En Salvador Boleda Llort, nasqué l’any 1897 a Guimerà dins d’una família modesta al carrer Cacau. Aquesta casa era petita i el seu accés era difícil.
Després de casar-se amb la Teresa Pagès Roca de cal Pagesa, va comprar una casa a la carretera de Tàrrega, núm 3, a la banda del riu. Varen tenir dues filles: la Rosita i l’Engracieta. (Actualment aquest immoble és una casa de turisme rural).
En Salvador Boleda, al poble era conegut com “el Caminer” per ser una persona molt singular i original. Quan va tornar de la guerra civil havia canviat de mentalitat, de manera de fer (per exemple ja no fumava) i un autèntic amant de la natura. A partir d’aquí, es va convertir per sempre més, en un autèntic naturista. Hom se’l podía trobar caminant per qualsevol lloc del terme gaudint del paisatge i de la natura. Va canviar la dieta i es va convertir en un vegetarià convençut. Era un home reservat, afable i tranquil. Un expert boletaire. Bon amic del metge i del capellà, tot i que no anava ni a misa ni a la consulta del facultatiu. Ara bé, sí que anava a tots els enterraments per acomiadar-se de l’amic i/o conegut.
En Salvador es distingia pels seus coneixements de remeier i curava el pagès quan estava “espatllat”. Era una dolència que sovint patia el pagès després d’aixecar pesos i/o d’una feina feixuga. Els símptomes eren de malestar i de cansament general. Per saber si realment estava espatllat, el pacient se’l posava d’esquena a la paret de tal manera que el cos quedés el més recte posible i se li feia ajuntar les mans amb els braços estirats al davant. Si les mans no quedaven al mateix nivell volia dir que estava espatllat. Per curar-lo se’l feia seure en una cadira amb les cames juntes i els braços creuats cap al darrera i pels dits grossos de les mans s’estirava cap endarrere i cap amunt amb uns cops secs fins que es sentia un crec-crec que volia dir que els ossos de l’espinada s’havien posat al seu lloc.
Al mateix temps, i després de tornar de la guerra, va començar l’ofici de caminer a través d’un conegut. Per accedir a aquest cos hi havia uns requisits: certificació de bona conducta per l’alcalde, estar llicenciat de l’exèrcit, tenir menys de 40 anys, certificat mèdic i coneixements intel·lectuals bàsics. La Diputació de Lleida li va asignar el tam que anava de Guimerà al Coll de la Portella (Ciutadilla), uns 5,5 kms.
En el paisatge de les antigues carreteres encara es conserven algunes caselles que servien per aixoplugar, allotjar o guardar eines i materials dels caminers.
En aquest tram, el Salvador, tenia la tasca de reparar els desperfectes que hi havia a la carretera o a la cuneta malmesos pel trànsit de vehicles, de carruatges o del temps (pluges gel,…). Havia de quedar un pis el més uniforme i anivellat possible. Era una feina manual que consistia en omplir els sots de terra, treure-hi les pedres i deixar netes les cunetes i embornals. Una altra tasca era la repassar amb pintura els pilons, les fites dels punts quilomètrics i les baranes. Treballava de sol a sol, estiu i hivern. Sortia de bon matí amb la bicicleta, el menjar i les eines, un pic, un mall, una aixada i un cove i a suportar les dures inclemències del temps.
Algunes vegades quan tocava renovar algún tram important de carretera, s’havia hagut de desplaçar a Maldà, Rocafort, Belianes, Verdú, Mas de Bondia…fins hi tot a les Avellanes. Sempre i a tot arreu amb la seva bicicleta.
El Salvador fins als 96 anys anava a Lleida a cobrar directament i en metàl.lic la nòmina de caminer cada mes. No era amic de les entitats financeres. Anava caminant de Guimerà a Tàrrega i aquí agafava el tren fins a Lleida i viceversa a la tornada. La rumorología popular de Guimerà deia que el trajecte Guimerà-Tàrrega el feia en 45 minuts. Va morir a Guimerà l’any 1999 amb 102 anys. Poc abans li van fer un emotiu homenatge a la Societat Vegetariana de Mollerussa d’on n’hi era soci.
Actualment són molts els qui desconeixen l’ofici d’aquells homes que molt durament mantenien les carreteres sense quasi drets laborals. La reglamentació deia en l’article 21: “el peón caminero debe permanecer en el camino todos los días del año, desde que salga al sol hasta que se ponga, recorrer todo su trozo dos días a la semana para reconocer el estado del camino…”
Però en la memòria quedarà sempre el record d’aquells peons caminers a la carretera amb el seu esforç i la seva peculiar manera de viure i treballar.