals que no eren pagesos, o sigui els que es dedicaven a un ofici.
Classes de menestrals:
Eren molta colla els oficis que es practicaven a les nostres contrades per atendre les necessitats de l’activitat agrària i les generals del veïnat. S’esmenten els principals agrupats per sectors.
Relacionats amb la pagesia: Ferrer, carreter, baster, boter de fusta, boter de pell, esparter, falcer, forcaire i el xollador.
Ram de la construcció: Mestre de cases, picapedrer, fuster, teuler i el guixaire.
Del vestir i calçar: Teixidor, sastre, cosidores, gorristes, cotillaires, espardenyer i sabater.
De l’alimentació: Forner, fideuer, xocolater, torronaire, moliner de farina i moliner d’oli.
De serveis: Serraller, clavetaire, calderer, llauner, cisteller, cadiraire, corder, cantirer, matalasser, barber, pentinadora, traginers, carreter i marxant.
La jornada laboral
La jornada laboral de la majoria dels menestrals es regia per uns determinats horaris, vigents al llarg de tot l’any. S’exceptuaven els qui, com els paletes o els teulers, havien de treballar a l’aire lliure i aleshores, semblantment als pagesos, seguien la claror del dia i havien de suspendre les seves activitats quan feia mal temps.
La jornada laboral del menestral començava de bon matí i durava fins al vespre, amb parades per esmorzar i per dinar. Sovint treballaven al carrer, davant del taller o botiga, per tal de disposar de més espai i més claror, la qual cosa donava vida i proporcionava una fesomia típica als carrers artesans de les poblacions rurals.
Alguns menestrals, com per exemple els matalassers, els fideuers i antigament els sastres, no tenien taller propi i realitzaven la seva activitat a la casa del client que els contractava.
Hi havia també qui practicava l’ofici d’una manera ambulant dedicat exclusivament a les reparacions, tal era el cas dels paraigüers, dels cadiraires, dels llauners, dels calderers, dels esmolets, que passaven periòdicament pels pobles i realitzaven els senzills adobs que les mestresses els encarregaven.
Condicions de treball
Els obradors o tallers de la menestralia tenien un marcat caràcter familiar i aquesta circumstància es reflectia en les condicions de treball i en el tracte que rebien els assalariats. A la vegada, l’absència de grans empreses i la proliferació de petits obradors, afavoria l’emancipació dels fadrins que volien establir-se pel seu compte.
Els contractes d’aprenentatge, sempre verbals, es feien per tres anys i durant aquest temps l’aprenent no cobrava cap sou, només aprenia l’ofici amb el treball que realitzava. Feia vida a casa de l’amo i aquest, si li venia de gust i sense cap obligació, li donava, de tant en tant, una petita gratificació.
Els fadrins cobraven el sou cada mes i també feien estada, menjar i dormir, a casa de l’amo. D’ordinari els fadrins eren joves solters i quan es casaven, més que continuar anant a jornal, procuraven plantar-se, o sigui posar taller o botiga pròpia, la qual cosa gairebé sempre aconseguien realitzar, si no al mateix poble, en algun altre de proper o de les comarques veïnes.
Els ferrers eren els tallers menestrals on més abundaven els fadrins, o sigui que era el ram que tenia més feina.
Els menestrals realitzaven totes les feines pel sistema manual i no fou fins ben entrat el segle XX que, amb la vinguda de l’electricitat, es mecanitzà el seu treball.
Sistemes de cobrament
Com és obvi, als pobles rurals la majoria de la clientela dels menestrals era pagesa, eren gent que havien de viure de la terra i que confiaven de la collita per atendre els seus compromisos econòmics. Per això el sistema de cobrament del treball dels menestrals era fiar tot l’any i cobrar per la Mare de Déu d’Agost, o sigui el dia 15 d’aquell mes. Per aquest motiu la veu popular titulava la referida advocació com la «Mare de Déu de les Angúnies», perquè era el dia de pagar els deutes.
Algunes feines es contractaven abonant una conducta anual, o sigui que es pagava un tant establert per servir-se durant tot l’any dels serveis de l’operari. Es tractava de feines determinades que per endavant ja se sabia les vegades que s’haurien de realitzar, com per exemple en el cas del ferrer, lluciar les relles de la reu i ferrar els animals; o el barber afaitar cada dissabte.
El Comerç
En aquelles èpoques pretèrites l’activitat comercial realitzada en establiments gairebé es reduïa a les carnisseries i a les botigues de queviures. Els artesans venien els seus productes directament al consumidor, sense intermediaris, i la majoria de les transaccions de tota mena es realitzaven a les parades dels mercats i de les fires.
La venda ambulant era freqüent i abundant; a més de la concurrència de venedors als mercats i a les fires, passaven periòdicament pels pobles:
– Els marxants de roba, quincalleria i altres articles.
– Els pellaires que adquirien pells de conill a canvi d’agulles, betes i fils, i feien notar la seva presència amb l’estrident i conegut clam: «Hi ha cap pell de conill…!».
– Els qui oferien gènere a barata de cassigalls, com per exemple venedors de taronges i terrissaires.
– Les dones muntanyenques que portaven trementina i oli d’avet.
– El safraner que pesava el safrà amb unes balancetes de precisió.
– Els venedors de «romanços» que d’una manera sensacionalista i, de vegades, truculent narraven fets recentment esdevinguts.
L’obertura d’establiments comercials de tota mena va anar en augment en la mateixa proporció que disminuïen les transaccions realitzades als mercats i a les fires i que perdia importància la venda ambulant pels pobles.
Les professions liberals
Les persones que amb estudis superiors atenien les necessitats del món rural, cada una en les seves respectives competències, eren el sacerdot, el mestre, el notari, el metge, l’apotecari i el manescal.
De sacerdots i mestres n’hi havia gairebé a cada poble. De més antic, quan els mestres no abundaven tant, el sacerdot també es dedicava a la funció d’ensenyant, perfectament compatible amb la seva missió pastoral.
Els altres professionals es concentraven a les poblacions importants i des d’allí atenien les necessitats dels pobles de la rodalia.
El notari, a més de la seva funció específica de donar fe en els documents públics, com a home de lleis era el més indicat per aconsellar en qualsevol assumpte i molt especialment en qüestió de capítols matrimonials. D’advocats en actiu no n’hi havia gaires a les nostres contrades.
Metges, manescals i apotecaris també eren retribuïts pel sistema de conductes anuals, a pagar per la Mare de Déu d’agost. En la conducta dels dos primers hi entraven les visites, respectivament, a les persones de la família o als animals de l’explotació agrària. Quant als apotecaris, a canvi de la conducta facilitaven les herbes i preparats més senzills, que fet i fet eren els que més s’utilitzaven.
En l’apartat dels professionals sanitaris hi hem d’incloure les llevadores, que posem a part perquè, d’ordinari, no tenien cap carrera; eren dones que s’havien format a la pràctica; però, això sí, amb molta vocació i experiència.
Per la seva considerable incidència en la vida social de l’antigor s’han d’esmentar els «curanders», dels quals n’hi havia de moltes classes. Els curanders eren indistintament homes o dones i alguns s’atribuïen poders extraordinaris, els quals, al seu dir, els permetien guarir «de gràcia» per mitjà d’oracions o pràctiques més o menys secretes. Altres curanders, sense tantes pretensions, es limitaven a recitar oracions i gairebé sempre les cures anaven acompanyades de signes externs (el senyal de la creu damunt el mal, etc.) i eren complementades amb remeis casolans, tals com ungüents, pegats, tisanes, elaborats a base d’herbes i productes domèstics: llet, ous, farina, etc.