Cal Primo,
molí d’oli

Antics comerços i oficis↵

 

El meu padrí Batiste Corbella Pollina, nascut el 1897, provinent de Ciutadilla es va casar a Guimerà amb la teresa de Cal Rosich. Aquesta parella van decidir posar en marxa un molí d’Oli.

Van comprar una finca al Carrer Montserrat (just al costat del molí d’Oli de Cal Jan) on hi van fer-se la casa  i també el molí.

El meu pare, Josep Maria Corbella, també hi va treballar uns anys, fins que finalment es va tancar el molí cap al 1965.

Encara es conserven intactes les instal.lacions per a la elaboració de l’oli. Podem veure-hi la imponent mola amb 3 curres (dues còniques i una cilíndrica), la premsa, els esportins (molts de nous per estrenar), les vagonetes, els rails, etc.

Compraven les olives als pagesos del poble, descarregaven els carros al carrer, pujaven les olives a través d’una cinta fins al segon pis, on les pesaven i es feien caure a través d’una tremuja (embut molt gran) a la mola situada al pis inferior.

Les pedres de la mola xafaven les olives i s’obtenia una pasta que a través d’una síquia queia a la “batidora”, on hi havia un circuit d’aigua calenta per mantenir la pasta ben líquida. Davant de la batidora es col.locava una vagoneta, on s’hi posaven els esportins intercalats amb la pasta de les olives (el munt de 32 esportins l’anomenaven “peu”). Cada 10 esportins s’hi col.locava una planxa de ferro.

La vagoneta es desplaçava pels rails fins a la premsa, on s’apretava el peu i ja rajava el primer oli. Aquest oli corria fins a les piques, que s’anaven omplint una a una. En aquestes piques l’oli es deixava reposar fins l’endemà, i de forma natural es separava de l’aigua que porten les pròpies olives, i gràcies a una aixeta a la base de les piques es buidava aquesta aigua, quedant l’oli en la part superior.

Encara podem veure les piques amb la típica rajola vermella.

L’oli es guardava en els cups del molí, però les restes d’aquest procés es portaven de forma canalitzada a l’altra banda de la carretera fins a uns dipòsits  anomenats “inferns”. Aquests inferns eren compartits amb Cal Jan. D’aquestes restes encara se’n podia treure oli de menor qualitat, i fins i tot s’aprofitava per fer sabó.

El pinyol s’utilitzava per cremar a la “foganya” del molí (estufa que alimentava el circuit d’aigua calenta) i també es venia a altres molins per a extreure més d’oli a través d’un procés químic.

Recordo sobretot la calor que hi feia al molí doncs sempre hi ha havia aquest  foc encès.

També recordo com torraven el pa en aquest foc i posaven la torrada dins de l’oli per a començar la jornada amb un bon esmorzar.

En el molí hi van treballar varies persones del poble, el que hi va estar més temps va ser el Josep de cal Lato, i el seu nebot el Josep de cal Bové.  Gràcies a aquest últim he pogut recuperar una mica la historia del molí.

El meu pare va deixar intactes les instal.lacions, i qui sap si algún día ho podrem recuperar i ensenyar com a museu.

 

Teresa Corbella