Sabem que la ferreria de cal Doreta ja estava en funcionament a la dècada dels anys 80 del segle XIX i el ferrer que hi treballava era el senyor Josep Fonte Maimó. Ja entrat el segle XX es va incorporar amb categoria d’aprenent en Ton Fontova Farrer, provinent de Belianes, que més tard es va casar amb la pubilla de cal Doreta, la Maria Fonte, i va treballar al costat del seu sogre fins la mort d’aquest. El Josep Fontova Fonte, conegut com el Pepito, fill del Ton i la Maria, va aprendre l’ofici del seu pare i va mantenir oberta la ferreria fins que per l’edat va haver de tancar al 2006.
En la ferreria podem observar un fornal, una enclusa, un banc amb dos caragols, una mola, una cisalla, un bufador, un soldador, una serra mecànica, un martinet , i un perforador de peu com a maquinària destacada. També hi ha moltes eines, algunes antigues, i productes de ferreteria que estaven a la venda.
Avui podem apreciar en els balcons, portes i finestres de Guimerà, molts dels treballs realitzats per la nissaga de cal Doreta i que són el resultat de la posada en pràctica de tècniques de forjar el ferro apreses durant segles.
El més entranyable del funcionament de la ferreria és la aportació important a la banda sonora, d’un temps no massa llunyà, dels carrers plens de vida de Guimerà.
Sense desmerèixer el so que es podia sentir en aquest carrer dels cops dels ganivets en picar en els pilons de fusta de les carnisseries, o el so de martell del sabater clavant claus en una sola de sabata, o els so de serra de la fusteria, o el soroll de la gent entrant i sortint d’un bar o d’una botiga… el que aportava més riquesa sonora a aquesta simfonia de laboriositat menestral, sens dubte, era la ferreria. El so compassat del impacte del martell en clavar els claus per subjectar la ferradura a la peülla del animal, o el so rítmic esdevingut per l’ impacte alternat del martell amb el ferro calent i el del martell amb l’enclusa, i acabat amb el xoff final del ferro encara calent submergint-se en l’aigua freda de la pica, o el so estrident del martinet que rítmicament accelera o desaccelera a voluntat del ferrer, eren el batec d’un poble animat, treballador i ple de vida.
Quan la jornada laboral finalitzava, sobretot en les llargues vesprades d’hivern, la ferreria esdevenia la seu d’una tertúlia improvisada i animada al voltant d’una estufa, en què els participants aportaven la seva saviesa popular en temes molt diversos, i en treien conclusions assenyades.