Cal Xavo,
xollador i altres oficis

El primer avantpassat que trobem amb ofici a cal Xavo és el besavi de l’actual propietari, en Salvador Berga.

El besavi, Josep Berga, va viure a finals del segle XIX en una casa al carrer Mn. Camí núm. 8  i va ser una persona molt peculiar, popular i polifacètica.

Durant molts anys va ser el campaner de Guimerà, un ofici dels més importants de la vila i de més responsabilitat.

En Josep, també, era mig rellotger. Quan un particular li ho demanava anava a casa seva a afinar i/o arreglar el rellotge. Posava a hora el rellotge que hi havia dalt del campanar.

Una altra tasca que feia era la d’escriure i llegir les cartes del correu per els ciutadans que no sabien ni llegir ni escriure. També llegia els diumenges públicament la premsa a la plaça per informar i posar al dia la gent que anava a escoltar-se’l, a canvi d’algun “xavo”. Apel·lació del qual prové, molt possiblement, el nom de la casa.

El seu descendent Francesc Berga Alba que va néixer cap al 1840 es va dedicar a la pagesia i va comprar la casa actual del carrer la Vall, 10-12 a cal Rosa.

El fill de Francesc Berga, Miquel Berga Armengol va néixer al voltant del 1890 a Guimerà. De jove va anar a aprendre l’ofici de xollador a casa del seu oncle a Tàrrega.

Els dos anaven junts pels pobles del voltant, Vilagrassa, Altet, el Talladell, Fonolleres, Claravalls…a xollar matxos, mules, cavalls, eugues, ases. Era un ofici en gran mesura ambulant. Sortien de bon matí, per arribar aviat al lloc de treball i aprofitar al màxim la llum del sol. En general es xollaven el animals dues vegades l’any, una era durant l’Advent de Nadal i l’altra abans de les calors d’estiu. Per aquesta feina no es necessitava gaires eines: un sarró amb una corretja per penjar-se’l a la cuixa, dues tisores de diferent tamany i una maquineta d’esquilar manual.

Abans de casar-se, el Miquel va deixar d’anar pels pobles amb el seu oncle per fer de pagès a Guimerà i feia de xollador els diumenges a dins l’entrada de casa seva. Es subjectava l’animal i se li lligava una soga al musell per mantenir-lo quiet durant l’operació.

Quan es va començar a mecanitzar el camp i els animals i les persones van ser substituïdes progressivament per les màquines, el Miquel va deixar l’ofici i va marxar amb la seva família a Barcelona, era l’any 1963.