En el temps de la guerra a cal Perdigall encara no s’exercia d’hostalers, sinó de forn de pa, segons la meva mare en aquells moments el forn va ser confiscat per l’exèrcit per fer el pa per tots els soldats, el forn era dels meus besavis. Més tard aquest forn el van llogar a una família que estiuejava a Guimerà. (cal Forner Nou).
Els meus besavis van tenir 4 filles, la Trini, la Rosita, l’Antònia i la Maria. La filla gran, la Trini es va casar amb el Ton de cal “xes”. Primerament van iniciar un negoci de frabricació i comerç d’espardenyes, inclús obrint una botiga a Barcelona, tot i els ànims d’emprenedoria aquest negoci no va resultar satisfactori i en aquest moment és quan a cal Perdigall es van plantejar el món de la hostaleria, i així doncs s’hi van llençar de cap obrint el bar de cal Perdigall.
Durant molts anys va ser el negoci familiar principal, el bar el portava la filla del Ton, l’Antònia i el Llorenç, els meus pares. El meu pare conegut com el “Lorenzo”, originari de Cuenca, va ser una persona molt estimada pels seus clients amb un toc d’humor molt especial.
En aquell temps, la tradició era anar a fer el vermut a cal “xes” després de missa. Eren molt famoses en tot el poble les tapes que preparava el “Lorenzo”, amb un gran oliva que destacava a la vista , i ben amanides amb la fórmula secreta que mai va voler compartir.
Quan es van jubilar es va acabar el negoci d’hostalers.
Isabel Villalba