.
Els animals de treball eren un element imprescindible i molt important per al pagès; tant és així que es considerava un factor decisiu de prosperitat estar de sort amb els animals, o sigui que no es posessin malalts ni es morissin. mules i matxos, rucs i someres, eugues i cavalls, i en temps més pretèrits bous, eren les bèsties que poblaven els estables i es mercadejaven per les fires.
La mula era l’animal més adequat per realitzar les labors agrícoles, la mula és sòbria i robusta, assossegada i constant en el treball.
La somera també és pacífica i treballadora; però no té tanta empenta com la mula. Com a contrapartida es podia dedicar a la reproducció i els pollinets que d’ella naixien eren sovint un complement important en les economies modestes.
Els matxos o muls, com els rucs o ases, són més inquiets i arrauxats i més propensos a la guitza. De cavalls n’hi havia pocs i les eugues gairebé només es destinaven a la cria i a les feines lleugeres. Aquest tipus de bestiar és inestable i impetuós en el treball, van a bursades i es cansen aviat.
De més antic, per a les feines dures i pesades, s’utilitzaven els bous, que són animals lents i plens de catxassa, però molt valents i pacífics.
El saber popular ha reflectit en algunes dites el que fins ara s’ha esmentat : “ cavalls, treballs”, “ Té més força que un bou”, i una cosa funciona tant malament que “sembla una reu de rucs”.
Per enganxar els animals als elements de treball es necessitaven una colla de guarniments: els «coixins» per junyir el parell i en manxar-lo als estris que duien «camatimó». El «collar», per enganxar l’«escaler» al carro o per mitja de «tirants» als estris que s’havien d’arrossegar.
L’escaler, per ésser enganxat al carro, també necessitava, a més del collar, els «argollats», el «sello», la «sofra», la «barriguera» i els «reculans». Les «morrandes», el «bridó» i les «capsanes» guarnien el cap de l’animal i el «ramal» i les «regnes» permetien menar-lo i di-rigir-lo.
El «boç» li tapava la boca mentre treballava, per evitar que mossegués i el «civader», penjat del coll de la bèstia, s’utilitzava per donar-li menjar al defora. Per fermar l’animal a l’estable també es feia servir el «dogal».
Quan l’animal havia d’anar de càrrega, primer calia posar-li a l’esquena el «bast» l’albarda», ben subjectes amb la «cingla» i la «rabasta». Damunt el bast o l’albarda s’hi podien posar els «arguens» o les «escaletes», la «sàrria» o els «argadells».