A la Raval de Dalt (al número 28 actualment, abans 15), ara Cal Xullador, hi van viure durant més d’un segle els xolladors de Guimerà. Els xolladors, dits esquiladors en altres zones de parla catalana, eren els “perruquers” d’equins i ovins. Eren qui tot l’any (mínim dues vegades) pelaven i arreglaven el pèl dels animals útils per a les feines del camp i per al transport: les mules, matxos, rucs, cavalls i eugues (als quals els padrins anomenaven “los animals”). I eren, també, qui treien la llana dels bens i les ovelles.
El xollador que va iniciar la casa va arribar provinent d’una terra dura, d’un lloc a uns quaranta quilòmetres de Terol, d’Argete (Argent en català o Archent en aragonès), l’any 1841. Per situar-nos, només sis anys després de la caiguda del castell de Guimerà durant la Primera Guerra Carlina, d’uns trenta des que els francesos de Napoleó marxessin de la península Ibèrica i setze anys abans que el municipi arribés als seus màxims demogràfics registrats amb més de 1.600 habitants. Buscava, com tot migrant, una vida millor.
Al començament va venir amb el seu germà, a temporades, mig any aquí, mig any allà; dos homes sols de cognoms Docon Corbetón. D’un dels dos, que era solter i va morir sense descendència, se’n va perdre la pista quan va marxar a Verdú. L’altre, de nom Aparicio, va fer el que ara seria un “reagrupament familiar”, i la seva esposa, la Maria Sierra, també va venir, i es van establir, tots dos, ja per sempre aquí. El primer xollador, que donaria nom a la casa, l’Aparicio Docon Corbetón, i la seva esposa aragonesa van tenir tres fills, dels quals un, el Josep Anton, va seguir l’ofici durant el canvi del segle XIX al XX.
Festa de Sant Antoni a Guimerà, amb els animals arreglats
L’època de l’any en què tenien més feina era al gener, abans de Sant Antoni —“los animals” de totes les cases del poble havien d’estar ben guarnits per a la festa en què es beneïen—, a l’entrada de l’estiu, per evitar la calor a les bèsties, i a la primavera, quan s’havien d’esquilar els ramats. A Guimerà feien els de Cal Mota i Cal Biel. Un xollador amb tisora xollava cap a uns quaranta o cinquanta bens al dia, la clau estava a trobar el punt idoni entre la pell i la llana. D’aquesta se n’omplien sacs, que es portaven a vendre a Igualada, Terrassa i Sabadell.
Josep Anton Docon amb les netes Ramona i Engràcia
Vestien amb brusa, faixa i camisa a sota, i envetades hi duien la bossa amb totes les eines: bones “astisores” ben esmolades, les de xollar i les de fer la ratlla —amb les quals es feia la clenxa, la crina i la cua—; el torçador, per fer estar quiets els animals agafant-los el morro, i la màquina de xollar, evidentment, manual, però amb el cap que ens recorda l’elèctrica que ara serveix per a pelar les barbes als homes.
També anaven a peu pels pobles de la vora carregant tots els trastes a la bossa, on dinaven a les cases per a les quals xollaven. Rodaven per Passanant, Glorieta, la Pobla de Ferran, la Sala i Ciutadilla, on, com a Guimerà, feien els ramats i els animals de treball. En un d’aquests tombs ocorregué un fet que a Cal Xullador s’ha explicat de generació en generació. Els homes de casa, el 1928, quan anaven a xollar uns animals a la Pobla de Ferran, van estar presents, sense ser-ne conscients, en un succés que, per desgràcia, esdevingué una de les notícies més internacionals que han passat a les nostres contrades: la matança que va protagonitzar, a la pedania de Passanant, a la Pobla, Josep Marimon Carles (crim que fins als nostres dies ha estat mediàtic i del qual podeu trobar informació a
https://guimera.info/wordpress/histories/2017/10/ i a
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/programa/la-pobla-de-ferran-cap-1-la-mort-dels-colomins/audio/1058454/ on es nombra els xolladors, esquiladors, al minut 17:40).
Torçador
Tisores de xollar
Tisores de fer la ratlla
Màquina
Bossa
El Joan Docon Roselló, lo Juanet del Xullador, net de l’Aparicio, fou l’últim xollador de la casa. Va fer aquesta feina fins passada la Guerra Civil i fins pocs anys abans de la seva mort, a finals de la dècada dels cinquanta del segle XX. Traspassà el seu coneixement i ofici al seu nebot, el Francesc Guiu Docon, lo Sisco de Cal Pauponet, que el continuaria uns anys més amb el seu fill Pasqual. A part del Sisco, lo Juanet coincidí, al final del seu temps, amb un altre xollador a Guimerà, el Miquel Berga, lo Miquel del Xavo, que va aprendre l’ofici a Tàrrega. Ni la filla pubilla del Joan, la Ramona, ni el seu home, lo Sisquet Dalmau (cabaler vingut de Rocallaura, que va transformar la casa cap a la terra, l’aviram i la producció de vi), ni els seus nets, lo Mariano (que va impulsar la mecanització agrícola i va modernitzar, amb la seva dona vinguda del regadiu, la Madalena, Cal Xullador) i l’Antònia (casada amb el Domingo la Bepa i dedicada a la tenda de queviures), van seguir la professió de xollador. Tampoc ho va seguir la filla petita del Juanet, la Francisca, Sisqueta, casada amb el Joan Vives del forn de Cal Bassó i que va fer pa fins passats els 90 anys.
Com a darrera curiositat, explicar que aquells migrants vinguts durant la primera meitat del segle XIX del fred de Terol i els seus descendents s’emparentaren directament durant diferents generacions amb moltes cases de Guimerà —que després es barrejaren amb d’altres—, com Cal Rabanyo, Cal Batistepanton, Cal Mariona, Cal Cornet, Cal Ponet, Cal Pauponet, Cal Mosanpere, Cal Bassó i Ca la Bepa, cosa que ha fet que la sang aragonesa d’aquell primer xollador de terra aspra estigui en molts guimeranencs i guimeranenques.
Juanet de Cal Xullador i el seu aprenent i nebot, el Sisco de Cal Pauponet,
als anys 30 del segle XX