.
En el treball del pagès el rellotge tenia una importància molt relativa i les hores, com a tals, no comptaven. La jornada laboral es regia pel sol, per la claror diürna, i s’estirava o s’arronsava durant les estacions de l’any, segons fos més llarg o més curt el dia. La posició del sol i 1’ambra que projectava, en un moment donat, en un determinat edifici o accident geogràfic, era també als ulls experts del pagès la referència més exacta per saber quina hora era.
D’ordinari es treballava sense neguits i, de tant en tant, es feia alguna parada per anar a beure i reposar una estoneta. Aquestes interrupcions del treball eren més dilatades i més nombroses al temps llarg, o quan es realitzaven feines especialment penoses.
El trasllat de casa a la finca s’acostumava a fer a peu, com a molt a cavall dels animals o del carro. En el cas dels jornalers, el temps que es passava per a arribar al tros s’incloïa en la jornada laboral, d’acord amb aquella dita: «Quan se surt de casa, ja es treballa per l’amo».
El pagès estava acostumat a menjar al defora, en un recer a l’hivern i aprofitant qualssevol ombra a l’estiu; però, sobre aquestes qüestions dels àpats, no es pot generalitzar perquè depenia molt de l’època de l’any, del tipus de feina realitzada i de si les terres conreades eren prop o lluny del domicili del camperol. També era freqüent que les mestresses portessin el menjar als homes al tros, amb una cistella al braç o valent-se d’un animalet, sovint una somereta. En moltes finques hi havia cabanes, per aixoplugar-se en cas de mal temps, i a les terres de secà basses en lloc adient que recollien l’aigua de la pluja.
Quan les finques a conrear eren molt allunyades -més d’una hora de camí, a peu- en algunes ocasions el pagès, ben proveït de menjar, no es movia del tros durant tota la setmana. Tant a ell com als animals, la cabana proporcionava acolliment i la bassa, aigua per beure. Aquestes llargues estades es produïen, generalment, al temps de llaurar; d’aquesta manera s’aprofitava per al treball tota la claror del dia i els animals s’estalviaven la llarga caminada diària d’anar i venir de casa. També les feines de l’estiu -el segar i el batre- propiciaven aquestes dilatades estades al defora, més si la finca disposava d’era per batre. L’abundant ma d’obra que requerien els antics sistemes de conreu, la proporcionaven els mossos i els jornalers
Àpats d’entre any
El nombre i la qualitat dels àpats del pagès tenien una relació directa amb la durada i intensitat de la jornada laboral. En un altre in dret es parla de les temporades del segar i del batre i, ací, només es farà referència a la resta de l’any.
S’esmorzava entre les set i les vuit del matí (tot segons l’horari solar), el dinar tenia lloc a les dotze del migdia i al vespre, quan el pagès arribava del treball, les mestresses diligents aviat posaven el sopar a taula.
Era norma habitual, de bon matí, fer una mossada de pa i un traguet de vi o de barreja, per tal de no sortir dejú de casa, la qual cosa no era necessària al cor de l’hivern, perquè sovint s’esmorzava abans d’anar a treballar.
A la primavera, quan el dia s’allarga, es començava a berenar, però una dita popular assegura que «per Sant Miquel, el berenar se’n puja al cel», com volent significar que a partir de darrers de setembre, com que el dia s’escurça, no cal menjar res a mitja tarda.
Un bocí de truita d’espinacs amb un bitxo confitat, era una menja excel·lent entre dues llesques de pa; també ho eren els ous ferrats i el pa-i-all, que estimulava la gana i convidava a fer uns bons tragos de vi.
Però tant al tros com a casa, era l‘arengada l’element més a propòsit per preparar un esmorzar o un dinar frugal. L’arengada, un dels pocs habitants de la mar que arribaven als pobles rurals, admetia diversos tractaments culinaris, des de tirar-la a les brases fins a embolicar-la amb un ou a la paella; fins i tot crua era ben acceptable. Només li feien la competència, quan s’havia mort el porc, la cansalada i les botifarres que calia consumir durant l’hivern, abans que no fes gaire calor.
Per preparar el plat fort del dinar s’utilitzaven els productes confitats de la matança del porc de menor qualitat, costella, botifarra, etc.- perquè la llonganissa i el llom es guardaven per a l’estiu. Quan venia a tomb, conill; de vegades, bacallà, però carn de moltó, no gaire. Salsa de tomàquet, samfaina, patates fregides, eren l’acompanyament habitual quan el tall no era guisat
Escudella, verdura del temps, llegums secs, constituïen ordinàriament el primer plat quan es dinava a casa. Al defora, el pagès es con formava amb un tall amb suc, o fent-li costat un bocí de truita; però també n’hi havia que no els costava res encendre foc per tal d’escalfar el plat de les cols o de les mongetes.
El berenar, sempre al defora, era l’àpat de menys consistència, es limitava a unes llesques de pa sucades d’oli amb alguna senzillesa per acompanyar: una arengada crua i pelada, un bocí de codonyat, un grapat d’ametlles o de nous, algun tall escadusser, etc. Només es tractava de refer-se una mica per arribar a l’hora de sopar.
Les sopes de pa, escaldades o bullides, tenien bastant acceptació i en no poques cases se’n menjava, invariablement, matí i vespre. Alguns les preferien escaldades amb el brou de coure les cols o les mongetes i repugnaven de les que ho eren amb «aigua d’afaitar», o sigui amb aigua clara que no tenia cap gust.Les cols, ben amanides amb l’oli de fregir l‘arengada o la cansalada, eren el plat típic de l’hivern, tant per sopar com per esmorzar l’en demà, escalfades a la paella. Aquella dita popular «al pagès doneu-li cols! » tingué segurament origen en aquest costum. Val a dir que eren més bones si anaven acompanyades de patates.
Un element imprescindible dels sopars d’entre any era la plata de l’enciam i al seu darrera, a part la temporada de les cols, gairebé sempre feia acte de presencia una truita amb els productes que es tenien a l’abast: espinacs, samfaina, patates, ceba, etc.
A la primavera, i per amanir en substitució o acompanyament de l’enciam, de vegades s’aprofitaven les mates tendres de ruella (rosella) que creixien als camps en abundància. Deien les àvies que aquesta planta «es menjava la sang dolenta».
En l’actualitat, la mecanització del camp ha modificat sensiblement el ritme laboral del pagès, el tractor i l’automòbil possibiliten anar i venir del tros amb rapidesa i els àpats al defora s’han reduït al mínim.
Per altra banda, l’alimentació actual del pagès és molt diversificada, conseqüència lògica d’un major nivell de vida i de l’abundant oferta comercial de productes alimentaris. Els tupins de confitat, les arengades i les cols, han perdut la importància que tenien a l’antigor, fins i tot el consum de pa decreix progressivament.