La ferreria del meu pare era coneguda habitualment per ‘cal Ventura’, encara que de vegades també per ‘cal Menescal’, doncs el meu pare, Bonaventura Boleda Bellart, era fill del veterinari del poble, Marc Boleda Minguella. La història de la ferreria entronca amb la de Francisco Boleda Padró (vegeu -en aquest mateix lloc- Cal Ferrer del Manescal), doncs el meu pare hi va fer l’aprenentatge. A més, hi estàvem emparentats: els dos ferrers procedien de cal Menescal, si bé de generacions diferents. Quan es va morir el seu mestre, el meu pare es va quedar regentant la ferreria fins que el varen cridar a files.
En acabar la guerra es va casar amb la meva mare, Mercè Rossell Farré de cal Biel, i va comprar la casa del carrer de les Piques, 10 (al costat de la fusteria del Silvestre), on hi va instal·lar la seva ferreria (‘la botiga’, com en dèiem). I allà va treballar fins l’any 1967.
La feina de ferrer de poble és necessàriament polifacètica. Les tasques més destacades són ferrar matxos i mules (i molt esporàdicament cavalls i eugues) i construir carros i arades (que anomenàvem ‘reus’); però a falta dels menestrals adients cal fer també d’electricista, lampista, serraller i esmolet entre d’altres oficis. I cal no oblidar multitud d’adobs de coses de la llar que calia atendre (paelles, trespeus, tisores, …) i que, com que no eren urgents, es demoraven i sovint feien impacientar a la propietària.
Tot i que avui ja estan superades, podem fer esment de les tècniques ancestrals, però molt desenvolupades, de fabricació d’arades i carros. Les arades fan la funció de trencar la terra i voltejar-la per esponjar-la bé. Els elements essencials per aconseguir-ho són respectivament la rella, amb la punta trempada a l’oli i ben afuada per trencar el sòl, i les pales per a voltejar. És de destacar el mecanisme que permet girar les pales per poder deixar la terra a la mateixa banda del solc, en el recorregut d’anada i tornada de la llaurada.
De cara a la feina
La fabricació del carro era tot un esdeveniment: per al ferrer i per al carreter per la feina que suposava, i per al pagès per la inversió que calia i el fet que d’alguna manera era signe de prosperitat.
El carro està constituït per una plataforma que s’assenta sobre el fusell (l’eix) i disposa de les vares per junyir l’animal i de dues baranes laterals formades pels contratirants de ferro i els llistons de fusta. La part més delicada són les rodes perquè suporten tot el pes i estan en moviment; la seva construcció implica una tasca molt precisa per part tant del carreter com del ferrer. Estan compostes pel botó, els radis, les corbes i el cèrcol. El botó és d’una fusta molt dura, normalment de roure. En canvi, els radis i les corbes són de faig, una fusta molt flexible.
Per inserir els radis al botó, aquests es bullen durant unes set o vuit hores per donar una consistència una mica plàstica a la fusta. Situats als forats corresponents, es colpegen amb una maça per forçar la seva situació definitiva. La forma de l’extrem del radi garanteix una fixació sòlida. El procés de ferrar les rodes és també molt delicat. La circumferència interior del cèrcol és uns dos o tres centímetres més curta que la circumferència de les corbes per tal de donar-li força, de manera que comprimeixi els radis contra el botó.
Per col·locar-lo s’escalfa fins a uns 500º C i es refreda ràpidament amb aigua per evitar que cremi la fusta. Recordo molt bé les jornades de ferrar rodes com tot un esdeveniment, que suposaven unes hores de molta tensió.
Vells temps que ja no tornaran, però que varen dibuixar durant segles la fesomia de Guimerà.
Josep Maria Boleda Rossell
Forma de la punta del radi per inserir al botó
Una roda bastant malmesa